El Regne Unit tampoc és el paradís

Dilluns el parlament de Westminster es va dissoldre donant així el tret de sortida a la campanya electoral per les eleccions generals més impredictibles que viurà la Gran Bretanya en dècades el proper 7 de maig.

Amb aquest inici de campanya han començat a sortir a la llum temes que normalment es camuflen sota xifres molt ben maquillades. Un dels temes més preocupants que va aflorar la setmana passada en un enfrontament televisiu entre Ed Miliband, líder dels Laboristes, i David Cameron, actual Primer Ministre i cara visible del Partit Conservador, va ser l’existència dels 1,8 milions de ‘zero-hours contract’ (contractes laborals de zero hores). Aquests contractes laborals han augmentat un 28% entre el 2013 i el 2014.

Miliband ha promès, amb l’inici de la campanya, acabar amb aquest tipus de contractes, limitant-los a una durada de tres mesos i facilitant al treballador l’oportunitat de signar un contracte d’hores fixes setmanals després de 12 setmanes. Cameron defensa que molts dels ciutadans sota aquestes circumstàncies agraeixen la flexibilitat d’aquests acords, tot i que va quedar amb el cul enlaire durant el debat quan va acabar acceptant que ell seria incapaç de viure sota la pressió i la incertesa que comporta treballar amb un ‘zero-hour contract’.

Si bé sembla ser que el Regne Unit ha sobreviscut a la crisi amb més dignitat que la majoria de països europeus, la realitat és que la qualitat de la vida laboral dels seus treballadors ha baixat en picat.

Un contracte de zero hores és aquell en el qual el treballador no sap quan ni quantes hores treballarà a la setmana, o inclús, al dia següent. Aquest tipus d’acord entre empleat i empresari és molt habitual entre estudiants o persones que volen una feina a mitja jornada i flexible, però dades de la Oficina d’Estadístiques Nacionals (ONS, per les sigles en anglès) confirmen l’augment d’aquests contractes precaris, especialment en dones i majors de 65 anys.

El cost humà d’aquesta degradació és incalculable, i més tenint en compte que la majoria d’immigrants de l’estat espanyol, Polònia i altres països europeus que resideixen al Regne Unit viuen sota aquestes condicions. La productivitat puja a base d’empobrir aquells col·lectius més desemparats: joves, dones i immigrants.

La campanya donarà de si: Cameron va perdre el primer assalt contra l’enemic Miliband amb la situació laboral com a protagonista, i sembla ser que tot això passarà mentre el Regne Unit condueix cap al tercer ‘hung parliament’ –parlament en minoria– des de l’inici de l’era post-Segona Guerra Mundial. Que comenci la batalla.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús