Descobrint el Montgrí

dimecres, 27/04/2011

Autor: Prudi

Segur que tothom coneix l’Empordanet, paratge que s’estén des de Palafrugell fins a Torroella de Montgrí, si fa no fa. Pels voltants s’hi troben curses variades, algunes per les Gavarres, la famosa marató d’Empúries una mica més amunt, i d’altres, tant en ruta com de muntanya. Els camps d’arròs, els camins de ronda al costat del mar, els boscos de Begur… tots són indrets on de ben segur molts hem fet quilòmetres en alguna ocasió, aprofitant un cap de setmana o unes vacances. Ara bé, pujar pels corriols del parc natural del Montgrí, això ja és una altra cosa.

Aquest Sant Jordi, els companys de Torroella s’estrenaven en el món de l’organització de curses amb una triple proposta molt interessant: un duatló (en dos modalitats, la curta i lallarga), una marxa i una cursa (ambdues de 10 quilòmetres, compartint recorregut entre elles i amb la part a peu del duatló).


La tarda del divendres, ennuvolada, no presagiava res de bo, i la nit va ser per posar-se a plorar. Va caure una tromba que va obligar a redefinir el primer tram del circuit, un corriol on l’aigua arribava fins als genolls. Confiant en una millora, ens vam anar apropant a la sortida,i de mica en mica es va anar aclarint el cel.

Primer van sortir els ciclistes, a tota pastilla, i una mica més tard, els caminaires, molt delmats per les baixes de darrera hora per la incertesa climatològica. A les 10:00, amb l’amenaça de pluja descartada totalment, es donava el tretd’inici a la cursa, amb una participació d’un centenar de corredors.
El començament era molt exigent, pujada rigorosa per asfalt per arribar ja al corriol, que va seguir enfilant-se rodejant el temut castell, durant un bon tram, per arribar finalment a dalt la carena, i descobrir el que habitualment no veiem: tota l’extensió de boscos de pins i matolls que s’amaga darrera el típic relleu del Montgrí, amb l’Escala i tota la plana de Bellcaire al fons.

Carenejant es va arribar al descens, que la pluja caiguda va convertir en un infern. Les pedres empastifades de fang eren trampes lliscadores, i més d’un va patir un ensurt. Primer avituallament, breu repòs en pista per la pineda, i altre cop a resseguir la serra ara puja, ara baixa, torna a pujar, torna a baixar, amb altre cop perill de fotre’s de lloros, per arribar a l’ermita de Santa Catalina, segon avituallament, i prendre forces pel darrer tram. Pujada cap a la creu que marca el canvi de pendent de la carena, i descens per un corriol de rocalla que aviat, per sort, es va anar suavitzant per acabar entrant al poble, fer una ziga-zaga pels carrers del casc antic, i arribar a l’arc de meta cansats, però joiosos pel paisatge gaudit, i per l’esforç recompensat.
En fi, primera edició d’una cursa d’aquelles on més que a córrer, anem a disfrutar de l’entorn(això sí, estant atents a l’entorn més immediat, on posem el peu!!)

Sabatilles Solidàries: un èxit!

dissabte, 2/04/2011

Autor: ‘crica

Durant els dos dies previs a la Marató de Barcelona, l’Associació Esportiva Corredors.cat va dur a terme la tercera edició del seu projecte Sabatilles Solidàries, consistent en recollir material esportiu usat, però en bon estat, i donar-lo a entitats benèfiques.

El producte principal van ser les sabatilles esportives. La característica principal d’una sabatilla d’atletisme és la seva capacitat d’esmorteïment. Aquesta ve donada per una sèrie de materials que composen la seva mitja sola, la qual té una vida útil d’entre uns 700 i 1000 kilòmetres. Quan s’esgota, la sabatilla acostuma a estar en prou bon estat com per a ser usada per a caminar o practicar algun esport que no requereixi esmorteir la petjada, com el futbol. Una part important dels corredors populars acostumen a gastar un mínim de 2 parells de sabatilles l’any, cosa que fa que en alguns casos puguin acumular un bon grapat de sabatilles en un període curt de temps.


Agraïm a l’organització de la Marató la seva col.laboració, vital per a dur a bon port aquest projecte. Els resultats es poden catalogar en dos apartats.

  1. Recollida de material. Hem recollit 534 sabatilles, 761 samarretes i unes 65 peces de roba diversa. L’any passat van ser 306 sabatilles, 454 samarretes i 15 peces de roba; i l’anterior 277 sabatilles i 350 samarretes. Suposa un increment d’un 80% respecte l’any passat.  Ha estat repartit entre les següents organitzacions: Figueralia (du el material a una escola de Kènia), Rauxa (ajut a alcohòlics que volen rehabilitar-se), Arrels i Fundació Formació i Treball (ajut a persones sense recursos), l’escola Maria Reina (escola on assisteixen nens amb risc d’exclusió social) i Assic (ajut a persones sense sostre)
  2. Promoció de l’associació. S’han repartit aproximadament 14.660 fulletons (menys que els 15.000 del 2010 degut a que la mitja de Barcelona no ens ha deixat posar-los a la bossa del corredor).  De la mateixa manera que l’any passat, i malgrat tenir l’estand ubicat al carrer menys concorregut (per alguna cosa no hem pagat ni un duro) hem estat els més visitats, i de llarg, de tot el carrer. En alguns moments hem arribat a tenir 20 persones davant l’estand.

Com a detall curiós, l’any passat les noies de l’estand d’informació de la marató d’Amsterdam van preguntar-nos què estàvem fent, sorpreses pel gran flux de gent que visitava el nostre. Aquest any han estat els italians de Florència que s’han interessat per nosaltres, i fins i tot li van donar al meu fill de 9 anys una medalla de finisher!

Moltes gràcies a tots els que heu col.laborat, i fins el proper any!!

Creuant la meta

dilluns, 28/03/2011

Autor: ‘jag75′

Dedicat a tots els maratonians que han creuat la meta de la marató de Barcelona i per als que ho han fet en qualsevol altra edició o marató del món… Tots ells, parlen (m) el mateix idioma.

Girant per plaça Espanya, encares l’Avinguda de Maria Cristina.
Als fons les fonts. Tu sols veus un arc amb una referència de temps que per a tu esdevindrà eterna.
Ho tens a tocar de la mà, a una fracció de capritxòs kilòmetre anglès. Mentre salivejes, consultes el crono per últim cop.
Busques amb la mirada a qui més t’estimes d’aquest món i és allà a la vora. O en els teus pensaments. Sempre han estat amb tu. La marató et demostra qui no et fallarà mai.
Amb l’objectiu previ assolit o no, mires de estar a l’alçada.
S’ho mereixen, no creus?
Sol o envoltat d’una multitud, encares aquests metres finals.
Sents, reconeixes veus enmig d’uns crits ensordidors que t’aporten una energia que dubtes puguis tenir realment.
Moltes respostes prenen sentit. Ets allà a punt de creuar.
No és una cursa més,
tornes a ser,
o ets des de ja…
MARATONIÀ!

Des del meu sofà [10]

dijous, 24/03/2011

Autor: Enric H. March

Sovint relacionem córrer amb sensacions de llibertat. Segurament és cert perquè pensem en aquells moments en què cos i ment estableix alguna mena de relació amb l’entorn i desconnecta de tot allò que com a individus socials som. Però no deixa de ser una paradoxa que aquesta llibertat estigui associada a tants moments de patiment, de posar a prova el nostre cos i la nostra resistència mental demanant-los superar límits poc naturals. Un patiment que, a més, va acompanyat moltes vegades de decepció i ràbia quan els resultats no són els que voldríem o quan les lesions no ens deixen construir com a atletes.

Això és així perquè l’autèntica llibertat no és en el fet concret de córrer, sinó en què hem pres lliurement la decisió de dedicar-nos a una determinada activitat assumint l’alegria i el desencís que comporta. Al contrari de les activitats a què ens veiem avocats per subsistència, córrer pertany a l’imperi de la nostra inalienable llibertat de triar i decidir. Aquesta és la raó que ens du a patir.

Però no és el patiment allò que la resta de corredors percebem de l’altre, sinó la personalitat i el caràcter que cadascú posa al servei dels seus objectius. L’esforç, la disciplina, la generositat, l’enveja, la força, la debilitat… Tots els trets de la nostra personalitat es posen en relació amb un objectiu que, grosso modo, compartim. Som incapaços d’entendre les intencions d’un veí, un vianant, un conductor quan ocupa el nostre espai o quan limita la nostra llibertat (i sovint no som conscients quan som nosaltres els qui ens travessem en el camí de l’altre), però som capaços de trobar una resposta (cadascú segons les seves possibilitats) quan el context és un entrenament o una competició: ens podrà fer ràbia l’altre, però contestar-lo depèn només de la nostra capacitat de maniobrar segons les regles marcades per l’activitat esportiva.

És provable que corrent el nostre comportament sigui més animal en el territori atlètic que en el cívic. Però córrer, que es regeix per la llei de la selva, per la llei dels depredadors i les víctimes (tothom té clar quin lloc ocupa en la cadena tròfica i quin lloc voldria ocupar), ens permet ser més lliures perquè en tot moment sabem qui és l’altre i de quins drets inqüestionables gaudeix. En canvi, la civilitzada societat ens obliga a creure que la bona voluntat de l’altre existeix. Però és només una qüestió de fe. I tenir una fe indestructible és més difícil que assumir el dolor dels nostres límits físics.

No sé perquè em poso tan transcendent. Parlant de límits físics, gairebé me n’oblidava que aquest cap de setmana hi ha curses: mitges de sabó i polígons (Montornès) i de turisme i calçotada (Valls); 10 km de turisme i brunyol (Figueres), de turisme i platja (Roses), de turisme i cargols (Bombers de Lleida); i curses per anar a xafar matolls a la muntanya (Mussols a Sant Quirze del Vallès, Manresa i Correcuita a les Borges Blanques).

Us deixo. Sigueu bons, que jo no en sé.

22a Cursa Popular de Caldetes

diumenge, 20/03/2011

Autor: Piri

La cursa de Caldetes (Caldes d’Estrac) del 13 de març del 2011 és un circuit urbà, anomenat de “Les quatre viles” en referència a Arenys de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres i Caldes d´Estrac. En un principi, resultava un traçat de 10 quilometres, amb sortida i arribada en la mateixa població.

Foto de Barceruel (Corredors.cat)

L’ajuntament local organitzà aquesta cursa amb una clar objectiu de foment de l’esport i la participació ciutadana  Cal esmentar que l’ajuntament va ser qui va recuperar la cursa popular fa ara tres anys, al 2008, després d’estar quatre anys sense. Un total de 800 participants varen córrer aquesta prova atlètica en un dia ben assolellat, malgrat el mal temps d’aquests últims dies. Els participants ens classificaren a l’hora de donar els guardons en cinc categories masculines i altres cinc femenines, totes elles amb els corresponents premis. També premiaren les millors marques locals, tant femenina com masculina. Els resultats de la prova: http://www.atletisme.cat/classificacions/caldetes/res2011g.htm

Abans d’iniciar l’esdeveniment, el trajecte es modificà per les pluges i retallaren uns 300 metres de cursa ja que estaven negats per l’aigua. Una vegada donat el tret d’inici, allà sobre les deu del matí, el que importava era que a l’arribar a la meta hi hagués botifarrada. I així va ser. Afegir que ens trobàrem amb una zona de recuperació i fisioteràpia per als corredors gentilesa dels Banys Termals de Caldetes i una part lúdica per a nens i nenes, amb inflables i diverses zones de joc de punteria, aventura i equilibri. Sobre el circuit, podem dir que és recomanable perquè transcorre al llarg del passeig marítim. Resulta gratificant estar a vora mar i per un perfil favorable, malgrat en els girs que ens portaven cap al nucli urbà hi havia mínimes pendents barrejades amb les conseqüències dels últims ruixats. I sobre l’organització crec que haurien de millorar en certs sentits: indicació de la cursa intra i extraurbana, sortida a les 10’00, guarda-roba funcionant des de primeres hores i el compromís amb la distància de 10k. Finalment l’aparcament amb vehicle propi era dificultós i amb zona blava (diumenges inclosos); en canvi hi havia accés als mitjans de transport.

Des del meu sofà [09]

divendres, 11/03/2011

Autor: Enric H. March


Si algú estava esperant que parlés del sopar, no ho faré. Cadascú sap com s’ho va passar, com va acabar la nit i amb qui. Jo m’ho vaig passar molt bé (què he de dir, no?). I com li vaig dir a una de les comensals només veure-la arribar: ja sabia jo que valia la pena anar-hi (aquí em faria falta un emoticó).

Com que una emoció treu una altra emoció (no era així?), parlarem de l’esdeveniment de la setmana: la Marató de Barcelona.

Una marató només es pot fer si es prepara; i preparant-la, mai es té cap garantia d’acabar-la. No és possible l’oracle, per això mai se sap si serà una tragèdia. Citant-me a mi mateix (perdoneu la gosadia), “[…] la mística que molts veuen en la marató està en la recreació de l’infinit [el lloc on se citen els mites], està en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d’excepcional en si mateix. L’objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d’una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d’arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles” (Dels rivals, Bereshit, 16 de gener de 2010).

Valor cronogràfic perquè la marató no l’omplim de quilòmetres; l’omplim de temps. La distància és la mateixa per a tots: el repte és ser capaç de resistir el pas del temps. Això és el que entrenem: la resistència procurant patir el menys possible. D’aquí ve el primer error del maratonià popular: pensar en les referències parcials (córrer a 4’/km, baixar de 3 h, de 3h 30’, de 4h…), en lloc de pensar en el temps com un concepte global. La capacitat d’assumir el pas del temps. L’error de proposar-se ritmes abans de treballar capacitats es produeix en totes les distàncies, però superar 10 km o una mitja marató té menys riscos que superar la marató: si no s’assoleix com es tenia previst, es torna a intentar en un període breu de temps.

La tragèdia més gran de la marató està en la mitificació, en l’esforç que s’esmerça en la preparació i en les grans dosis d’il·lusió que s’inverteixen. Fracassar et du sempre a pensar en un temps massa llunyà per intentar repetir-ho i en tornar a començar de nou el procés.

Vista des de dins, la marató és una cursa irreal (o potser massa real: depèn de l’estat de consciència de l’atleta). Però vista des de fora, encara ho és més. Aquest passat diumenge ho vaig constatar per enèsima vegada a la Marató de Barcelona. Veia passar els corredors (desconeguts, coneguts, companys, amics…) pel quilòmetre 35. Feia crits d’ànim, deia els seus noms per fer més creïble el suport. Faltaven poc més de 7 km per acabar, però tot era irreal: alguns que anaven a bon pas, no van acabar, o van acabar enfonsats; d’altres ja havien trencat les seves il·lusions uns quilòmetres abans, però perseveraven en l’intent -l’intent de fer seu l’infinit-, i els meus crit de res servien, o feien més mal que bé. El mur, en diuen. D’aquest buit temporal que comença aproximadament al quilòmetre 30 i que es perllonga fins un lloc indefinit més enllà del 35, en diuen el mur, un dels malnoms que fa servir la Parca.

