Arxiu de la categoria ‘Justícia’

Escrache i violència

dimarts , 2/04/2013

 

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l’escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l’assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l’amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d’acord i que no m’agrada l’escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l’amenaça d’un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d’accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l’argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè en un estat democràtic l’ús legítim de la violència és exclusiu de l’estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d’acord és que les accions d’escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l’escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d’atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l’escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d’assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d’un diputat al costat dels cinc milions d’aturats que no troben feina?

En definitiva: l’escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.

Orgiàstic

dimarts , 15/05/2012

Qualsevol que tinga un blog (encara que siga este) i que, entre destrellat i destrellat, pretenga opinar sobre l’actualitat informativa necessitaria un mes sencer per provar a entendre tot el que tingué lloc ahir a València.

D’una part, a la seu del Tribunal Superior de Justícia tornàvem a vore El Bigotes, el personatge més caricaturitzat de la trama Gürtel, per a declarar no per allò que molts qualificaven de “quatre tratges” (i unes sabates de pell de poltre) i que tantes alegries processals ens donà a finals de 2011 i principis de 2012, sinó per la causa que estudia el finançament irregular del Partit Popular valencià.

Al mateix temps, però a la Ciutat de la Justícia, el jutge Castro que investiga el cas Nóos a Palma prenia declaració a un grapat de prohoms valencians (germans Roig inclosos) i acabava el dia amb dues noves imputacions: el secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics (!) de la Generalitat i la responsable jurídica de la Ciutat de les Arts, tots dos acusats de prevaricació.

Quasi a la mateixa hora, la junta general d’accionistes del Banc de València (en queda algun amb ganes de parlar-ne?) aprovava denunciar la cúpula directiva de l’entitat intervinguda, entre els quals es troba José Luis Olivas, ecs!president de la Generalitat entre Zaplana i Camps.

I només faltaven Les Corts, amb una altra sessió de la comissió d’investigació què pretén determinar (d’aquella manera) què ha passat a la CAM, per evidenciar com han deixat el país aquells que ens malgovernen des de fa massa anys.

I mentre tot això passava a València, Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra passejava per Calp i posava una placa als peus del penyal d’Ifac.

De veritat no podia haver anat més lluny?

La conformitat d’Urdangarin

dijous, 3/05/2012

Esta setmana alguns mitjans han informat que les defenses lletrades d’Urdangarin i del seu ecs!soci Diego Torres haurien proposat a la Fiscalia la possibilitat de buscar un acord per evitar que cap dels dos posara un peu a presó. Tot i que es tracta d’una filtració i que ningú ha pogut confirmar quins serien els termes exactes de la proposta, la gent llega ha reaccionat amb certa indignació davant una pràctica processal que, per a ser sincers, té lloc cada dia als jutjats d’Espanya: l’acusat reconeix els fets, delata altres possibles acusats, prova a reparar el dany causat (en este cas la xifra seria de 3,5 milions d’euros) i, a canvi, el Fiscal rebaixa la petició de la pena sol·licitada inicialment.

En realitat, esta pràctica resulta tan freqüent que la Llei reconeix expressament la possibilitat de la conformitat en els delictes que s’enjudicien a través del procediment de Diligències Urgents (coneguts popularment com judicis ràpids) i fixa que la rebaixa de la pena serà d’un terç sobre la mínima que preveu que el Codi Penal. Els advocats estem cansats de fer judicis ràpids i, per tant, de negociar la pena, en casos de trànsit (alcoholèmies i conduir sense carnet) o de violència de gènere, però no només: també ha estat el que feren Betoret i Campos al cas Gürtel per evitar el judici.

Ben mirat, però, el sistema és el mateix que s’aplica a tot el dret sancionador: per exemple, en el cas de les multes de trànsit si pagues i no presentes al·legacions la quantia de la multa es redueix, i el mateix ocorre amb les sancions derivades per infraccions a Hisenda o en el dret administratiu general, i la raó per la qual l’Estat permet este tipus d’acords és perquè sovint ix més a compte rebaixar la sanció a canvi d’evitar el cost material i econòmic que suposa celebrar un procés (en els casos penals) o instruir un expedient (en el cas de les sancions administratives).

En el cas del duc de Palma, pel que sembla, l’acord busca un doble resultat: d’una part evitar el judici i d’una altra, i principalment, evitar la presó. Respecte a la segona, sóc prou incrèdul i, independentment de l’iter que prenga el procés i de si hi ha pacte o no amb la Fiscalia, no crec que Urdangarin mai pose un peu a presó. En canvi, el judici públic sembla inevitable: cal recordar que el pseudosindicat Manos Limpias s’hi ha personat com acusació particular contra el duc i qualsevol acord, encara que la sentència arreplegara finalment el pacte entre la Fiscalia i els acusats, hauria de ser necessàriament entre totes les parts.

Personalment, només espere que si l’advocat d’Urdangarin arriba a un acord amb la Fiscalia i l’acusació particular per evitar la presó entre les condicions s’incloga l’exili del duc i els caps de Matas i de Camps en dos safates de plata.

Així, almenys, encara guanyaríem alguna cosa.

Igual per a tots (i II)

dilluns, 26/03/2012

Però és, com resulta fàcil imaginar, en l’aplicació pràctica de les Lleis quan és fàcil assistir a un tractament diferenciat depenent de qui és el subjecte passiu d’un procediment i quan es fa palés que, efectivament, la Justícia no és igual per a tots.

I podríem començar per una qüestió òbvia: els diners. Saul Goodman, l’advocat de la sèrie Breaking bad, es presenta a la segona temporada amb una frase lapidària: “Tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar”. O millor dit: amb diners, torrons.

Açò no significa, ni de bon tros, que només amb diners un ric puga eixir-se’n net d’una acusació, però tindre molts euros per a gastar suposa, en primer lloc, tal com féu Camps al cas dels vestits, recórrer qualsevol interlocutòria, diligència i providència que dictava el jutjat, de forma que va aconseguir que la instrucció del cas s’allargara durant tres anys, temps més que suficient per, en este cas concret, aconseguir el seu propòsit: fer-se de nou amb l’acta de diputat i gaudir així de les particularitats que atorga l’aforament de diputat autonòmic.

Un altre exemple: Carlos Fabra, ecs!president de la Diputació de Castelló, sembla que al remat serà jutjat enguany després de més de huit anys pegant bacs i d’haver estat a punt d’eixir-se’n com si res gràcies a la prescripció de part dels delictes pels quals està acusat i que el Suprem va corregir. La prescripció determina que després d’un temps concret sense que s’haja produït cap actuació judicial o de part, el cas ha d’arxivar-se per garantir la seguretat jurídica del justiciable.

En el cas de Fabra hi jugava a favor la prescripció i, també, que el jutjat de Nules encarregat de la instrucció no té un jutge titular, circumstància que ha allargat el cas fins a l’extrem. Per sort per a Fabra, el jutjarà el mateix òrgan que considerà en el seu dia que cinc delictes estaven prescrits: l’Audiència Provincial de Castelló.

A Camps, en canvi, li beneficià que el president del Tribunal Superior del País Valencià, Juan Luis de la Rúa, fóra “més que amic” seu, ja que es va permetre el luxe de votar a favor de l’arxiu de la causa contra l’ecs!President, fet que allargà el procediment un any més fins que el Suprem el tornà a reobrir.

La vinculació amb el poder, doncs, també juga a favor dels rics a l’hora de fer front a la Justícia: ja siga evitant que es convoquen les places de jutge necessàries per possibilitar la prescripció de les causes o bé per fer que voten allò que més et convinga.

Però no tot està perdut quan ni els diners, ni la prescripció, ni la capacitat de col·locar jutges amics (o de, directament, no col·locar-los) ajuden a obtindre una sentència absolutòria, perquè sempre existeix una última oportunitat per evitar una condemna: l’indult.

Este dret de ‘gràcia’ permet al Govern beneficiar aquells que per diferents raons consideren que no han de complir les penes que els ha imposat la Justícia i a Espanya sol aplicar-se, per exemple i entre altres, a ecs!ministres socialistes acusats de segrest, a jutges condemnats per prevaricació, a mossos d’esquadra condemnats per tortures, a empresaris acusats de frau, a consellers del Banco Santander o a càrrecs memocristians d’Unió Democràtica de Catalunya.

Així doncs, i donat que personatges com Garzón, Matas o Urdangarín encaixen a la perfecció en el perfil d’indultable costa creure que algun dia posaran un peu a presó.

Igual per a tots? (I)

dimecres, 21/03/2012

 

No recorde quin professor de la facultat ens va explicar que era lògic que la Justícia patira el descrèdit de la societat en general ja que, en el millor dels casos, els jutjats i tribunals només donen la raó a una de les parts que s’enfronten en un procediment. Això suposa, en la pràctica, que com a mínim la meitat dels ciutadans que esperen ser reparats en allò que consideren legítim no troben en l’administració de Justícia una solució als seus problemes.

Òbric parèntesi. D’una forma més senzilla: és molt difícil que qui perd un judici considere que s’ha fet Justícia, i almenys la meitat dels que van a un judici el perden. Tanque parèntesi.

A eixe fet, que forma part del caràcter humà i que se sol circumscriure a l’esfera personal de l’afectat, cal sumar una llarga llista de circumstàncies que fan que la ciutadania en conjunt no se’n refie de la Justícia: el caràcter polític d’òrgans com el Fiscal General, els tribunals Constitucional i Suprem o el Consell General del Poder Judicial; el corporativisme de jutges i magistrats; la falta de mitjans; el ritme assossegat de la majoria dels jutjats; la feina d’advocats inútils; o el sistema de penes espanyol que permet, per exemple, que es castigue amb més anys de presó qui atraca un supermercat (de 2 a 5 anys) que a qui malversa fins a 4.000 euros de diners públics (presó de 6 mesos a 3 anys).

Però també, i especialment, incideix en la imatge de la Justícia una idea que forma part de l’imaginari col·lectiu i que a propòsit de l’allau de casos de corrupció que hui per hui col·lapsen els òrgans jurisdiccionals ha pres encara més força: que es tracta de forma diferent a rics i a pobres.

Òbric un altre parèntesi. És molt recomanable el programa que Salvados dedicà al tema. Tanque un altre parèntesi.

En eixe sentit, el primer que convindria determinar és què s’entén per rics i què s’entén per pobres però podríem fer-ho fàcil i limitar-nos a circumscriure els rics al grup format per banquers, polítics i gendres del rei d’Espanya. Els pobres, per tant, seríem tota la resta.

Ara sí, a la pregunta de si la Justícia tracta igual els rics i els pobres no es pot respondre amb un sí o amb un no, ja que com la majoria de coses en esta vida, depén: en principi, la Llei és la mateixa per a tots i, per tant, el que preveu s’aplica a tots de la mateixa forma i, així, la mateixa conducta, independentment de si és realitzada per un pobre o per un ric, mereixerà la mateixa resposta. En eixe sentit, i donat que no existeixen lleis ad hoc en funció de la notorietat del subjecte passiu sí que podem dir que la Justícia és igual per a tots, encara que no siga veritat.