Oronetes (I)

 

Fa vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d’estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al costat d’una biga.

Jo era molt menut i em tenien obsessionat: seguia amb deler (i d’amagat entre trastos vells) els mil viatges que feien cada dia amb el bec ple de fang barrejat amb saliva i com anaven apegant-lo a la paret per donar forma al joquer.

La iaia no tardà en protestar perquè embrutaven el corral, però recorde que el iaio, que encara vivia, tancà el tema amb un autoritari: “Deixa-les estar, dona”. I ara ja no, però aleshores la iaia era creguda de bon tros.

El primer any van covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar els plors dels pollets demanant menjar.

Jo passava hores a la cuina de la iaia, veient com els pares empapussaven els fills, sobretot amb parotets de la marjal, i com anaven fent-se grossos dia a dia, fins que arribà un moment en el qual es feren tan grans que amb prou feines cabien tots al joquer.

A què esperen eixos dropos per a eixir?” preguntava impacient la iaia cada dia i jo li contestava com si fóra un expert: “No falta molt, potser demà”.

Un dia, en arribar d’escola, vaig guaitar al corral des de la cuina i vaig vore el niu buit. La iaia em digué “Ix al corral i mira” i això vaig fer, encara amb la motxilla a l’esquena. Estaven els cinc pollets, tan apegats que semblava que estigueren un damunt de l’altre, fent equilibrismes per no caure del fil d’estendre.

I ara, des de fa vint anys, cada estiu espere eixe moment.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús