Arxiu de la categoria ‘General’

La migdiada de Rajoy

dijous, 27/09/2012

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l’expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure’s els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l’actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l’excés d’activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l’estranya desaparició d’Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l’ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d’algú que es passaria el dia en pijama.

Els motius d’Aguirre

dilluns, 17/09/2012

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d’esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s’entén. I ho diu qui fa menys d’un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l’herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingreso” el que podria resumir el grau de duresa de la cara d’esta política.

En primer lloc, per allò d’assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l’ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d’Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l’empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l’administració, cobrava catorze pagues a l’any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l’any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d’alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d’històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.

Hat trick valencià

dissabte, 4/08/2012

En poc més de dos setmanes els valencians hem tornar a evidenciar la nostra capacitat per col·locar a llocs de responsabilitat política persones que en qualsevol altre territori (potser tret de Catalunya, on també les coses vénen prou mal dades) es dedicarien a cobrar una paga no contributiva a canvi de no fer absolutament res.

La primera fou l’estrella revelació de la temporada: Andrea Fabra, diputada al Congrés per Castelló a temps parcial i ravalera a temps complet, la qual al mig d’un debat parlamentari sobre l’enèsima retallada de drets socials es permeté el luxe d’amollar un “¡Que se jodan!” no sabem ben bé a qui: si als aturats als quals se’ls retallaven les prestacions o als partits de l’oposició.

Fa només uns dies, en segon lloc, arribà el torn de l’inefable González Pons, que anuncià en una entrevista a la ràdio que la televisió pública murciana tancaria “demà o despús-demà” sense que per part del Govern murcià s’haguera anunciat res al respecte.

Pons tornà a ser víctima de la pròpia incontinència verbal i del discurs diarreic al qual els valencians ja estem acostumats, però que encara sorprén a determinats indrets de la Confederació Ibèrica de Nacions no entenc ben bé per què.

I, finalment, ha estat el president de Les Corts, l’ultramuntà Juan Cotino, qui saltà a l’escena pública gràcies a un article en el qual afirmava que “Con respecto a las mujeres que decidan abortar, considero que debería ser obligatorio que vieran una ecografía de su hijo antes de decidir”.

La idea de sor Cotino aparegué, com deia, publicada a un article de la pàgina web personal que manté (i probablement també escriu) algun dels escolanets que envolten el president de Les Corts, i podria, efectivament, indignar aquells que consideren que les dones no són idiotes i que saben què fan no només a un quiròfan sinó en qualsevol moment, però malauradament els valencians (novament) estem molt acostumats a les eixides d’este personatge.

Sense pensar-hi massa, em vénen al cap un grapat de grans hits de Cotino: l’anunci de la Llei de Maternitat Valenciana (!) sobre la qual tampoc hem sabut molt més; l’expulsió de Mònica Oltra, entre altres, de Les Corts perquè no li agradaven les seues samarretes; haver fet de la cambra autonòmica una capelleta particular en imposar un crucifix el dia de la constitució de Les Corts; diferents perles en relació a la lluita antiterrorista; i haver insultat, novament, Mònica Oltra en fer referència durant un debat parlamentari a la seua paternitat: “tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, pero possiblement no el coneix”.

Comparada amb González Pons i Juan Cotino, Andrea Fabra mereix un ministeri.

Malparit

dimarts , 24/07/2012

 

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Estes declaracions de Gallardón, fetes al llarg d’una entrevista concedida al diari La Razón, suposen un pas més enllà d’aquelles que realitzà en març al Congrés quan afirmà que una mena de “violència estructural” obligava les dones a avortar, però mantenen el mateix esperit: la negació de la realitat.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l’avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

Independentment de la misèria moral del ministre, però, no acabe de creure’m les seues declaracions. Potser estic pecant d’optimista, però veig incapaç qualsevol Govern (fins i tot este Govern) de portar endavant una regulació més pròpia d’una república islàmica que d’un país que, només de moment, encara és europeu.

