Escrache i violència

 

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l’escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l’assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l’amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d’acord i que no m’agrada l’escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l’amenaça d’un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d’accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l’argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè en un estat democràtic l’ús legítim de la violència és exclusiu de l’estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d’acord és que les accions d’escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l’escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d’atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l’escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d’assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d’un diputat al costat dels cinc milions d’aturats que no troben feina?

En definitiva: l’escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús