Chávez per als veneçolans

 

Una de les coses que ha posat en evidència la mort de Chávez és que sembla que sóc l’única persona del món que no té una opinió formada sobre la figura d’este polític ni sobre la política veneçolana en general.

Òbric parèntesi. I mira que tinc opinió sobre quasi qualsevol cosa, encara que no tinga ni puta idea. Tanque parèntesi.

D’una part hem vist l’esquerra més ortodoxa (i pollosa) idealitzar sense cap mena de rubor ni autocrítica el paper jugat per un líder populista de caràcter expansiu i amb tics totalitaris que no ha tingut cap problema a l’hora de signar acords i deixar-se fotografiar amb els líders més sanguinaris del planeta, responsables de les dictadures més vergonyants.

I d’una altra, hem hagut d’escoltar tota mena de qualificatius per a un líder triat a les urnes una vegada darrere l’altra i que, un cop mort, serà substituït per un nou líder que, també, serà triat en unes noves eleccions democràtiques i al qual el govern espanyol ha venut material de guerra sense que li haja tremolat la mà. Tan dolent no seria, doncs.

Imagine que és difícil santificar o condemnar a l’infern un cos que encara està calent (o en el cas de Chávez, embalsamat) i que es necessitarà temps per saber si el chavisme ha suposat o no una millora per als ciutadans veneçolans més enllà dels hits polítics “¡Exprópiese!” o “¡Aquí huele a azufre!” que tant ens han fet riure.

L’única cosa que tinc clara a hores d’ara és que Chávez seria un polític difícilment assumible per a una democràcia europea, però en canvi per a molts és justament el que mereixien els veneçolans.

I en això no puc estar d’acord.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús