Entrades amb l'etiqueta ‘Cursa de Sant Boi’

La vila de Sant Boi

dijous, 3/03/2011

Autor: piri

Aquest diumenge 27 de febrer  es va disputar la 26ª edició de la cursa de Sant Boi. Cursa organitzada pel Club Atletisme Sant Boi, amb el runnersantboi de padrí de l’esdeveniment i la col·laboració del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i l’Ajuntament de la localitat. http://www.casboi.com.  Segons les inscripcions, un èxit, ja que sobrepassaren les previsions i s’apuntaren 1.400 i escaig atletes en la vila del Baix Llobregat.

Foto de Xavier (corredors.cat)

Encara que a primeres hores del matí el dia sortí nuvolat, s’aclarí i el sol lluí a llarg de tot el dia. Una bona matinal que començà amb nou curses: des de la categoria prebenjamí fins a la cursa open d’adults, passant per una cursa per a discapacitats físics, psíquics i sensorials, tot un detall que li donava més profunditat a l’esdeveniment. Esmentar que un euro de les inscripcions anava destinat a la realització d’investigacions de malalties mentals.

La setmana anterior una colla de correcats analitzà el nou recorregut amb la finalitat d’informar-nos al respecte. Segons els no residents a Sant Boi el veredicte era clar: dura. Segons els santboians: plana amb alguna costera. Així que l’estratègia havia de ser conservadora. També ens ajudava a coneixer la cursa la fisonomia del recorregut de l’estimat Miquel Pucurull http://www.casboi.com/pagina/Fisonomia_recorregut_Cursa_de_Sant_Boi.pdf

A les 10’15 s’iniciava la cursa popular de 10k des del poliesportiu Constantí Miranda i de seguida agafarem altes velocitats al passar per la ronda de Sant Ramon, deixant a la nostra dreta el Parc de la Muntanyeta. Però l’alegria durà poc temps ja que en l’equador de la cursa ens trobàrem les primeres costeres positives que carregaren les nostres cames, però amb un fet insòlit que estaven situades dintre del recinte de l’hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Una bona iniciativa de l’organització ja que va apropar el món del córrer en un entorn on pot ser no tinguin les possibilitats de conèixer-lo.

Al quilòmetre sis s’endurí la prova amb la pujada a l’església de Sant Baldiri i culminada al vuit, en l’avinguda del general Prim. Seguida de pendents positives i negatives i amanit amb una pujada final que deixà fora de joc als participants que, generalment, augmentaren les marques en uns quants minuts de més. Destacar el grup de batukada i la banda de música que animaren alguns trams del trajecte, fent-lo més amè.

Els guanyadors van ser Ignacio Avila Rodriguez i Raquel Parrado Romero amb uns temps de 32’47’’ i 38’08’’. Hi havia una gran colònia de correcats i els que tenien més pressa per arribar van ser Julio José Navaz Tejero (38’48’’) i l’Alèxia Patiño Diudé (43’10’’).

Des del meu sofà [08]

dimecres, 23/02/2011

Autor: Enric H. March

Manicomi de Sant Boi (1926)

Aquest divendres toca Sopar CoRReCaT. La nostre festa de disfresses. Ja és la 5a edició. Serà, com en el Dia de la Marmota, un altre cop a Sant Boi, i (ai!) amb el mateix menú. Un any, per variar, podríem provar el Sanatori. Diumenge, si no aneu a la Mitja de Cambrils o a Puigverd a passejar el gos, podeu tornar-hi per fer els 10 km de la Cursa de Sant Boi.
Festa de disfresses, he dit. Perquè, malgrat que l’amistat extra esportiva ja ens ha permès conèixer la nostra realitat individual vestida i nua, és vestit de curt que percebem l’altre com algú que pertany a la nostra mateixa espècie. No us ha passat mai que veient un atleta conegut vestit de carrer us costa identificar-lo? Doncs això: la roba de civil és la disfressa del corredor.
De fet, la nostra identitat CoRReCaT té tres nivells. La real, com atleta; l’aparent, com avatar; i la fictícia, com a individu. Els més vells potser recorden un article de setembre de 2008 que vaig penjar al fòrum -que també podeu trobar al meu bloc: De màscares i vels-, on explico que els avatars són el vel que permet somiar i imaginar, sempre i quan no es vulgui saber què hi ha de “real” darrere.
Per tant, a no ser que ja haguem traspassat la frontera del simple coneixement a un coneixement més elevat, i no necessàriament bíblic, aquest divendres caldrà lluitar contra el misteri que “l’altre” sempre representa, contra la por o la vergonya de mostrar-se públicament com a individu i contra la virtualitat enquistada de l’avatar: el personatge. Costa saber què i qui som. I és un repte saber qui tenim al davant.
Jo, que jugo un quart paper dins d’aquest entramat humà, hauré de córrer el risc de ser vist com el personatge que escriu en aquest bloc i que es permet tantes llicències; que es permet la ironia i el cinisme com a forma d’expressió. Però no sóc més que un artesà que no pinta retrats, sinó que fabrica miralls que la matèria prima deforma a voluntat. És responsabilitat del lector creure o no que la imatge que el mirall retorna és un dibuix de la realitat, i responsabilitat seva creure que s’hi veu reflectit o no.

Sopar 2009 © RunnerSantBoi

No m’enrotllo més. Espero amb candeletes la nit del divendres per trobar-me i retrobar-me amb tots perquè, sigui quina sigui la nostra natura, som, també, allò que els altres creuen que som. Sense la vostra idea de mi, sóc un ésser incomplet. És del tot necessari, doncs, que em torneu, ni que sigui durant unes hores, allò que m’heu robat en forma de somni o de pensament. Quan sonin les campanades, tots tornarem a la nostra realitat particular, ja sigui la de príncep, gripau o ventafocs. I al dia següent, rere la nostra màscara, tornarem al somni del desig.