Oronetes (i II)

Des d’aleshores les oronetes han tornat any rere any. Sé que no són les mateixes, però m’agrada pensar que d’alguna manera les que arriben cada primavera estan emparentades amb aquelles primeres exploradores.

Les filles o les nétes de les primeres oronetes, però, no sempre han covat al mateix joquer: de vegades sí, i han reformat i ampliat el primigeni, però amb els anys el corral de la iaia s’ha convertit en una mena d’urbanització d’extraradi per a les oronetes del veïnat, amb mitja dotzena de nius.

Al llarg de tantes primaveres he perdut el compte dels exemplars adults que he tret de casa perquè s’havien colat per una finestra i no sabien eixir-se’n o dels pollets que han caigut del niu i que m’ha tocat retornar al lloc fent ús d’una escala altíssima, però també de les covades que no han anat enlloc i dels pollets que no han sobreviscut. El balanç final, però, és molt positiu i són dotzenes les oronetes que han nascut a casa.

Enguany passà una cosa que no havia passat mai: en arribar a dinar amb la iaia vaig vore com un niu havia caigut sencer al terra. És cert que de tant en tant algun tros de fang es trencava i queia, però mai un niu sencer.

Les oronetes ja portaven una setmana covant i de l’impacte els ous es van obrir i el pollets a mig fer van acabar escampats pel terra.

En perdre la covada, però, les oronetes no es van donar per vençudes i després de tres o quatre dies voltant el pilar on estava el primer niu van emprendre les tasques de restauració d’un que estava buit a l’estable.

Òbric parèntesi. Al corral de la iaia ja no hi ha estable però per distingir una zona de l’altra la iaia encara els fa referència amb allò que hi havia fa més de cinquanta anys. Tanque parèntesi.

Amb el nou niu reformat, les oronetes han començat a covar una altra llocada, però semblen més receloses que mai i han començat a atacar qualsevol cosa que consideren perillosa, sobretot a Matt, que es distreu provant a capturar-les a l’aire.

La més perjudicada, per a variar, ha estat la iaia, perquè les oronetes la veuen com una altra enemiga, a l’estil del gos, i a la qual assetgen només posa un peu al corral.

No he pogut eixir a estendre en tot el dia per culpa de la guatlles eixes —es queixà la setmana passada l’ornitòloga.

La veritat és que no ho entenc, iaia: tota vestida de negre i tan menuda sembla una oroneta.

Tota la vida criant-les i mira com m’ho paguen.

Però tot ha valgut la pena, perquè este cap de setmana hem tornat a escoltar el plors llastimosos dels nous pollets.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús