Recordant les 24 hores d’atletisme

dilluns, 10/01/2011

Autor: Piri

Les 24 hores es van realitzar a les pistes d’atletisme de Can Dragó i foren organitzades per Corredors.cat. Són benèfiques i els diners es van destinar a la Marató de TV3. La marató d’aquest any passat va estar dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

Segons ens confirmaven a les pistes, rècord d’inscripcions: Unes 270, he pogut comptabilitzar. Gran feinada de la comissió organitzadora que tenia el seu primer premi abans de que comencés tot.

Com un més, vaig participar en les 24 hores i em sentí orgullós de poder ser correcat ja que les proves atlètiques eren ben organitzades i s’hi respirava molt bon ambient. Esmentar els serveis de vestuaris, dutxes, guarda-roba, bar, spiker incansable, fotògrafs, animadors/es, inclús un hotel!!!

Tota una voràgine de proves que s’hi presentaven: 24 hores, 6 hores, 4 x 400, curses d’eliminació, per parelles, individuals, per equips, de mati, de tarda, de nit… Destacar l’originalitat de la marató i l’eikiden que es van disputar per la nit  i per pista (crec que no són molt comunes) i les activitats infantils, que han fet més gran les 24 hores. Ara, descansant en el sofà sembla increïble que pugui existir un esdeveniment així. Gràcies!! A la comissió encarregada i als voluntaris implicats.

Penso que les proves eren dures, per diversos motius: tothom pensarà en la durada i en les condicions climatològiques, a més cal afegir-hi el factor psicològic i mental que pot quedar seriosament minvat al donar voltes a un cercle gegant que mai s’acaba.

Finalitzaven les proves i les classificacions i les fotos, degudament penjades en la pàgina web www.corredors.cat/24hores/ D’aquesta forma ens adonàvem que es batien dos records: el de 24 hores d’Espanya per Eva Esnaola i les 6 hores de Catalunya per Aranzazu Garcia. També nomenar el doblet del Roland que va quedar primer en 5 i 10.000 metres.

Ara, entrats ja en un nou any esperarem que hi hagin moltes més edicions i que es millori l’immillorable.

Jo tampoc correré les curses que enviïn les meves dades a la RFEA per al Carnet del Corredor

dilluns, 3/01/2011



Com molts de vosaltres sabeu, mesos endarrere vam iniciar una campanya en contra de la imposició del “Carnet del corredor” per part de la “Real Federación Española de Atletismo” (RFEA)

Després d’haver mantingut diverses reunions amb representants de la Federació Espanyola i amb organitzadors catalans, ens va quedar clar que la Federació no volia escoltar ni entendre la nostra postura, però que en canvi TOTS els organitzadors catalans si que ho feien, i coincidíem plenament en que no podíem cedir a les seves pressions i imposicions.

Els organitzadors de les curses Catalanes que l’any passat estaven al calendari de la RFEA, van fer pinya per posar per davant el “Corredor popular”, als seus propis interessos comercials, posant en perill patrocinadors i participants d’èlit.

Que ara un parell d’aquestes curses hagin cedit a les pressions de la RFEA, no ha de fer defallir a la resta, i nosaltres hem de mostrar enèrgicament que recolzem a les curses segueixen sense exigir el carnet del corredor, i que lluitarem contra les que han posat al corredor popular en un segon terme.

Aquest corredor popular ha de dir clarament a les curses com la San Silvestre de Lloret o la San Silvestre de El Masnou, que l’any que ve no hi correrà si es manté en la opció d’enviar les dades dels participants a la RFEA per la tramitació del Carnet del Corredor i per a omplir-nos de publicitat de les cases comercials que l’esponsoritzen.

I també ha de dir en veu alta: GRÀCIES a l’organització de la Cursa dels Nassos (Ajuntament del Barcelona – Institut Barcelona Esports) per haver organitzat una gran festa de l’atletisme popular!

Podeu trobar més informació a: http://www.corredors.cat/index.php?option=com_jfusion&Itemid=91&jfile=index.php&topic=9832.0


O unir-vos a la causa a: http://www.causes.com/causes/560171-jo-tampoc-correr-curses-que-enviin-les-meves-dades-a-la-rfea-per-tramitar-el-carnet-del-corredor

Des del meu sofà [04]

dimarts , 28/12/2010

Autor: Enric H. March

Aquest és el darrer article de l’any 2010 des del meu sofà. Més desil·lusionat, menys motivat, més tip, us vindré a fer companyia a la darrera cursa de l’any. Serà a la Cursa dels Nassos de Barcelona perquè, com que no em puc multiplicar, he de triat entre una de les més de vint curses de Sant Silvestre que se celebren arreu de Catalunya, i aniré a la que tinc al costat de casa. Així no em cansaré tant. No en recomano cap perquè, en general, tothom farà el mateix que jo i correrà la que tingui més a mà, que després hi ha sopar i festa… o televisió.

Si hi ha un dia en què la gent es llança al carrer a córrer (marató del Corte Inglés a banda), i a passar fred, és el 31 de desembre: entre tots deuen sumar milers i milers! Però com em feia notar l’altre dia un expert en realitats, per molts milers de persones que realitzin una determinada activitat (que no sigui respirar!), sempre n’hi haurà més que no la realitzin.

En aquests moments (en aquest instant que estic escrivint), el nostre company Pirata Agus dibuixa la realitat en els vidres d’una finestra de casa seva mentre espera, algun dia, poder tornar a córrer. I penso jo que quant més bruts estiguin els vidres que ens separen de la realitat que hi ha fora, més fàcil serà dibuixar-hi amb el dit el mapa dels nostres desitjos. Li deia (també ara mateix) que amb els vidres nets, a vegades no es distingeix si hi ha vidre o no que separi una realitat de la de l’altre costat. T’acostes, incrèdul, i… patapam! Te la fots contra el vidre. O contra la realitat! En tot cas, és entre les ombres, entre les desgràcies, davant d’uns vidres bruts, contra tot allò que enterboleix el desig, que construïm la realitat; que ens construïm.

Com que encara que jo intenti cada setmana el contrari, aquest és un espai per parlar d’atletisme, dedicaré la meva darrera reflexió de l’any (i aquest cop sí que és una reflexió real i un desig íntim!) a tots els que hauran de mirar per la finestra la nit de Cap d’Any en lloc de sortir corrent perseguint pedres mil·liars, punts quilomètrics o fites de qualsevol tipus.

Sant Silvestre (mitjans s. III-335) va ser el primer papa que va morir sense ser martiritzat. Potser això ja és un bon auguri.

Bon Any a tots, i fins després de Reis!

La Mitja de Vilanova (19 de desembre)

divendres, 24/12/2010

Autor: Pere Pujol “cat”

El matí del 19 de Desembre del 2010 es lleva amb el cel gris. Cauen les darreres gotes  però no fa vent (no tot en va en contra…). A les 8.15 aparco sense problemes al costat del estadi. La gent surt de tots els racons,  i contents i abrigats ens arribem a on tenim el llistat dels dorsals. Mirar els números i anar a buscar on deixar les bosses, acabar de fer temps per anar veient i saludant coneguts i amics. El speaker ens diu on tenim els serveis, i el guardarrobes i anomena la diferent gent per païssos que avui ha triat aquesta Mitja. Darrers escalfaments i cap a la sortida, que és al carrer del costat del estadi. Puntualment es dona la sortida, i els nervis i la adrenalina surten a traves de crits, esprintades i riures. Els primers metres tothom fa bromes i compartim mirades de complicitat. Correm per uns carrers plans amb algun puja i baixa que es fan a bon pas. Per un passeig anem els menys rapids i per l’altra banda ja retornen els primers.

Km5, avituallament amb aigua. Anem un grupet de 3 corredors; una parella que prepara una Marató i jo. Marquem un ritme fàcil de 5.20 els primers kilometres i ens dirigim cap el Port amb una pendent avall que ens fa deixar-nos anar però amb coco. Fem uns metres a tocar el mar amb molts revolts i retornem cap el passeig del mar fins al final. Abans hem agafat aigua al Km 10: anem molt bé, tenim els millors kilometres al nostre favor i mantenim el ritme amb un marge de la marca que ens hem posa’t d’un minut.

Al Km 13 ens trobem una pujada on cal apretar les dents i tibar de braços. Anem per una carretera i els primers ja retornen. Anem saludant i animant als coneguts i sempre rebent resposta, rsposta que t’ajuda a seguir el ritme.

Al km 14 em noto amb força i tibo una mica més, pensant que al 15 ( ja altra vegada a Vilanova ) em pendré un gel m’ajudarà a tenir forces per acabar. Cauen els 16,17,18 en un terreny de perfil positiu, però els ànims d’alguns vilanovins i sobretot vilanovines fa que mantinguem el tipus. Cau el 19, el 20 no el veig, i les forces justetes fa que trobi gent caminant. Ja sento de lluny el speaker, cosa que fa saltar el xip de “ja acabo, ja acabo!”. Mirada llunyana i veig el perfil de l’estadi, última recta abans de entrar a les pistes, algun crit dels que fa posar pell de gallina, i darrers 100 metres. He arribat!!. Parar el rellotge, mirada a l’ infinit i cap a la cua: regals, taronges, isotònic (quina pena no tenir-lo al Km 15), xerrades amb la gent de la barqueta….

Tots estem contents i cansats. Més coneguts, més xerradetes i a buscar les coses. Molt atentes les noies del guardarroba, dutxa amb aigua tebia i cap a buscar un lloc on cruspis-me una paella sencera…res de mitges.

Pujada al Castell (Castelldefels, 6/XII)

dilluns, 20/12/2010

Autor: Manuel Jiménez Fuentes (http://runnersantboi.com)

Estupenda matinal atlètica amb una bona organització, com tots els anys. He pogut saludar uns quants atletes, hem canviat impressions i part del grup hem pres un café al bar de l’Arcadi. El nom és degut al carrer Arcadi Balaguer (va ocupar la presidencia del Club Barcelona des del 17 de desembre de 1925 fins el 23 de març de 1929)

http://es.wikipedia.org/wiki/Arca i_Balaguer

Bona presencia de corredors.cat: Cris,Asana,Llum,RamonB,Pluvinet,Arcadi42,Atlanta07,Richi,Cadillac,Jorfer,Raimon, Gamo i un servidor.


Ha estat una cursa explosiva, clar, cadascú amb el ritme imposat per les seves forces. Jo he sortit en zig-zag perquè en el primer km. no es pot un posicionar, tot i que aquest any hem sortit una mica més endavant. He passat el primer km. en 3’49’’. Jorfer m’ha informat que serien uns 800 ms. Segueixo amb Cadillac i Jorfer uns moments. En el 1500 s’anava quedant Cadillac i Jorfer ha marxat. A prop del km. 2 em passa Asana, la passo, em passa i se’n va. D’acord. Passo el km. 3 en 12’57’’, sempre restant aquells 200 mts. Del començament. Llavors em passa Pluvinet però m’enganxo a ell com una lapa. Arribem a la primera pujdada “dura”; aguantem, però Pablo es queda una mica enrera. El passo, l’animo, ell m’anima a què segueixi el meu ritme. Me’n vaig. Veig a Atlanta07 a uns metres i intento mantener el ritme..Veig a Asana, no molt lluny d’Atlanta07. Ve el pitjor: els 500 metres mortals. S’ha d’aguantar el tipus controlant en tot momento, esbronco als “enamorats de les voreres” i col·leccionistes de marques falses. Veig el Castell, apretó al màxim, passo a la segona fémina amb la que havia anat al menys 1 km. Passo la meta en 21’20’’, el 118 de la general i l’11 de la meva categoría.

A l’arribar baixo a recollir a Cris i pel camí faig fotos. A falta de 500 metres, tant l’Arcadi com un servidor, animem a l’atleta que ha arribat a meta francament bé, encara que ella deia que estava cansada. Vaja, jo també ho estava, és normal en proves ràpides, i més amb aquesta pujada que trenca el ritme a qualsevol atleta. Quan hem arribat a meta m’acomiado de la familia de Cris, Manu Prats i Raimon i donem per acabada la cursa.

L’esport i el dopatge

divendres, 17/12/2010

Autor: Cándido Ferreiro Legide

El món de l’atletisme està en fase de crisi.

L’Operació Galgo acull nombroses detencions per possibles casos de dopatge a atletes d’alt nivell i prestigi internacional, així com a tècnics, entrenadors i professionals al món de la medicina esportiva i generalitzada. Mai m’havia cregut que el dopatge havia arribat a uns límits increïbles i que, avui per ara, només tasca la imatge de grans esportistes que durant moltíssims anys, han aconseguit, amb molt d’esforç, aixecar l’honor que els acredita tant com a professionals, i com a desinteressats en vincular l’atletisme a la nostra societat.

Sé que el dopatge és una manera de amagar valors de respecte i de treball continu per fer d’un esport una forma de competició net i de gran prestigi, i ja existia des de fa generacions. Ara, en temps de crisi i malauradament, tot el sistema està patint unes pèrdues enormes d’ingressos -l’esport n’es un d’ells-. I és ara quan apareix, i és casualitat, el tema de l’Operació Galgo.

La RFEA ja ha suspès cautelarment la categoría d’alguns membres, i encara s’està a l’espera per què tot s’aclareixi. Confio en què tingui solució. Els corredors a qui nosaltres creiem que s’hagin “dopat”, s’haurà de fer alguna cosa tan senzilla com revisar el seu palmarès i la seva veterania a l’esport, i relacionar-ho tot entre sí. El dopatge és cosa d’una minoria amb escassa presència al mon de l’atletisme. S’ha de fer la idea que la tasa de drogoadicció actual és més alta que fa uns 10 anys.

Conec corredors especialistes que combinen l’esport amb una qualitat de vida normal, sense tabac, sense alcohol, sense intoxicacions ni medicaments il.legals, 7-8 hores de són diaris, sense estressos…, i em diuen que mai saben què significa ser positiu. Aleshores, seria lògic defensar la seva pressumpció d’innocencia, si les proves i les versions reals es fan constància.

L’esport és qualitat de vida. És una manera de lluitar i ser bon lluitador. És mantenir un cor sa i fort, i una ment optimista i oberta. Sisplau, defense’m-lo.

Des del meu sofà [03]

divendres, 17/12/2010

Autor: Enric H. March

Com que aquesta vida mig retirada que porto m’ho permet, quan em poso a escriure aquestes ratlles acabo d’arribar d’escoltar la conferència que Umberto Eco ha ofert a la Biblioteca Jaume Fuster sobre la seva darrera novel·la El cementiri de Praga.

Com acostuma a passar algunes vegades, Eco explicava que hi ha qui confon els protagonistes de la ficció literària amb els autors de les obres. Hi ha actors que són insultats pel carrer perquè se’ls confon amb els personatges que interpreten. I així ha estat que el novel·lista i semiòleg italià ha rebut alguna clatellada perquè se li han atribuït les idees de Simonini, l’antisemita protagonista de El cementiri de Praga, amb les que ell gasta de natural.

Dit això (ara no sé perquè ho deia…), aquest que escriu, que entre d’altres vicis té el de l’escriptura i el del transformisme circense, vol comentar que aquest diumenge la ruta ens ofereix dues mitges maratons: Vilanova i l’EcoMitja de Vic; la Pujada a la Seu Vella, a Lleida; i la Sansi de Lloret. Quatre esplèndids llocs on anar a fer-se mal si no n’heu tingut prou amb Donosti, Mataró, Salou i Vilafranca.

La Mitja de Vilanova és una llàstima de cursa. Mentre la sortida i l’arribada van ser al passeig marítim, a la platja de Ribes Roges, era d’aquestes mitges que venia de gust córrer. Ara és tot centralitzat a les pistes d’atletisme. Les pistes són amunt del poble i, per tant, no és una cursa fàcil: a partir del quilòmetre 12 hem d’anar pujant. Més comoditat organitzativa, vestidors, dutxes… Però no sé si cal tanta infraestructura. Vosaltres heu vist mai dos mil corredors a les dutxes? No. La majoria tornen a casa sense dutxar-se.

Jo sóc dels que no s’adonen per on passen quan corro, però, mireu, una sortida i una arribada davant del mar… inspira i fa venir gana. I si hi ha gana i bossa, la temporada del xató ja ha començat, així que… a Cal Peixerot. I si és dutxat millor.

De l’EcoMitja de Vic no en sé res més enllà del que anuncia la seva pàgina web: que és respectuosa amb el medi ambient i que la bossa del corredor és a to amb aquesta filosofia. Esperem que no sigui de plàstic.

La Pujada a la Seu Vella es fa a Lleida… i això cau massa lluny i no és temporada de cargols. Si sou per allà, us hi podeu acostar. És bàsicament plana fins el quilòmetre 10,8, i en els darrers 1.000 m s’han de salvar 120 m de desnivell. Si dueu càmera, podeu fer fotos a les pedres que hi ha dalt de tot. Bé, al monument, volia dir.

La Sansi de Lloret es ven sola; d’això ja se n’encarrega el departament de màrqueting de la cursa. És totalment plana i només fa 5 quilòmetres. Això ja la fa una cursa interessant. No sé quina mania té la gent de fer curses de no menys de 10.000 metres! Com si les curses de menys metratges fossin una anomalia en el món de l’atletisme. Jo he sentit dir coses com “Ja que pago, que posin més quilòmetres!”

Però la cita de veritat la teniu tots dissabte i diumenge a les pistes de Can Dragó, on se celebren les 24 hores d’Atletisme en Pista, de Corredors.cat. Atletisme i circ tot en un. Diversió garantida tot el dia i tota la nit. Arena i gladiadors! Amb l’inefable Debu, mestre de cerimònies i còmit de galeres. Curses de 4×400: lluita genuïna a l’estil de les quàdrigues. Cursa d’eliminació: la lluita pura de tots contra tots sense pietat (jo els faria córrer amb el tors nu untat d’oli). Curses de 5.000, 10.000, marató i Eikiden de mitjanit: les legions en ple esforç, avançant organitzades, guanyant la distància pas a pas, buscant que Cronos els lliuri els llorers. Curses de 6 i 24 hores: l’espectacle que omple de fervor les masses; els cristians lluitant contra el fred, la gana, la set, el dolor, la son, l’esgotament, l’alienació… I quan la tragèdia plana sobre els seus caps i les cames ja no suporten el pes de l’esforç, la fe, el millor reconstituent, els empeny endavant. Com a no creient, no sé ben bé cap a on. No sóc psicoanalista.

Només trobo a faltar un bon banquet des d’on, amb la túnica de Bacus, poder contemplar la bacanal de cossos suats. No em deixen apuntar a la xocolatada.

Ave, Caesar, murituri te salutant!

Cursa del Farell (12/XII)

diumenge, 12/12/2010

Autor: Piri

Aquest diumenge 12 de desembre s’ha dut a terme la 18ª cursa del FarellCaldes de Montbui.

farell_3957.jpgPERFIL_Farell_2010.jpg

A les 10 del matí es donava el tret de sortida als prop de 1000 atletes inscrits.  Molt fred en la prèvia de la cursa, allà per les 8’45 on els termòmetres marcaven 1’5º; poc després el sol ha arrodonit una magnífica cursa.

A l’arribada al Parc del Bugarai, tot ben organitzat: arc de sortida, guarda-roba, dorsals i vestuaris. A més, estava molt bé perquè als voltants del parc es podia escalfar sense cap problema. Veient el perfil exigent de la cursa i sabent que eren uns 13 km. la cursa no tenia cap altre misteri, més que l’excel•lent paisatge, en el qual ens endinsaríem a partir del tercer quilòmetre.

M’afegeixo a les felicitacions dels molts correcats que ja aconsellaven aquesta cursa en edicions anteriors. Molt recomanable per passar una bona matinal, per agafar fons i endurir cames.

Des del meu sofà [02]

dissabte, 11/12/2010

Autor: Enric H. March

cansat.jpg

En aquests moments, no sé pas què em fa més mandra si aixecar-me del sofà, posar-me les sabatilles de córrer o escriure. Vosaltres que correu tant no sabeu com se li agafa el gust als coixins del sofà i què fàcil és oblidar-se d’on són les sabatilles. Ho hauríeu de provar. Hauríeu de provar el sofà, vull dir, no escriure: encara estic empatxat de les cròniques donostiarres! Però com que ja sé que no us podeu estar quiets, seré jo, des del meu retir monacal, qui faci punta al bite.