I veient-los passar pateixo. Pateixo veient les mirades perdudes en l’espai; la tristesa en les seves cares demacrades, amb galtes enfonsades i pòmuls marcats; en els seus cossos caiguts, de gestos desmanegats; imaginant les il·lusions trencades en mil bocins; pateixo veient com caminen els que volen arribar com sigui, i veient els que abandonen, buscant apartar-se de les mirades i dels maleïts crits d’ànim que es claven com agulles; flat, cruiximents, fiblades, nafres, sang…

Sí, ho sé. A l’arribada els corredors salten d’alegria, les mans i els punys s’alcen al cel, els genolls es pleguen contra l’asfalt, les llàgrimes salten dels ulls, els cossos suats s’abracen… Sí, ho sé. Ho sé jo i tots els que no van arribar.

Diego García

dijous, 10/03/2011

Autor: Daniel Justribó, ‘danili’

Per motius que mai no he comprès quan llegeixo un diari acostumo a deixar les notícies que trobo més interessants pel final, unes postres de gaudi després de fullejar-ne la resta. Recordo perfectament quan un diumenge 1 d’abril de 2001, aviat farà deu anys, vaig quedar tan bocabadat en llegir una notícia importantíssima per a mi que no vaig poder deixar-la pel final. La vista es va quedar clavada en un enunciat colpidor: ‘Diego García mor entrenant-se’ 1. Tenia 39 anys i la notícia esmentava que el dia abans havia patit un atac de cor. Era difícil de creure com un cor com el d’aquell atleta, un maratonià d’elit havia fallat.

El cor de Diego García (Azkoitia, Guipúscoa, 1961) deuria ser prou gran perquè era una persona molt apreciada entre els seus companys que no ho oblidem el tenien com a rival a la competició. Un dels corredors que sovint el recorda més és el Martín Fiz i en el pròleg del llibre ‘Grandes momentos del maratón español’ 2 ho diu clar: ‘Creo que Diego García ha dejado huella, ha marcado mucho, yo lo estoy pasando fatal. /…/ Lo único que os puedo decir es que para mí Diego era un hermano

Pels populars Diego García era l’atleta que es cruspia els quilòmetres i que personificava la imatge de maratonià. Va començar a córrer tard, als 20 anys quan feia el servei militar a El Ferrol  i amb la intenció d’adquirir la llicència esportiva que li permetés quedar-se a terra i no haver d’embarcar-se al vaixell Juan Sebastián Elcano Amb 1.72 m pesava aleshores uns 71 Kg i acreditava uns meritoris 17’14” en els 5.000. Era l’any 1981.3

Diego García als aproximadament 20 anys. Foto: Fújur

Els anys següents de consolidació atlètica (en pocs mesos passa a 14’54” i en el Campionat d’Espanya Militar del 76è al 2n) els combinava amb la seva feina força dura a l’empresa Forjas y Acerías que va retallar personal l’any 1986 deixant-lo al carrer 3 En aquell moment assessorat pel seu entrenador Santiago Pérez, decideix provar sort com a professional, moment que ell qualificava en una entrevista com el seu pitjor moment atlètic perquè va coincidir amb una lesió. 4

L’any 1989 a la marató de Sant Sebastià els primers classificats alteren la taula dels millors temps en marató estatal. Quan el rècord el tenia en Santiago de la Parte amb 2:11:10 del 1984 i els millors temps del 1988 que oscil·laven entre 2:12 i 2:13 i que es trobaven alhora entre les millors marques espanyoles de sempre (Vicente Antón, Honorato Hernández, Alfonso Abellán); quatre atletes simultàniament es planten en 2:11-2:12 un fet insòlit aleshores a la marató espanyola. El quart amb debut va ser Diego García en 2:12:48 darrera de Juan Francisco Romera, Alberto JuzdadoJosé Esteban Montiel. Les marques però s’anul·len quan es mesura el circuit de nou i hom troba que és 462 metres curta. La marca de Romera del 1987 al mateix circuit en 2:11:52 també queda anul·lada. El fet va ser frustrant però va motivar els atletes a reafirmar les marques. El nivell estava pujant i de reüll tothom mirava els JJOO de Barcelona’92.

García corre dues maratons el 1990, que es sumarien al  total de 29 maratons de la seva carrera professional, amb registre a Londres en 2:13:48 que milloraria de nou a la capital anglesa l’any següent a la Copa del Món en 2:12:54. S’estava afermant com un atleta amb possibilitats internacionals i va ser seleccionat per competir als mundials de Tòquio del 1991 on va fer un bon 14è lloc que el posicionava com a bon candidat a ser olímpic l’any següent a Barcelona.

Per formar part de la selecció olímpica en marató, la RFEA estableix com a obligatòria la participació uns mesos abans a la marató de Barcelona del març que és Campionat d’Espanya. El circuit de la marató tot i no ser tan turístic com el previst als JJOO, manté el recorregut per la N-II i l’arribada a Montjuïc i aquests són els factors clau que vol avaluar la federació en el rendiment dels atletes.

Els atletes, entre ells García criticaven aquesta norma de selecció, en una entrevista a l’atleta i periodista Rodrigo Gavela deia quan li preguntaven sobre la seva opinió: ‘Después de lo que hecho en Londres, y sobre todo , en Tokyo, me hacen correr este campeonato para ganarme el puesto, cuando yo creí que iba a preparar sólo la Olimpiada. No me queda más remedio que prepararme al 100% para el 15 de marzo /…/ Lo primero es que prácticamente hemos estado engañados, pues hemos ido a una Copa del Mundo a jugarnos una Olimpiada y ¿para qué hemos ido?…y haciéndolo bien, mira…estoy fuera de la Olimpiada. No puede ser que a seis meses de la cita más importante te digan que tienes que jugártelo todo a  una carta. Deberían haber trabajado desde hace dos o tres años con un grupo de cuatro o cinco atletas y ahora ya deberían tener los fijos, y no andar con esto.5

La marató va situar a García en una situació delicada. Va fer 6è amb 2:15:50 i amb tres espanyols per davant seu: Rodrigo Gavela segon amb 2:14:27, Juan Antonio Crespo quart amb 2:15:24 i José Estaban Montiel cinquè amb 2:15:37. La federació finalment va acabar resolent que els seleccionats serien Gavela, MontielGarcía

La selecció de Diego García va ser encertada. De fet va rendir com pocs ho esperaven i ve ser 9è a una única plaça de ser finalista. En una marató molt valenta i sempre entre els primers, en un avituallament sobre la meitat de cursa es va avançar i va anar líder uns moments, va arribar a Montjuïc alternant el 6è i 7è tenint els líders a uns 30-40 metres6. Al final els primers atletes van entrar molt junts i es va quedar a 93 segons de l’or i a 56 del bronze. Aquest rendiment demostra a García que pot trobar-se a nivell mundial entre els millors i que pot apropar-se a baixar de 2h10′

Barcelona’92. Amb el dorsal 419, Diego García (ESP) Foto: All Sport-Firo

Aquell vespre es va obrir una porta a un altre atleta basc que destacava força: Martín Fiz. Decebut de la seva posició en els 5.000 davant la superioritat africana, Fiz escoltava com en García li deia que s’havia de passar a la marató 7. Es pot concloure amb la visió dels anys i dels èxits de FizAntón que aquest 9è lloc de García als JJOO del 92 va ser determinant dels èxits de la marató espanyola.

A finals d’any a la marató de Fukuoka en una cursa pensada a fer marca i no a fer posicions com en les que s’havia trobat darrerament, García va fer 2:10:30 establint un nou rècord d’Espanya. En aquesta època es comença a saber que feia volums de treball molt alts. En una entrevista de Emeterio Valiente comenta que quan va començar a córrer marató feia 160-170 km/setmana, en el seu debut ja anava a 190, al segon any 220 i darrerament 260 6 Aquests volums van forjar la imatge de maratonià que es tenia d’ell. Una imatge que reforçava sovint dient que ell es considerava un ‘obrer de l’atletisme’ 8 però que tampoc no l’estusiasmava. En una entrevista sentenciava: ‘Es un error dedicarse al cien por cien al maratón. Por eso puse un negocio, una tienda de material deportivo, entre otras cosas para que sirviese como tapadera. Necesitas algo que te distraiga, porque si no, acabas obsesionándote y terminas siendo un fracasado. Conozco a muchos atletas que por ese motivo han terminado frustrados9

L’any 1993 participava amb èxit a la Copa del Món de Sant Sebastià on acaba 10è amb 2:10:58 però veu com davant seu en Rodrigo Gavela li supera el rècord d’Espanya que mai més no recuperaria.

Els Europeus de Hèlsinki de 1994 es presentaven com una prova molt atractiva no només per a García, sinó pels altres  companys de selecció: Martín FizAlberto Juzdado. El primer venia de debutar en 2:12 l’any anterior en la marató de la mateixa Hèlsinki fent el salt a la distància tal i com li havia recomanat García, i el segon que havia reprès l’activitat maratoniana el 1991, després del disgust de l’anul·lació de la seva marca de Sant Sebastià, i que ja tenia 2:11. La cursa que no va ser retransmesa per TVE va tenir un desenllaç imprevist per a la majoria. Els tres atletes van fer una tripleta que ha passat a la història. Les imatges dels tres atletes abraçant-se i els crits de Diego García a l’arribada van ajudar a que fos foto de portada de diaris. L’aleshores president de la IAAF, Primo Nebiolo era clar: ‘El triplete en la maratón masculina ha sido el máxor éxito en la historia del deporte español. Espero que sepan ustedes valorarlo en su justa medida’ 10 La marató venia i ara anys després queden llunyans els dies quan els diaris no necessàriament esportius, venien farcits de fotos i notícies de maratons. Passaríem de veure a un Juzdado encara assalariat a una empresa d’artesania a un munt de diners com a fix de sortida pels professionals.

Camí de la tripleta. Foto sense acreditar. Font ‘Atletismo español’

En unes declaracions recollides al diari ‘Sport’, Diego García es va tornar a mostrar solidari: ‘No me importó trabajar más /…/ No me importaba la medalla que obtuviera. Sabía que yo era el más lento de los tres en caso de llegar juntos al estadio. El triunfo, en un posible sprint, iba a ser para Martín o para Alberto. Desde luego, no para mí, pero estaba en juego algo más que la medalla. Me ha tocado trabajar más, pero ellos también han ayudado bastante en la labor11

Les expectatives i ressò dels mitjans per la marató dels Mundials de Göteborg de 1995 eren altes. Els tres atletes ja coneguts pel gran públic eren fixos i si bé no es comptava a repetir una tripleta sí es pensava en una bona classificació de  tots tres. Diego Garcíava córrer al febrer a Sevilla realitzant 2:11 guanyant la seva única marató de totes en les que va prendre sortida.

A l’estiu el resultat va ser també esplèndid i Diego García va fer un sisè lloc als Mundials, prova que va guanyar Martín Fiz. Per a molts però les 5a i 6a posicions que van fer JuzdadoGarcía no van ser prou valorades. Es queixava García en una entrevista: De alguna manera, a partir de Fiz sucedió como en ciclismo con Indurain. Que la victoria parecía tan fácil que dejó de valorarse un quinto o sexto puesto. Y yo me acuerdo que cuando yo era joven no era así. En tonces se daba gran valor al hecho que  Marino Lejarreta fuese quinto o sexto en un Giro de Italia. Pero a partir de Fiz parecía como sí solo valiesen las medallas’ Afegia: ‘Me faltaba poco para sentirme fracasado’ 12.

El nivell per ser olímpic amb la selecció espanyola de marató començava a ser molt exigent i abans dels JJOO d’Atlanta malgrat la irrupció d’Antonio Serrano que havia baixat de 2:10 ningú no dubtava de qui serien els tres seleccionats. A finals d’any García havia realitzat a Fukuoka també un sub2:10 (2:09:51) que seria la seva marca personal quan es va retirar.

A Atlanta la història no va ser tan gratificant per a García. Amb problemes estomacals només va poder ser 53è amb 2:22 la seva pitjor marca de sempre. Va ser el primer entrebanc seriós com a professional. Aquell moment va coincidir  alhora amb la incorporació de nous atletes a la especialitat: Abel Antón feia 2:09:15 a Berlín i Fabián Roncero 2:09:43 a Carpi aprofitant especialment el primer la finestra oberta per Fiz i ell mateix anys abans. Els moments d’èxit de Garcia amb 36 anys ja s’havien acabat. L’any 1998 va realitzar encara 2:10 a Londres però també es van ajuntar tres abandonaments (els seus únics en 29 sortides) entre els anys 1997 i 1999 coincidint amb els Mundials d’Atenes i els Europeus de Budapest.

Diego García es va retirar a finals del 2000. Reflexionava aleshores: Estoy feliz. Han sido muchos años a un alto nivel /…/ me retiré en noviembre, he descansado. Ahora entreno tres o cuatro veces a la semana. Disfruto corriendo. Voy con el reloj de los domingos, sin cronómetro /…/ Estoy orgulloso de haber convivido con ellos [Fiz y Antón] en el atletismo. He tenido envídia deportiva. Muchos me lo decían: ‘qué pena que tengas enfrente a Martin o a Abel’, y yo les respondía que no, que era una gozada. Nunca he sufrido la envídia de la frustración /…/ Me ha faltado calidad. No he podido ser un campeón porque yo soy un buen atleta y Martín, por ejemplo, es un extraordinario atleta. El objetivo de Martín o de Abel es llegar entre el primer y tercer puesto. Mi objetivo era estar entre los ocho primeros. 13

Ja al 2001 tenia previst córrer la mitja marató Azkoitia-Azpeitia que tenia lloc el dia 1 d’abril. Rodant el dia abans de la cursa a l’Av.Loiola que uneix les dues poblacions, amb l’Alejandro Gómez, García de sobte li va dir que s’aturés perquè es trobava malament. Va caure fulminat i va morir allà. Gómez va demanar ajuda immediatament però no hi havia res a fer. Ningú, ni ell, no ho sabia però Diego García patia una cardiopatia tipus arritmogènica biventricular que substitueix les fibres cardíaques per teixits fibrosos o greix. Es totalment asimptomàtica i no es detecta per proves d’esforç o eco-electrocardiogrames.14

Al funeral van dur el seu taüt els següents companys: Martín Fiz. Alberto Juzdado, Abel Antón, Alejandro Gómez, Antoni Peña i José Manuel García.

Al passeig on va morir hi ha actualment aquesta estàtua en memòria seva. Foto: Javier Serrano

Cites

1 ‘El Periódico de Catalunya’ ed. català 1-04-2001, p.50

2 ‘Grandes momentos del atletismo español’ Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.10

3 ‘¡Filípides existe’ Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.16

4 ‘Corricolari’  n.73 octubre 1992 , p. 28

5 ‘Maratón. La revista del corredor’ n.2 març 1992, p. 6

6 ‘Atletismo Español’ n.444 gener 1993 p.51

7 ‘Grandes momentos del atletismo español’ Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.9

8 ‘¡Filípides existe’ Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.123

9 ‘¡Filípides existe’ Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.36

10 ‘El Mundo Deportivo’ n.22.686  15-08-1994 p.6

11 ‘Sport’  n.5.305 15-08.1994 p. 40

12 ‘¡Filípides existe’ Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.73

13 ‘Corricolari’ n.172 gener 2001 p. 30 i seg.

14 ‘¡Filípides existe’ Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.87

Agraeixo a Javier Serrano la cesió de la seva foto.

Una marató de vida

dissabte, 5/03/2011

Autor: “eiger

Córrer és el que més ens agrada. Cadascú al seu ritme i dintre el seu nivell. Amb aspiracions diverses, voluntats indiferents i motivacions infinites. Quelcom ens uneix però.


Consultant la Viquipèdia la definició de “córrer” hi diu: “Córrer és una forma de desplaçament terrestre que permet moure’s ràpidament a peu”.

Si reflexionem sobre el tema, ¿creiem que aquesta definició es queda aquí ? Hi ha un món de sentiments al darrera que no hi queden reflectits. Encuriosit hi cerco el significat de la paraula “marató”: “La marató és una prova d’atletisme. És una cursa de (42,195 km), i la que sempre clausura els Jocs Olímpics d’estiu”.

I ja està ? Qué ràpid que la podem definir i com costa arribar a assolir-la. És cert que només són definicions que ens ajuden a explicar el seu significat popular però, perquè existeix la psicologia sinó l’apliquem als mots ? Si ens limitéssim a córrer i a fer maratons o altres competicions atlètiques, seria ben trist si no en treiéssim l’entrellat de l’activitat. Viure per córrer, córrer per viure. Quants sentiments hi van lligats!

Hi ha expressions que s’han consolidat i s’han fet pròpies de la prova reina de l’atletisme com són “el mur”, “doblar”, “tirada llarga”, “fira del corredor”, “pasta party”. Però, per què una marató ? Avui dia hi ha força disciplines que ens permeten gaudir del córrer. Hi ha ambients tranquils i pausats a la muntanya, ambients plens de curiositat i variats en activitats d’asfalt, ambients sorollosos i estressants a les pistes d’atletisme. Si bé una mitja marató o una cursa de 10 km. en ruta són la pràctica més habitual i popular entre atletes, la marató sencera amb tota la seva distància és la que ens permet viure d’aprop els tres ambients anteriors.

Comencem corrent a un ritme inferior, gaudint de la prova. Continuem aguantant l’esforç tot observant l’entorn i deixant-nos portar per les sensacions. I acabem voltats de crits d’ànim que ens empenyen amb força cap a l’arribada. Són sensacions plenes de vida en tot moment, des del primer metre passada la línia del xip fins els metres que segueixen la meta. Moltes hores d’entrenament i patiment, que es resumeixen en poques hores, les quals, malgrat ser poques, conjunten més sentiments que en totes les hores anteriors. No es pot explicar, s’ha de provar.

Què seria de les nostres aspiracions esportives si no existís la Marató ? Quins altres reptes ens mourien ? Hi ha qui gaudim també de les marxes d’ultra-distància, especialment en expansió a la muntanya, però és un altre nivell de competició. Hi ha qui prefereix combinar el córrer amb altres modalitats esportives, però no s’emporten la intensitat i la màgia, fins que proven la marató com un repte de veritat.

Ens cedeix la possibilitat de lluitar contra un mateix. Una lluita que la història ha volgut que sigui eterna al llarg dels segles, doncs ha anat en augment la seva pràctica i devoció. Patiment al màxim, un esforç constant sense límits, emoció desbordada, falera col·lectiva i gent entregada a la causa. Diuen que en aquesta prova el cos va allà on el cap vulgui. Tant debò ens porti també la sort i els èxits que un desitgés. Confiem en poder gaudir-la el que ens queda de vida.

La vila de Sant Boi

dijous, 3/03/2011

Autor: piri

Aquest diumenge 27 de febrer  es va disputar la 26ª edició de la cursa de Sant Boi. Cursa organitzada pel Club Atletisme Sant Boi, amb el runnersantboi de padrí de l’esdeveniment i la col·laboració del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i l’Ajuntament de la localitat. http://www.casboi.com.  Segons les inscripcions, un èxit, ja que sobrepassaren les previsions i s’apuntaren 1.400 i escaig atletes en la vila del Baix Llobregat.

Foto de Xavier (corredors.cat)

Encara que a primeres hores del matí el dia sortí nuvolat, s’aclarí i el sol lluí a llarg de tot el dia. Una bona matinal que començà amb nou curses: des de la categoria prebenjamí fins a la cursa open d’adults, passant per una cursa per a discapacitats físics, psíquics i sensorials, tot un detall que li donava més profunditat a l’esdeveniment. Esmentar que un euro de les inscripcions anava destinat a la realització d’investigacions de malalties mentals.

