Arxiu de la categoria ‘Mitjans’

GandiaShore és la veritat

dijous, 25/10/2012

 

Estic convençut que GandiaShore, el reality que fa un parell de setmanes estrenà l’MTV, és un salt en l’evolució (o en la involució) de la televisió espanyola. I el que és pitjor encara: puc raonar-ho.

La principal novetat del programa ambientat a la capital de Safor és que no té cap pretext ni excusa. Si fins ara tots els realities que havíem vist tenien algun leitmotiv més o menys consistent per provar a donar-li sentit al programa, encara que fóra fingit, a GandiaShore ni s’han molestat a buscar-lo. Per això podem dir que GandiaShore és autèntic.

Pensem, per exemple, en ¿Quién quiere casarse con hijo?, de Cuatro: un grup de mares, preocupades perquè els seus fills continuen fadrins als 25 anys decideix que cal buscar-los una dona i no tenen una altra idea millor que fer una mena de càsting entre diferents candidates. No cal ser, per tant, massa espavilat per entendre que es tracta d’un paripé per justificar el programa i ningú creu de veritat que, tret de l’estupidesa dels participants, res d’allò que ofereix ¿Quién quiere casarse con mi hijo? siga real.

Així, hem vist realities que pretenien buscar cantants, recórrer Àsia, fer que una família convivira amb una tribu africana, enviar famosos a una illa a passar fam, buscar una dona de ciutat a un granger o, senzillament, disfressar-se d’experiments sociològics, però mai havíem vist un programa que no tinguera cap intenció més enllà que la d’ajuntar huit analfabets suprahormonats i deixar que interaccionaren entre ells i, també, amb altres analfabets suprahormonats de Gandia.

Òbric parèntesi. I on diu ‘interaccionar’ vol dir emborratxar-se i follar. Tanque parèntesi.

I eixe és precisament el quid del programa, perquè ningú espera que els participants de GandiaShore facen res: no canten, no ballen, no fan proves estúpides i no hi ha regles ni eliminatòries ni expulsions. No hi ha absolutament res, només ells i els tatuatges, els músculs, la silicona, les celles depilades, les extensions, les manicures impossibles, la roba fluorescent i l’abús de l’animal print.

I amb això ja ens va bé.

ARA, al País Valencià

divendres, 2/03/2012

A propòsit de l’arribada de l’edició en paper del diari ARA al País Valencià s’encetà un debat entre part de l’esquerra i el nacionalisme valencians que considere que resumeix perfectament un dels mals que patim a este país d’orxata i de fartons.

Òbric parèntesi. M’abstindré de posar nom i cognoms perquè sóc un xic molt discret i perquè no tinc ganes de contestar amb contrarèpliques les rèpliques que m’arribarien, perquè déu sap que mai acabaríem. Tanque parèntesi.

La gran majoria d’esta part de la societat a què feia referència celebrà, com no podia ser d’una altra forma, la publicació d’una nova capçalera diària (encara que en el nostre cas siga la distribució d’una capçalera ja existent), però de forma gairebé immediata va arribar el primer però: que es fa a Barcelona.

Este fet, d’altra part prou obvi, ja que totdéu sap que l’ARA és un diari català, va ser l’espurna que encengué un debat a propòsit de la conveniència o no de prendre com a mitjans de referència diaris que no s’editen ni es publiquen a casa nostra, i se suggeria la necessitat (completament raonable) de crear un espai comunicatiu propi valencià i en valencià per evitar caure en provincialismes.

El problema real, però, és que, tret d’honroses excepcions que tampoc no esmentaré per si me n’oblide d’alguna, que un mitjà siga valencià (o fins i tot en valencià, com ocorre amb els informatius de Ràdio Televisió Valenciana, que són capaços de dedicar deu minuts a la inauguració d’una exposició de cabassets de vímet a Gata de Gorgos) no suposa cap garantia per evitar caure en actituds provincianes.

La prova del nou ens la donen els diaris valencians (en castellà, això sí) Levante-EMV i Las Provincias. El primer, originàriament batejat només com El Mercantil Valenciano, però incapaç de treure’s de damunt el prenom franquista imposat (com sí que féu en el seu moment La Vanguardia amb el cognom Española) tot i ser el diari progressista de referència per a una gran part de valencians destaca per les seues portades i titulars de bomber, com aquella que dedicà a cinc columnes i amb una foto immensa al fet que Madrid havia furtat als valencians el rècord Guinness (!) de paella gegant (!).

I Las Provincias, ai! Las Provincias, la bèstia negra de l’esquerra i del nacionalisme valencians, és com el gos que canvia d’amo però és incapaç de traure’s el collar perquè està tan domesticat que ja no sap passejar pel seu compte: encara retrona al cap de molta gent l’entrevista que el personatge Ramón Palomar (!) li féu a l’ecs!Molt ecs!Honorable Camps (atenció: després de més de dos anys sense haver-ne concedir cap) i durant la qual li preguntà, entre altres perles: “¿Si sus hijos le saliesen góticos, cómo lo encajaría?”.

Amb esta situació, l’arribada de l’ARA als quioscos valencians em sona a glòria divina.