Entrades amb l'etiqueta ‘Cursa dels Nassos’

ENGANXAT A CÓRRER

dimecres, 5/10/2011

Autor: Dani Renalías, “Tigerman7″

 

Mai he sigut un d’aquells nois que de ben petits destaquen fent esport. Recordo les classes d’educació física a l’escola com una barreja entre moments de passar-m’ho d’allò més bé –quan, per exemple, podíem jugar un partit de futbol o fèiem algunes sèries d’abdominals– i altres moments de suor freda i aquell patiment que t’aporta la sensació d’inseguretat –com per exemple quan tocava fer circuits amb plínton i potros combinats amb mil variants de tombarelles diverses–. Però també recordo perfectament com m’alegrava cada cop que ens “tocava” fer la prova de la course navette o fer unes quantes voltes als patis. En aquest cas, per a mi, no hi havia cap mena de risc afegit, només calia córrer, potser cada cop més i més ràpid, però bàsicament i principalment córrer. Sense ser-ne massa conscient, m’agradava, m’ho passava bé sempre que ho feia i a més m’adonava que no me’n sortia del tot malament. Estava descobrint un esport genial!

A mesura que m’anava fent gran, amb el batxillerat primer i amb el pas per la universitat després, l’esport que practicava era sobre tot els partidets « de costellada » que feia amb els amics, algunes caminades i marxes i anar al gimnàs algunes tardes que trobava temps. Com en aquell record del meu pas per l’escola, córrer amunt i avall pel terreny de joc o damunt de la cinta em seguia agradant d’allò més. Ara sí, de forma més conscient m’estava començant a enganxar a córrer.

Tinc molt present el dia que vaig fer la meva primera cursa. Va ser a la meva ciutat, Manresa, en motiu dels actes per la marató de TV3 l’any 2009. Era la cursa per la vida, amb un recorregut de 5 km que, d’entrada, em feia cert respecte. Vaig decidir córrer sense cap mena de pressió, amb l’única fita d’acabar i gaudir al màxim. El circuit tenia una primera part de pujada i un final completament en baixada i la sensació d’arribar esprintant a tope i el bon ambient que es respirava em van acabar de provocar la meva “adicció” al running.

A partir d’aquí els entrenaments van incrementar exponencialment i, conseqüentment també ho varen fer els objectius. Al cap i a la fi, si havia pogut córrer 5 Km, per què no provar si seria capaç de fer-ne 10? I sí, com és ben sabut per tots, la constància i l’esforç té el seu premi ; el 31 de desembre corria la Cursa dels Nassos a Barcelona i celebrava a la meva manera la meva consolidació com a corredor. Després varen venir altres curses i més entrenaments fins que aquell cuc que portem a l’estómac torna a rondinar i ens demana noves experiències. Era el moment de fer una mitja marató! La ciutat escollida va ser Sabadell, i el 5 de setembre de l’any passat, enfundat en unes malles de nervis i il·lusió, vaig córrer els meus primers 21,1 Km de forma oficial. Ho havia aconseguit!

Resulta curiós però a partir d’aquell moment vaig intensificar molt més les meves humils tècniques persuassives (o pesades com dirien alguns) cap als meus amics per iniciar-los en l’atletisme; alguns d’ells saben de què parlo i, el millor de tot, amb alguns d’ells ho vaig aconseguir. També va ser quan vaig decidir formar part de Corredors.cat, veient que seria un punt de trobada interessantíssim i que contribuiria al meu creixement com a persona i com a corredor. Quanta raó hi havia en el meu pensament!

Córrer i entrenar s’havia convertit en una rutina agradable, i sortir a rodar al vespre o fer vint voltes a un mateix circuit improvisat no era cap suplici, ans al contrari, una forma de diversió i evasió i de constant superació personal, però en aquest esport, com en tots, no tot són flors i violes. Hi ha moments més bons i més dolents i amb el temps, tot arriba. Arriba una lesió o planifiques malament l’estratègia en una cursa o en un entrenament, i et fa madurar i adonar-te que encara queda molt camí per recórrer i sobretot per millorar. De fet, per trobar un exemple d’això no cal que vagi gaire lluny: aquest diumenge passat, a la mitja marató de Sant Cugat i amb un circuit exigent, vaig cometre el típic error del refiament, començant fort i patint als darrers quilòmetres. Diuen que de tot se n’aprèn, però en qualsevol cas, novament el bon rotllo, l’esperit de companyia i el triomf personal de tots i cadascun dels corredors que vam participar-hi, va ser el millor record que em vaig endur cap a casa.

Mentre escric aquesta reflexió personal m’he inscrit a una nova cursa –a aquestes alçades suposo que fins i tot en dies de descans necessito la meva dosi– i he tornat a visualitzar mentalment el recorregut del que serà la meva primera marató a Saragossa juntament amb els entrenaments que em manquen per preparar-la. Ha començat un nou repte i sé que segueixo comptant amb el suport directe dels que em coneixen i m’aprecien però també sé que, de forma indirecta o menys visible, compto amb el suport de tots els que compartim aquest esport. Espero poder seguir corrent molts quilòmetres al seu costat!

 

Des del meu sofà [04]

dimarts , 28/12/2010

Autor: Enric H. March

Aquest és el darrer article de l’any 2010 des del meu sofà. Més desil·lusionat, menys motivat, més tip, us vindré a fer companyia a la darrera cursa de l’any. Serà a la Cursa dels Nassos de Barcelona perquè, com que no em puc multiplicar, he de triat entre una de les més de vint curses de Sant Silvestre que se celebren arreu de Catalunya, i aniré a la que tinc al costat de casa. Així no em cansaré tant. No en recomano cap perquè, en general, tothom farà el mateix que jo i correrà la que tingui més a mà, que després hi ha sopar i festa… o televisió.

Si hi ha un dia en què la gent es llança al carrer a córrer (marató del Corte Inglés a banda), i a passar fred, és el 31 de desembre: entre tots deuen sumar milers i milers! Però com em feia notar l’altre dia un expert en realitats, per molts milers de persones que realitzin una determinada activitat (que no sigui respirar!), sempre n’hi haurà més que no la realitzin.

En aquests moments (en aquest instant que estic escrivint), el nostre company Pirata Agus dibuixa la realitat en els vidres d’una finestra de casa seva mentre espera, algun dia, poder tornar a córrer. I penso jo que quant més bruts estiguin els vidres que ens separen de la realitat que hi ha fora, més fàcil serà dibuixar-hi amb el dit el mapa dels nostres desitjos. Li deia (també ara mateix) que amb els vidres nets, a vegades no es distingeix si hi ha vidre o no que separi una realitat de la de l’altre costat. T’acostes, incrèdul, i… patapam! Te la fots contra el vidre. O contra la realitat! En tot cas, és entre les ombres, entre les desgràcies, davant d’uns vidres bruts, contra tot allò que enterboleix el desig, que construïm la realitat; que ens construïm.

Com que encara que jo intenti cada setmana el contrari, aquest és un espai per parlar d’atletisme, dedicaré la meva darrera reflexió de l’any (i aquest cop sí que és una reflexió real i un desig íntim!) a tots els que hauran de mirar per la finestra la nit de Cap d’Any en lloc de sortir corrent perseguint pedres mil·liars, punts quilomètrics o fites de qualsevol tipus.

Sant Silvestre (mitjans s. III-335) va ser el primer papa que va morir sense ser martiritzat. Potser això ja és un bon auguri.

Bon Any a tots, i fins després de Reis!