Arxiu de la categoria ‘Política’

Escrache i violència

dimarts , 2/04/2013

 

La pràctica totalitat de les opinions que he llegit sobre l’escrache a polítics per part de la PAH coincideixen a rebutjar els vòmits cavernaris que han encapçalat Rosa Díez i Cristina Cifuentes comparant estes accions amb la kale borroka, però no només en això, perquè també coincidien en dos aspectes més: primerament, que no és admissible l’assetjament personal i domiciliari a polítics que no voten allò que algú pretén i, en segon lloc, que esta nova mesura de pressió podria tindre efectes contraproduents pel que fa a l’amplíssim suport popular que té la PAH.

Pel que fa al primer punt, he de dir que estic d’acord i que no m’agrada l’escrache que es produeix a domicilis particulars, perquè encara que és cert que qui es troba sota l’amenaça d’un desnonament no té moltes més opcions damunt la taula, en una democràcia esta mena d’accions haurien de ser les últimes a exercitar: sempre cal buscar-ne de més pacífiques.

Òbric parèntesi. I no, no em val l’argument que diu que els desnonats són expulsats de sa casa amb violència perquè en un estat democràtic l’ús legítim de la violència és exclusiu de l’estat i no pot ser de cap altra manera. Tanque parèntesi.

Amb el que no puc estar d’acord és que les accions d’escrache poden restar suport a la PAH i a la ILP que es tramita al Congrés, perquè tot i que són mètodes discutibles, estèticament qüestionables i que cap polític més o menys seriós hi participarà o hi donarà un suport explícit, la població general ha arribat a un punt de desesperació en el qual eixa mínima quantitat de violència emprada durant l’escrache a polítics no és només perfectament assumible per qualsevol ciutadà, sinó que fins i tot és ben rebuda.

En una situació econòmica i social normalitzades, amb unes xifres d’atur suportables, sense retallades en serveis bàsics i sense congelacions de pensions i prestacions socials, l’escrache haguera merescut un rebuig molt més enèrgic del que està rebent, però què és una xicoteta dosi d’assetjament al costat de la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit un funcionari des que començà la crisi? Què són uns crits i algun insult aïllat al costat de les retallades en sanitat i educació del govern? Què són quatre adhesius de color verd a la porta d’un diputat al costat dels cinc milions d’aturats que no troben feina?

En definitiva: l’escrache està mal, però és que la gent encara està pitjor.

Chávez per als veneçolans

dimecres, 13/03/2013

 

Una de les coses que ha posat en evidència la mort de Chávez és que sembla que sóc l’única persona del món que no té una opinió formada sobre la figura d’este polític ni sobre la política veneçolana en general.

Òbric parèntesi. I mira que tinc opinió sobre quasi qualsevol cosa, encara que no tinga ni puta idea. Tanque parèntesi.

D’una part hem vist l’esquerra més ortodoxa (i pollosa) idealitzar sense cap mena de rubor ni autocrítica el paper jugat per un líder populista de caràcter expansiu i amb tics totalitaris que no ha tingut cap problema a l’hora de signar acords i deixar-se fotografiar amb els líders més sanguinaris del planeta, responsables de les dictadures més vergonyants.

I d’una altra, hem hagut d’escoltar tota mena de qualificatius per a un líder triat a les urnes una vegada darrere l’altra i que, un cop mort, serà substituït per un nou líder que, també, serà triat en unes noves eleccions democràtiques i al qual el govern espanyol ha venut material de guerra sense que li haja tremolat la mà. Tan dolent no seria, doncs.

Imagine que és difícil santificar o condemnar a l’infern un cos que encara està calent (o en el cas de Chávez, embalsamat) i que es necessitarà temps per saber si el chavisme ha suposat o no una millora per als ciutadans veneçolans més enllà dels hits polítics “¡Exprópiese!” o “¡Aquí huele a azufre!” que tant ens han fet riure.

L’única cosa que tinc clara a hores d’ara és que Chávez seria un polític difícilment assumible per a una democràcia europea, però en canvi per a molts és justament el que mereixien els veneçolans.

I en això no puc estar d’acord.

Improcedent

dimecres, 27/02/2013

El señor Bárcenas dejó el PP en 2009”

Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, el 23 de gener de 2013.

La demanda de Bárcenas contra el Partit Popular per comiat improcedent és només un pas més en el sainet que des de fa setmanes ens està regalant el partit més votat a Espanya i, potser, els advocats de l’ecs!tresorer es van basar en aquella explicació tan boja que Carlos Floriano va donar per justificar que no s’haguera acomiadat Jesús Sepúlveda, ecs!alcalde de Pozuelo, ecs! (o no) de la ministra Ana Mato i al qual el jutge Ruz considera receptor de més de mig milió d’euros de la trama Gürtel:

El Sr. Sepúlveda lo que hizo fue presentar un escrito pidiendo la baja del partido pero sigue siendo trabajador de esta casa, (…)…Otra cosa es que se le pueda echar y entonces te vas a Magistratura de Trabajo y el Magistrado te dice “este despido es improcedente, ahora lo readmites”, es que eso es lo que pasa si usted despide a alguien por estar imputado que no es causa objetiva de despido, es un despido improcedente y entonces lo tienes que readmitir”.

Òbric parèntesi. Curiosament, el PP va acomiadar Sepúlveda una setmana després d’este deliri legal de Floriano. Tanque parèntesi.

En realitat, no cal que Bárcenas cite la fantàstica doctrina Floriano per defensar les seues pretensions d’indemnització (entre altres coses perquè no s’ajusten a la legalitat) perquè ho té molt més fàcil: si es confirma que, efectivament, va treballar per al PP fins el 31 de gener de 2013 i que se’l despatxà sense la preceptiva comunicació escrita que exigeix l’art. 55 de l’Estatut dels Treballadors, el comiat serà declarat improcedent: “el despido deberá ser notificado por escrito al trabajador, haciendo figurar los hechos que lo motivan y la fecha en que tendrá efectos”.

 

Segons la informació publicada, Bárcenas s’assabentà del comiat en consultar la seua vida laboral després de tornar d’esquiar a Canadà, sense que el PP haja encara demostrat que li havia comunicat que el despatxava ni, millor encara, quina era la relació (laboral o no) que mantenia amb el partit/empresa.

Bárcenas guanyarà el judici contra el PP, però jo només espere que el seu advocat cite María Dolores de Cospedal com a testimoni i escoltar-la dir en sala allò de “La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido en forma efectivamente de simulación, simulación de lo que hubiera sido en diferido en partes de lo que antes era una retribución” i vore com al jutge li explota el cap.

Tenen responsabilitat els votants en els casos de corrupció?

dijous, 10/01/2013

Caldria començar enunciant una obvietat: de la mateixa forma que no tots els valencians som el PPCV, tots els catalans no són CiU. Però, i això és important, entenc que en els casos de corrupció política existeix una concurrència de culpes entre els corruptes i aquells que els recolzen electoralment.

Per dir-ho d’una altra forma: en els casos de corrupció existeixen diferents graus de participació que inclouen, també, aquells que possibiliten que els imputats, processats i acusats de corrupció continuen a les institucions.

No negue que el cas del País Valencià és paradigmàtic: de nord a sud, o el que és el mateix: de Carlos Fabra a Sonia Castedo i el cas Brugal, passant pels casos Gürtel, Emarsa i Cooperació, el PPCV ha vertebrat el país alhora que, encara hui, es manté com a força hegemònica a gairebé totes les institucions amb el recolzament de la majoria dels electors valencians.

Això no obsta, o no hauria d’obstar, però, per desviar l’atenció del que ha passat, i encara passa, a Catalunya amb Convergència i Unió: els primers tenen segrestada la seu principal del partit per fer front a una fiança de tres milions d’euros i tenen els casos ITV i Palau oberts; i els segons, democratacristians (!), han arribat a un acord amb l’acusació pública per evitar la presó al cas Pallerols a canvi de tornar la meitat dels 600.000 euros de diners públics que es van desviar per a finançar el partit i algunes butxaques particulars cristianes.

CiU ha aconseguit que els valencians puguem mirar els catalans directament als ulls i sense cap tipus de sentiment d’inferioritat, perquè la corrupció afecta tant els òrgans vitals de la dreta valenciana com de la catalana i tot i això la situació institucional d’uns i dels altres és immillorable: els primers mantenen la majoria absoluta a la Generalitat, a les diputacions i als mateixos ajuntaments que han arrasat en benefici propi i els segons acaben de reeditar un acord de govern amb ERC per mantenir-se a la Generalitat tot el temps que faça falta amb la qüestió nacional com a cortina de fum.

Qui ha possibilitat que totes dues forces continuen governant al País Valencià i a Catalunya són, justament, els electorats valencià i català, els quals, tot i ser conscients dels casos de corrupció que assetgen els capitostos del PPCV i de CiU han tornat a convertir-los en les primeres forces polítiques a una i a l’altra banda de l’Ebre.

Potser sona fort, i em fa una mica de por escriure-ho, però els votants del PPCV i de CiU mereixen la consideració de cooperadors necessaris en tots estos casos de corrupció.

El calvari d’Alberto Fabra

dimecres, 19/12/2012

Costa creure que algú amb el carisma d’una sabata i l’autoritat d’un tamagochi haja estat capaç de mantindre’s al cap de l’executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.

Des que substituí Camps, en juliol de 2011, Alberto Fabra ha passat per un via crucis tan despietat que al seu costat el calvari de Crist podria considerar-se un dia de relax a un spa de luxe.

Fabra no només heretà de Camps un país arruïnat i en liquidació com a conseqüència de la gestió d’uns nous rics de mans foradades, sinó que també ha hagut de fer-se càrrec d’un grup parlamentari farcit d’imputats, acusats i processats i d’un Consell on farien falta molts canuts per poder fer una sola o.

Durant els 17 mesos que Fabra porta de Molt Honorable hem vist com els casos de corrupció Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa i Nóos avançaven als jutjats i com el nombre d’imputats creixia a Les Corts. Només cal recordar aquella èpica primera setmana d’octubre en la qual en poc més de 48 hores el Tribunal Superior de Justícia formalitzava l’acusació per corrupció contra Blasco (pel cas Cooperació), Castedo i Díaz Alperi (pel cas Brugal), tres diputats que encara mantenen l’acta i l’escó a Les Corts i als quals Fabra no mira directament als ulls per si esdevé una estàtua de sal.

Seria però, injust atribuir només a l’herència rebuda tot el calvari que està passant Fabra, ja que el Molt Honorable també té part de culpa: la incapacitat, la intranscendència i la falta d’autoritat de les quals ha fet gala el de Castelló des que assumí la Presidència de la Generalitat Valenciana han ajudat, i molt, a perpetuar la imatge del País València arrasat i podrit que ens deixà Camps i al qual Rajoy no gosa a posar un peu.

En eixe sentit, desembre no ha estat, tampoc, un bon mes per a Fabra i només en dotze dies el conseller Vela hagué de dimitir en ser imputat per haver filtrat informes secrets sobre el cas Cooperació al principal imputat, el diputat Hernández Mateo deixà l’escó en ser condemnat a tres anys de presó per prevaricació i pel cas Gürtel el TSJ processà Rambla (ecs!vicepresident de la Generalitat amb Camps) i les ecs!conselleres Milagrosa Martínez i Angélica Such, la primera de les quals arribà a ser presidenta de Les Corts, un lloc on encara avui tots tres mantenen l’escó i l’aforament.

És difícil imaginar que un govern puga suportar tot això sense caure (o sense ser intervingut), i per això cada dia que passa Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat Valenciana és un puto miracle.

Llengua i “llibertat”

dimarts , 4/12/2012

A propòsit de l’esborrany que ha preparat el ministre Wert i de les mesures que últimament han posat en marxa el Govern central i molts autonòmics, algunes ments il·luminades ens diuen que no passa res perquè un pare vulga que el seu fill estudie només en castellà a un territori que compta amb dues llengües oficials, i que no costa gens fer una escola per a tres famílies que no volen que els seus fills siguen escolaritzats en català i, per extensió, que no passa res si garantim eixa possibilitat als pares de tots els centres educatius. O, ara, si continuem pagant l’escola privada monolingüe amb diners públics perquè ho faça.

Així, el discurs espanyolista en relació a les altres llengües de l’Estat es disfressa de llibertari quan en realitat és tot just el contrari ja que la “llibertat dels pares a triar en quina llengua s’eduquen els seus fills a l’escola” no existeix, de la mateixa manera que no existeix la ‘llibertat del pares a triar si els seus fills aprenen o no a resoldre equacions de segon grau”.

El sistema educatiu d’un territori amb una pluralitat de llengües ha de garantir que tots els estudiants siguen capaços de dominar totes les llengües oficials en acabar els seus estudis i per aconseguir eixe propòsit el sistema pot primar una llengua sobre l’altra si una de les dos juga en inferioritat de condicions.

A Espanya existeixen diferents models lingüístics a l’educació, i uns funcionen millor que els altres, però tots continuen garantint que milers d’estudiants acaben els seus estudis sense tindre un coneixement suficient d’una de les dos llengües oficials. Però, curiosament, esta llengua mai és el castellà.

Quan un pare es nega a que el seu fill aprenga euskera a Portugalete, gallec a Pontevedra o valencià a Torrent no està exercint la seua llibertat, sinó que està prenent una decisió que contravé el futur i els interessos del seu fill, assegurant-se que no serà capaç de dominar una llengua que necessitarà, per exemple, si vol treballar a l’administració o, senzillament, si vol entendre i parlar amb normalitat amb els seus veïns que sí que la parlen.

Però, clar, potser eixe és l’únic objectiu d’estos pares, d’este Govern i d’aquells que els fan d’altaveu.

25N: Ara va de bo

dissabte, 24/11/2012

La legislació electoral espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la publicació, difusió i reproducció de sondejos i enquestes durant els cinc dies anteriors a les votacions, però això no significa que no es facen.

Efectivament, les dades dels sondejos són més fiables com més a prop es fan del diumenge electoral perquè el ciutadà va perfilant el seu vot en funció dels últims esdeveniments i de la pròpia campanya, que acaba divendres, i una gran part dels que es mostraven indecisos opta, al remat, per una opció política.

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l’esborrany d’El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

No vull dir amb això, atenció, que l’esborrany tinga conseqüències sobre el resultat de diumenge o que si en té, aquelles sigues positives o negatives per a CiU. Això només ho sabrem després d’eleccions: quan estudiem les enquestes que s’han fet durant esta setmana i que no s’han pogut publicar.

La majoria de les enquestes coincideixen en dibuixar el panorama següent: CiU es quedarà a les portes de la majoria absoluta; ERC, el PP i el PSC disputaran la segona força; Iniciativa i Ciutadans guanyaran representació; Solidaritat desapareixerà del mapa i possiblement entrarà la CUP.

Però el més important és la tendència i mentre s’han pogut publicar enquestes hem vist com, per exemple, Ciutadans ha passat d’una pujada prou tímida a doblar els diputats. Alguns, fins i tot, li’n donen 8, un dels quals eixiria per Tarragona. Caldrà, doncs, fer noves analítiques a l’aigua de l’Ebre.

De la mateixa forma, hem vist com la tendència era que el PSC perdera diputats enquesta rere enquesta i, amb tota seguretat, esta tendència s’ha accentuat durant l’última setmana gràcies al paper jugat per Pere-Patxi Navarro als debats televisius. Hui ningú creu que el PSC passe del 11% de vot i dels 15 diputats. I ja poden donar gràcies.

Amb ERC, en canvi, ha passat tot el contrari i ha gaudit d’una carrera ascendent constant: no ens hauria de sorprendre que diumenge es col·loquen com la segona força electoral del país.

Per contra, per al PP la cosa no ha estat tan senzilla: en un primer moment semblava que guanyaria algun escó, però la tendència dels últims dies demostra que el més probable és que en perden un parell. Personalment, crec que este moviment es deurà a dos factors: el primer, l’ascens de Ciutadans, que els farà mal a Barcelona, però també a Girona: en dividir-se el vot espanyolista, potser la llista de Rivera es carrega l’únic diputat del PP; i, en segon lloc, la sobreexposició pública d’Alícia Sánchez-Camacho. El PP hauria d’entendre que el millor que poden fer per obtindre uns bons resultats a Catalunya és presentar un desconegut i no fer campanya. Ni cartells.

Estos tres partits competiran, doncs, per la segona plaça i tots tres es mouen al voltant del 10-12% del vot, amb el que això suposa: per a ERC serà un èxit; el PP podrà dir que ha salvat els mobles; i el PSC esdevindrà, tal com vaig pronosticar, el PASOK d’esta vora de la Mediterrània.

Independentment de les conseqüències partidistes, hi ha una cosa que hem de tindre clara: independentment de quina siga la segona, la tercera o la quarta força (o, potser la cinquena) la realitat és que en el millor dels casos es trobaran a més de vint punts percentuals de CiU, que estarà entre el 35-38% del vot.

Finalment, queda Iniciativa, a la qual vaig pronosticar un gran ascens, encara que les enquestes s’han entestat a dir el contrari. És cert que la formació d’Herrera guanyava un parell de diputats en quasi tots els sondejos, però la cosa semblava pobre en comparació amb tots els que el PSC es deixava pel camí. De nou, hem d’estar a la tendència, que ens diu que Iniciativa aprofitarà els diputats perduts a última hora pel PSC. Pensem, per exemple, que el paperot de Navarro als debats electorals no ha tingut transcendència a les enquestes i això ha pogut costar als socialistes un parell de diputats.

Esperem, doncs, un gran resultat per a Iniciativa el diumenge: potser Herrera i Navarro hauran de recomptar els vots per vore qui es queda amb la quarta posició.

No és país per a Patxis

dimecres, 24/10/2012

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s’ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d’UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

A Galícia el resum és encara més senzill: el PP de Feijóo amplia la majoria absoluta, abaixen PSdG i BNG i entra amb força Alternativa Galega de Esquerda.

Però del que més s’ha parlat des de diumenge, com és lògic, és de la desfeta socialista a tots dos territoris: a Galícia perden més de deu punts percentuals respecte a 2009 i es deixen 7 escons; i a Euskadi, no arriben al 20% del vot (en 2009 van obtindre el 30,7%), queden per darrere de Bildu a les tres províncies i perden 9 diputats.

En resum: dels 150 diputats en joc (75 per cada territori) els socialistes n’han aconseguit 18 a Galícia i 16 a Euskadi, de forma que ni sumats servirien per governar amb majoria absoluta un dels dos parlaments, i si comparem estes dades amb les de 2009 veiem com en tres anys han perdut 16 diputats. Poca broma.

Ha quedat palés que el problema del socialisme espanyol postZP no és que només aconsegueix governs autonòmics quan il·legalitza formacions polítiques, quan pacta amb l’esquerra assaltadora de supermercats o quan la dreta es presenta dividida i és incapaç de posar-se d’acord, sinó que ha decidit acontentar-se amb això i celebrar-ho com si fóra una victòria.

Este socialisme pusil·lànime i regalat encara confia en allò de l’alternança natural del bipartidisme i no se n’adona que s’ha convertit en un element inútil per a representar l’esquerra i per disputar el poder a la dreta i, el que és pitjor de tot, tampoc és conscient que el votant progressista cada dia està més decidit a donar-los l’esquena i a apostar per noves formacions “a l’esquerra del PSOE”.

Els pobres resultats de Patxi López i de Pachi Vázquez han ensorrat encara més l’ànim socialista, però m’agradaria recordar-los que encara no ho hem vist tot: el 25-N li arriba el torn a Pere-Patxi Navarro i al PSC.

Una enquesta

dimarts , 16/10/2012

Abans d’estiu vaig assistir a una presentació de Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor, i en un moment del debat posterior algú preguntà l’autor si veia possible que en el futur algun partit estiguera temptat de recuperar el blaverisme que representà en el seu moment la desapareguda Unió Valenciana.

Flor va dir, crec recordar, que el PP seria l’únic que podria fer ús de l’anticatalanisme en funció de com de mal dades li vingueren les coses electoralment. Jo, en canvi, em vaig mostrar totalment en contra d’esta possibilitat.

Pocs mesos després no només ha quedat en evidència que la meua capacitat d’anàlisi polític és la mateixa que la d’una sabata, sinó que només ha fet falta una enquesta que no atorga la majoria absoluta al PP perquè l’executiu de Fabra haja tret la pols a la burrera anticatalana i amenace amb castigar aquells que fan/fem ús del terme País Valencià.

És cert, ho estan fent, però, pense que en el fons l’estratègia del PP no donarà resultat perquè potser fins fa relativament poc de temps entre part de l’electorat valencià tenia certa repercussió apel·lar al sentiment anticatalanista i assegurar que els nostres veïns de dalt estaven disposats a furtar-nos la recepta de la paella o de l’allioli, però hem arribat a un punt en el qual estes sentències no se les creu ningú. Encara més: fan riure.

Els valencians estem més viatjats que als anys huitanta, hem llegit més llibres i molts hem follat a Barcelona i ja sabem que els catalans poden estafar els consogres amb les despeses de la boda d’un fill, però no tenen un especial interés en passar de Vinaròs.

Potser hem tardat una mica més del que calia, però ara ja sabem que els que han arruïnat i saquejat el país no poden fotre’ns por amb uns lladres de fora, perquè ja som conscients que els lladres els teníem dins de casa.

Wert, agent doble

dijous, 11/10/2012

Però és sense dubte l’actual ministre d’Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n’ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l’Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l’independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l’educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l’interés del Govern és espanyolitzar l’alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d’estar plantejat molt malament. M’explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l’Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d’un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre’s com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d’un any.

I, sense dubte, Wert tindrà part de culpa.