Entrades amb l'etiqueta ‘Mitja de Mataró’

Des del meu sofà [02]

dissabte, 11/12/2010

Autor: Enric H. March

cansat.jpg

En aquests moments, no sé pas què em fa més mandra si aixecar-me del sofà, posar-me les sabatilles de córrer o escriure. Vosaltres que correu tant no sabeu com se li agafa el gust als coixins del sofà i què fàcil és oblidar-se d’on són les sabatilles. Ho hauríeu de provar. Hauríeu de provar el sofà, vull dir, no escriure: encara estic empatxat de les cròniques donostiarres! Però com que ja sé que no us podeu estar quiets, seré jo, des del meu retir monacal, qui faci punta al bite.

Abans que res, un apunt: el 3% dels corredors que van creuar la línia d’arribada a la Mitja de Mataró han estat desqualificats per no passar per un o més controls de xip. És absurd, diuen alguns, pagar una inscripció (més la despesa del transport, afegeixo jo) per recollir uns quants productes de neteja perquè la balança econòmica no és favorable al comprador. És clar que no! Ningú diu que aquest sigui l’objectiu. L’única raó que hi ha darrere d’aquest comerç és la picaresca a la qual hi ha gent que no s’hi pot resistir. Per posar un altre exemple: a la Mitja de Montornès hi ha gent que, a banda d’anar a buscar el lot generós, hi va amb la carmanyola per proveir-se de menjar en el pasta party del final de la cursa. I ara em direu, i això què té a veure amb nosaltres, corredors assenyats que només ens interessa l’esport? Res. Absolutament res! No em dirigeixo a ningú. Només parlo en veu alta.

Aquest cap de setmana hi ha la Mitja de Salou… amb pasta party! Una mitja relativament nova (set edicions) que s’anuncia amb força reclams (la pasta party esmentada, samarreta de màniga llarga, entrenaments, cursa de 5 km i la presència d’en Xavi Llobet i en Roger Roca), tot perquè no forma part de la Lliga de Championchip.

raim.jpg

A mig camí entre Barcelona i Salou hi ha la Mitja de l’Espirall, a Vilafranca del Penedès, amb trenta-una edicions a les seves espatlles. A Vilafranca no enganyen ningú: la cursa és un trencacames, però ens conviden a visitar la comarca de l’Alt Penedès passant pels municipis de Les Cabanyes, Vilobí i Guardiola de Font-rubí, terra fèrtil on “les vinyes són observadores atentes de la cursa; entre una terra pentinada per la tardor i una olor a raïm premsat, corren els nostres atletes dibuixant punts de color…”; i a l’arribada, et regalen cava (a Montornès, com que passem per polígons i hi ha la Henkel, et regalen sabó). Jo no sóc de mirar el paisatge: si vaig a córrer, corro, i per passejar… la Rambla! Però avui dec estar tendre, i donaria el dit petit de la mà esquerra per poder passejar… ai, volia dir córrer, a Vilafranca. Si hi aneu, porteu-me catànies.

I a Caldes de Montbui, com que hi ha gent per a tot, la Pujada al Farell. Asfalt, terra, asfalt; puges i baixes. I ja està. El goig de córrer per la muntanya, diuen. Serà això (Jaume, no em renyis, que el diable em paga per ser solent!).

També hi ha crosos, però com que sé que no hi anireu, qui en vulgui saber res que vagi a la pàgina de la Federació. Són gratis, però (normalment) l’entrepà us l’haureu de pagar de la vostra butxaca. A les curses populars l’esmorzar va amb la inscripció, però al preu que les fan pagar, ja podria ser de forquilla!

Si no us ve de gust anar a córrer perquè teniu les cames trinxades de tant fer l’animal durant tot l’any, competint (això, sí: fent amics), i voleu arribar vius als torrons, l’alternativa pot ser anar a la Fira de l’Avet d’Espinelves, que acaba aquest diumenge. Osona col·lapsada pels cotxes, les mateixes aglomeracions humanes que a una cursa, empentes, els nens que ho toquen tot, cues per poder menjar a la fonda, i tornada a casa amb el vehicle envaït d’una penetrant aroma a conífera que, vigileu, pot marejar els nens i la sogra.

Des del meu sofà [01]

dijous, 2/12/2010

Autor: Enric H. March

sofa.jpg

Ens acostem a l’hivern i el nombre de curses populars baixa a l’espera del fervor atlètic de la nit de Cap d’Any. El fred no serà excusa, però, perquè el proper diumenge els corredors es calcin la calça curta i, amb el cistell a la mà, s’adrecin cap a Mataró a fer la mitja marató i a recollir productes de neteja pels propers sis mesos.
Poc més de 24 hores van ser suficients per exhaurir els 1.800 dorsals que l’organització havia posat a disposició dels atletes. Bé, dels atletes… és una manera de parlar. De fet, a aquesta cursa s’hi apunta molta gent que no correrà o que no correrà la mitja sencera.
No us perdeu la gran quantitat de personal que s’espera davant de l’estació de tren perquè passin els corredors i afegir-se a la fila per fer els dos darrers quilòmetres que justifiquin el regal de l’arribada. Si els regals ja són una bona excusa per córrer la cursa, jo us en dono una altra per alçar-vos del sofà i anar a Mataró: tallar la Nacional II durant tot un matí. No se m’acut res més. Amb aquest fred queda descartat fer un bany a les platges del Maresme. A banda de la temperatura de l’aigua, em sembla que no les posen fins l’estiu.
Des del punt de vista atlètic, aquesta mitja no és per anar buscar marca. Els seus dos darrers quilòmetres són un escull massa exigent i us hi deixareu tota la renda que la resta del perfil us haurà permès reservar. Són ganes!
mataro.jpg
Si les mitges les trobeu massa llargues, diumenge hi ha altres llocs on anar a passar fred. A Valls i a Riudellots de la Selva hi teniu dos crosos, la informació dels quals podeu trobar a la pàgina de la Federació. Aquí no tindreu tants
problemes per aconseguir un dorsal: al crosos només donen aigua, i ningú es queixa. I parlant d’aigua, amb una mica de sort plou i podeu quedar-vos ben empastifats de fang, un afegit que hi ha atletes que celebren amb alegria perquè, ja se sap: el cros és atletisme en estat pur! Però trobareu a faltar el sabó de Mataró.
Algun motiu extra per anar a Valls? La temporada de calçots comença oficialment el 31 de gener, però segur que ja se’n fan de pirates. Així que, si no heu quedat prou empastifats de fang, podeu anar a embrutar-vos les mans i els morros de cendra i salsa i així fem la festa grossa.
I si aneu a Riudellots de la Selva… No sé. A peu de carretera hi trobareu masies típiques per fer un dinar de germanor. Ja que sortiu de casa, millor tornar dinats. Però recordeu que algú s’haurà de quedar sense vi si aneu en cotxe. És un inconvenient si conduïu, però un avantatge perquè la resta d’ocupants faran una bona migdiada al cotxe i us estalviareu l’enèsima versió de la crònica de la cursa.
Si encara no us he convençut d’anar a córrer aquest cap de setmana, o si amb el diumenge no n’heu tingut prou, els dies 6 i 8 són festius. El dilluns teniu dues opcions (o tres: quedar-se a casa):  la cursa del barri de Sant Andreu, a Barcelona, i la Pujada al Castell de Castelldefels. Dues curses gratuïtes, d’aquelles que no corre tothom que s’hi apunta perquè… són gratuïtes. Tot i així, hi corre molta gent.
El cas de Sant Andreu és molt curiós perquè hi poden arribar a participar 5.000 persones tot i que no hi ha classificació ni la cursa té els 5.000 m que s’anuncien. Hi ha gent per a tot. Però mireu, és d’aquelles curses on reps més que el que dónes i, només per això, queden justificats els seus trenta-dos anys d’història.
La Pujada al Castell de Castelldefels és… una pujada. Això ja us hauria de fer tirar enrere, però com he dit abans, hi ha gent per a tot. En aquestes curses s’hauria de fer una classificació de lactats per veure qui arriba més mort a dalt. Justificaria l’esforç perquè, per més que busqui una raó per córrer, no la hi trobo.
Totes dues són curses de festa major, així que, si no n’heu tingut prou, hi podeu afegir curses infantils, gegants, titelles, xocolatades, espectacles infantils, etc., etc. Excusa perfecta per anar-hi amb tota la família, a la qual acostumeu a deixar abandonada sempre que aneu a córrer.