Entrades amb l'etiqueta ‘Sopar CoRReDoRS.CaT’

Des del meu sofà [09]

divendres, 11/03/2011

Autor: Enric H. March


Si algú estava esperant que parlés del sopar, no ho faré. Cadascú sap com s’ho va passar, com va acabar la nit i amb qui. Jo m’ho vaig passar molt bé (què he de dir, no?). I com li vaig dir a una de les comensals només veure-la arribar: ja sabia jo que valia la pena anar-hi (aquí em faria falta un emoticó).

Com que una emoció treu una altra emoció (no era així?), parlarem de l’esdeveniment de la setmana: la Marató de Barcelona.

Una marató només es pot fer si es prepara; i preparant-la, mai es té cap garantia d’acabar-la. No és possible l’oracle, per això mai se sap si serà una tragèdia. Citant-me a mi mateix (perdoneu la gosadia), “[…] la mística que molts veuen en la marató està en la recreació de l’infinit [el lloc on se citen els mites], està en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d’excepcional en si mateix. L’objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d’una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d’arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles” (Dels rivals, Bereshit, 16 de gener de 2010).

Valor cronogràfic perquè la marató no l’omplim de quilòmetres; l’omplim de temps. La distància és la mateixa per a tots: el repte és ser capaç de resistir el pas del temps. Això és el que entrenem: la resistència procurant patir el menys possible. D’aquí ve el primer error del maratonià popular: pensar en les referències parcials (córrer a 4’/km, baixar de 3 h, de 3h 30’, de 4h…), en lloc de pensar en el temps com un concepte global. La capacitat d’assumir el pas del temps. L’error de proposar-se ritmes abans de treballar capacitats es produeix en totes les distàncies, però superar 10 km o una mitja marató té menys riscos que superar la marató: si no s’assoleix com es tenia previst, es torna a intentar en un període breu de temps.

La tragèdia més gran de la marató està en la mitificació, en l’esforç que s’esmerça en la preparació i en les grans dosis d’il·lusió que s’inverteixen. Fracassar et du sempre a pensar en un temps massa llunyà per intentar repetir-ho i en tornar a començar de nou el procés.

Vista des de dins, la marató és una cursa irreal (o potser massa real: depèn de l’estat de consciència de l’atleta). Però vista des de fora, encara ho és més. Aquest passat diumenge ho vaig constatar per enèsima vegada a la Marató de Barcelona. Veia passar els corredors (desconeguts, coneguts, companys, amics…) pel quilòmetre 35. Feia crits d’ànim, deia els seus noms per fer més creïble el suport. Faltaven poc més de 7 km per acabar, però tot era irreal: alguns que anaven a bon pas, no van acabar, o van acabar enfonsats; d’altres ja havien trencat les seves il·lusions uns quilòmetres abans, però perseveraven en l’intent -l’intent de fer seu l’infinit-, i els meus crit de res servien, o feien més mal que bé. El mur, en diuen. D’aquest buit temporal que comença aproximadament al quilòmetre 30 i que es perllonga fins un lloc indefinit més enllà del 35, en diuen el mur, un dels malnoms que fa servir la Parca.

I veient-los passar pateixo. Pateixo veient les mirades perdudes en l’espai; la tristesa en les seves cares demacrades, amb galtes enfonsades i pòmuls marcats; en els seus cossos caiguts, de gestos desmanegats; imaginant les il·lusions trencades en mil bocins; pateixo veient com caminen els que volen arribar com sigui, i veient els que abandonen, buscant apartar-se de les mirades i dels maleïts crits d’ànim que es claven com agulles; flat, cruiximents, fiblades, nafres, sang…

Sí, ho sé. A l’arribada els corredors salten d’alegria, les mans i els punys s’alcen al cel, els genolls es pleguen contra l’asfalt, les llàgrimes salten dels ulls, els cossos suats s’abracen… Sí, ho sé. Ho sé jo i tots els que no van arribar.

Des del meu sofà [08]

dimecres, 23/02/2011

Autor: Enric H. March

Manicomi de Sant Boi (1926)

Aquest divendres toca Sopar CoRReCaT. La nostre festa de disfresses. Ja és la 5a edició. Serà, com en el Dia de la Marmota, un altre cop a Sant Boi, i (ai!) amb el mateix menú. Un any, per variar, podríem provar el Sanatori. Diumenge, si no aneu a la Mitja de Cambrils o a Puigverd a passejar el gos, podeu tornar-hi per fer els 10 km de la Cursa de Sant Boi.
Festa de disfresses, he dit. Perquè, malgrat que l’amistat extra esportiva ja ens ha permès conèixer la nostra realitat individual vestida i nua, és vestit de curt que percebem l’altre com algú que pertany a la nostra mateixa espècie. No us ha passat mai que veient un atleta conegut vestit de carrer us costa identificar-lo? Doncs això: la roba de civil és la disfressa del corredor.
De fet, la nostra identitat CoRReCaT té tres nivells. La real, com atleta; l’aparent, com avatar; i la fictícia, com a individu. Els més vells potser recorden un article de setembre de 2008 que vaig penjar al fòrum -que també podeu trobar al meu bloc: De màscares i vels-, on explico que els avatars són el vel que permet somiar i imaginar, sempre i quan no es vulgui saber què hi ha de “real” darrere.
Per tant, a no ser que ja haguem traspassat la frontera del simple coneixement a un coneixement més elevat, i no necessàriament bíblic, aquest divendres caldrà lluitar contra el misteri que “l’altre” sempre representa, contra la por o la vergonya de mostrar-se públicament com a individu i contra la virtualitat enquistada de l’avatar: el personatge. Costa saber què i qui som. I és un repte saber qui tenim al davant.
Jo, que jugo un quart paper dins d’aquest entramat humà, hauré de córrer el risc de ser vist com el personatge que escriu en aquest bloc i que es permet tantes llicències; que es permet la ironia i el cinisme com a forma d’expressió. Però no sóc més que un artesà que no pinta retrats, sinó que fabrica miralls que la matèria prima deforma a voluntat. És responsabilitat del lector creure o no que la imatge que el mirall retorna és un dibuix de la realitat, i responsabilitat seva creure que s’hi veu reflectit o no.

Sopar 2009 © RunnerSantBoi

No m’enrotllo més. Espero amb candeletes la nit del divendres per trobar-me i retrobar-me amb tots perquè, sigui quina sigui la nostra natura, som, també, allò que els altres creuen que som. Sense la vostra idea de mi, sóc un ésser incomplet. És del tot necessari, doncs, que em torneu, ni que sigui durant unes hores, allò que m’heu robat en forma de somni o de pensament. Quan sonin les campanades, tots tornarem a la nostra realitat particular, ja sigui la de príncep, gripau o ventafocs. I al dia següent, rere la nostra màscara, tornarem al somni del desig.