Els ministres de Rajoy haurien de saber, en definitiva, que l’Eurocopa o els Jocs Olímpics també funcionen com cortines de fum per provar a tapar la realitat i que, al mateix temps, resulten menys obscenes i miserables.

Oronetes (i II)

dimecres, 11/07/2012

Des d’aleshores les oronetes han tornat any rere any. Sé que no són les mateixes, però m’agrada pensar que d’alguna manera les que arriben cada primavera estan emparentades amb aquelles primeres exploradores.

Les filles o les nétes de les primeres oronetes, però, no sempre han covat al mateix joquer: de vegades sí, i han reformat i ampliat el primigeni, però amb els anys el corral de la iaia s’ha convertit en una mena d’urbanització d’extraradi per a les oronetes del veïnat, amb mitja dotzena de nius.

Al llarg de tantes primaveres he perdut el compte dels exemplars adults que he tret de casa perquè s’havien colat per una finestra i no sabien eixir-se’n o dels pollets que han caigut del niu i que m’ha tocat retornar al lloc fent ús d’una escala altíssima, però també de les covades que no han anat enlloc i dels pollets que no han sobreviscut. El balanç final, però, és molt positiu i són dotzenes les oronetes que han nascut a casa.

Enguany passà una cosa que no havia passat mai: en arribar a dinar amb la iaia vaig vore com un niu havia caigut sencer al terra. És cert que de tant en tant algun tros de fang es trencava i queia, però mai un niu sencer.

Les oronetes ja portaven una setmana covant i de l’impacte els ous es van obrir i el pollets a mig fer van acabar escampats pel terra.

En perdre la covada, però, les oronetes no es van donar per vençudes i després de tres o quatre dies voltant el pilar on estava el primer niu van emprendre les tasques de restauració d’un que estava buit a l’estable.

Òbric parèntesi. Al corral de la iaia ja no hi ha estable però per distingir una zona de l’altra la iaia encara els fa referència amb allò que hi havia fa més de cinquanta anys. Tanque parèntesi.

Amb el nou niu reformat, les oronetes han començat a covar una altra llocada, però semblen més receloses que mai i han començat a atacar qualsevol cosa que consideren perillosa, sobretot a Matt, que es distreu provant a capturar-les a l’aire.

La més perjudicada, per a variar, ha estat la iaia, perquè les oronetes la veuen com una altra enemiga, a l’estil del gos, i a la qual assetgen només posa un peu al corral.

No he pogut eixir a estendre en tot el dia per culpa de la guatlles eixes —es queixà la setmana passada l’ornitòloga.

La veritat és que no ho entenc, iaia: tota vestida de negre i tan menuda sembla una oroneta.

Tota la vida criant-les i mira com m’ho paguen.

Però tot ha valgut la pena, perquè este cap de setmana hem tornat a escoltar el plors llastimosos dels nous pollets.

Oronetes (I)

dimarts , 10/07/2012

 

Fa vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d’estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al costat d’una biga.

Jo era molt menut i em tenien obsessionat: seguia amb deler (i d’amagat entre trastos vells) els mil viatges que feien cada dia amb el bec ple de fang barrejat amb saliva i com anaven apegant-lo a la paret per donar forma al joquer.

La iaia no tardà en protestar perquè embrutaven el corral, però recorde que el iaio, que encara vivia, tancà el tema amb un autoritari: “Deixa-les estar, dona”. I ara ja no, però aleshores la iaia era creguda de bon tros.

El primer any van covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar els plors dels pollets demanant menjar.

Jo passava hores a la cuina de la iaia, veient com els pares empapussaven els fills, sobretot amb parotets de la marjal, i com anaven fent-se grossos dia a dia, fins que arribà un moment en el qual es feren tan grans que amb prou feines cabien tots al joquer.

A què esperen eixos dropos per a eixir?” preguntava impacient la iaia cada dia i jo li contestava com si fóra un expert: “No falta molt, potser demà”.

Un dia, en arribar d’escola, vaig guaitar al corral des de la cuina i vaig vore el niu buit. La iaia em digué “Ix al corral i mira” i això vaig fer, encara amb la motxilla a l’esquena. Estaven els cinc pollets, tan apegats que semblava que estigueren un damunt de l’altre, fent equilibrismes per no caure del fil d’estendre.

I ara, des de fa vint anys, cada estiu espere eixe moment.

Nano

dijous, 28/06/2012

Ahir a la sauna seca de l’spa vaig coincidir amb un xic lleugerament més jove que jo. Hi va entrar només un minut darrere meu, i abans de seure va girar un rellotge de sorra que hi havia enganxat a la paret i al qual jo mai havia prestat atenció.

Es que si no lo pongo no me aclaro con el tiempo.

Vaig somriure i vaig decidir ser una miqueta amable:

La verdad es que no me había dado cuenta de que eso estaba ahí.

Però ell tenia ganes de xarrar:

No jodas, nano. En todas las saunas secas hay un reloj, porque mira —s’aixecà i assenyalà el termòmetre— aquí dentro estamos a noventa grados, nano, y a cuarenta… a cuarenta no-sé-qué de humedad.

Calia donar per acabada l’amabilitat:

Ya.

Però ell encara en volia més:

Yo pongo el reloj por precaución, nano, para no pasarme, porque esta sauna es la que más adelgaza. Y luego, cuando salgo, me doy una ducha fría o me pongo hielo…

¿Por el contraste de temperatura?

No, nano, porque hace calor.

Ya.

El xic feu una ullada a les quatre parets de la sauna.

En Finlandia hay una de estas en cada casa. No he estado nunca en Finlandia ¿sabes?, pero lo he visto en el Discovery. Salía un tío, nano, que aguantaba una hora entera en la sauna. Yo flipo. Era por algo del bombeo de la sangre o no sé qué mierda. Decían que era un superhombre o algo así. Superhombre de nacimiento, ¿eh?, no es que se entrenara.

Vaig continuar callat, però ell no:

La verdad es que si tienes un chalet o algo así una mierda de estas te cabe perfectamente. Y no debe ser muy caro… total, es madera. Luego le pones hormigón por encima para aislar y te queda una cosa muy guapa.

Jo continuava en silenci.

Luego le enganchas una mierda de esas — es referia a l’aparell que produeix el calor— y ya está: al tema. Aunque, ¿sabes qué pasa, tío?, que yo no puedo estar aquí dentro más de cinco minutos, porque tengo migrañas y movidas raras y el médico me ha dicho que tanto calor no es bueno.

Vaig aprofitar un segon de silenci per preguntar mentre assenyalava el rellotge de sorra:

¿Cuánto tiempo llevamos?

No tengo ni idea, nano. Es que con ese reloj nunca me he aclarado.

Blanc o negre

divendres, 8/06/2012

Sota l’eufemisme de “declaració tributària especial” el Govern permetrà que aquells que han defraudat Hisenda paguen només un 10% per regularitzar allò que no feren en el seu moment amb una única intenció: abaixar alguna dècima el dèficit fiscal de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És lògic que els ciutadans s’indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d’IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d’euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l’inefable Montoro compten amb l’aparició per art de màgia de 25.000 milions d’euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

I per moltes raons: perquè s’ha retallat el nombre d’inspectors i el defraudador no té por; perquè declarar un 10% no és cap regal (quan es féu a Itàlia la quota no passà mai del 7%); perquè per als traficants de drogues o armes i altres delinqüents acostumats a tractar amb diners negres, el delicte fiscal (que és el pitjor que et pot passar quan no declares els ingressos com toca) és el que menys els preocupa; i, en definitiva, perquè no té sentit que qui ha defraudat, i ha vist com no passava res, no continue fent-ho.

Al remat, tot són inconvenients.

La conformitat d’Urdangarin

dijous, 3/05/2012

Esta setmana alguns mitjans han informat que les defenses lletrades d’Urdangarin i del seu ecs!soci Diego Torres haurien proposat a la Fiscalia la possibilitat de buscar un acord per evitar que cap dels dos posara un peu a presó. Tot i que es tracta d’una filtració i que ningú ha pogut confirmar quins serien els termes exactes de la proposta, la gent llega ha reaccionat amb certa indignació davant una pràctica processal que, per a ser sincers, té lloc cada dia als jutjats d’Espanya: l’acusat reconeix els fets, delata altres possibles acusats, prova a reparar el dany causat (en este cas la xifra seria de 3,5 milions d’euros) i, a canvi, el Fiscal rebaixa la petició de la pena sol·licitada inicialment.

En realitat, esta pràctica resulta tan freqüent que la Llei reconeix expressament la possibilitat de la conformitat en els delictes que s’enjudicien a través del procediment de Diligències Urgents (coneguts popularment com judicis ràpids) i fixa que la rebaixa de la pena serà d’un terç sobre la mínima que preveu que el Codi Penal. Els advocats estem cansats de fer judicis ràpids i, per tant, de negociar la pena, en casos de trànsit (alcoholèmies i conduir sense carnet) o de violència de gènere, però no només: també ha estat el que feren Betoret i Campos al cas Gürtel per evitar el judici.

Ben mirat, però, el sistema és el mateix que s’aplica a tot el dret sancionador: per exemple, en el cas de les multes de trànsit si pagues i no presentes al·legacions la quantia de la multa es redueix, i el mateix ocorre amb les sancions derivades per infraccions a Hisenda o en el dret administratiu general, i la raó per la qual l’Estat permet este tipus d’acords és perquè sovint ix més a compte rebaixar la sanció a canvi d’evitar el cost material i econòmic que suposa celebrar un procés (en els casos penals) o instruir un expedient (en el cas de les sancions administratives).

En el cas del duc de Palma, pel que sembla, l’acord busca un doble resultat: d’una part evitar el judici i d’una altra, i principalment, evitar la presó. Respecte a la segona, sóc prou incrèdul i, independentment de l’iter que prenga el procés i de si hi ha pacte o no amb la Fiscalia, no crec que Urdangarin mai pose un peu a presó. En canvi, el judici públic sembla inevitable: cal recordar que el pseudosindicat Manos Limpias s’hi ha personat com acusació particular contra el duc i qualsevol acord, encara que la sentència arreplegara finalment el pacte entre la Fiscalia i els acusats, hauria de ser necessàriament entre totes les parts.

Personalment, només espere que si l’advocat d’Urdangarin arriba a un acord amb la Fiscalia i l’acusació particular per evitar la presó entre les condicions s’incloga l’exili del duc i els caps de Matas i de Camps en dos safates de plata.

Així, almenys, encara guanyaríem alguna cosa.

Retallar i rasurar

dijous, 26/04/2012

He de reconéixer que he perdut el compte dels drets civils i econòmics que en les últimes setmanes hem vist retallats (o arrancats de soca-rel en alguns casos) gràcies a l’ànim reformista dels ministres de Rajoy.

Els ingenus pensàvem que la terrible reforma laboral i l’anunci de regressions democràtiques com la cadena perpetua revisable, la tornada a la nova/vella llei de l’avortament o l’eliminació d’Educació per a la Ciutadania serien tot el que hauríem de patir d’este nou govern, però la realitat ha estat molt més dura: augment d’impostos contra el que anunciaven en campanya, atacs a la funció pública amb comiats massius, la retirada de les convocatòries d’oposicions públiques i els retalls als salaris dels funcionaris, la imminent politització de la televisió pública espanyola, l’augment general de taxes per accedir al sistema de justícia, la criminalització dels moviments socials que protesten contra les retallades anteriors fins arribar a la banalització del Codi Penal, el qüestionament sistemàtic de l’estat autonòmic i, ara, el desmantellament dels sistemes públics de salut i educació.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d’haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l’augment de la ràtio d’estudiants per aula a primària i secundària, l’increment de les taxes universitàries i l’acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l’euro per recepta farmacèutica que s’haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

El pitjor de tot, però, és que els ciutadans ens hem assabentat d’estes retallades per boca d’uns ministres tan inútils i incapaços com Ana Mato i José Ignacio Wert. I per a això, la veritat, jo no estava preparat.