Entrades amb l'etiqueta ‘Mitja de Vilanova’

La Mitja de Vilanova (19 de desembre)

divendres, 24/12/2010

Autor: Pere Pujol “cat”

El matí del 19 de Desembre del 2010 es lleva amb el cel gris. Cauen les darreres gotes  però no fa vent (no tot en va en contra…). A les 8.15 aparco sense problemes al costat del estadi. La gent surt de tots els racons,  i contents i abrigats ens arribem a on tenim el llistat dels dorsals. Mirar els números i anar a buscar on deixar les bosses, acabar de fer temps per anar veient i saludant coneguts i amics. El speaker ens diu on tenim els serveis, i el guardarrobes i anomena la diferent gent per païssos que avui ha triat aquesta Mitja. Darrers escalfaments i cap a la sortida, que és al carrer del costat del estadi. Puntualment es dona la sortida, i els nervis i la adrenalina surten a traves de crits, esprintades i riures. Els primers metres tothom fa bromes i compartim mirades de complicitat. Correm per uns carrers plans amb algun puja i baixa que es fan a bon pas. Per un passeig anem els menys rapids i per l’altra banda ja retornen els primers.

Km5, avituallament amb aigua. Anem un grupet de 3 corredors; una parella que prepara una Marató i jo. Marquem un ritme fàcil de 5.20 els primers kilometres i ens dirigim cap el Port amb una pendent avall que ens fa deixar-nos anar però amb coco. Fem uns metres a tocar el mar amb molts revolts i retornem cap el passeig del mar fins al final. Abans hem agafat aigua al Km 10: anem molt bé, tenim els millors kilometres al nostre favor i mantenim el ritme amb un marge de la marca que ens hem posa’t d’un minut.

Al Km 13 ens trobem una pujada on cal apretar les dents i tibar de braços. Anem per una carretera i els primers ja retornen. Anem saludant i animant als coneguts i sempre rebent resposta, rsposta que t’ajuda a seguir el ritme.

Al km 14 em noto amb força i tibo una mica més, pensant que al 15 ( ja altra vegada a Vilanova ) em pendré un gel m’ajudarà a tenir forces per acabar. Cauen els 16,17,18 en un terreny de perfil positiu, però els ànims d’alguns vilanovins i sobretot vilanovines fa que mantinguem el tipus. Cau el 19, el 20 no el veig, i les forces justetes fa que trobi gent caminant. Ja sento de lluny el speaker, cosa que fa saltar el xip de “ja acabo, ja acabo!”. Mirada llunyana i veig el perfil de l’estadi, última recta abans de entrar a les pistes, algun crit dels que fa posar pell de gallina, i darrers 100 metres. He arribat!!. Parar el rellotge, mirada a l’ infinit i cap a la cua: regals, taronges, isotònic (quina pena no tenir-lo al Km 15), xerrades amb la gent de la barqueta….

Tots estem contents i cansats. Més coneguts, més xerradetes i a buscar les coses. Molt atentes les noies del guardarroba, dutxa amb aigua tebia i cap a buscar un lloc on cruspis-me una paella sencera…res de mitges.

Des del meu sofà [03]

divendres, 17/12/2010

Autor: Enric H. March

Com que aquesta vida mig retirada que porto m’ho permet, quan em poso a escriure aquestes ratlles acabo d’arribar d’escoltar la conferència que Umberto Eco ha ofert a la Biblioteca Jaume Fuster sobre la seva darrera novel·la El cementiri de Praga.

Com acostuma a passar algunes vegades, Eco explicava que hi ha qui confon els protagonistes de la ficció literària amb els autors de les obres. Hi ha actors que són insultats pel carrer perquè se’ls confon amb els personatges que interpreten. I així ha estat que el novel·lista i semiòleg italià ha rebut alguna clatellada perquè se li han atribuït les idees de Simonini, l’antisemita protagonista de El cementiri de Praga, amb les que ell gasta de natural.

Dit això (ara no sé perquè ho deia…), aquest que escriu, que entre d’altres vicis té el de l’escriptura i el del transformisme circense, vol comentar que aquest diumenge la ruta ens ofereix dues mitges maratons: Vilanova i l’EcoMitja de Vic; la Pujada a la Seu Vella, a Lleida; i la Sansi de Lloret. Quatre esplèndids llocs on anar a fer-se mal si no n’heu tingut prou amb Donosti, Mataró, Salou i Vilafranca.

La Mitja de Vilanova és una llàstima de cursa. Mentre la sortida i l’arribada van ser al passeig marítim, a la platja de Ribes Roges, era d’aquestes mitges que venia de gust córrer. Ara és tot centralitzat a les pistes d’atletisme. Les pistes són amunt del poble i, per tant, no és una cursa fàcil: a partir del quilòmetre 12 hem d’anar pujant. Més comoditat organitzativa, vestidors, dutxes… Però no sé si cal tanta infraestructura. Vosaltres heu vist mai dos mil corredors a les dutxes? No. La majoria tornen a casa sense dutxar-se.

Jo sóc dels que no s’adonen per on passen quan corro, però, mireu, una sortida i una arribada davant del mar… inspira i fa venir gana. I si hi ha gana i bossa, la temporada del xató ja ha començat, així que… a Cal Peixerot. I si és dutxat millor.

De l’EcoMitja de Vic no en sé res més enllà del que anuncia la seva pàgina web: que és respectuosa amb el medi ambient i que la bossa del corredor és a to amb aquesta filosofia. Esperem que no sigui de plàstic.

La Pujada a la Seu Vella es fa a Lleida… i això cau massa lluny i no és temporada de cargols. Si sou per allà, us hi podeu acostar. És bàsicament plana fins el quilòmetre 10,8, i en els darrers 1.000 m s’han de salvar 120 m de desnivell. Si dueu càmera, podeu fer fotos a les pedres que hi ha dalt de tot. Bé, al monument, volia dir.

La Sansi de Lloret es ven sola; d’això ja se n’encarrega el departament de màrqueting de la cursa. És totalment plana i només fa 5 quilòmetres. Això ja la fa una cursa interessant. No sé quina mania té la gent de fer curses de no menys de 10.000 metres! Com si les curses de menys metratges fossin una anomalia en el món de l’atletisme. Jo he sentit dir coses com “Ja que pago, que posin més quilòmetres!”

Però la cita de veritat la teniu tots dissabte i diumenge a les pistes de Can Dragó, on se celebren les 24 hores d’Atletisme en Pista, de Corredors.cat. Atletisme i circ tot en un. Diversió garantida tot el dia i tota la nit. Arena i gladiadors! Amb l’inefable Debu, mestre de cerimònies i còmit de galeres. Curses de 4×400: lluita genuïna a l’estil de les quàdrigues. Cursa d’eliminació: la lluita pura de tots contra tots sense pietat (jo els faria córrer amb el tors nu untat d’oli). Curses de 5.000, 10.000, marató i Eikiden de mitjanit: les legions en ple esforç, avançant organitzades, guanyant la distància pas a pas, buscant que Cronos els lliuri els llorers. Curses de 6 i 24 hores: l’espectacle que omple de fervor les masses; els cristians lluitant contra el fred, la gana, la set, el dolor, la son, l’esgotament, l’alienació… I quan la tragèdia plana sobre els seus caps i les cames ja no suporten el pes de l’esforç, la fe, el millor reconstituent, els empeny endavant. Com a no creient, no sé ben bé cap a on. No sóc psicoanalista.

Només trobo a faltar un bon banquet des d’on, amb la túnica de Bacus, poder contemplar la bacanal de cossos suats. No em deixen apuntar a la xocolatada.

Ave, Caesar, murituri te salutant!