Abans que res, un apunt: el 3% dels corredors que van creuar la línia d’arribada a la Mitja de Mataró han estat desqualificats per no passar per un o més controls de xip. És absurd, diuen alguns, pagar una inscripció (més la despesa del transport, afegeixo jo) per recollir uns quants productes de neteja perquè la balança econòmica no és favorable al comprador. És clar que no! Ningú diu que aquest sigui l’objectiu. L’única raó que hi ha darrere d’aquest comerç és la picaresca a la qual hi ha gent que no s’hi pot resistir. Per posar un altre exemple: a la Mitja de Montornès hi ha gent que, a banda d’anar a buscar el lot generós, hi va amb la carmanyola per proveir-se de menjar en el pasta party del final de la cursa. I ara em direu, i això què té a veure amb nosaltres, corredors assenyats que només ens interessa l’esport? Res. Absolutament res! No em dirigeixo a ningú. Només parlo en veu alta.

Aquest cap de setmana hi ha la Mitja de Salou… amb pasta party! Una mitja relativament nova (set edicions) que s’anuncia amb força reclams (la pasta party esmentada, samarreta de màniga llarga, entrenaments, cursa de 5 km i la presència d’en Xavi Llobet i en Roger Roca), tot perquè no forma part de la Lliga de Championchip.

raim.jpg

A mig camí entre Barcelona i Salou hi ha la Mitja de l’Espirall, a Vilafranca del Penedès, amb trenta-una edicions a les seves espatlles. A Vilafranca no enganyen ningú: la cursa és un trencacames, però ens conviden a visitar la comarca de l’Alt Penedès passant pels municipis de Les Cabanyes, Vilobí i Guardiola de Font-rubí, terra fèrtil on “les vinyes són observadores atentes de la cursa; entre una terra pentinada per la tardor i una olor a raïm premsat, corren els nostres atletes dibuixant punts de color…”; i a l’arribada, et regalen cava (a Montornès, com que passem per polígons i hi ha la Henkel, et regalen sabó). Jo no sóc de mirar el paisatge: si vaig a córrer, corro, i per passejar… la Rambla! Però avui dec estar tendre, i donaria el dit petit de la mà esquerra per poder passejar… ai, volia dir córrer, a Vilafranca. Si hi aneu, porteu-me catànies.

I a Caldes de Montbui, com que hi ha gent per a tot, la Pujada al Farell. Asfalt, terra, asfalt; puges i baixes. I ja està. El goig de córrer per la muntanya, diuen. Serà això (Jaume, no em renyis, que el diable em paga per ser solent!).

També hi ha crosos, però com que sé que no hi anireu, qui en vulgui saber res que vagi a la pàgina de la Federació. Són gratis, però (normalment) l’entrepà us l’haureu de pagar de la vostra butxaca. A les curses populars l’esmorzar va amb la inscripció, però al preu que les fan pagar, ja podria ser de forquilla!

Si no us ve de gust anar a córrer perquè teniu les cames trinxades de tant fer l’animal durant tot l’any, competint (això, sí: fent amics), i voleu arribar vius als torrons, l’alternativa pot ser anar a la Fira de l’Avet d’Espinelves, que acaba aquest diumenge. Osona col·lapsada pels cotxes, les mateixes aglomeracions humanes que a una cursa, empentes, els nens que ho toquen tot, cues per poder menjar a la fonda, i tornada a casa amb el vehicle envaït d’una penetrant aroma a conífera que, vigileu, pot marejar els nens i la sogra.

L’ermita de Sant Pau

dimarts , 7/12/2010

Autor: piri

Aquest diumenge 5 de desembre es va disputar la primera edició de la pujada a aquesta ermita situada en el terme de Vilafranca del Penedès.

Vilafranca del Penedes.jpgVilafranca del Penedes2.jpg

Es van superar les expectatives dels organitzadors (Falcons de Vilafranca) a l’arribar als 270 atletes, i la veritat es que valgué la pena. Cursa de 10 km., ben organitzada, a les pistes d’atletisme de Vilafranca, on era la sortida i l’arribada. En aquest mateix lloc estava l’accés al guarda-roba, als dorsals, als vestidors i a la botifarrada posterior. Estava tot a l’abast.

Vilafranca 003.JPGVilafranca 005.JPG

La major part de la cursa era de muntanya autèntica: amb corriols estrets, branques impedint el pas, pedres a dojo i moltes pendents tant negatives com positives. O sigu, i els de serra hem gaudit bastant.

En definitiva molt bon ambient culminat amb un esmorzar i una ampolla de cava, fent broma de les duesgrans pendents de la cursa (2 de 2 km. a 23%) i de les aigües calentes que manaven de les dutxes.