Entrades amb l'etiqueta ‘Premis Pastanaga’

Des del meu sofà [07]

divendres, 11/02/2011

Autor: Enric H. March

Estem en plena campanya per escollir els Premis Pastanaga 2010. I el que hauria de ser un exercici d’anàlisi per triar aquells candidats que més es mereixen cadascuna de les categories proposades és, en realitat, la prova irrefutable de qui té amics i qui no en té. Ja sé… És una exageració. El que vull dir, de veritat, és que es tracta d’un joc pervers, en què la tria de les persones més estimades, deixa al descobert molts desencisos i tristeses. Jo no dic que triar subjectivament tingui res de dolent. Al cap i a la fi, no estem posant en joc el futur de la humanitat, i sembla raonable que els sentiments estiguin per sobre de l’objectivitat. Si no fos així, no s’entendria que un mateix votant nomini un mateix candidat a diferents premis, en algun cas fins a 5 vegades! Qui és el més divertit? Doncs teniu raó, no és mesurable. El sentit de l’humor, tant per qui fa riure com per qui riu, és una estranya solució (en sentit químic) que barreja cultura (en sentit ampli) i intel•ligència (capacitat d’intel•ligir, de relacionar conceptes).

Trobo a faltar la proposta i la discussió serioses. Des de la comissió del premi ja es demana que es justifiqui el perquè de la nominació, però seria d’agrair, a més, el debat obert, la disputa, que posés a la balança els mèrits i els demèrits dels postulats. Subhasta pública i correcat obert en canal. Seria un exercici dur, és clar, perquè obligaria els candidats a sentir, també, allò que no justifica la seva tria. Algú podria argumentar que entraríem en debats personals que podrien deixar mal parat algun candidat. Potser sí, però no més que en un duel atlètic per veure qui guanya a qui. I, tanmateix, qui no vulgui entrar en competició per una Pastanaga o qui no vulgui arriscar-se a veure si d’un debat en resulta un retrat o una caricatura, sempre pot demanar no ser candidat. Ara em ve al cap un premi terrorífic: el i la millor correcat al llit! M’agradaria veure… bé, llegir, els raonaments, i esperaria veure, expectant,  qui rebria més d’un vot. Miss i mister correcat també donaria molt de joc.

Bé, bromes (?) a part, aquest cap de setmana tinc diversos amors repartits per la Península. Un a la Marató de Sevilla. Belenka, carinyo, et desitjo tota la sort del món! Un altre, a la Mitja Marató de Gavà, on m’hi deixaré caure a veure si ens donem una alegria, encara que sigui sense intercanvi de fluïts. Als 10 km de Vilafranca no hi tinc res, però m’he quedat amb les ganes de fer-la.

Des del meu sofà [05]

dijous, 13/01/2011

Autor: Enric H. March

Després d’unes merescudes vacances, torno al meu sofà, perquè és des de la distància des d’on es veu tot millor: perspectiva, se’n diu. Descans que ha inclòs uns dies de desconnexió total del fòrum de Corredors.cat perquè quant més et miren, menys et veuen. I a les curses passa el mateix: em deu trobar a faltar algú?

Comença el gener. Potser el mes correcat per excel·lència. Deixant de banda el preludi de les 24 Hores del desembre, comença el dia 2 amb la Cronoescalada Solidària per recollir joguines; comença la temporada de les gran mitges maratons: Sitges, Terrassa, Barcelona; és el mes de l’Assemblea General; es posen en marxa els Premis Pastanaga i comencem a ensumar el sopar del mes que ve, la gran culminació! I aquest any hi aniré lleuger d’alforges i amb paper i llapis a fer de Tribulete!

Però aquest més de gener ha començat macabre a Can Correcat. La colla que confecciona el joc En el País del Correcats ha fet treure fum a les provetes del seu laboratori d’alquímia i ens ha proposat la recerca d’un altre paradigma que doni resposta als enigmes plantejats. Un joc que té doble mala llet. Per un costat, perquè fa posar dels nervis els concursants, que es desesperen buscant la solució i s’hi enganxen malaltissament fins posar-los dels nervis. I d’altra banda, perquè qui troba la solució passa al “costat fosc de la força”. Dia que passa hi ha més ulls sobre els pobres desgraciats que no se’n surten i que se senten més sols cada minut que passa. I aquells que havien estat víctimes, ara es tornen torturadors, demostrant què dolents podem arribar a ser. La Caloreta i l’Squash han format el tàndem perfecte. L’apotecari, fent destil·lar verí en els alambins de la rebotiga. I la dolça Caloreta, fent de vídua negra i atrapant incauts a la seva teranyina per ofegar-los després a la banyera de casa seva.

Em sembla que encara no he parlat d’atletisme. No sé què passa, però aquesta associació esportiva dóna tant per la vida social i el safareig com per parlar d’esport. Tremoleu el dia que escrigui les meves memòries!

Dissabte, primer de tot, toca anar a Terrassa a recollir els premis de la Lliga Championchip, on les noies i els nois correcats no han tingut pietat i han copat els primers llocs dels tres podis per equips: femení, masculí i mixt, a més d’obtenir diversos premis individuals. I com que és de justícia, felicitats a tots!

Doncs això: atletisme. Diumenge tots a la Mitja de Terrassa (excepte els feréstecs que vulguin anar a Campredó (Baix Ebre) a fer Les II Torres o a Blanes (Selva) a córrer la Mar i Murtra). Jo hi aniré a fer els 5 km de la Santi Centelles, a veure si se’m salten els tendons d’una vegada i em faig una forca d’on penjar-me!