Olímpicament grans

dimarts , 6/09/2011

Autor:  “Joan3

Avui una curiositat profundament inspiradora:  M’ha arribat a les mans informació del documental “Olímpicament grans”, que s’ha programat dins el cicle “El documental del mes” )

Es tracta d’un reportatge alemany que explica la història de 5 atletes que tenen, atenció, entre 80 i 100 anys d’edat. Tal com explica la sinopsi, els protagonistes expliquen que ja descansaran quan morin…

El tràiler sol ja emociona:

http://www.youtube.com/watch?v=cv2qGqX9wmM

El “documental del mes” es projecta habitualment a diverses sales del país, en horaris diferents. A Manresa, “Olímpicament grans” es projectarà el 21 de setembre, a les 8 del vespre, a l’Auditori de Fundació CaixaManresa. Per poc que pugui, jo no me’l perdré!

Més info:
http://www.eldocumentaldelmes.com/ca/documentals/180-ol__mpicament_grans.html

Des del meu sofà [12]

dissabte, 18/06/2011

Autor: Enric H. March

Els apunts, les reflexions, digueu-li com vulgueu, Des del meu sofà s’estan allargant massa en el temps. L’estiu és gairebé a tocar i potser comença a ser hora de fer altres coses. Potser serà que estic corrent (ja no em fa mal res, més enllà de la memòria i el record dels ritmes atlètics passats). Mirar l’atletisme des de dins ofereix una perspectiva que no és la mateixa que s’obté des de la distància i la quietud.

A Can Mercader -la primera cursa que feia en molts mesos amb un objectiu definit- vaig ser conscient que la realitat no és estàtica, sinó que, com Penèlope, teixim i desteixim a mida que els fets no concorden amb les esperances. Trobar el punt just que permet continuar endavant sense enfonsar-se i sense buscar excuses se’n diu principi de realitat. Sense això, qualsevol motiu de desesperació és una rebequeria infantil. I tan poc té a veure la realitat amb la realitat, que se’m va concedir fer podi. Així que m’estalviaré fer més comentaris al respecte per no ser obscè amb la realitat dels altres.

Però la lliçó més gran del diumenge passat va venir de la mà d’un dels nois que ens van “acompanyar” involuntàriament a fer una cervesa després de la cursa. Borratxos, portaven de festa des de les 7 de la tarda del dia anterior i apuraven les hores, derrotats, a la terrassa del nostre bar. Un d’ells, que ens va donar conversa i entreteniment mentre ens relaxàvem, va fer la millor definició de córrer que he sentit mai. Sintètica i bella com una fórmula matemàtica: córrer és posar un peu davant de l’altre; la resta és dins del cap.

Tot és dins del cap. La realitat és una suma d’objectius, esperances, capacitats, preparació, disciplina, esforç, emoció, il·lusió i decepció. I la suma sempre té el mateix resultat: córrer. Aplicant la propietat commutativa a la fórmula, la veritat de la igualtat està en els dos extrems i, per tant, podem aïllar-ne un sense que canviï res: córrer és igual a córrer. Córrer sense parar. Posar un peu davant de l’altre i no deixar de fer-ho digui el que digui el cap, que sempre voldrà condicionar-nos perquè hem reduït la racionalitat a xifres.

Quan llegiu aquestes ratlles ens haurem trobat a Gavà, a la festa atlètica que Corredors organitza perquè, en un moment donat d’aquesta cursa contínua que hem triat, ens trobem a les pistes per coincidir en un tram de només 1.000 metres d’agonia, que és una sensació que haurem d’aprendre a ignorar. Després, recuperant l’alè, continuarem corrent fins que un altre dia tornem a coincidir ves a saber on. Excuses no en falten mai.

No sé si m’estic acomiadant, però ja no tinc el cap al sofà. Aquest article, si no és l’últim, serà el penúltim. Amb el cap acompanyant els peus la perspectiva és tota una altra, i li hauré de buscar la utilitat ara que els peus comencen a córrer sols.

150 anys de l’arribada de Derfoot a Europa

divendres, 17/06/2011

Autor: Daniel Justribó, ‘danili

Abans de l’establiment de la marató com a prova olímpica i generalitzant, abans del moviment olímpic en sí, les curses de llargues distàncies ja existien. De fet sobre la segona meitat del s.XIX milers d’espectadors assistien a les disputes dels corredors professionals que tenien lloc de vegades en recintes tancats en circuits de poca corda on es movien molts diners en apostes. La història de Deerfoot té lloc en aquest època i il·lustra l’apassionant aventura d’un indi americà de la tribu Sèneca que va fer el viatge invers i va creuar l’Atlàntic per enfrontar-se als millors corredors britànics.

Aquest estiu farà 150 anys d’aquesta travessa que no només va ser vista com exòtica pels britànics sinó que va permetre la possibilitat d’establir rècords sobre les distàncies llargues de l’època, les 10 milles i l’hora, que van romandre en el segon cas fins a 34 anys.

Deerfoot, que equivaldria a peu de cérvol no era el nom de Hut-goh-so-do-neh, el seu veritable nom, ni el de Louis Bennett, el nom amb que va ser batejat pels nouvinguts blancs europeus, però és el nom amb que se l’ha conegut sempre. En aquella època victoriana els corredors professionals tenien sobrenoms i era habitual veure als diaris i cartells anunciadors d’aquells temps noms com ‘The Norfolk Milkboy’, ‘The Crowcatcher’ o ‘The Speedy Welshman’. Era en definitiva, part del joc.

L’any de naixement de Deerfoot no es coneix amb precisió, probablement va ser el 1828 però hi ha fonts que fan oscil·lar aquesta data un parell d’anys amunt o avall. Es va criar a la reserva índia de Cattaraugus que es trobava a l’estat de Nova York tocant al llac Erie i que formava part de la confederació iroquesa de les sis nacions que comprenia les tribus dels sèneca, mohawk, caiuga, tuscarora, oneida i onondaga. D’aquesta darrera tribu tindríem com a exponent en Tom Longboat que va competir en l’època daurada de la marató de principis del segle XX: com a amateur als JJOO de Londres de 1908 i com a professional entre d’altres a la marató de Polo Grounds de 1909.

Poc es coneix de la primera joventut de Deerfoot excepte que no destacava com a corredor. Era certament un bon jugador d’un joc de pilota  iroquès i com molts individus de la tribu tenia una alçada considerable per l’època (gairebé sis peus, uns 180 cm) i una constitució atlètica. Amb el temps, sobre 1850 sembla ser que aprofitant les habilitats adquirides com a caçador va esdevenir el millor corredor de la tribu en les diverses curses que tenien lloc per esbarjo i per mantenir la forma en cas de guerra i actuar com a missatger. Era una activitat ancestral que segons els historiadors era comuna a moltes tribus. Tan comunes com les competicions entre tribus i les emergents competicions que proposaven els blancs amb apostes pel mig. L’escena prenia forma i Deerfoot semblava que acabaria entrant en aquesta dinàmica tard o d’hora.

Una foto de Deerfoot. Només se’n coneix una altra

Entre els anys 1856 i 1858, Deerfoot ja amb 30 anys d’edat havia mostrat la seva superioritat en diverses competicions locals contra indis i blancs de vegades sobre curses de fins a 10 milles (sobre 16.093 m) Malgrat el seu estat de forma emergent, el període 1858-1861 és fosc i coincideix amb l’esclat de la Guerra Civil. Deerfoot no va anar a files i va poder seguir competint en aquesta època de guerra on a Nova York els esdeveniments esportius no deixaven de tenir lloc. En un d’aquests que va tenir lloc el mes de juny de 1861, l’encontre era contra uns anglesos que feien una gira per la zona. Entre ells hi havia Jack White ‘The Gateshead Clipper’ el campió anglès de 4, 6 i 10 milles. Els dirigia un antic corredor, George Martin que alhora era promotor. La cursa de 10 milles va ser resolta a favor de White però Deerfoot va lluitar bé fins a la milla 8 i sobretot va captar l’atenció de Martin que va veure com la gent animava Deerfoot i probablement per la seva condició d’indi va pensar quin impacte podria tenir al seu país si hi anés amb ell. Malgrat Deerfoot estava casat i amb fills, feia tasques de granja i tenia ja més de 30 anys (que caldria relativitzar a l’època) no va dubtar a embarcar-se cap a Europa en un viatge de durada incerta per competir contra els millors corredors del món.

El 8 d’agost de 1861 Deerfoot arribava a Liverpool. Ningú no l’esperava ni el coneixia. El millor lloc per allotjar-se era la taverna ‘The Spotted Dog’ un local de l’època que freqüentaven bevedors i prostitutes però que alhora era apropiat perquè Martin establís els contactes adequats donat que en aquest local s’organitzaven enfrontaments amb apostes. La primera cursa no va trigar a anunciar-se, sis milles contra un dels millors corredors: Teddy ‘Young England’ Mills a Hackney Wick una pista que es trobava annexa d’un famós local, ‘The White Lion’.  L’expectació era alta i diaris com Bell’s Life o The Sporting Life se’n van fan ressò. Les pistes on es competia eren de cendra i no sempre simètriques, sovint eren a l’aire lliure, amb arbres als costats i adjacents al local on s’organitzava. En aquella època encara eren habituals els espais oberts i sense edificis a les grans ciutats. La pista de Hackney Wick era de les més conegudes i feia 260 iardes de corda (238 metres) i per realitzar les 6 milles (9.566 m) calia completar fins a 41 voltes.

Hackney Wick. Al fons ‘The White Lion’

Les diferències entre Teddy Mills i Deerfoot eren notables. Mills tenia tot just 20 anys i era com la majoria dels corredors anglesos de llarga distància, lleuger i petit. Deerfoot tenia més de 30 anys, mesurava 1.80 cm i pesava uns 72 Kg. Potser per comoditat o per desig del promotor Martin per donar una imatge mig exòtica i mig salvatge, Deerfoot va aparèixer en públic amb la seva capa de pell de llop i va córrer amb la seva roba indígena que consistia en una faldilleta amb sivelles que dringaven quan corria, mocassins, arracades, una cinta al cap on duïa una ploma d’àliga i el tors nu.

Les diferències també eren òbvies en els estils de córrer. Segons les cròniques de l’època Mills tenia una tècnica exquisida mentre que Deerfoot corria aparatosament balancejant el seu cos a cada costat segons avançava. La cursa molt disputada, la va guanyar Mills en 32’31” (3’22” / km per donar una idea del nivell de l’època) per unes escasses 10 iardes (9 metres) Gairebé tota la cursa van anar colze amb colze. Malgrat haver perdut, l’entès públic ovacionà Deerfoot que només feia 30 dies que havia arribat a Londres després d’un llarg viatge en el qual no havia pogut entrenar-se adequadament, per haver fet un paper lluït contra un especialista que alhora coneixia molt bé la pista. El projecte de Martin estava anant com una seda, el públic volia tornar a veure competir Deerfoot. Aviat es concerten nous enfrontaments. Tants com 15 en un període de dos mesos i mig fins a finals d’any.

Lang i Mills. Dos brillants atletes del s.XIX

El seguit de curses va permetre constatar el potencial de Deerfoot. Va guanyar-ne 13, va empatar-ne una i només va perdre una cursa d’1 milla en retirar-se, una distància on els anglesos tenien veritables especialistes i que li anava tan curta que mai més no repetiria.
La sèrie de curses, algunes en disputes d’u contra u i en d’altres contra dos o tres corredors  i amb un ventall, a excepció de la cursa de la milla, de distàncies des de les 4 a les 12 milles va mostrar dues coses: que era un corredor pràcticament invencible en curses de fons i que els canvis de ritme que efectuava de manera imprevista a qualsevol moment  no només sorprenien sinó que desgastaven terriblement els seus rivals. Unes tàctiques emprades un segle després per atletes com Emil ZátopekVolodymyr Kutz

Deerfoot era ja considerat el millor atleta havent guanyat la Copa i el Cinturó de Campions. Havia aplegat fins a 15.000 encuriosits a Leeds en una cursa de 10 milles i haver competit davant el príncep de Gal·les, el futur Eduard VII, a Cambridge, un fet insòlit donat que fins aleshores les curses pedestres professionals atreien un segment molt concret de la població. Amb Deerfoot, homes i dones benestants tenien interès a veure’l competir. En aquestes curses Deerfoot vestiria com ho feien habitualment els corredors amb samarreta, mitges llargs i uns pantalons curts per sobre i sabatilles amb claus.

Deerfoot sobre 1861-1862

A principis de 1862 després d’un inusual descans de dos mesos -Deerfoot en la seva estada a Europa va competir 130 cops en poc més d’un any i mig- va seguir guanyant curses, fet que va posar en alerta al promotor George Martin que temia que l’interès per Deerfoot baixés. Com a empresari amb intuïció i considerant el gran potencial que hi havia a totes les poblacions, va fer-se construir una pista de 220 iardes de corda que es podia muntar i desmuntar fàcilment i va anunciar que Deerfoot i altres corredors competirien cada dia a una població diferent sobre la distància de 4 milles. Aquest programa ja s’intueix com a molt exigent donat que comportaria desplaçar-se a diari -la gira va allargar-se cinc mesos fins a setembre i va arribar a Escòcia i Irlanda- amb els medis de l’època  com un circ sense possibilitat d’entrenar-se.

La gira va començar bé però va anar perdent interès amb els dies, la premsa ja no es feia ressò i van aparèixer acusacions que les competicions, guanyades dia rere dia per Deerfoot estaven pactades. Martin va sortir en defensa al·legant que es tractaven de demostracions i no pas de curses. La veritat és que va sortir a la llum que aquest circ estava dissenyat simplement per a guanyar diners malgrat que econòmicament va acabar essent un fracàs. Deerfoot estava cansat i sense beneficis, un fet associat habitualment a les llargues sessions de taverna quan no es competia i li comunica a Martin que a principis d’any (1863) tornaria als EUA. Martin va veure que el circ no el duria enlloc i va posar tos els esforços per rendibilitzar el seu atleta.

George Martin

Els primers intents van seguir l’estela de fracàs i el 12 d’octubre va perdre la seva segona cursa a Europa, a Norwich sobre 10 milles i davant John ‘The Norfolk Milkboy’ Brighton. Semblava que la llarga gira havia desgastat Deerfoot però en pocs dies i en els posteriors mesos establiria les marques per les quals seria recordat.

El 27 d’octubre a Brighton i amb força expectació va tenir lloc una cursa sobre 1 hora. A les poques milles ja es veia clar que els altres adversaris no hi tenien res a fer i que el contrincant real era el rellotge. S’estava lluitant contra els mítics rècords de William ‘American Deer’ Jackson i de John Levett per sobre de les 11 milles. Deerfoot va tancar l’hora havent corregut 11 milles i 720 iardes (18.361 metres) marca que tornaria a superar per 70 iardes per deixar-la en 18.425 metres el 12 de gener de 1864 davant Mills a la pista londinenca de Hackney Wick.

