Més complicat ‘ser’ europeu

dimecres, 21/10/2015

Una reforma del Registre Civil feta pel govern de Mariano Rajoy fa que obtenir la nacionalitat espanyola sigui ara més complicat, a més de passar a ser de pagament. Però no només el govern espanyol ha decidit posar traves en aquest aspecte: a Dinamarca és ara també més difícil aconseguir la preuada nacionalitat danesa.

La crisi dels refugiats ha posat sobre la taula de molts països europeus el canvi dels requisits per obtenir la residència o la nacionalitat. Dinamarca és un dels països més reticents a acollir nouvinguts, i ha aprofitat la onada de refugiats per endurir la política d’asil i les condicions per aconseguir la residència o la nacionalitat danesa.

La ministra d’integració, Inger Støjberg – del partit Venstre (l’Esquerra Liberal de nom, però paradoxalment de dretes)– afirmava que “per ella, la nacionalitat danesa és una cosa molt especial. És quelcom que t’has de guanyar i estar disposat a lluitar per aconseguir. Tanmateix, farem més complicat el procés aconseguir la ciutadania.”

La ciutadania danesa és molt preuada: és l'accés a un passaport europeu i a un país amb un elevat estat del benestar. Foto: Jacob Bøtter/Flickr

La ciutadania danesa és molt preuada: és l’accés a un passaport europeu i a un país amb un elevat estat del benestar. Foto: Jacob Bøtter/Flickr

Dit i fet. Des del passat 15 d’octubre, una persona que vulgui aconseguir el passaport danès haurà de passar un examen de llengua un nivell més elevat del que s’havia de fer fins ara. A més a més els sol·licitants hauran de passar un ‘Examen de ciutadania’ amb més d’un 8 – fins ara era un 7 – on se’ls preguntarà sobre aspectes del dia a dia a Dinamarca, així com de la vida política i la història més recent.

També se’ls demanarà haver sigut econòmicament autònoms quatre anys i mig dels últims cinc, quan fins ara era de dos anys i mig el període. Finalment, s’incrementarà en un 50% el temps que ha d’esperar un criminal per poder iniciar el procés per obtenir la nacionalitat. Independentment del resultat del procés, la sol·licitud té un cost de 130€.

L’aprovació dels nous requisits ha portat polèmica ja que el Parlament es troba dividit. Hi ha uns 3.000 casos als quals ja se’ls ha garantit la nacionalitat a través d’una carta però encara no tenen el passaport. A aquestes persones el govern els vol fer tornar a passar pel procés al·legant que les normes han canviat i que cal que compleixin els nous requisits.

El país nòrdic té, actualment, tres clàusules d’exempció dels tractats de la Unió Europea: la unió monetària, la col·laboració en matèria de defensa i la cooperació judicial i assumptes domèstics. Aquesta última, que obligaria el país a adoptar les regulacions europees en matèria d’immigració, està a la corda fluixa ja que al desembre els danesos votaran en referèndum si volen seguir o no exempts d’aquesta clàusula.

NOTA: properament articles des de i sobre Dinamarca. Hi pasare quatre mesos abans de tornar a Edimburg.

Europa teva, Europa meva

dijous, 11/06/2015

[AVÍS]: Tot el que està escrit a continuació no és més que el resultat d’experiències, impressions i idees personals acumulades al llarg dels últims anys, i especialment mesos.

Una tema que em ronda el cap sovint és el de la identitat. Per què sóc qui sóc? Què fa que em senti més d’un lloc i no d’un altre? L’experiència m’ha ensenyat que com més t’allunyes del teu origen, més forts es fan els vincles d’aquell lloc anomenat ‘casa’.

Però el que més em crida l’atenció és la identitat europea. Jo em sento europea. No al mateix nivell que catalana o santcugatenca. Però dins la motxilla de la identitat que tots i totes carreguem en tot moment, una petita part pertany a Europa.

I per què? – m’he preguntat sovint. Sense cap mena de dubte, viatjar pel vell continent m’hi ha ajudat. Però més que viatjar, podria dir, que ha estat el compartir experiències amb altres europeus.

Tots sabem que formem part d’alguna cosa molt gran i és gràcies a petits detalls que fomenten aquest imaginari col·lectiu que ens en sentim part: la memòria històrica comuna, la lliure circulació, l’euro, els intercanvis, una llengua vehicular predominant….

European Union flag in Romania

Foto: Vadim Ghirda/AP (The Guardian)

El més interessant de tot, però, és la idea d’Europa. Alguns diran que ha funcionat, altres diran que no. La meva opinió és que Europa encara s’està forjant. I cadascú s’està creant una idea de comunitat adaptada a la seva motxilla. Per a cada individu aquesta idea és ben diferent. Mai ens posarem d’acord. Per a uns, voldrà dir política (bona o dolenta), per d’altres cultura, finances, unió, desunió… I encara hi trobarem alguns més que no els significarà res a nivell personal però ben contents utilitzaran el passaport per viatjar pel món sense ni adonar-se que és massa fàcil ser europeu per moure’s.

Però com que Europa és un projecte obert –al meu entendre–, tots els paisatges, a la llarga, hi tindran cabuda.

El terratrèmol de la incertesa o com Espanya no és només sol i platja

dimarts , 26/05/2015

Terratrèmol. Nova era. Incertesa. El futur està a l’aire. Comparacions amb Grècia i la paraula “indignats”.

Aquest seria el resum de com els mitjans de comunicació britànics han vist i han explicat les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles. Des de la seguretat que els ofereix la seva illa, opinen des de la distància mentre que en el seu imaginari Espanya no és on hi ha crisi, sinó on poden trobar platja, sol i cervesa barata.

El protagonisme se l’emporten les alcaldies de Barcelona i Madrid. De la capital espanyola expliquen el duel entre una comunista i una comtessa per ocupar el càrrec; i de Barcelona destaquen que serà alcaldessa l’activista dels pobres.

El conservador The Telegraph compara el cas d’Espanya amb el de Grècia, afegint que qualsevol semblança és inoportuna. I recalca vàries vegades com el poder dels dos grans partits polítics s’ha vist destruït de forma aclaparadora.

1000

Manuela Carmena, candidata d’Ahora Madrid a l’Ajuntament. Foto: Pablo Blazquez Dominguez/Getty Images

La BBC troba sorprenent la davallada del Partit Popular ja que, afirma, són els responsables de portar Espanya del “pic més dur de la crisi al 2012 a un període d’impressionant creixement”. I això no surt d’un article d’opinió.

Finalment el diari The Guardian diu que si el terratrèmol encara no s’ha produït, deu estar al caure. Destaca que tot i que la “tossuda qüestió catalana” s’ha deixat una mica de banda durant aquesta campanya electoral (si més no a nivell espanyol), el vot independentista ha pujat i ha guanyat les eleccions catalanes en conjunt.

Sol si. Platja i cervesa també. Però el sud d’Europa crida l’atenció per alguna cosa més que pel seu turisme.

L’espectacle de les minories

dimarts , 5/05/2015

El rellotge de sorra ja s’esgota. Els candidats esgarrapen els últims segons mediàtics per a fer estratègia. El dia de les eleccions generals ja és aquí.

Dijous 7 de maig a les 7 del matí les portes dels col·legis electorals s’obriran per donar el tret de sortida a l’inici d’un dia de resultats ben incerts. A Escòcia hi circula més adrenalina que mai. Saben que possiblement tinguin la clau del proper govern a tocar.

El sistema electoral britànic funciona amb el “first past de post”. El país està dividit en 650 circumscripcions, que representen els 650 seients de la Cambra dels Comuns. A cada circumscripció s’hi presenta un sol candidat per partit –o bé pot ser independent–. El candidat que guanyi per com a mínim un sol vot, representarà al Parlament aquella regió. Si hi hagués un empat tècnic, es resoldria fent un sorteig. La mateixa web del govern especifica que es pot fer tirant una moneda a l’aire, o bé, escollint un paper a l’atzar de dins un barret. Curiós, si més no per un estat amb una de les democràcies més antigues.

Escòcia està dividida en 59 circumscripcions, mentre que Anglaterra, per exemple, en té 533. Per tant, és evident que el pes que pot tenir Escòcia a Westminster sembla insignificant. A les eleccions del 2010, el Partit Nacionalista Escocès (SNP) va obtenir 6 escons. Actualment, després de perdre al referèndum del passat 18 de setembre però paradoxalment reforçar-se com a partit, les enquestes indiquen que l’SNP podria guanyar més de 50 diputats. Amb aquesta xifra, si finalment es confirma, serien l’oportunitat dels laboristes per formar govern i desbancar Cameron com a Primer Ministre.

No tot és un camí de roses, però. El líder laborista Ed Miliband s’ha volgut desvincular de qualsevol pacte amb els nacionalistes escocesos en els últims dies de campanya. Ha negat categòricament una aliança amb Nicola Sturgeon, actual líder de l’SNP i primera ministra escocesa, sabent que això el pot perjudicar fins al punt de tornar a cedir el govern als conservadors. Però Sturgeon afirma que això és tan sols una màscara, i que passades les eleccions, quan Miliband es vegi en minoria recorrerà a ells ni que sigui per un pacte no formal.

sturgeon_miliband_3280939b

Nicola Sturgeon i Ed Miliband. Font: The Telegraph / Alamy

L’altre opció, amb menys possibilitats, és la d’un govern conservador juntament amb el UKIP, el partit ideològicament conservador que defensa la sortida de la Unió Europea, i/o el DUP (Partit Unionista d’Irlanda del Nord). Si aquest fos el cas, es pot donar per garantit un referèndum en algun moment de la legislatura sobre la permanència a la UE.

Sembla ser que el “first past the post” té els dies comptats com a sistema electoral que garanteix les majories fortes. Al Regne Unit un govern de coalició hauria de ser l’excepció, però sembla complicat tornar a veure en un futur recent una àmplia majoria de cap dels dos “grans” partits.

Això ja està aquí. Que comenci l’espectacle de les minories.

La transparència

diumenge, 12/04/2015

Va arribar la Setmana Santa i amb ella les visites. I torna a començar aquell recorregut turístic que podria fer ja amb els ulls tancats.

Així doncs havíem recorregut Princes street, pujat a Calton Hill, vist el castell i ara baixàvem la Royal Mile. Aquest carrer és el nucli des d’on va créixer la ciutat d’Edimburg i uneix el castell amb el Palau de Holyrood i el Parlament.

No és d’això del que vull parlar però a mode d’apunt, el parlament escocès està en marxa des del 2004 i és obra de l’arquitecte català Enric Miralles. És dels edificis més polèmics de la ciutat tot i que hi ha opinions per a tots els gustos. Que si uns diuen que no hi encaixa amb l’estil de la capital, que si d’altres diuen que no calia imitar un edifici antic si es tracta d’una obra del segle XXI. Sigui com sigui, allà està.

Dit això, arribem al Parlament i una amiga em fa saber que s’hi pot entrar. Els altres cops que hi havia estat m’havia limitat a observar-lo des de fora. De fet, no se m’havia ni passat pel cap que a un Parlament s’hi pogués entrar i circular de forma lliure per la majoria de sales.

Parèntesi altra vegada: per accedir al Parlament de Catalunya cal fer reserva prèvia, que no es pot fer si un no es registra abans a un espai web que es diu ‘El meu Parlament’. I evidentment es tracta d’una visita guiada i pensada al mil·límetre.

Total, ens disposem a entrar-hi i l’equip de seguretat ens pregunta que si sabem com funciona. ‘No, és la primera vegada que venim’, contestem. ‘Ah, doncs!…’. I ens explica que cal treure’ns l’abric i la bossa, fer-la passar pel control i un cop dins ens podem moure al nostre aire. Però, ep!, aquí ve la part més interessant. Si hi ha debat, s’hi pot entrar, estar-s’hi tant com un vulgui amb la condició de fer silenci i no utilitzar el telèfon mòbil per a res.

A recepció ens donen uns tiquets gratuïts i en menys de deu minuts des que hem decidit entrar al Parlament i fins que ens trobem assegudes a tres metres dels diputats, ens trobem immerses en una discussió sobre les condicions en què els presos haurien d’abandonar la presó. Així de fàcil, tu. I com si hi vull anar cada dia a veure els debats del Parlament!

El disseny peculiar d’Enric Miralles pot deixar que desitjar, però els símbols estan ben representats. Des de fora es veuen unes figures en forma d’ela invertida al costat de les finestres. Simbolitzen les cortines obertes perquè el Parlament, és clar, no té res a amagar.

The Scottish Parliament

El Regne Unit tampoc és el paradís

dimecres, 1/04/2015

Dilluns el parlament de Westminster es va dissoldre donant així el tret de sortida a la campanya electoral per les eleccions generals més impredictibles que viurà la Gran Bretanya en dècades el proper 7 de maig.

Amb aquest inici de campanya han començat a sortir a la llum temes que normalment es camuflen sota xifres molt ben maquillades. Un dels temes més preocupants que va aflorar la setmana passada en un enfrontament televisiu entre Ed Miliband, líder dels Laboristes, i David Cameron, actual Primer Ministre i cara visible del Partit Conservador, va ser l’existència dels 1,8 milions de ‘zero-hours contract’ (contractes laborals de zero hores). Aquests contractes laborals han augmentat un 28% entre el 2013 i el 2014.

Miliband ha promès, amb l’inici de la campanya, acabar amb aquest tipus de contractes, limitant-los a una durada de tres mesos i facilitant al treballador l’oportunitat de signar un contracte d’hores fixes setmanals després de 12 setmanes. Cameron defensa que molts dels ciutadans sota aquestes circumstàncies agraeixen la flexibilitat d’aquests acords, tot i que va quedar amb el cul enlaire durant el debat quan va acabar acceptant que ell seria incapaç de viure sota la pressió i la incertesa que comporta treballar amb un ‘zero-hour contract’.

Si bé sembla ser que el Regne Unit ha sobreviscut a la crisi amb més dignitat que la majoria de països europeus, la realitat és que la qualitat de la vida laboral dels seus treballadors ha baixat en picat.

Un contracte de zero hores és aquell en el qual el treballador no sap quan ni quantes hores treballarà a la setmana, o inclús, al dia següent. Aquest tipus d’acord entre empleat i empresari és molt habitual entre estudiants o persones que volen una feina a mitja jornada i flexible, però dades de la Oficina d’Estadístiques Nacionals (ONS, per les sigles en anglès) confirmen l’augment d’aquests contractes precaris, especialment en dones i majors de 65 anys.

El cost humà d’aquesta degradació és incalculable, i més tenint en compte que la majoria d’immigrants de l’estat espanyol, Polònia i altres països europeus que resideixen al Regne Unit viuen sota aquestes condicions. La productivitat puja a base d’empobrir aquells col·lectius més desemparats: joves, dones i immigrants.

La campanya donarà de si: Cameron va perdre el primer assalt contra l’enemic Miliband amb la situació laboral com a protagonista, i sembla ser que tot això passarà mentre el Regne Unit condueix cap al tercer ‘hung parliament’ –parlament en minoria– des de l’inici de l’era post-Segona Guerra Mundial. Que comenci la batalla.

Centres catalans i calçots

dijous, 26/03/2015

Des de fa segles, el poble català s’ha caracterizat per ser una comunitat amb tendència migratòria. Ja d’ençà el segle XIX, milers de catalans emprenien aventures cap a les amèriques per cercar noves oportunitats empresarials. No només es caracteritzen per ser viatgers, sinó per a crear comunitats amb molta força a l’exterior.

Va ser l’any 1840 quan es va crear la Societat de Beneficiència dels Naturals de Catalunya a l’Havana (Cuba), l’associació catalana més antiga del món. Però va ser l’any 1881 que es va fundar el primer Centre Català a l’exterior: el Centre Català de Montevideo.

