Arxiu de la categoria ‘General’

L’espectacle de la política

dissabte, 27/04/2013

 

Ahir vam assistir a dos mostres de parlamentarisme poc ortodox que entenc que resulten criticables: d’una part, Joan Baldoví es (mig) despullava al Congrés espanyol per donar suport a la ILP que presentà la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca; i d’altra, el iaio Beiras s’alçava de l’escó, es plantava davant de Feijóo a la cambra gallega i fotia un cop de puny a l’escó del president de la Xunta.

Tots els mitjans, absolutament tots, es van fer ressò d’estes dos performances parlamentàries i els protagonistes van passar el dia d’entrevista en entrevista. Des d’eixe punt de vista resulta innegable l’èxit de les intervencions, per la qual cosa podem dir que l’objectiu immediat fou assolit amb escreix: tot déu en va parlar.

Ara bé, la pregunta obligatòria que ens hem de fer és si esta mena d’actes són seriosos, i sí, és una pregunta retòrica, perquè la resposta és clara: no, no són seriosos si obviem un xicotet detall, que el parlamentarisme ibèric tampoc ho és.

Tots agrairíem i celebraríem debats polítics d’alçada, però pensem, per exemple, en quin és el nivell en el qual el PPCV ha deixat el parlamentarisme a les Corts Valencians. Pensem, de nou, quina és la formació política (i intel·lectual) de diputats valencians com Verónica Marcos, Rafael Maluenda o Pilar Sol, aquella que va dir que les famílies es gastaven els subsidis en teles de plasma.

Òbric parèntesi. Hi ha dies que és més fàcil trobar vida intel·ligent a les instal·lacions del Bioparc que a la bancada popular de les Corts. Tanque parèntesi.

El mateix ocorre al Congrés espanyol: pensem quina consistència tenen els discursos i les intervencions dels ministres Gallardón, Montoro o Cañete (perquè Fátima Báñez juga en una altra lliga, una lliga especial) i preguntem-nos si són seriosos i si en la majoria del casos no suposen un atac directe a la intel·ligència dels ciutadans.

A quina persona no li entren ganes de fotre un cop de puny a l’escó d’un president capaç de justificar una amistat amb un narcotraficant i de dir que no recorda si viatjà amb ell a Andorra o a Picos de Europa, però que creu recordar que hi havia neu? Qui no sent certa empatia amb un diputat que necessita cridar l’atenció despullant-se perquè el seu discurs no siga silenciat pel sistema perquè només pot intervindre tres voltes a l’any al Congrés?

I ja ho he dit: no m’agraden estes formes. No m’agraden, però les entenc, perquè és inadmissible que algú es porte les mans al cap perquè un diputat se salta les normes de decència parlamentària i no s’indigne quan el mateix dia que les dades d’EPA diuen que al País Valencià els aturats ja són 727.500 i que la taxa passa del 29%, el conseller encarregat del tema diga en seu parlamentària que l’evolució és “la millor dels últims cinc anys”.

Davant este despropòsit només caben dues opcions: o fotre un cop de puny a la taula o abaixar-se els pantalons.

Escrache i violència

dimarts , 2/04/2013

 

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l’escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l’assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l’amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d’acord i que no m’agrada l’escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l’amenaça d’un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d’accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l’argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè en un estat democràtic l’ús legítim de la violència és exclusiu de l’estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d’acord és que les accions d’escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l’escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d’atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l’escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d’assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d’un diputat al costat dels cinc milions d’aturats que no troben feina?

En definitiva: l’escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.

Chávez per als veneçolans

dimecres, 13/03/2013

 

Una de les coses que ha posat en evidència la mort de Chávez és que sembla que sóc l’única persona del món que no té una opinió formada sobre la figura d’este polític ni sobre la política veneçolana en general.

Òbric parèntesi. I mira que tinc opinió sobre quasi qualsevol cosa, encara que no tinga ni puta idea. Tanque parèntesi.

D’una part hem vist l’esquerra més ortodoxa (i pollosa) idealitzar sense cap mena de rubor ni autocrítica el paper jugat per un líder populista de caràcter expansiu i amb tics totalitaris que no ha tingut cap problema a l’hora de signar acords i deixar-se fotografiar amb els líders més sanguinaris del planeta, responsables de les dictadures més vergonyants.

I d’una altra, hem hagut d’escoltar tota mena de qualificatius per a un líder triat a les urnes una vegada darrere l’altra i que, un cop mort, serà substituït per un nou líder que, també, serà triat en unes noves eleccions democràtiques i al qual el govern espanyol ha venut material de guerra sense que li haja tremolat la mà. Tan dolent no seria, doncs.

Imagine que és difícil santificar o condemnar a l’infern un cos que encara està calent (o en el cas de Chávez, embalsamat) i que es necessitarà temps per saber si el chavisme ha suposat o no una millora per als ciutadans veneçolans més enllà dels hits polítics “¡Exprópiese!” o “¡Aquí huele a azufre!” que tant ens han fet riure.

L’única cosa que tinc clara a hores d’ara és que Chávez seria un polític difícilment assumible per a una democràcia europea, però en canvi per a molts és justament el que mereixien els veneçolans.

I en això no puc estar d’acord.

La pervivència de l’espècie

dimarts , 5/03/2013

Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”

Jorge Fernández Díaz. Ministre d’Interior del govern d’Espanya

Fernández Díaz té raó: el matrimoni entre homosexuals no garanteix la pervivència de l’espècie humana, perquè, en realitat, no existeix cap relació entre el matrimoni (qualsevol tipus de matrimoni) i la supervivència de l’espècie: els humans existien abans que s’inventara el matrimoni i, amb tota seguretat, continuaran existint quan la gent deixe de casar-se.

Cap ésser humà és conseqüència directa d’un matrimoni, però en canvi tots ho som d’una fecundació (feta amb més o menys gràcia) i en això, cal reconéixer-ho, els gais que volen tindre fills tenen menys opcions que els heterosexuals.

El ministre, com deia, té raó: el matrimoni gai no contribueix a la pervivència de l’espècie. O millor dit: contribueix tant com ho fa el matrimoni heterosexual.

El problema de les paraules de Fernández Díaz no és que no s’ajusten a la realitat i que són un insult a la intel·ligència (també la dels catòlics, que estan acostumats a pensar menys i a confiar en la providència divina i en els dogmes de fe), sinó que han estat pronunciades per un ministre del Govern d’Espanya a una ambaixada de l’Estat i tenen per objectiu qüestionar els drets civils de part de la ciutadania.

I això és intolerable: Fernández Díaz pot pensar el que vulga a sa casa i a la seua església però en l’exercici del càrrec que ocupa al Govern no pot manifestar-se contrari a l’ordenament vigent en drets civils i pretendre negar els drets econòmics i socials que se’n deriven del matrimoni als homosexuals o a aquells que no volen reproduir-se perquè la seua secta considera que el negoci jurídic que constitueix el matrimoni és una cosa exclusiva de catòlics reproductors.

Innocents

dimecres, 20/02/2013

 

D’un temps a esta part ens hem cansat de vore com cada volta que esclata un cas de corrupció el polític i el partit afectats apel·len sistemàticament a la palpada presumpció d’innocència per provar a defensar-se (o, senzillament, per guanyar temps) com si la responsabilitat penal fóra el mateix que la responsabilitat política. I no, no és així.

La presumpció d’innocència és un principi del Dret penal espanyol que significa a efectes pràctics que la càrrega de la prova durant el procés correspon a l’acusació. En cristià: per aconseguir una condemna penal és l’acusació qui ha de demostrar els fets que imputa a determinada persona. D’una forma més mainstream: tothom és innocent fins que es demostre el contrari i qui acusa és qui ha de demostrar-ho.

Amb la informació que tenim fins ara, per exemple, és prou improbable que el cas dels sobresous que podrien haver cobrat membres destacats de la direcció del PP acabe en condemna penal, perquè a banda del paper que hi juga la prescripció, el delicte fiscal exigeix que la quantitat defraudada passe dels 120.000 euros.

Això significa que és possible que encara que es demostre que Rajoy, Cospedal, Rato o Acebes van cobrar del PP diners que no van declarar a Hisenda esta conducta acabe sense una reprovació penal. I, per tant, sense una condemna ningú podrà dir que són culpables penalment.

Però l’absència de responsabilitat penal significa que no ha d’haver responsabilitat política? Per descomptat que no: en el procés penal la publicació d’unes acusacions de corrupció per part d’un diari no serviria per condemnar ningú, però en política, almenys, mereix una explicació, que és el que molts encara estem esperant.

El problema és que la responsabilitat política està plena de zones grises que depenen de la tolerància de la societat davant determinades conductes i, sobretot, de la pròpia ètica dels polítics.

I en això, i pel que fa al PP, ja sabem que hem tocat pedra.

El precipici de CiU

dilluns, 21/01/2013

Resulta molt complicat entendre què ha passat a l’escena política catalana des del 25N, perquè mai guanyar unes eleccions havia estat tan desastrós per a un partit polític.

Estic segur que Artur Mas passà les nits immediates al diumenge electoral mirant al sostre, preguntant-se qui li manava avançar les eleccions i recordant com de bé estava amb els 62 diputats de 2010, però a dia de hui haver perdut 12 diputats sembla el més lleu dels mals que assetgen el Molt Honorable i el Govern de Catalunya.

Els múltiples casos de corrupció de Convergència, el reconeixement de finançament irregular d’Unió, la paràlisi institucional del Parlament, la comoditat en la que s’ha situat Esquerra, que senzillament veu passar les coses com si no tinguera res a dir i no haguera votat la investidura de Mas, i, sobretot i especialment, el paper que juga en tot això Duran i Lleida dibuixen un inici de legislatura horribilis a Catalunya.

Ni tan sols la qüestió nacional és capaç de tapar el desficaci que s’ha instal·lat al país: dos dies després de presentar una declaració sobiranista, CiU i ERC han hagut de renunciar a allò de l’“Estat propi” per provar a sumar-hi algú. Qui siga.

Òbric parèntesi. En eixe sentit, m’agradaria recordar que el lema de la Diada de 2012, la mateixa que motivà la convocatòria avançada de les eleccions, era “Catalunya, nou Estat d’Europa”. De res. Tanque parèntesi.

La setmana passada, gràcies a la suspensió cautelar del Constitucional a l’euro per recepta que imposà la Generalitat en estiu, vam tornar a vore un altre símptoma de la bogeria i el destrellat que s’ha instal·lat a Catalunya: “Un día nos dirán que es inconstitucional respirar en catalán” vomità el portaveu del Govern, Francesc Homs, sense que li tremolara la veu.

Convergència i Unió sembla decidida no només a fer baixar la cara al milió i escaig de votants que obtingué el 25N, sinó també a demostrar que, al seu costat, Pere Navarro podria passar per un estadista.

I mira que això era difícil.

Llengua i “llibertat”

dimarts , 4/12/2012

A propòsit de l’esborrany que ha preparat el ministre Wert i de les mesures que últimament han posat en marxa el Govern central i molts autonòmics, algunes ments il·luminades ens diuen que no passa res perquè un pare vulga que el seu fill estudie només en castellà a un territori que compta amb dues llengües oficials, i que no costa gens fer una escola per a tres famílies que no volen que els seus fills siguen escolaritzats en català i, per extensió, que no passa res si garantim eixa possibilitat als pares de tots els centres educatius. O, ara, si continuem pagant l’escola privada monolingüe amb diners públics perquè ho faça.

Així, el discurs espanyolista en relació a les altres llengües de l’Estat es disfressa de llibertari quan en realitat és tot just el contrari ja que la “llibertat dels pares a triar en quina llengua s’eduquen els seus fills a l’escola” no existeix, de la mateixa manera que no existeix la ‘llibertat del pares a triar si els seus fills aprenen o no a resoldre equacions de segon grau”.

El sistema educatiu d’un territori amb una pluralitat de llengües ha de garantir que tots els estudiants siguen capaços de dominar totes les llengües oficials en acabar els seus estudis i per aconseguir eixe propòsit el sistema pot primar una llengua sobre l’altra si una de les dos juga en inferioritat de condicions.

A Espanya existeixen diferents models lingüístics a l’educació, i uns funcionen millor que els altres, però tots continuen garantint que milers d’estudiants acaben els seus estudis sense tindre un coneixement suficient d’una de les dos llengües oficials. Però, curiosament, esta llengua mai és el castellà.

Quan un pare es nega a que el seu fill aprenga euskera a Portugalete, gallec a Pontevedra o valencià a Torrent no està exercint la seua llibertat, sinó que està prenent una decisió que contravé el futur i els interessos del seu fill, assegurant-se que no serà capaç de dominar una llengua que necessitarà, per exemple, si vol treballar a l’administració o, senzillament, si vol entendre i parlar amb normalitat amb els seus veïns que sí que la parlen.

Però, clar, potser eixe és l’únic objectiu d’estos pares, d’este Govern i d’aquells que els fan d’altaveu.

Un conte de Tots Sants: la mort del tio Herbasser

dimecres, 31/10/2012

 

En contra del que es podria pensar, no sóc l’únic de la meua família que practica un gust per la mort amb components clínics cada dia més evidents, perquè si tinc un espill on mirar-me és la iaia.

Des que faltà el iaio, en 1993, la iaia manté el dol i assegura que ho farà mentre visca, per la qual cosa la seua roba ha de ser negra. Només negra. Si alguna vegada ma mare li ha regalat una jaqueta o qualsevol peça de roba amb els botons, posem per exemple, grisos, la iaia en compra de negres i els canvia.

Així, si tenim en compte que la iaia no passa del metre i mig d’alçada i que vist sempre de negre absolut hi ha dies en els quals em recorda més una panderola que no pas una persona humana.

Quan enviduà va passar gairebé un any sense eixir al carrer i la resta de la família ens encarregàvem de fer-li la compra i dels altres quefers quotidians. Quan, finalment, va decidir tornar a posar un peu al carrer ho féu només per assistir a missa, especialment si era de difunt, independentment de quina fóra la relació real que mantenia amb el finat, perquè qualsevol excusa era bona per passar la vesprada vetllant un mort.

- I a este mort el coneixia, iaia?

- Home, veges! Este xic treballà un any en la sega de l’arròs del camp de Sollana de la meua cosina Marianeta.

Silenci.

- Està de conya, iaia?

Al principi, i com feia una miqueta de llàstima, de tant en tant la portava en cotxe al tanatori amb la promesa de la iaia de fer-ho curt i de no sobreactuar davant els familiars del mort, però sempre m’enganyava i acabava per muntar una escena perfectament estudiada: li feia una ullada al cadàver, s’apropava a la vídua i deia enmig d’un oceà de llàgrimes de cocodril “L’han deixat tan bé que sembla que encara estiga viu” perquè segons la iaia no hi ha res que reconforte més quan has de fer front a la mort d’un membre de la família que saber que els diners de la funerària han estat ben invertits.

La majoria de les vegades jo optava per quedar-me a la porta de l’habitació on s’exposa el taüt i on els familiars reben les visites però vaig deixar de fer-ho i vaig decidir esperar-la al cotxe perquè una vegada la iaia s’apropà al vidre aparador que mantenia el cadàver refrigerat i em cridà: “Fill, arrima’t a vore’l, que no fa por!”. Quan em vaig refer de l’estupor que em causà la intervenció de la iaia, vaig desitjar amb totes les forces canviar la meua situació per la del cadàver refrigerat.

De tant en tant, però, la història era més graciosa, com la setmana passada:

- No em despentines, que esta vesprada tinc un mort -m’advertí mentre jugava amb ella.

- Qui ha palmat hui, iaia?

- Tu te’n recordes del tio Herbasser?

- Ni idea.

- Sí home! Era un home de Paiporta que anava per les cases venent herba per a les cabretes i els conills.

Silenci.

- Quant de temps fa d’això, iaia?

- Ah, lo manco fa quaranta anys!

Més silenci.

- I com vol que me’n recorde d’un tio que venia herba per les cases fa quaranta anys si jo n’he fet només trenta?

La iaia em mirà amb la boca torta i volgué tancar el tema:

- Pobre tio Herbasser… en el veïnat el volíem molt, saps.

No és país per a Patxis

dimecres, 24/10/2012

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s’ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d’UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

A Galícia el resum és encara més senzill: el PP de Feijóo amplia la majoria absoluta, abaixen PSdG i BNG i entra amb força Alternativa Galega de Esquerda.

Però del que més s’ha parlat des de diumenge, com és lògic, és de la desfeta socialista a tots dos territoris: a Galícia perden més de deu punts percentuals respecte a 2009 i es deixen 7 escons; i a Euskadi, no arriben al 20% del vot (en 2009 van obtindre el 30,7%), queden per darrere de Bildu a les tres províncies i perden 9 diputats.

En resum: dels 150 diputats en joc (75 per cada territori) els socialistes n’han aconseguit 18 a Galícia i 16 a Euskadi, de forma que ni sumats servirien per governar amb majoria absoluta un dels dos parlaments, i si comparem estes dades amb les de 2009 veiem com en tres anys han perdut 16 diputats. Poca broma.

Ha quedat palés que el problema del socialisme espanyol postZP no és que només aconsegueix governs autonòmics quan il·legalitza formacions polítiques, quan pacta amb l’esquerra assaltadora de supermercats o quan la dreta es presenta dividida i és incapaç de posar-se d’acord, sinó que ha decidit acontentar-se amb això i celebrar-ho com si fóra una victòria.

Este socialisme pusil·lànime i regalat encara confia en allò de l’alternança natural del bipartidisme i no se n’adona que s’ha convertit en un element inútil per a representar l’esquerra i per disputar el poder a la dreta i, el que és pitjor de tot, tampoc és conscient que el votant progressista cada dia està més decidit a donar-los l’esquena i a apostar per noves formacions “a l’esquerra del PSOE”.

Els pobres resultats de Patxi López i de Pachi Vázquez han ensorrat encara més l’ànim socialista, però m’agradaria recordar-los que encara no ho hem vist tot: el 25-N li arriba el torn a Pere-Patxi Navarro i al PSC.

Wert, agent doble

dijous, 11/10/2012

Però és sense dubte l’actual ministre d’Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n’ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l’Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l’independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l’educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l’interés del Govern és espanyolitzar l’alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d’estar plantejat molt malament. M’explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l’Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d’un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre’s com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d’un any.

I, sense dubte, Wert tindrà part de culpa.