Des del meu sofà [08]

dimecres, 23/02/2011

Autor: Enric H. March

Manicomi de Sant Boi (1926)

Aquest divendres toca Sopar CoRReCaT. La nostre festa de disfresses. Ja és la 5a edició. Serà, com en el Dia de la Marmota, un altre cop a Sant Boi, i (ai!) amb el mateix menú. Un any, per variar, podríem provar el Sanatori. Diumenge, si no aneu a la Mitja de Cambrils o a Puigverd a passejar el gos, podeu tornar-hi per fer els 10 km de la Cursa de Sant Boi.
Festa de disfresses, he dit. Perquè, malgrat que l’amistat extra esportiva ja ens ha permès conèixer la nostra realitat individual vestida i nua, és vestit de curt que percebem l’altre com algú que pertany a la nostra mateixa espècie. No us ha passat mai que veient un atleta conegut vestit de carrer us costa identificar-lo? Doncs això: la roba de civil és la disfressa del corredor.
De fet, la nostra identitat CoRReCaT té tres nivells. La real, com atleta; l’aparent, com avatar; i la fictícia, com a individu. Els més vells potser recorden un article de setembre de 2008 que vaig penjar al fòrum -que també podeu trobar al meu bloc: De màscares i vels-, on explico que els avatars són el vel que permet somiar i imaginar, sempre i quan no es vulgui saber què hi ha de “real” darrere.
Per tant, a no ser que ja haguem traspassat la frontera del simple coneixement a un coneixement més elevat, i no necessàriament bíblic, aquest divendres caldrà lluitar contra el misteri que “l’altre” sempre representa, contra la por o la vergonya de mostrar-se públicament com a individu i contra la virtualitat enquistada de l’avatar: el personatge. Costa saber què i qui som. I és un repte saber qui tenim al davant.
Jo, que jugo un quart paper dins d’aquest entramat humà, hauré de córrer el risc de ser vist com el personatge que escriu en aquest bloc i que es permet tantes llicències; que es permet la ironia i el cinisme com a forma d’expressió. Però no sóc més que un artesà que no pinta retrats, sinó que fabrica miralls que la matèria prima deforma a voluntat. És responsabilitat del lector creure o no que la imatge que el mirall retorna és un dibuix de la realitat, i responsabilitat seva creure que s’hi veu reflectit o no.

Sopar 2009 © RunnerSantBoi

No m’enrotllo més. Espero amb candeletes la nit del divendres per trobar-me i retrobar-me amb tots perquè, sigui quina sigui la nostra natura, som, també, allò que els altres creuen que som. Sense la vostra idea de mi, sóc un ésser incomplet. És del tot necessari, doncs, que em torneu, ni que sigui durant unes hores, allò que m’heu robat en forma de somni o de pensament. Quan sonin les campanades, tots tornarem a la nostra realitat particular, ja sigui la de príncep, gripau o ventafocs. I al dia següent, rere la nostra màscara, tornarem al somni del desig.

Els 10 de Vilafranca

divendres, 18/02/2011

Autor: Piri

Era la primera edició d’aquesta cursa de 10 kilòmetres disputada el diumenge 13 de febrer del 2011 i que organitzaren el Patronat Municipal d’Esports de Vilafranca i els Fondistes Penedès

La sortida estava habilitada a l’avinguda Barcelona, avinguda que creua la població facilitant els accessos als corredors que venien amb cotxe i sobretot amb transport públic. Tampoc hi havia gaire problemes a l’hora de recollir els dorsals i deixar la bossa en el local dels castellers de Vilafranca, tot un detall!

La cursa estava limitada a 700 corredors, però pogueren ser molts més ja que el període d’inscripció durà 13 dies. És un punt a favor i és d’agrair perquè varem ser ben atesos en tots els sentits.

