Mirinyac

El malnom de la iaia és menyinyaque perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb tendència a bufar en caldo gelat, fou l’última del poble que deixà de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura de fils d’aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum a les faldes exteriors.

Òbric parèntesi etimològic. De com mirinyac, del castellà miriñaque, degenerà en la forma local menyinyaque és un misteri. Tanque parèntesi etimològic.

El meu besavi, que heretà el malnom de sa mare, el passà a les quatre filles, la tercera de les quals és la meua iaia. Durant este trànsit, afortunadament, es va perdre el malnom de son pare, el tio Lleganya.

Quan faltà el iaio, que es referia a les cunyades com les llúdries (!), les altres tres germanes començaren a passar la vesprada amb la iaia, per això de fer-li companyia i, perquè, en realitat i a la seua edat, tampoc tenien res millor a fer. Així, amb els anys, em vaig acostumar a vore les quatre al tendur de la saleta de la iaia com quatre lloques en hivern.

La setmana passada, però, faltà la major, Maria Antònia (aka Antonieta), a punt de fer els 100 anys.

Com ho porta, iaia?

Bé, fill, bé. La meua Antonieta ja era molt major.

Sí… noranta-nou anys no està gens malament…

Encara que a mi, en realitat, el que m’ha fotut és comprovar que, en contra del que em pensava, les menyinyaques no són immortals.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús