Entrades amb l'etiqueta ‘Mitja de Barcelona’

Fem nosa

dimecres, 2/02/2011

Autor: Jordi Babot, “squash”

Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m’hi entra al cap cap altra opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l’activitat, l’exercici, el fitness a l’aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m’ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d’ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d’espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.

(Extret del seu blog http://travesesbotzades.blogspot.com/)

Des del meu sofà [06]

dijous, 27/01/2011

Autor: Enric H. March

Torno de l’Assemblea 2011 pensatiu. Com era d’esperar, un dels temes calents ha estat la decisió de la Junta de no donar suport a la manifestació del 29 de juny en defensa de l’Estatut i contra la sentència del Tribunal Constitucional. No entraré en valoracions perquè tothom s’ha explicat, i ja sigui amb raons o sentiments a la mà, cadascú té un punt de vista respectable, i més tenint en compte que ningú es va manifestar en contra dels continguts de la manifestació.

Fa molt de temps que miro, que observo, que llegeixo i que escric en el Fòrum de Corredors; i que miro, observo, escolto i parlo fora d’ell. No sé si sóc tan perspicaç com l’amic Jim –que li ve d’ofici i en fa oci–, però no se m’escapen la semàntica dels mots i dels sintagmes –ofici i vici a parts proporcionals.

És evident que el nexe que ens uneix és l’atletisme, però n’és també l’excusa. La gran majoria de la gent que intervé al fòrum ho fa de visita buscant informació atlètica, però el cos viu que dóna valor orgànic a aquesta petita aldea virtual és format per veïns ben arrelats en la comunitat i ben relacionats entre ells. Funciona mitjançant un teixit de barris, burgesos i més o menys extensos, segons el cas: gasoses, apocapocs, maduixots, ataràxics, endorfínics, sortits, dragonians, santboians; amb una peculiar 13 Rue del Percebe, habitada pels novatos, uns quants ravals plegats d’eskamots, els que viuen dispersos per la muntanya i els correcuacs del barri de pescadors.

Deia que l’atletisme és el nexe i, també, l’excusa. Com a nexe, és la cultura cívica que ens aglutina. I com en tota comunitat de veïns, els seus individus tenen oficis diferents, ocis diferents i interessos vitals i polítics diferents, que si com a esportistes són el rerefons que ens fa persones, com a persones és el que ens identifica i ens diferencia del conjunt. No serà estrany, doncs, que siguin les afinitats no atlètiques aquelles que acabin agrupant els individus cap a objectius que res tenen a veure amb l’esport. L’atletisme és, doncs, l’excusa per gaudir de la companyia.

Com en tota comunitat, les relacions personals seran les que acabin marcant el ritme vital dels correcats. Aquell cos orgànic que he definit més amunt viu gràcies a la simbiosi, així que no és d’estranyar que la gent busqui companyia per no estar sol, per fer amics, viatjar, per lligar (amb tot el que això comporta: es fan parelles, se’n desfan, hi ha enganys… i desenganys), per fer barbacoes, per anar a manifestacions, al futbol, al cinema, al teatre, per muntar societats gastronòmiques, per fer negocis, per crear oenegés, per compartir batalletes (llegiu cròniques), per queixar-se dels seus mals (sempre més greus que els dels altres), per exhibir-se, per dirigir les masses, per crear monstres i per enderrocar ídols.

Sé de més d’un (més d’una) que està esperant el Who is who, i de més d’un que m’emborratxaria per estirar-me de la llengua… Però serà que no. Només faig de notari de la realitat (i en Jim sap què és un secret de sumari). D’aquesta realitat, d’aquest cos orgànic que es diu Corredors.cat; que ens situa en un context, que és de color pastanaga, i en un país que s’identifica pels colors de la bandera, però que no cal que tingui cap altre signe identitari perquè és reconegut allà on va. Potser aquesta és la seva grandesa.

Ah, me n’oblidava! Aquest cap de setmana hi ha la Mitja Marató de Barcelona. Una bona mitja, amb un bon recorregut, malgrat que a alguna ment brillant (que tampoc diré) se li ha acudit fer-la començar a les 8:45 am. Jo em quedaré a casa a recer del fred i llepant-me les meves ferides, que són més doloroses que les de ningú. Bé, excepte les del Xavi Papell.

Des del meu sofà [05]

dijous, 13/01/2011

Autor: Enric H. March

Després d’unes merescudes vacances, torno al meu sofà, perquè és des de la distància des d’on es veu tot millor: perspectiva, se’n diu. Descans que ha inclòs uns dies de desconnexió total del fòrum de Corredors.cat perquè quant més et miren, menys et veuen. I a les curses passa el mateix: em deu trobar a faltar algú?

Comença el gener. Potser el mes correcat per excel·lència. Deixant de banda el preludi de les 24 Hores del desembre, comença el dia 2 amb la Cronoescalada Solidària per recollir joguines; comença la temporada de les gran mitges maratons: Sitges, Terrassa, Barcelona; és el mes de l’Assemblea General; es posen en marxa els Premis Pastanaga i comencem a ensumar el sopar del mes que ve, la gran culminació! I aquest any hi aniré lleuger d’alforges i amb paper i llapis a fer de Tribulete!

Però aquest més de gener ha començat macabre a Can Correcat. La colla que confecciona el joc En el País del Correcats ha fet treure fum a les provetes del seu laboratori d’alquímia i ens ha proposat la recerca d’un altre paradigma que doni resposta als enigmes plantejats. Un joc que té doble mala llet. Per un costat, perquè fa posar dels nervis els concursants, que es desesperen buscant la solució i s’hi enganxen malaltissament fins posar-los dels nervis. I d’altra banda, perquè qui troba la solució passa al “costat fosc de la força”. Dia que passa hi ha més ulls sobre els pobres desgraciats que no se’n surten i que se senten més sols cada minut que passa. I aquells que havien estat víctimes, ara es tornen torturadors, demostrant què dolents podem arribar a ser. La Caloreta i l’Squash han format el tàndem perfecte. L’apotecari, fent destil·lar verí en els alambins de la rebotiga. I la dolça Caloreta, fent de vídua negra i atrapant incauts a la seva teranyina per ofegar-los després a la banyera de casa seva.

Em sembla que encara no he parlat d’atletisme. No sé què passa, però aquesta associació esportiva dóna tant per la vida social i el safareig com per parlar d’esport. Tremoleu el dia que escrigui les meves memòries!

Dissabte, primer de tot, toca anar a Terrassa a recollir els premis de la Lliga Championchip, on les noies i els nois correcats no han tingut pietat i han copat els primers llocs dels tres podis per equips: femení, masculí i mixt, a més d’obtenir diversos premis individuals. I com que és de justícia, felicitats a tots!

Doncs això: atletisme. Diumenge tots a la Mitja de Terrassa (excepte els feréstecs que vulguin anar a Campredó (Baix Ebre) a fer Les II Torres o a Blanes (Selva) a córrer la Mar i Murtra). Jo hi aniré a fer els 5 km de la Santi Centelles, a veure si se’m salten els tendons d’una vegada i em faig una forca d’on penjar-me!