L’espectacle de la política

dissabte, 27/04/2013

 

Ahir vam assistir a dos mostres de parlamentarisme poc ortodox que entenc que resulten criticables: d’una part, Joan Baldoví es (mig) despullava al Congrés espanyol per donar suport a la ILP que presentà la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca; i d’altra, el iaio Beiras s’alçava de l’escó, es plantava davant de Feijóo a la cambra gallega i fotia un cop de puny a l’escó del president de la Xunta.

Tots els mitjans, absolutament tots, es van fer ressò d’estes dos performances parlamentàries i els protagonistes van passar el dia d’entrevista en entrevista. Des d’eixe punt de vista resulta innegable l’èxit de les intervencions, per la qual cosa podem dir que l’objectiu immediat fou assolit amb escreix: tot déu en va parlar.

Ara bé, la pregunta obligatòria que ens hem de fer és si esta mena d’actes són seriosos, i sí, és una pregunta retòrica, perquè la resposta és clara: no, no són seriosos si obviem un xicotet detall, que el parlamentarisme ibèric tampoc ho és.

Tots agrairíem i celebraríem debats polítics d’alçada, però pensem, per exemple, en quin és el nivell en el qual el PPCV ha deixat el parlamentarisme a les Corts Valencians. Pensem, de nou, quina és la formació política (i intel·lectual) de diputats valencians com Verónica Marcos, Rafael Maluenda o Pilar Sol, aquella que va dir que les famílies es gastaven els subsidis en teles de plasma.

Òbric parèntesi. Hi ha dies que és més fàcil trobar vida intel·ligent a les instal·lacions del Bioparc que a la bancada popular de les Corts. Tanque parèntesi.

El mateix ocorre al Congrés espanyol: pensem quina consistència tenen els discursos i les intervencions dels ministres Gallardón, Montoro o Cañete (perquè Fátima Báñez juga en una altra lliga, una lliga especial) i preguntem-nos si són seriosos i si en la majoria del casos no suposen un atac directe a la intel·ligència dels ciutadans.

A quina persona no li entren ganes de fotre un cop de puny a l’escó d’un president capaç de justificar una amistat amb un narcotraficant i de dir que no recorda si viatjà amb ell a Andorra o a Picos de Europa, però que creu recordar que hi havia neu? Qui no sent certa empatia amb un diputat que necessita cridar l’atenció despullant-se perquè el seu discurs no siga silenciat pel sistema perquè només pot intervindre tres voltes a l’any al Congrés?

I ja ho he dit: no m’agraden estes formes. No m’agraden, però les entenc, perquè és inadmissible que algú es porte les mans al cap perquè un diputat se salta les normes de decència parlamentària i no s’indigne quan el mateix dia que les dades d’EPA diuen que al País Valencià els aturats ja són 727.500 i que la taxa passa del 29%, el conseller encarregat del tema diga en seu parlamentària que l’evolució és “la millor dels últims cinc anys”.

Davant este despropòsit només caben dues opcions: o fotre un cop de puny a la taula o abaixar-se els pantalons.

Escrache i violència

dimarts , 2/04/2013

 

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l’escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l’assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l’amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d’acord i que no m’agrada l’escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l’amenaça d’un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d’accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l’argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè en un estat democràtic l’ús legítim de la violència és exclusiu de l’estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d’acord és que les accions d’escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l’escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d’atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l’escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d’assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d’un diputat al costat dels cinc milions d’aturats que no troben feina?

En definitiva: l’escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.

Chávez per als veneçolans

dimecres, 13/03/2013

 

Una de les coses que ha posat en evidència la mort de Chávez és que sembla que sóc l’única persona del món que no té una opinió formada sobre la figura d’este polític ni sobre la política veneçolana en general.

Òbric parèntesi. I mira que tinc opinió sobre quasi qualsevol cosa, encara que no tinga ni puta idea. Tanque parèntesi.

D’una part hem vist l’esquerra més ortodoxa (i pollosa) idealitzar sense cap mena de rubor ni autocrítica el paper jugat per un líder populista de caràcter expansiu i amb tics totalitaris que no ha tingut cap problema a l’hora de signar acords i deixar-se fotografiar amb els líders més sanguinaris del planeta, responsables de les dictadures més vergonyants.

I d’una altra, hem hagut d’escoltar tota mena de qualificatius per a un líder triat a les urnes una vegada darrere l’altra i que, un cop mort, serà substituït per un nou líder que, també, serà triat en unes noves eleccions democràtiques i al qual el govern espanyol ha venut material de guerra sense que li haja tremolat la mà. Tan dolent no seria, doncs.

Imagine que és difícil santificar o condemnar a l’infern un cos que encara està calent (o en el cas de Chávez, embalsamat) i que es necessitarà temps per saber si el chavisme ha suposat o no una millora per als ciutadans veneçolans més enllà dels hits polítics “¡Exprópiese!” o “¡Aquí huele a azufre!” que tant ens han fet riure.

L’única cosa que tinc clara a hores d’ara és que Chávez seria un polític difícilment assumible per a una democràcia europea, però en canvi per a molts és justament el que mereixien els veneçolans.

I en això no puc estar d’acord.

La pervivència de l’espècie

dimarts , 5/03/2013

Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”

Jorge Fernández Díaz. Ministre d’Interior del govern d’Espanya

Fernández Díaz té raó: el matrimoni entre homosexuals no garanteix la pervivència de l’espècie humana, perquè, en realitat, no existeix cap relació entre el matrimoni (qualsevol tipus de matrimoni) i la supervivència de l’espècie: els humans existien abans que s’inventara el matrimoni i, amb tota seguretat, continuaran existint quan la gent deixe de casar-se.

Cap ésser humà és conseqüència directa d’un matrimoni, però en canvi tots ho som d’una fecundació (feta amb més o menys gràcia) i en això, cal reconéixer-ho, els gais que volen tindre fills tenen menys opcions que els heterosexuals.

El ministre, com deia, té raó: el matrimoni gai no contribueix a la pervivència de l’espècie. O millor dit: contribueix tant com ho fa el matrimoni heterosexual.

El problema de les paraules de Fernández Díaz no és que no s’ajusten a la realitat i que són un insult a la intel·ligència (també la dels catòlics, que estan acostumats a pensar menys i a confiar en la providència divina i en els dogmes de fe), sinó que han estat pronunciades per un ministre del Govern d’Espanya a una ambaixada de l’Estat i tenen per objectiu qüestionar els drets civils de part de la ciutadania.

I això és intolerable: Fernández Díaz pot pensar el que vulga a sa casa i a la seua església però en l’exercici del càrrec que ocupa al Govern no pot manifestar-se contrari a l’ordenament vigent en drets civils i pretendre negar els drets econòmics i socials que se’n deriven del matrimoni als homosexuals o a aquells que no volen reproduir-se perquè la seua secta considera que el negoci jurídic que constitueix el matrimoni és una cosa exclusiva de catòlics reproductors.

Improcedent

dimecres, 27/02/2013

El señor Bárcenas dejó el PP en 2009”

Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, el 23 de gener de 2013.

La demanda de Bárcenas contra el Partit Popular per comiat improcedent és només un pas més en el sainet que des de fa setmanes ens està regalant el partit més votat a Espanya i, potser, els advocats de l’ecs!tresorer es van basar en aquella explicació tan boja que Carlos Floriano va donar per justificar que no s’haguera acomiadat Jesús Sepúlveda, ecs!alcalde de Pozuelo, ecs! (o no) de la ministra Ana Mato i al qual el jutge Ruz considera receptor de més de mig milió d’euros de la trama Gürtel:

El Sr. Sepúlveda lo que hizo fue presentar un escrito pidiendo la baja del partido pero sigue siendo trabajador de esta casa, (…)…Otra cosa es que se le pueda echar y entonces te vas a Magistratura de Trabajo y el Magistrado te dice “este despido es improcedente, ahora lo readmites”, es que eso es lo que pasa si usted despide a alguien por estar imputado que no es causa objetiva de despido, es un despido improcedente y entonces lo tienes que readmitir”.

Òbric parèntesi. Curiosament, el PP va acomiadar Sepúlveda una setmana després d’este deliri legal de Floriano. Tanque parèntesi.

En realitat, no cal que Bárcenas cite la fantàstica doctrina Floriano per defensar les seues pretensions d’indemnització (entre altres coses perquè no s’ajusten a la legalitat) perquè ho té molt més fàcil: si es confirma que, efectivament, va treballar per al PP fins el 31 de gener de 2013 i que se’l despatxà sense la preceptiva comunicació escrita que exigeix l’art. 55 de l’Estatut dels Treballadors, el comiat serà declarat improcedent: “el despido deberá ser notificado por escrito al trabajador, haciendo figurar los hechos que lo motivan y la fecha en que tendrá efectos”.

 

Segons la informació publicada, Bárcenas s’assabentà del comiat en consultar la seua vida laboral després de tornar d’esquiar a Canadà, sense que el PP haja encara demostrat que li havia comunicat que el despatxava ni, millor encara, quina era la relació (laboral o no) que mantenia amb el partit/empresa.

Bárcenas guanyarà el judici contra el PP, però jo només espere que el seu advocat cite María Dolores de Cospedal com a testimoni i escoltar-la dir en sala allò de “La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido en forma efectivamente de simulación, simulación de lo que hubiera sido en diferido en partes de lo que antes era una retribución” i vore com al jutge li explota el cap.

Innocents

dimecres, 20/02/2013

 

D’un temps a esta part ens hem cansat de vore com cada volta que esclata un cas de corrupció el polític i el partit afectats apel·len sistemàticament a la palpada presumpció d’innocència per provar a defensar-se (o, senzillament, per guanyar temps) com si la responsabilitat penal fóra el mateix que la responsabilitat política. I no, no és així.

La presumpció d’innocència és un principi del Dret penal espanyol que significa a efectes pràctics que la càrrega de la prova durant el procés correspon a l’acusació. En cristià: per aconseguir una condemna penal és l’acusació qui ha de demostrar els fets que imputa a determinada persona. D’una forma més mainstream: tothom és innocent fins que es demostre el contrari i qui acusa és qui ha de demostrar-ho.

Amb la informació que tenim fins ara, per exemple, és prou improbable que el cas dels sobresous que podrien haver cobrat membres destacats de la direcció del PP acabe en condemna penal, perquè a banda del paper que hi juga la prescripció, el delicte fiscal exigeix que la quantitat defraudada passe dels 120.000 euros.

Això significa que és possible que encara que es demostre que Rajoy, Cospedal, Rato o Acebes van cobrar del PP diners que no van declarar a Hisenda esta conducta acabe sense una reprovació penal. I, per tant, sense una condemna ningú podrà dir que són culpables penalment.

Però l’absència de responsabilitat penal significa que no ha d’haver responsabilitat política? Per descomptat que no: en el procés penal la publicació d’unes acusacions de corrupció per part d’un diari no serviria per condemnar ningú, però en política, almenys, mereix una explicació, que és el que molts encara estem esperant.

El problema és que la responsabilitat política està plena de zones grises que depenen de la tolerància de la societat davant determinades conductes i, sobretot, de la pròpia ètica dels polítics.

I en això, i pel que fa al PP, ja sabem que hem tocat pedra.

El precipici de CiU

dilluns, 21/01/2013

Resulta molt complicat entendre què ha passat a l’escena política catalana des del 25N, perquè mai guanyar unes eleccions havia estat tan desastrós per a un partit polític.

Estic segur que Artur Mas passà les nits immediates al diumenge electoral mirant al sostre, preguntant-se qui li manava avançar les eleccions i recordant com de bé estava amb els 62 diputats de 2010, però a dia de hui haver perdut 12 diputats sembla el més lleu dels mals que assetgen el Molt Honorable i el Govern de Catalunya.

Els múltiples casos de corrupció de Convergència, el reconeixement de finançament irregular d’Unió, la paràlisi institucional del Parlament, la comoditat en la que s’ha situat Esquerra, que senzillament veu passar les coses com si no tinguera res a dir i no haguera votat la investidura de Mas, i, sobretot i especialment, el paper que juga en tot això Duran i Lleida dibuixen un inici de legislatura horribilis a Catalunya.