El món ha canviat però sembla que els casals i les entitats catalanes d’arreu del món segueixen més actives que mai i actuant com a punt de trobada de ciutadans de Catalunya que han abandonat casa seva per motius ben diversos. Avui en dia, i fruit de la cultura migratòria, més de 120 països tenen centres catalans.

Per què són importants aquestes entitats? Són el punt de trobada de milers de catalans que són ben lluny de casa. Poder parlar en català, celebrar el Sant Jordi o la Castanyada i posar en comú dubtes i preocupacions és més important del que sembla quan un es troba en un lloc estrany.

El passat diumenge es va celebrar a Edimburg al primera calçotada organitzada pel Centre Català d’Escòcia. Calçots importats de Valls, romesco, pa amb tomàquet, vi i pa de pessic de postre van ser els protagonistes d’una jornada on hi van participar més de 120 persones. Hi havia catalans que ensenyaven a escocesos com “baixar els pantalons” al calçot; d’altres gaudien amb la salsa romesco. I gent d’arreu del món coneixia aquesta tradició tant catalana com és la calçotada. Va ser un dia de retrobaments i descobriments.

11080988_959014400790090_3520172108881290862_n 10344769_10206380388607700_43268270813463736_n

Esdeveniments com aquests són els mantenen la cultura catalana viva, sigui aquí, allà o més enllà.

Universitat pública (de veritat)

dilluns, 16/03/2015

No és massa conegut arreu d’Europa que a Escòcia, si ets ciutadà de la Unió Europea, estudies gratuïtament.

Ho has sentit bé. El govern escocès finança els estudis universitaris –els graus; no els màsters– de cada estudiant escocès i de la UE. I com s’ho poden permetre? Senzill. El 52,2% del cost universitari està cobert gràcies als ingressos dels estudiants britànics (excepte els escocesos) i la resta –vaja, els de tot el món menys els de la UE–.

Com? Un anglès ha de pagar per estudiar i, en canvi, un italià no? Exactament. Injust? Potser. Però és el que és gràcies al Pla Bolonya i a les diferències entre les polítiques de Westminster i les escoceses.

Expliquem-ho bé. L’any 1999 Escòcia va recuperar el seu parlament. El que en van anomenar la devolution (el traspàs). Aquesta petita nació va recuperar aleshores algunes de les competències, com ara l’Educació.

Com és ben sabut, Escòcia sempre ha tendit a fer polítiques més socials que no pas la resta del Regne Unit. A partir del 2008 van entrar en vigor les free tuition fees (matrícula gratuïta). La intenció del govern escocès era la de donar una educació pública i de qualitat a la seva població.

En aquells temps, però, també es posava en marxa el Pla Bolonya. Un projecte que facilitava la lliure circulació d’estudiants arreu d’Europa i que proclamava que els estudiants, fossin d’on fossin, se’ls tractés en les mateixes condicions que els universitaris de cada país.

Si la universitat és gratuïta pels escocesos, també ho ha de ser pels europeus doncs. Aquesta política del Pla Bolonya dictava quina havia de ser la relació entre països, però no dins de cada estat. Amb aquest buit legal, Alex Salmond i el seu govern van introduir aquestes premisses.

Avui en dia, un anglès, gal·lès o nord-irlandès paguen per un grau 12.600€ a l’any. I un estudiant de fora la UE i del Regne Unit, segons la carrera, pot arribar a pagar 40.600€ per curs. Una burrada, eh?

Està clar, però, que aquest finançament està subjecte a una condició. Escòcia paga un primer grau. A partir del segon, tant els europeus com els escocesos han d’aportar 2.500€ per curs. (No és això el que es paga de matrícula en algunes carreres públiques a l’estat espanyol?)

Finalment us preguntareu: i de qualitat? De primera mà puc dir que de primeríssim nivell. Aules reduïdes amb uns trenta alumnes per classe, instal·lacions envejables, biblioteques obertes 24 hores i atenció molt personalitzada per part del professorat.

Per tant, just o injust, és possible. En aquest sentit, per mi Escòcia pot ser el referent.