La setmana anterior una colla de correcats analitzà el nou recorregut amb la finalitat d’informar-nos al respecte. Segons els no residents a Sant Boi el veredicte era clar: dura. Segons els santboians: plana amb alguna costera. Així que l’estratègia havia de ser conservadora. També ens ajudava a coneixer la cursa la fisonomia del recorregut de l’estimat Miquel Pucurull http://www.casboi.com/pagina/Fisonomia_recorregut_Cursa_de_Sant_Boi.pdf

A les 10’15 s’iniciava la cursa popular de 10k des del poliesportiu Constantí Miranda i de seguida agafarem altes velocitats al passar per la ronda de Sant Ramon, deixant a la nostra dreta el Parc de la Muntanyeta. Però l’alegria durà poc temps ja que en l’equador de la cursa ens trobàrem les primeres costeres positives que carregaren les nostres cames, però amb un fet insòlit que estaven situades dintre del recinte de l’hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Una bona iniciativa de l’organització ja que va apropar el món del córrer en un entorn on pot ser no tinguin les possibilitats de conèixer-lo.

Al quilòmetre sis s’endurí la prova amb la pujada a l’església de Sant Baldiri i culminada al vuit, en l’avinguda del general Prim. Seguida de pendents positives i negatives i amanit amb una pujada final que deixà fora de joc als participants que, generalment, augmentaren les marques en uns quants minuts de més. Destacar el grup de batukada i la banda de música que animaren alguns trams del trajecte, fent-lo més amè.

Els guanyadors van ser Ignacio Avila Rodriguez i Raquel Parrado Romero amb uns temps de 32’47’’ i 38’08’’. Hi havia una gran colònia de correcats i els que tenien més pressa per arribar van ser Julio José Navaz Tejero (38’48’’) i l’Alèxia Patiño Diudé (43’10’’).

Mitja Marató de Cambrils

dilluns, 28/02/2011

Autor: Chute

Aquest cap de setmana s’ha disputat la segona edició de la mitja marató de Cambrils. La competició, que inclou també una prova de 10km. que es disputa simultàniament, ha tingut un important èxit de participació tot i ser una cursa molt jove, doncs entre totes dues curses s’han superat els dos mil participants. La temperatura força agradable per aquestes dates, i un sol esplèndid ha afavorit la presència de força públic a la zona de sortida i arribada. Tant sols el fort vent ens feia recordar que l’hivern encara no ha finalitzat.

A la sortida molta expectació per veure d’aprop al ex-campió mundial de marató Martín Fiz, que al seus 47 anys es manté en un estat de forma envejable, i també la presència de l’ex-ciclista Joseba Beloki, segon al Tour del 2002 i actualment reconvertit en corredor popular.

Una pluja de confeti ha donat inici a la cursa. La sortida situada a la riera de Cambrils busca el passeig marítim en un primer kilòmetre en suau descens. Les vistes del mar eren relaxants. Els que feien una cursa tranquil·la gaudien del paisatge, els que corrien ràpid es consolaven mirant el cul al de davant. Un cop situats a primera línia de platja el circuit te 4 km. d’anada i tornada, absolutament plans. Però avui el km.5 ens guardava una desagradable sorpresa. Després d’un gir de 180 graus, el vent bufava en contra i de quina forma. Allò ha fet que la cursa s’estirés, i ha obligat a la majoria de corredors a reduir una mica el ritme.

A l’arribar al km.9 es deixava enrere el passeig marítim, que servia com a esprint final per als que corrien el deu mil, i com a bucle per iniciar la segona volta per als que corrien la mitja. La cursa de 10km. deixava els següents guanyadors: Mohssen El Haddad amb una marca de 32’40” en categoria masculina i Marta Galimany amb 37’03”.


Pòdium 10km. Femení 1. Marta Galimany 37’03” (ISS L’Hospitalet) 2. Mireia Sosa 37’35” (Runnersworld Tarragona) 3. Susanna Armengol 41’10” (Corredors.cat)


Pòdium 10 Km. Masculí 1. Mohssen el Haddad 32’40” (Runnersworld Tarragona) 2. Jordi Toda 33’06”(FACVAC) 3. Javier Jaimes 33’08” (Runnersworld Tarragona)

 Mentre molts corredors del deu mil anaven finalitzant la seva cursa, els atletes de la mitja continuaven amb el seu esforç. Al capdavant de la cursa quedava clar que la victòria quedaria entre l’africà  Paul Sie de l’equip Runnersworld i el vitorià Martin Fiz. El final ha estat molt ajustat i per tant sols dos segons s’ha imposat Sie a Fiz, tots dos amb una marca per sota de l’hora i deu minuts. Molt menys ajustada ha estat la categoria femenina on la victòria ha estat per Esther Valenzuela amb un temps de 1h.26’15”, que ha tret més de dos minuts a la segona classificada Licia Herrera.


Pòdium Mitja marató Femení 1. Esther Valenzuela 1h.26’17” (Runnersworld Tarragona) 2. Licia A. Herrera 1h.28’32” (Independent) 3. Cristina Solé 1h.28’36” (Independent)


Pòdium Mitja marató Masculí 1. Paul Sie 1h.09’35” (Runnersworld Tarragona) 2. Martín Fiz 1h.09’37”(Independent) 3. Eduardo Marín 1h.12’10” (Club UPV)