Ni tan sols la qüestió nacional és capaç de tapar el desficaci que s’ha instal·lat al país: dos dies després de presentar una declaració sobiranista, CiU i ERC han hagut de renunciar a allò de l’“Estat propi” per provar a sumar-hi algú. Qui siga.

Òbric parèntesi. En eixe sentit, m’agradaria recordar que el lema de la Diada de 2012, la mateixa que motivà la convocatòria avançada de les eleccions, era “Catalunya, nou Estat d’Europa”. De res. Tanque parèntesi.

La setmana passada, gràcies a la suspensió cautelar del Constitucional a l’euro per recepta que imposà la Generalitat en estiu, vam tornar a vore un altre símptoma de la bogeria i el destrellat que s’ha instal·lat a Catalunya: “Un día nos dirán que es inconstitucional respirar en catalán” vomità el portaveu del Govern, Francesc Homs, sense que li tremolara la veu.

Convergència i Unió sembla decidida no només a fer baixar la cara al milió i escaig de votants que obtingué el 25N, sinó també a demostrar que, al seu costat, Pere Navarro podria passar per un estadista.

I mira que això era difícil.

Tenen responsabilitat els votants en els casos de corrupció?

dijous, 10/01/2013

Caldria començar enunciant una obvietat: de la mateixa forma que no tots els valencians som el PPCV, tots els catalans no són CiU. Però, i això és important, entenc que en els casos de corrupció política existeix una concurrència de culpes entre els corruptes i aquells que els recolzen electoralment.

Per dir-ho d’una altra forma: en els casos de corrupció existeixen diferents graus de participació que inclouen, també, aquells que possibiliten que els imputats, processats i acusats de corrupció continuen a les institucions.

No negue que el cas del País Valencià és paradigmàtic: de nord a sud, o el que és el mateix: de Carlos Fabra a Sonia Castedo i el cas Brugal, passant pels casos Gürtel, Emarsa i Cooperació, el PPCV ha vertebrat el país alhora que, encara hui, es manté com a força hegemònica a gairebé totes les institucions amb el recolzament de la majoria dels electors valencians.

Això no obsta, o no hauria d’obstar, però, per desviar l’atenció del que ha passat, i encara passa, a Catalunya amb Convergència i Unió: els primers tenen segrestada la seu principal del partit per fer front a una fiança de tres milions d’euros i tenen els casos ITV i Palau oberts; i els segons, democratacristians (!), han arribat a un acord amb l’acusació pública per evitar la presó al cas Pallerols a canvi de tornar la meitat dels 600.000 euros de diners públics que es van desviar per a finançar el partit i algunes butxaques particulars cristianes.

CiU ha aconseguit que els valencians puguem mirar els catalans directament als ulls i sense cap tipus de sentiment d’inferioritat, perquè la corrupció afecta tant els òrgans vitals de la dreta valenciana com de la catalana i tot i això la situació institucional d’uns i dels altres és immillorable: els primers mantenen la majoria absoluta a la Generalitat, a les diputacions i als mateixos ajuntaments que han arrasat en benefici propi i els segons acaben de reeditar un acord de govern amb ERC per mantenir-se a la Generalitat tot el temps que faça falta amb la qüestió nacional com a cortina de fum.

Qui ha possibilitat que totes dues forces continuen governant al País Valencià i a Catalunya són, justament, els electorats valencià i català, els quals, tot i ser conscients dels casos de corrupció que assetgen els capitostos del PPCV i de CiU han tornat a convertir-los en les primeres forces polítiques a una i a l’altra banda de l’Ebre.

Potser sona fort, i em fa una mica de por escriure-ho, però els votants del PPCV i de CiU mereixen la consideració de cooperadors necessaris en tots estos casos de corrupció.

El calvari d’Alberto Fabra

dimecres, 19/12/2012

Costa creure que algú amb el carisma d’una sabata i l’autoritat d’un tamagochi haja estat capaç de mantindre’s al cap de l’executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.

Des que substituí Camps, en juliol de 2011, Alberto Fabra ha passat per un via crucis tan despietat que al seu costat el calvari de Crist podria considerar-se un dia de relax a un spa de luxe.

Fabra no només heretà de Camps un país arruïnat i en liquidació com a conseqüència de la gestió d’uns nous rics de mans foradades, sinó que també ha hagut de fer-se càrrec d’un grup parlamentari farcit d’imputats, acusats i processats i d’un Consell on farien falta molts canuts per poder fer una sola o.

Durant els 17 mesos que Fabra porta de Molt Honorable hem vist com els casos de corrupció Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa i Nóos avançaven als jutjats i com el nombre d’imputats creixia a Les Corts. Només cal recordar aquella èpica primera setmana d’octubre en la qual en poc més de 48 hores el Tribunal Superior de Justícia formalitzava l’acusació per corrupció contra Blasco (pel cas Cooperació), Castedo i Díaz Alperi (pel cas Brugal), tres diputats que encara mantenen l’acta i l’escó a Les Corts i als quals Fabra no mira directament als ulls per si esdevé una estàtua de sal.

Seria però, injust atribuir només a l’herència rebuda tot el calvari que està passant Fabra, ja que el Molt Honorable també té part de culpa: la incapacitat, la intranscendència i la falta d’autoritat de les quals ha fet gala el de Castelló des que assumí la Presidència de la Generalitat Valenciana han ajudat, i molt, a perpetuar la imatge del País València arrasat i podrit que ens deixà Camps i al qual Rajoy no gosa a posar un peu.

En eixe sentit, desembre no ha estat, tampoc, un bon mes per a Fabra i només en dotze dies el conseller Vela hagué de dimitir en ser imputat per haver filtrat informes secrets sobre el cas Cooperació al principal imputat, el diputat Hernández Mateo deixà l’escó en ser condemnat a tres anys de presó per prevaricació i pel cas Gürtel el TSJ processà Rambla (ecs!vicepresident de la Generalitat amb Camps) i les ecs!conselleres Milagrosa Martínez i Angélica Such, la primera de les quals arribà a ser presidenta de Les Corts, un lloc on encara avui tots tres mantenen l’escó i l’aforament.

És difícil imaginar que un govern puga suportar tot això sense caure (o sense ser intervingut), i per això cada dia que passa Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat Valenciana és un puto miracle.

Llengua i “llibertat”

dimarts , 4/12/2012

A propòsit de l’esborrany que ha preparat el ministre Wert i de les mesures que últimament han posat en marxa el Govern central i molts autonòmics, algunes ments il·luminades ens diuen que no passa res perquè un pare vulga que el seu fill estudie només en castellà a un territori que compta amb dues llengües oficials, i que no costa gens fer una escola per a tres famílies que no volen que els seus fills siguen escolaritzats en català i, per extensió, que no passa res si garantim eixa possibilitat als pares de tots els centres educatius. O, ara, si continuem pagant l’escola privada monolingüe amb diners públics perquè ho faça.

Així, el discurs espanyolista en relació a les altres llengües de l’Estat es disfressa de llibertari quan en realitat és tot just el contrari ja que la “llibertat dels pares a triar en quina llengua s’eduquen els seus fills a l’escola” no existeix, de la mateixa manera que no existeix la ‘llibertat del pares a triar si els seus fills aprenen o no a resoldre equacions de segon grau”.

El sistema educatiu d’un territori amb una pluralitat de llengües ha de garantir que tots els estudiants siguen capaços de dominar totes les llengües oficials en acabar els seus estudis i per aconseguir eixe propòsit el sistema pot primar una llengua sobre l’altra si una de les dos juga en inferioritat de condicions.

A Espanya existeixen diferents models lingüístics a l’educació, i uns funcionen millor que els altres, però tots continuen garantint que milers d’estudiants acaben els seus estudis sense tindre un coneixement suficient d’una de les dos llengües oficials. Però, curiosament, esta llengua mai és el castellà.

Quan un pare es nega a que el seu fill aprenga euskera a Portugalete, gallec a Pontevedra o valencià a Torrent no està exercint la seua llibertat, sinó que està prenent una decisió que contravé el futur i els interessos del seu fill, assegurant-se que no serà capaç de dominar una llengua que necessitarà, per exemple, si vol treballar a l’administració o, senzillament, si vol entendre i parlar amb normalitat amb els seus veïns que sí que la parlen.

Però, clar, potser eixe és l’únic objectiu d’estos pares, d’este Govern i d’aquells que els fan d’altaveu.