Començà a les 10 del matí i Vilafranca es convertí en l’escenari ideal per rodar qualsevol pel·lícula de terror gràcies a la intensa boira i el lleu plugim que ens refredava minuts abans de la sortida. Res resultava apreciable a més de 50 metres, reconec que li va donar un toc especial al recorregut. A més, la humitat provocà terrenys sensiblement relliscosos, però els participants tensionaren les cames i amb pas ferm continuaren la cursa sense cap mena d’incident. El perfil resultà més ben planer el que provocà l’acceptació de la majoria d’atletes que quedaren contents amb la seva actuació a la capital del Penedès.

Els guanyadors foren en Sergi Rodríguez de Cervera i la terrassenca Carme Ballesteros amb uns temps de 32’02’’ i 40’38’’ respectivament.

Seguirem confiant amb la gent de Vilafranca que organitza unes curses tan maques, tot recordant la cursa solidària Paísdel Cava a l’octubre i la pujada a l’ermita de Sant Pau i la mitja marató de l’Espirall totes dues al desembre.

Cursa de Vols Navas

dilluns, 14/02/2011

Autor: Piri

El passat diumenge 6 de febrer al barri barceloní de Navas es realitzà una cursa per recaptar fons per a la ONG Vols. Recalcar que els actes començaren el divendres 4 amb un sopar solidari a la Plaça Ferran Reyes a la qual estava tothom invitat.

Més de 70 corredors de totes les categories acudiren per córrer i ajudar a la feina d’aquesta ONG que té per objectiu promoure i millorar l’educació en els països subdesenvolupats. Amb aquest bon propòsit tenen la doble intenció de sensibilitzar als joves del valor que té l’educació en les nostres vides i fer reflexionar al jovent de les grans diferències que hi ha entre el primer món i la resta.

http://www.ongvols.org/ca/quisom/quisom_nova.html

Segons escoltàvem pels informatius el matí seria assolellat i així va ser, bona temperatura i bon ambient que s’anava vivint els minuts previs a la cursa. Sense aglomeracions, corredors tranquils escalfant al voltant de la parròquia, lavabos, dorsals i guarda roba sense cues i amb gent simpàtica; molt acollidor. Destacar l’aportació de corredors.cat en aquesta cursa ja que nombrosos correcats es donaren fita en Navas.

Començava la cursa amb els mínims imprevistos de treure algunes taules i cadires del bar del barri. A la cursa havíem de donar-li dues voltes en forma de vuit. L’organització correcta dirigint als corredors, amb l’únic inconvenient que al donar la primera volta començàvem a barrejar-nos els del darrera amb els del davant. Donant la possibilitat als endarrerits d’estalviar-se mitja volta si giraven a l’esquerra en el punt de separació del vuit. Aquest tema ja és més per honestedat que altra cosa perquè és enganyar-se a si mateix, al igual que els retalladors, que en el primer tram afloraren per l’asfalt de Navas. Una llàstima. Cal esmentar que en aquest sentit quasi tots van fer el que calia en una cursa on el més important són les finalitats solidàries.

Els guanyadors/es foren en disciplina juvenil Genís Pardina i Laura Carrillo, en sènior Ernest Sans i Estefania Arias, en veterans a Bartolomé Chamorro i Alèxia Castillo i com a primer classificat  Josep M. Cardiel. Pel que fa a les curses infantils Marcos Fabregas i Júlia Grañen foren els vencedors/es.

http://navas.ongvols.org/news/ca_ES/2011/02/07/0001/resultats-cursa-solidaria-2011

En definitiva, els que sortirem guanyant foren tots els participants per tenir una cursa tan maca i per ajudar a una ONG que té un projecte tan necessari en la nostra societat.

Des del meu sofà [07]

divendres, 11/02/2011

Autor: Enric H. March

Estem en plena campanya per escollir els Premis Pastanaga 2010. I el que hauria de ser un exercici d’anàlisi per triar aquells candidats que més es mereixen cadascuna de les categories proposades és, en realitat, la prova irrefutable de qui té amics i qui no en té. Ja sé… És una exageració. El que vull dir, de veritat, és que es tracta d’un joc pervers, en què la tria de les persones més estimades, deixa al descobert molts desencisos i tristeses. Jo no dic que triar subjectivament tingui res de dolent. Al cap i a la fi, no estem posant en joc el futur de la humanitat, i sembla raonable que els sentiments estiguin per sobre de l’objectivitat. Si no fos així, no s’entendria que un mateix votant nomini un mateix candidat a diferents premis, en algun cas fins a 5 vegades! Qui és el més divertit? Doncs teniu raó, no és mesurable. El sentit de l’humor, tant per qui fa riure com per qui riu, és una estranya solució (en sentit químic) que barreja cultura (en sentit ampli) i intel•ligència (capacitat d’intel•ligir, de relacionar conceptes).

Trobo a faltar la proposta i la discussió serioses. Des de la comissió del premi ja es demana que es justifiqui el perquè de la nominació, però seria d’agrair, a més, el debat obert, la disputa, que posés a la balança els mèrits i els demèrits dels postulats. Subhasta pública i correcat obert en canal. Seria un exercici dur, és clar, perquè obligaria els candidats a sentir, també, allò que no justifica la seva tria. Algú podria argumentar que entraríem en debats personals que podrien deixar mal parat algun candidat. Potser sí, però no més que en un duel atlètic per veure qui guanya a qui. I, tanmateix, qui no vulgui entrar en competició per una Pastanaga o qui no vulgui arriscar-se a veure si d’un debat en resulta un retrat o una caricatura, sempre pot demanar no ser candidat. Ara em ve al cap un premi terrorífic: el i la millor correcat al llit! M’agradaria veure… bé, llegir, els raonaments, i esperaria veure, expectant,  qui rebria més d’un vot. Miss i mister correcat també donaria molt de joc.

Bé, bromes (?) a part, aquest cap de setmana tinc diversos amors repartits per la Península. Un a la Marató de Sevilla. Belenka, carinyo, et desitjo tota la sort del món! Un altre, a la Mitja Marató de Gavà, on m’hi deixaré caure a veure si ens donem una alegria, encara que sigui sense intercanvi de fluïts. Als 10 km de Vilafranca no hi tinc res, però m’he quedat amb les ganes de fer-la.

Fem nosa

dimecres, 2/02/2011

Autor: Jordi Babot, “squash”

Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m’hi entra al cap cap altra opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l’activitat, l’exercici, el fitness a l’aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m’ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d’ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d’espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.

(Extret del seu blog http://travesesbotzades.blogspot.com/)

5 cèntims de diumenge: Ciutadella

dimarts , 1/02/2011

Autor: Daniel Justribó, “danili”

Hauria dit que el meu córrer aparentava ser fàcil malgrat que el ritme era alegre. El tronc força recte com en mi és habitual, i recordo que en aquell moment estava especialment atent a la meva gambada.

Al final de la recta del Parlament vaig albirar una figura a la llunyania que poc a poc s’anava engrandint – ja us ho dic, corria desimbolt. Un home que carregat, caminava lentament i que amb sorpresa se m’atansava de biaix.

Ningú a dreta ni a esquerra. I doncs? Gairebé a la meva alçada, el reconec com a paquistanès, m’allargà el braç on sostenia una bossa i em preguntà intrigat allò que no podia esperar:

-‘servesa’?

(Fotografia cortesia de Felipe Blasco
http://destartalado.blogspot.com/2008/10/parc-de-la-ciutadella-i-arc-de-triomf.html)

Des del meu sofà [06]

dijous, 27/01/2011

Autor: Enric H. March

Torno de l’Assemblea 2011 pensatiu. Com era d’esperar, un dels temes calents ha estat la decisió de la Junta de no donar suport a la manifestació del 29 de juny en defensa de l’Estatut i contra la sentència del Tribunal Constitucional. No entraré en valoracions perquè tothom s’ha explicat, i ja sigui amb raons o sentiments a la mà, cadascú té un punt de vista respectable, i més tenint en compte que ningú es va manifestar en contra dels continguts de la manifestació.

Fa molt de temps que miro, que observo, que llegeixo i que escric en el Fòrum de Corredors; i que miro, observo, escolto i parlo fora d’ell. No sé si sóc tan perspicaç com l’amic Jim –que li ve d’ofici i en fa oci–, però no se m’escapen la semàntica dels mots i dels sintagmes –ofici i vici a parts proporcionals.

És evident que el nexe que ens uneix és l’atletisme, però n’és també l’excusa. La gran majoria de la gent que intervé al fòrum ho fa de visita buscant informació atlètica, però el cos viu que dóna valor orgànic a aquesta petita aldea virtual és format per veïns ben arrelats en la comunitat i ben relacionats entre ells. Funciona mitjançant un teixit de barris, burgesos i més o menys extensos, segons el cas: gasoses, apocapocs, maduixots, ataràxics, endorfínics, sortits, dragonians, santboians; amb una peculiar 13 Rue del Percebe, habitada pels novatos, uns quants ravals plegats d’eskamots, els que viuen dispersos per la muntanya i els correcuacs del barri de pescadors.

Deia que l’atletisme és el nexe i, també, l’excusa. Com a nexe, és la cultura cívica que ens aglutina. I com en tota comunitat de veïns, els seus individus tenen oficis diferents, ocis diferents i interessos vitals i polítics diferents, que si com a esportistes són el rerefons que ens fa persones, com a persones és el que ens identifica i ens diferencia del conjunt. No serà estrany, doncs, que siguin les afinitats no atlètiques aquelles que acabin agrupant els individus cap a objectius que res tenen a veure amb l’esport. L’atletisme és, doncs, l’excusa per gaudir de la companyia.

Com en tota comunitat, les relacions personals seran les que acabin marcant el ritme vital dels correcats. Aquell cos orgànic que he definit més amunt viu gràcies a la simbiosi, així que no és d’estranyar que la gent busqui companyia per no estar sol, per fer amics, viatjar, per lligar (amb tot el que això comporta: es fan parelles, se’n desfan, hi ha enganys… i desenganys), per fer barbacoes, per anar a manifestacions, al futbol, al cinema, al teatre, per muntar societats gastronòmiques, per fer negocis, per crear oenegés, per compartir batalletes (llegiu cròniques), per queixar-se dels seus mals (sempre més greus que els dels altres), per exhibir-se, per dirigir les masses, per crear monstres i per enderrocar ídols.

Sé de més d’un (més d’una) que està esperant el Who is who, i de més d’un que m’emborratxaria per estirar-me de la llengua… Però serà que no. Només faig de notari de la realitat (i en Jim sap què és un secret de sumari). D’aquesta realitat, d’aquest cos orgànic que es diu Corredors.cat; que ens situa en un context, que és de color pastanaga, i en un país que s’identifica pels colors de la bandera, però que no cal que tingui cap altre signe identitari perquè és reconegut allà on va. Potser aquesta és la seva grandesa.

Ah, me n’oblidava! Aquest cap de setmana hi ha la Mitja Marató de Barcelona. Una bona mitja, amb un bon recorregut, malgrat que a alguna ment brillant (que tampoc diré) se li ha acudit fer-la començar a les 8:45 am. Jo em quedaré a casa a recer del fred i llepant-me les meves ferides, que són més doloroses que les de ningú. Bé, excepte les del Xavi Papell.

Nosaltres i tu, junts per una causa

dijous, 20/01/2011

QUI SÓM: Els components de l’equip sóm en David Cabanillas (david), en Zenon Cubillas (Zenon), en Ramon Bernaus (Bernaus), i en Ramon Gabara (Raimon). Comptem amb l’ajuda dels nostres àngels de la guarda: la Raquel Maynés (raquel) i la MªLlum Moneo (Llum). Tots nosaltres sóm membres actius de l’Associació Esportiva CORREDORS.CAT, de la qual formem part, i en la qual col·laborem de diverses maneres.

QUE VOLEM FER: El 7 i 8 de maig de 2011 ens hem proposat participar en un dels desafiaments esportius i solidaris més grans del món – l’Intermón Oxfam Trailwalker – que transcorrerà per la ruta senderista “els 3 monts” passant pels Parcs Naturals del Montseny, Sant Llorenç del Munt i l’Obac i Montserrat.

QUE ÉS EL Trailwalker: Es tracta d’un repte esportiu i humà extraordinari: aconseguir completar 100 kms. caminant en menys de 36 hores amb un equip de 4 persones, sense relleus. Els membres de l’equip hem de començar junts, mantenir-nos junts i acabar junts.

L’OBJECTIU: A banda d’aconseguir completar el nostre Repte esportiu, volem aconseguir un desafiament solidari: Amb el nostre equip, ens comprometem a aconseguir almenys 1.500 € per donar suport a la feina d’Intermón Oxfam en més de 40 països de l’Àfrica, d’Àsia i de l’Amèrica Llatina per tal de combatre la pobresa i la injustícia en tots aquest païssos.

Junts, ens hem proposat aconseguir fer 100 kms. en menys de 36 hores. Aquest és el nostre Repte esportiu. I ho volem fer amb la vostra ajuda. Perqué aquest és també, i sobre tot, un Repte Solidari i un Repte que no és només nostre.

Sentse tú, sense cada un de vosaltres, no ho podrem aconseguir. Només ho aconseguirem: NOSALTRES I TU, JUNTS PER UNA CAUSA.

Moltes gràcies pèr cada una de les vostres aportacions.

SI VOLEU COLABORAR HO PODEU FER AQUÍ:

http://trailwalker.intermonoxfam.org/ca/equipos/ficha/nosaltres-tu-junts-una-causa

També estem a Facebook: http://www.facebook.com/#!/home.php?sk=group_163843673659101&ap=1

Més Noticies al BLOG: http://equip67trailwalker2011.blogspot.com/

Ens pots seguir també a Corredors.Cat: http://www.corredors.cat/index.php?option=com_jfusion&Itemid=91&jfile=index.php&topic=9765.msg554513

Sabatilles solidàries

divendres, 14/01/2011

Avui us volem presentar el projecte “Sabatilles Solidàries” que Corredors.cat va posar en marxa ara ja fa tres anys, a la Marató de Barcelona. Tres anys després, el projecte segueix actiu i necessita de la vostra col·laboració.

El projecte consisteix en recollir sabatilles usades i en bon estat general, per a ser destinades a dues ONG, qui les reparteix entre persones amb necessitats .

Una d’elles és Figueralia, www.figueralia.org Està dirigida per Ramon Figueras, corredor habitual, que ha fet entre altres les maratons de Berlín i Nova York. La seva ONG envia sabatilles a Kenya per ser donades a joves atletes sense recursos que les fan servir per córrer.

L’altra és Rauxa, www.rauxa.org Està dirigida per la doctora M. Lluïsa Martin Puig, i es deduca a ajudar a persones afectades d’alcoholisme a reinserir-se a la societat. Tenen diverses funcions, entre altres tallers de formació, pisos socials, un restaurant a Gràcia anomenat La Terrasseta i una mena d’autocaravana que circula pel carrer i dóna suport in situ a persones amb problemes d’alcohol. En el nostre cas, les sabatilles serien donades a aquestes persones i serien usades per caminar, no per córrer.

QUINES SABATILLES?

Quan es va plantejar aquesta idea, tothom la va considerar bona, però es va generar un petit debat sobre donar coses que a nosaltres ja no ens serveixen. Algunes persones deien que no els semblava ètic donar unes sabatilles amb l’esmorteïment esgotat, ja que ells no les usarien si els hi donessin. Cal tenir ben clar que les dues ONG accepten aquest fet. Rauxa les vol per caminar, i els representants de Figueralia a Kenya no tenen cap inconvenient en rebre aquests tipus de sabatilles, ja que són molt millor que res, que és el que molts tenen.

No obstant, les sabatilles hauran de complir uns requisits mínims:

  • El tèxtil i la sola han d’estar sencers. No acceptarem sabatilles amb esquerdes a la sola o trencades per la zona tèxtil.
  • Cal entregar-les amb plantilla. No cal que sigui original, però ha de ser del mateix nº que la sabatilla. És a dir, si algú té unes Asics Cumulus i ha perdut la plantilla i té la d’unes NB 1064, ja serveix.
  • Han d’estar netes. Amb una rentada usant el programa curt n’hi haurà prou.
  • Poden ser d’entrenament per asfalt, mixtes, de competició o de trail. S’accepten sabates de muntanya, com les que Salomon ha popularitzat en els darrers anys.
  • També s’acceptarà roba, principalment samarretes. En aquest cas haurà de ser nova del tot o utilitzada tant poc que no es noti que s’ha usat.

Quan i a on?

La recollida es produirà durant la fira del corredor, situada a l’expo de la Marató de Barcelona, Av. Reina Maria Cristina, pavelló 6. Allà hi haurà un estand específic per a aquest projecte.

És a dir, divendres 4 i dissabte 5 de març de 2011. Horari: de 10 del matí a 19.30 ininterrompudament.

Us animem a que aneu guardant les sabatilles i les porteu a la recollida. No cal que esteu inscrits a la marató, ja que ho pot fer qualsevol!

Més informació a corredors.cat@gmail.com o al 667921609-Manel.

Gràcies per la vostra col.laboració.

Des del meu sofà [05]

dijous, 13/01/2011

Autor: Enric H. March

Després d’unes merescudes vacances, torno al meu sofà, perquè és des de la distància des d’on es veu tot millor: perspectiva, se’n diu. Descans que ha inclòs uns dies de desconnexió total del fòrum de Corredors.cat perquè quant més et miren, menys et veuen. I a les curses passa el mateix: em deu trobar a faltar algú?

Comença el gener. Potser el mes correcat per excel·lència. Deixant de banda el preludi de les 24 Hores del desembre, comença el dia 2 amb la Cronoescalada Solidària per recollir joguines; comença la temporada de les gran mitges maratons: Sitges, Terrassa, Barcelona; és el mes de l’Assemblea General; es posen en marxa els Premis Pastanaga i comencem a ensumar el sopar del mes que ve, la gran culminació! I aquest any hi aniré lleuger d’alforges i amb paper i llapis a fer de Tribulete!

Però aquest més de gener ha començat macabre a Can Correcat. La colla que confecciona el joc En el País del Correcats ha fet treure fum a les provetes del seu laboratori d’alquímia i ens ha proposat la recerca d’un altre paradigma que doni resposta als enigmes plantejats. Un joc que té doble mala llet. Per un costat, perquè fa posar dels nervis els concursants, que es desesperen buscant la solució i s’hi enganxen malaltissament fins posar-los dels nervis. I d’altra banda, perquè qui troba la solució passa al “costat fosc de la força”. Dia que passa hi ha més ulls sobre els pobres desgraciats que no se’n surten i que se senten més sols cada minut que passa. I aquells que havien estat víctimes, ara es tornen torturadors, demostrant què dolents podem arribar a ser. La Caloreta i l’Squash han format el tàndem perfecte. L’apotecari, fent destil·lar verí en els alambins de la rebotiga. I la dolça Caloreta, fent de vídua negra i atrapant incauts a la seva teranyina per ofegar-los després a la banyera de casa seva.

Em sembla que encara no he parlat d’atletisme. No sé què passa, però aquesta associació esportiva dóna tant per la vida social i el safareig com per parlar d’esport. Tremoleu el dia que escrigui les meves memòries!

Dissabte, primer de tot, toca anar a Terrassa a recollir els premis de la Lliga Championchip, on les noies i els nois correcats no han tingut pietat i han copat els primers llocs dels tres podis per equips: femení, masculí i mixt, a més d’obtenir diversos premis individuals. I com que és de justícia, felicitats a tots!

Doncs això: atletisme. Diumenge tots a la Mitja de Terrassa (excepte els feréstecs que vulguin anar a Campredó (Baix Ebre) a fer Les II Torres o a Blanes (Selva) a córrer la Mar i Murtra). Jo hi aniré a fer els 5 km de la Santi Centelles, a veure si se’m salten els tendons d’una vegada i em faig una forca d’on penjar-me!