Arxiu de la categoria ‘General’

El príncep i el paquiderm

dimarts , 17/04/2012

 

Quan vaig marxar a Itàlia, dimecres passat, em vaig emportar una edició en castellà d’El príncep que tenia per casa amb la intenció de distreure’m durant el viatge. Esta obra de Maquiavel és un tractat de política que el florentí dedicà a Llorenç de Mèdici i que repassa no només els tipus de principats que existien a l’època, sinó també com conquistar-ne de nous i, sobretot, com ha d’actuar un príncep si vol mantenir-se al poder.

A los hombres hay que ganarlos o aniquilarlos, pues se vengan de las ofensas sin importancia; de las graves no son capaces. De ahí que toda ofensa que se inflija a un hombre ha de ser tan grande que no se tema su venganza.”

Gràcies a paràgrafs com l’anterior, per “maquiavèl·lic” s’entén una actitud basada en l’absència d’escrúpols, i és que El príncep és un compendi d’instruccions per poder conquerir i governar en una època en la qual Itàlia estava formada per tants comptats, ducats i principats que, en la pràctica, resultava ingovernable.

És fàcil, però, fer una actualització de les paraules de Maquivel al nostre temps i aprendre alguna cosa, ja que tampoc massa coses han canviat des del segle XIV:

En toda ciudad conviven dos diferentes “humores”, lo que ocasiona que el pueblo no desee ser gobernado ni oprimido por los grandes y que los grandes deseen oprimir al pueblo”

Són molts els governants que al llarg dels segles han trobat a les pàgines d’El príncep consells pràctics per sotmetre els seus súbdits i per mantenir-se al poder i crec que no haguera estat de més que el Borbó li haguera pegat una ullada al capítol IX, De principatu civili, per evitar l’espectacle que ens ha regalat, ja que diu coses tan assenyades com ara:

Quien llegue a príncipe gracias al favor del pueblo ha de mantenerlo amigo (…) mas quien, contra la voluntad popular, llegue a príncipe con el favor de los grandes deberá, antes que nada, ganarse al pueblo.”

I sobretot:

“Un príncipe prudente debe pensar el modo por el cual sus ciudadanos siempre y en cualquier circunstancia tengan necesidad del principado y de él.”

Tres consideracions superficials sobre el diputat ‘clau’ d’UPyD a Astúries

dijous, 29/03/2012

El recompte dels vots dels residents a l’estranger per la circumscripció occidental d’Astúries ha fet que els socialistes hagen guanyat un altre escó a costa del Foro de Cascos, de forma que ara ens trobem amb un empat a 22 diputats entre l’esquerra (PSOE i IU) i la dreta (PP i Foro).

Molts, alegrement, s’han afanyat a considerar que l’únic diputat obtingut per UPyD guanya així un paper clau en poder trencar l’empat i determinar el futur govern, però caldria fer algunes consideracions:

PRIMERA.- Passe el que passe, el més probable és que UPyD no entre en cap govern (del signe que siga), però això no els evitarà haver de retratar-se: en qualsevol cas el seu vot suposarà un posicionament. De moment, ja sabem que Díez es comporta com els nacionalistes que tant ha criticat: a canvi d’un hipotètic pacte a Astúries (on han obtingut el 3,75% dels vots) exigirà contrapartides a Madrid. Brava.

SEGONA.- Hem de tindre en compte un altre factor: si UPyD té grup parlamentari al Congrés és perquè el diputat del Foro es va prestar de crossa per poder trampejar la llei amb el beneplàcit del PP, fet que ens podria indicar quin és el camí que pretén recórrer el diputat upeidià per tornar els favors a uns i als altres.

TERCERA.- L’escó obtingut a última hora pels socialistes, de moment, només ha aconseguit acabar amb la majoria absoluta de què disposaven PP i Foro. Una majoria, però, que en la pràctica resultava prou més relativa que absoluta, ja que ningú ha donat per fet en cap moment que els dos partits de dreta siguen capaços de posar-se d’acord ni en l’hora: podria passar, per exemple, que PP i Foro arriben al ple d’investidura sense cap tipus de pacte i opten per votar el propi candidat. En eixe cas, si PSOE i IU tenen un acord, el diputat d’UPyD esdevindrà inútil.

Mirinyac

dijous, 8/03/2012

El malnom de la iaia és menyinyaque perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb tendència a bufar en caldo gelat, fou l’última del poble que deixà de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura de fils d’aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum a les faldes exteriors.

Òbric parèntesi etimològic. De com mirinyac, del castellà miriñaque, degenerà en la forma local menyinyaque és un misteri. Tanque parèntesi etimològic.

El meu besavi, que heretà el malnom de sa mare, el passà a les quatre filles, la tercera de les quals és la meua iaia. Durant este trànsit, afortunadament, es va perdre el malnom de son pare, el tio Lleganya.

Quan faltà el iaio, que es referia a les cunyades com les llúdries (!), les altres tres germanes començaren a passar la vesprada amb la iaia, per això de fer-li companyia i, perquè, en realitat i a la seua edat, tampoc tenien res millor a fer. Així, amb els anys, em vaig acostumar a vore les quatre al tendur de la saleta de la iaia com quatre lloques en hivern.

La setmana passada, però, faltà la major, Maria Antònia (aka Antonieta), a punt de fer els 100 anys.

Com ho porta, iaia?

Bé, fill, bé. La meua Antonieta ja era molt major.

Sí… noranta-nou anys no està gens malament…

Encara que a mi, en realitat, el que m’ha fotut és comprovar que, en contra del que em pensava, les menyinyaques no són immortals.