Paral·lelament al rellotge que restava els dies que Deerfoot romandria a Europa i aprofitant l’estat de forma que meravellava als anglesos s’organitza per a ell el 23 de febrer una competició feta a mida on correria sense adversaris contra el rellotge i amb 100 lliures en joc per mirar de superar les 11 milles i mitja en 1 hora, una gesta que gairebé aleshores es considerava impossible. Deerfoot gaudiria de l’ajuda de diferents llebres al llarg de les diverses voltes de la pista de Brompton que havia estat remesurada per confirmar les seves 440 iardes (quart de milla)

Ràpidament es veu que la primera llebre no ajudaria gaire a Deerfoot que passa la primera volta de les 46 programades en 60 segons. Malgrat era habitual en l’època fer els primers quilòmetres més ràpids i mirar d’aguantar el ritme tan com es pogués, aquell ritme era excessiu per algú que pretenia anar a tot drap durant una hora. La primera milla es va passar en 4:43, la segona en 9:52, la tercera en 15:03; fins que el ritme es va estabilitzar sobre 5:10 i 5:20 la milla fins a completar les 46 voltes en 59:44. Aleshores Deerfoot s’aturà: havia corregut 11 milles i mitja (18.507 m) en menys d’una hora i malgrat no haver corregut els 16 segons que faltaven es pot considerar que alhora s’havia batut el rècord de l’hora.

Després d’aquesta gesta i sabent tots que els dies de Deerfoot a Europa estaven comptats s’establiren dues competicions de 10 milles al mes de març en les que guanya una i perd l’altra. Martin es guardava les cartes i deixà reposar el seu atleta de cara al 3 d’abril on en una cursa amb handicaps sobre 12 milles, pràcticament la distància competitiva més llarga que es corria aleshores a Anglaterra, es busca el rècord del món. L’atleta amb menys handicap era William ‘Crowcatcher’ Lang amb 100 iardes amb qui havia competit i guanyat dies abans en una de les curses de 10 milles. Era una bona tàctica de cara a tenir a la vista un corredor de molt nivell com a llebre a caçar. Malgrat la llarga distància que l’esperava, Deerfoot va marcar unes primeres milles encara més ràpides que les del seu darrer atac d’11 milles i mitja en una hora: 4:41 a la primera, 9:46 al pas de la segona, 14:55 al pas de la tercera. El ritme va passar en les posteriors de 5:05-5:10 la milla a 5:15-5:20 en les setena -vuitena i novena. Tot i això es passava per rècord del món el parcial de la desena (51:26) i a l’onzena (56:52). Finalment atrapa Lang qui es negava a ser avançat i esperonava a Deerfoot per realitzar un esforç addicional. Al pas de l’hora s’establia un nou rècord de distància (11 milles i 970 iardes, equivalent a 18.589 m  i 3’13”/km de mitjana). Lang a la mateixa alçada que Deerfoot i restant les 100 iardes d’avantatge establia un nou rècord britànic de l’hora. A poques iardes de les 12 milles, Lang esprintava i guanyava per 40 cm la cursa amb handicap. El temps de Deerfoot (l’únic que realment havia completat la distància total) establia un nou rècord del món en 62:02.

La mítica cursa de Brompton. Quatre rècords en una sola cursa

Les marques de Deerfoot  ja estaven fetes. Quedaven cinc setmanes però el seu cap després de 20 mesos de dures competicions estava a Amèrica i Deerfoot arrossegava molèsties. Martin li va programar una sèrie de competicions però el resultat va ser nefast retirant-se en la majoria d’elles.

Deerfoot va salpar cap a Estats Units el 16 de maig de 1863 amb prou diners (1.000 lliures) com per comprar una granja a la reserva. Mai més no tornaria a Europa. Va seguir competint al seu país de vegades contra cavalls. George Martin, el promotor que va dur Deerfoot a Europa moria d’una malaltia poc després als 39 anys. Al Regne Unit l’interès per les competicions professionals baixava i no es reprendria amb un pes important del món amateur fins a l’establiment dels JJOO.

Deerfoot ja passada la seva etapa de corredor, va viure a la reserva fins a la seva mort el 1896 quan tenia entre 66 i 70 anys. Es com altres grans atletes de l’època una figura poc recordada i mal coneguda.

Fonts consultades:

Cumming, John.  Runners & walkers. A ninettenth century sports chronicle. Regnery Gateway, Inc. Chicago, 1981

Hadgraft, Rob. Deerfoot. Athletics’ noble savage. Essex: Desert Island Books, 2007

Lovesey, Peter. The kings of distance. London: Eyre & Spottiswoode, 1968

Sears. Edward S. Running through the ages. Jefferson, North Carolina :  Mc Farland & Company, Inc., Publishers, 2009

 

El somriure de l’ultrafons

dilluns, 23/05/2011

Autor: LluísVila

La ultrafondista grega Alexandra Panayotou, afincada a la Costa del Maresme, acaba de treure  el seu primer llibre. En ell explica la seva experiència durant el repte que va realitzar per promocionar els Campionats d’Europa d’atletisme de Barcelona 2010. El repte consistia en córrer 2010 kms per la geografia espanyola en 31 dies, realitzant una mitja de 70 kms diaris i 30kms els diumenges.

Alexandra Panayotou ha fet altres reptes d’ultradistància com la Transpirinenca, 1000Kms que separen San Sebastià de Girona en 12 dies; el Camí de Santiago des de Barcelona o una cursa des de Montserrat a Ripoll contra un cavall. Els seus reptes quasi sempre tenen un transfons solidari.

El llibre és motivador, tant per a corredors como per a no corredores, i parla sobre assolir les teves fites a través de l’excel·lència personal. L’ Alexandra, apart d’atleta i escriptora és psicòloga de formació i dona xerrades motivacionals i de gestió de l’excel·lència personal per a empreses i institucions. Es per això que el llibre, no només parla exclusivament del repte esportiu, sinó que també parla de les emocions,  de l’autocontrol i la lluita para poder portar a terme el seu repte, en unes condicions, en ocasions, realment adverses.

El llibre es pot adquirir a la web de l’atleta: http://www.alexandrapanayotou.com/shop/ o bé contactant amb l’editorial COMTRIX PRESS info@comtrixpress.com o al 902 627 926.

Corrent ajudaràs

divendres, 20/05/2011

Autor: prudi

Hi ha vegades en que ens fa mandra sortir a córrer. Hi ha vegades que pensem que aquesta o aquella distancia no són les més adequades al nostre estat o al nostre objectiu. Hi ha vegades que un no es troba en les millors condicions físiques o mentals per competir, encara que sigui amb un mateix. Hi ha vegades, sí, per tot això i més, però hi ha vegades que un no pot, no vol
dir que no. Hi ha vegades en que un es sent orgullós de córrer, es sent orgullós d’acompanyar als que corren, es sent orgullós de convidar als que corren.

Aquesta crònica ens porta a Poblenou, a Bac de Roda cantonada Pujades, on hi ha l’escola Arenal de Llevant. La comunitat educativa, amb l’AMPA, les famílies i els docents al capdavant, van decidir organitzar una cursa sol·lidària, i dit i fet, no s’ho van pensar dues vegades i a per feina. La recaptació de les inscripcions es va decidir que es donaria a l’Associació Amics del Moviment 4rt món de Catalunya. La seva tasca no és llunyana, ni es dilueix en burocràcies i logístiques. Treballen colze a colze amb famílies d’ètnia gitana afincades a solars del barri, que viuen a caravanes. El seu treball és concret: esplai els dissabtes, reforç escolar i futbol entre setmana, i acompanyament a les famílies en el dia a dia; actuacions palpables i que els nens de l’escola poden aprofitar per reflexionar sobre les contradiccions del món en que vivim.

El fruit de tot aquest treball s’ha recollit avui, 15 de maig: fins a 7 curses han tingut lloc, tres pels nens de parvulari, que feien 400 m, dues pels dos primers cicles de primària de 800 m, una pel cicle superior de 1.400 m, i finalment, una de 4,200 qm per la resta de participants. Un carrusel de competicions no competitives que han omplert el matí d’esport, esperit de
superació, festa i companyonia entre tots.

Ha començat la matinal a les 9:15, amb la llarga, i no hem enllestit fins les 11:00, amb la dels més petits. Això sí, tothom ha gaudit molt. Cadascú anava al seu ritme, era sol·lidària i popular, però no us penseu que per popular s’aniria xino-xano, hi ha qui ha tret tots els cavalls i ha anat per totes, però aquesta competitivitat sana també forma part de la festa, que caram!

El circuit, pel tram central del Passeig Pujades, ha agraït la participació modesta (era la primera edició, i s’havia centrat molt en l’àmbit escolar i els amics). Si a d’altres curses l’eslàlom és per avançar corredors que surten a un ritme equivocat, aquí calia esquivar els forats dels arbres, però no patiu, que no era complicat. Si l’any vinent ve més gent, caldrà baixar a la carretera. A cada travessa hi havia gent aturant el trànsit, tant rodat com pedestre, que a vegades és el més perillós, i així s’han completat tres voltes al circuit, que anava de Provençals a Bilbao. Molt ràpid, i molt bo, permetia regular, calcular, i anar per totes la darrera volta, cremant tot el que quedava.

La mainada s’ho ha passat pipa, transicions ràpides d’una cursa a la següent, com ha de ser, i instruccions clares sobre sortida, arribada i recorregut. El millor, però, veure la il·lusió dels nens i nens de l’escola, contents de la seva festa, conscients del rerefons de la cursa, i encantats d’acollir a la resta de nens que han vingut d’altres llocs a participar. Amb aquest caliu entre els peques, els grans han estat encantats. Quan l’altruisme és de cor, es transmet per ell mateix, i les coses surten rodades.

Enhorabona, i a tornar-hi l’any que ve!

Marató de Muntanya Isla del Meridiano’11-El Hierro

dimarts , 17/05/2011

Autor: lluispatins

Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febre



Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km.


Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que està cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.

Un cóc de Tàrrega

dilluns, 16/05/2011


Autor: Piri

El passat diumenge vaig tenir el plaer d’assaborir un dels aliments típics d’aquesta població lleidatana. Els cocs, una massa sobre la que posen tomàquet, cebes, arengades, botifarra, albergínies i pebrots vermells. Fantàstic! Fins i tot hi fan una fira dedicada al cóc. La veritat és que a falta de pa, bones són coques.

Imatge extreta de http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-2350-cat- firacoc_aplec_del_coc_i_mostra_de_productes_de_fleca_a_tarrega.htm

Per poder degustar aquest menjar tradicional hi vaig participar el 8 de maig del 2011 en la XI Mitja i quart marató de Tàrrega. Una cursa amb gairebé 900 corredors que va assimilar a la perfecció la seva capacitat: aparcament a 30 metres de la sortida, lavabos i guarda-roba sense cues, i per més inri la sortida resultà lo suficientment ampla com per no produir-se cap incident. Cal esmentar que la cursa recorda el quart memorial Eduard Garcia Piqué, soci fundador i vicepresident dels fondistes de Tàrrega que va morir malauradament al 2008.

Uns dies abans les prediccions meteorològiques avisaven del perill de tempestes durant aquell cap de setmana, però les ganes de viatjar i de córrer van ser més grans. Per cert, plogué dissabte, refrescant així l’ambient del diumenge. Pel dia de la cursa sortí un sol que arrodoní aquesta festa de l’atletisme popular.

(Foto de Mònica Campillo http://www.fondistestarrega.com/fondistes/fotos_2011.html)

Mentre tots els corredors estaven fent la seva feina hi funcionava el 1er Concurs fotogràfic. Hi havia fotògrafs al llarg de tota la cursa disposats a captar els millors moments. Com tots els concursos tenia el seu jurat d’honor. D’aquí uns dies es podran comprovar els resultats en el web dels fondistes de Tàrrega.

Baix la meva percepció, el quart fou ràpid ja que el perfil era predominantment pla, provocant els 32’30’’ del vencedor Pol Guillen. En canvi a la mitja hi havia una pujada sostinguda que anà del quilòmetre 8 al 18. Així i tot l’Otmane Btaimi va guanyar amb un temps d’un hora i sis minuts. Ressaltar que l’Asana, l’atleta de corredors.cat, va quedar segona de la general femenina i primera de la seva categoria amb un crono de 46’26’’.

Resultats del quart

Resultats de la mitja marató de Tàrrega

Per si algú no es va adonar, la cursa tenia la seva vessant solidaria a través del stand situat al costat de la recollida de dorsals. En aquest lloc es recollia la roba i el calçat que ja no fem servir i ajudar així als més necessitats. La recollida estava organitzada per Càritas Tàrrega. Agrair als molts col·laboradors de la cursa, però sobretot als promotors: els fondistes de Tàrrega. Motius… doncs per organitzar la cursa tan correctament i pels interminables detalls: ampolla de vi, fruits secs, buff, isotònics, galetes arrugades, piscina de gel, coca amb xocolata, fruita, llimona granissada i… cóc!

Per què 5 euros?

diumenge, 8/05/2011

[La cursa de fons de Canovelles va decidir rebaixar el preu de la inscripció. Es tracta d’una cursa de 15 kilòmetres que fa 21 anys que es celebra. En la bossa que donen als corredors van voler explicar les raons de tan sorprenent decisió en un moment en què les curses són cada vegada més multitudinàries i més cares]

Autor: Alfonso Guillén Zurera (Director de la cursa)

És de calaix que el món de l’ atletisme popular està en un dels seus millors moments. Hi ha molta afició al córrer i gairebé totes les curses tenen un gran nombre d’ inscrits. En moltes ocasions, inclús, s’ arriba al límit d’ inscripcions i hi ha atletes que es queden sense poder córrer per culpa d’ altres que a vegades ni corren i que van només a recollir la bossa.

Crec que a ningú se li escapa que en moltes curses s’ estan cobrant preus d’ inscripció desorbitats justificats en moltes ocasions per la gran bossa d’ obsequis que és dona als corredors o a vegades ni això… simplement per pagar la samarreta.

Aquest any nosaltres volem dir prou!!! Nosaltres, i creiem que molts atletes, estem cansats d’ haver de pagar aquests preus per poder córrer. Sembla que el més important és anar a veure quin obsequi ens donen… i de pas corro. Senyors: AIXÒ NO ÉS L’ ATLETISME.

Ha de primar abans de tot el córrer. El voler fer una determinada cursa és el que veritablement ha d’ omplir al corredor i no que et donin tal o qual samarreta, motxilla o el que sigui. Per això aquest any no donarem obsequi a la cursa, una mica com a protesta contra el que està esdevenint “L’ ATLETISME POPULAR”.

Els atletes populars s’ estan convertint en un negoci. Per això la RFEA ha tret el famós Carnet del Corredor (per treure’n diners), per això alguns organitzadors pugen preus any rere any tot i la crisi… Però això seguirà passant mentre la gent segueixi pagant aquests preus. Hi ha curses en que realment fan molts i molts diners i que de vegades volen dissimular destinant una ínfima part a projectes solidaris. Però bé, molts corredors se’n van contents amb la bossa que els hi donen i ja està. Doncs no, no hi estem d’ acord i aquest és un tema que ens sembla vergonyós.

Nosaltres, torno a dir, volem primar abans de tot el córrer. No volem presumir de tenir rècord de participació quan sabem que uns 100 ó 200 inscrits han fet la nostra cursa caminant, a vegades ni l’ han fet i només venen a recollir la bossa d’ obsequis (i per culpa d’ aquests, potser s’ ha quedat gent sense córrer). Ens estimem més que tothom que vingui participi a la cursa, gaudeixi del recorregut que hem preparat amb molta cura, que els millors tinguin el seu premi (hi ha més de 60 trofeus), que tothom recuperi forces amb el seu entrepà de botifarra i la seva beguda. Que no falti aigua als avituallaments, que estiguin els quilòmetres marcats, etc. A més a més, també aquest any pensant en donar encara més detalls de qualitat hem volgut posar control de temps als km 5 i 10 per tal de tenir els temps parcials. Tot això pensant en vosaltres, els corredors.

La regularitat dels fideus

dijous, 5/05/2011

Autor: Prudi

Sembla que és una veritat universal allò de que com més allunyat de Barcelona, millor avituallament post cursa. És una opinió molt sui generis, però qui no recorda els entrepans de butifarra de Castellbisbal, o la brioxeria de Bràfim? Trenca aquesta llegenda urbana la Nocturna de l’Hospitalet, que a una parada de catalans de la gran urbs, ofereix una magnífica fideuà per recuperar-se de l’esforç fet. Però anem a pams.


És molt possible que els participants a l’edició del 2010, la primera, hagin vist evaporar-se, acausa de la forta participació, els al·licients de l’any passat: cursa ràpida, molt ràpida i per tant molt favorable per fer marca, però malgrat tot conserva molts punts per a ser un d’aquells deumil a tenir en compte. A mitja tarda, el centre comercial Granvia 2 es veia envaït d’una espècie invasora que provocava la sorpresa de la fauna autòctona habitual. Tot de gent amb xandall i samarretes tècniques de colors llampants, que anaven deambulant pels passadissos. Anaven passant els minuts, ens apropàvem a les 7, i els xandalls es mudaven per malles o pantalons curts, cosa que encara augmentava més l’estupor del visitant. A la Sony Gallery, on Digital Plus era emès per tots els monitors, es congregava una bona parròquia de corredors, que a les 8 van tocar el dos cap a la Pça. Europa, per ja concentrar-se en els preparatius de la cursa. Una impressionant marea groga envaïa l’entorn, i això era bonic: famílies amb nens, parelles, grups d’amics… és la cursa de la Festa Major i sembla que els vilatans s’hi han vinculat, afavorits perla confluència de dos circuits: 5 i 10 qm. Així, cadascú es prova on més li convé, i qui només vol participar, té a l’abast una distància més assequible. No hi havia cursa infantil, però molta mainada va poder atrevir-se amb els 5 quilòmetres. Escalfant mentre el sol s’amagava, ens va portar a l’hora prevista de sortida, les 9, i a ritme de batukada, es va començar la marxa.Home, aquí hi vam trobar de tot: molt esquiador obligat a fer slalom per trobar el lloc que li corresponia, i que la popularització de la cursa li havia pres, molta gent del gremi dels sastres que retallaven tot el que trobaven, però també conseqüència del caire popular, valgui laredundància. Però un cop situats, adrenalina, suor, i reducció del camp visual i mental cap a un únic objectiu: regular, marcar cada quilòmetre amb el temps previst, comprovar les sensacionsa la primera volta, i veure si concorden amb el cronòmetre, aprofitar l’aclariment a la segona volta, per començar a gaudir dels carrers, de la rambla de Santa Eulàlia, d’Amadeu Torner, i recordar quan hi havia la fàbrica del BacoVin, i així oblidar que ja estem cansats, per encarar  ja amb màxima concentració el darrer tram, un tira com puguis del qm 8 al 9, i un campi qui pugui del 9 al 10, que si hem guardat una mica de gas ens permetrà apretar a la recta de l’Ikea,i acabar satisfets. Una cursa diferent.
Llavors sí, altre cop a ritme de batukada prendrem aigua i aquarius, i un cop recuperats, podrem anar a recollir el nostre plat de fideua, que no és tapa, és un sopar, i que malgrat l’increment exponencial de participants, segueix sent de primera. I desprès què? La festa major continua, hi ha qui haurà anat a veure a Kiko Veneno, qui aprofitarà per entrar a la darrera sessió als cinemes del Centre Comercial, i qui s’enfilarà al cotxe fins la propera. I això és el que haurà donat de si una cursa popular, que el ciutadà s’ha fet seva, i que potser haurà perdut interès esportiu, però haurà guanyat en caliu i gastronomia!

Des del meu sofà [11]

dilluns, 2/05/2011

Autor: Enric H. March

L’esclat de la primavera m’ha afectat les hormones i la intensitat intel·lectual se m’ha escolat per les escletxes de l’hipotàlem. Han estat cinc setmanes de fer voltes al sofà i de no mantenir massa activitat al fòrum. D’aquí el retard a publicar un nou article Des del meu sofà. Però és que començo a estar una mica cansat. No de córrer, sinó de competir; millor encara, de participar. O de no fer-ho. D’haver-me de preocupar quan m’inscric o de quan ja no ho puc fer. D’haver de fer previsions a llarg termini. De no poder decidir on i quan vull competir. De suportar massificacions.

La inactivitat forçada dels darrers mesos i la mirada que permet la distància quan veus les coses sense implicar-t’hi m’han ofert una perspectiva diferent. M’he adonat de la tirania del món de l’atletisme popular. No només per la previsió angoixant que cal tenir si vols córrer una cursa –les inscripcions s’exhaureixen en pocs dies–, sinó perquè el ritual dominical té molt de pràctica religiosa, de ritus social. Cal ser cada diumenge a missa perquè no en trobin a faltar i perquè tu no et sentis exclòs de la comunitat.

La cursa es converteix en l’eucaristia que segueix a la salutació plena de bons propòsits i desitjos dels parroquians, que s’acompanya de la confessió que vol excusar el nostre mal comportament; un mea culpa farcit de males sensacions, d’una catequesi mal resolta (llegiu “manca d’entrenament”), de molèsties, lesions o d’un “no, jo només vinc a rodar”, que és un anar a missa sense prendre la comunió, perquè si la cursa surt malament, ja tenim excusa, i si surt bé ens empassem l’hòstia amb pecats i tot.

Aquest és un article personal, poc racional, fruit de la mala llet. No acostumo a fer-ho: m’agrada més jugar a posar paraules als fets quan aquest fets no m’afecten perquè d’aquesta manera l’anàlisi és més fred i, per tant, més racional: com que és difícil saber quina és la veritat, és més pràctic posar els fets sobra la taula i que cadascú en tregui les seves conclusions. Ajuda a despertar consciències.

Aquesta secció de Des del meu sofà va néixer de la inactivitat forçada, deguda a una lesió que s’ha allargat en el temps durant set mesos. No està resolta, però ho estava el suficient com per tornar a entrenar. Ja li començava a agafar el gust quan, a la passada cursa de El Corte Inglés, poc abans d’arribar al carrer Aragó, el cap de cursa va ser envaït per centenars d’individus que se’ns van tirar a sobre saltant les tanques de seguretat. El resultat d’aquest incivisme, en el meu cas, ha estat dues setmanes més d’inactivitat per un esquinç de turmell provocat per l’impacte d’aquests energúmens.

Però això no és més que una anècdota. M’afecta més aquesta sacralització de l’atletisme popular. Em miro la gent i em pregunto què hem vingut a fer. Són tants els interessos que es barregen a la sortida d’una cursa que no acabo de trobar el meu lloc. No hi acabo de veure la diferència amb un dissabte a la tarda anant de compres al centre de Barcelona, entre una riuada de gent. Tots tenen el mateix objectiu, però les motivacions són ben diferents. Les meves energies es perden entre els estat anímics dels companys. Potser és un excés d’empatia.

Això em recorda una anècdota que em va passar en un cros. A la darrera volta anava quart. Com a poc, podia disputar el tercer lloc amb el corredor que duia davant. Just quan passàvem per una de les zones on la gent animava, una nena va animar el contrincant amb qui em barallava: “Corre, papa, que pots guanyar!” Se’m van desmuntar tots els esquemes. Vaig deixar de ser corredor per un moment, vaig perdre la meva concentració (quan estàs corrent només pots córrer, i no pots deixar que res de l’entorn t’afecti; no pots deixar que la debilitat mental s’imposi a la fortalesa muscular). I no vaig ser capaç de trobar ni la motivació ni l’energia necessàries per derrotar aquell pare perquè la seva filla, indirectament, m’havia fet xantatge emocional.

Doncs l’atletisme popular és ple d’això: de xantatge emocional. I suposo que és el preu que s’ha de pagar perquè aquest sigui un món tan viu: no et pots sostreure de la seva component social. I si al xantatge emocional s’hi afegeix el xantatge econòmic i la tirania dels organitzadors, em pregunto què em queda.

Ho sé; tot plegat és culpa d’una maleïda lesió. Si jo estigués en plenes facultats físiques, només em preocuparia de córrer i de fer-ho el millor possible. Com que no és així, ocupo el meu temps escrivint. Si estigués bé, no estaria dient res de tot això i m’importarien ben poc els xantatges. Combregaria i m’empassaria totes les rodes de molí.