Arxiu de la categoria ‘Política’

Monago i la independència de Catalunya

dimecres, 10/10/2012

 

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s’havia muntat al carro de l’independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d’esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L’actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d’Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l’11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l’uniforme siga el de ‘lagarterana’”.

No m’hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l’últim referèndum que s’ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l’ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Per ofrenar noves glòries a Espanya

dimecres, 3/10/2012

Comença a ser lògic que quan el titular d’un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l’imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d’anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s’han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d’estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l’hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l’últim freak que ha donat la política esta legislatura: l’inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d’abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d’un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d’alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d’autoritat en la matèria.

25N: Previsions electorals

dimarts , 2/10/2012

Una cosa ben segura del resultat del 25N és que les forces catalanistes obtindran majoria absoluta al nou Parlament. I això és segur, bàsicament, perquè ja la tenen: els escons de CiU (62), sumats als que aconseguí salvar ERC (10) i als obtinguts per Solidaritat (4) ens dóna un resultat de 76 diputats dels 135 existents.

Curiosament, el gran interrogant és saber què passarà el 25N amb estes forces, que són les que competiran per emportar-se al sac el vot nacionalista i independentista. La meua previsió és que CiU i ERC guanyaran escons: els primers pel paper jugat per Mas durant les últimes setmanes i els segons perquè són els grans beneficiats de la ressaca de la Diada.

Pel que fa a Solidaritat tot és incertesa: a un país normal els votants els enviarien a casa i punt.

Per al PSC la meua previsió és clara: desastre. La caiguda dels socialistes catalans, de fet, serà tan espectacular que els 28 escons de 2010 passaran a ser considerats un bon resultat. El PSC pagarà a les urnes la falta de lideratge i la dificultat per presentar un discurs propi davant la polarització de la resta de partits: mentre els uns i els altres no tenen mirament en extremar els posicionaments, el PSC ha estat incapaç de fer-ho en un sentit o en un altre i això no pot acontentar ningú.

El PSC sagnarà a dreta i a esquerra i pot esdevindre, per tant, el PASOK de la vora occidental de la Mediterrània.

Iniciativa podria, a priori, tindre el mateix problema que els socialistes: encara que no són tan espanyols com aquells, el seu posicionament sobre una hipotètica independència podria resultar difícil de vendre. En canvi, la formació d’Herrera serà la gran beneficiada de la desfeta socialista. En primer lloc, per haver denunciat les retallades socials del Govern de Mas mentre els altres se limitaven a jugar a l’ONU o a provar a recomposar-se i, en segon lloc, perquè no els ha tremolat la mà en la qüestió independentista des que s’obrí el meló i van pas a pas: de moment ja han votat sí al referèndum. I si finalment es planteja la qüestió “independència, si o no?” ja en parlarem.

Ara per ara, Iniciativa té 10 escons i el PSC 28. No hauria de sorprendre que el 25N es produïra un intercanvi de xifres.

És fàcil preveure, també, un bon resultat per a la dreta espanyolista, beneficiada, com tots, per la desfeta socialista i pels discursos extrems: PP i Ciutadans-Ciudadanos-Citizens aconseguiran almenys el mateix resultat que en 2010 (18 i 3 escons, respectivament), però no podem descartar un augment de la representació parlamentària de totes dues forces. Mínim, en tot cas, per a la formació de Rivera.

Estes previsions, però, poden quedar en no res per dos motius: perquè no tinc ni idea de què estic parlant i per l’augment de la participació: recordem que en 2010 només votà el 58% del cens i enguany la cosa es dispararà.

La migdiada de Rajoy

dijous, 27/09/2012

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l’expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure’s els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l’actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l’excés d’activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l’estranya desaparició d’Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l’ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d’algú que es passaria el dia en pijama.

El tedi s’imposa al País Valencià

dilluns, 24/09/2012

Mitja Confederació Ibèrica de Nacions viu immersa en una activitat política desaforada: a Euskadi i a Galícia ja estan en precampanya, a Madrid la substitució d’Esperanza Aguirre al cap del Partit Popular encara pot provocar alguna sorpresa i a Catalunya l’envit psuedoindependentista d’Artur Mas sembla que s’allargarà uns dies més i ningú no descarta la convocatòria d’eleccions anticipades.

I, mentrestant, al País Valencià ens avorrim de mala manera.

Puc entendre que quan Alberto Fabra-Mohedano accedí a la Generalitat des de Gènova, província de Madrid, li van recomanar que abaixara el nivell, que es posara de perfil o que, senzillament, guardara els tiquets de la roba que portara en públic, però el de Castelló està passant-se’n.

Ja sé que fixar-se en el compte de Twitter que li gestionen (@AlbertoFabra) no és gaire científic, però ens serveix per conéixer les localitzacions del Molt Honorable gairebé cada dia i així, el mes de setembre, fins la pantomima aquella de l’Escola d’Estiu del PPCV, ens ha regalat estos tuits:

4 de setembre: “Presidiendo el acto de inauguración de las obras de pavimentación del casco antiguo de Navarrés”.

5 de setembre: En Segorbe, visitando las instalaciones del Hotel-Spa Martín El Humano después de presidir el acto de inauguración”.

6 de setembre: “Visitando la empresa Schneider Electric en Meliana, tras firmar en el Libro de Honor del ayuntamiento del municipio”.

7 de setembre: Visitando la sede de la Sindicatura de Comptes y firmando en su Libro de Honor, junto al Síndic, Rafael Vicente Queralt”.

8 de setembre: “Durante las Fiestas de la Mare de Déu de la Salut de Algemesí, Patrimonio Inmaterial de la Humanidad de la UNESCO”.

10 de setembre: Visitando el Centro de Día para personas mayores dependientes de Onda, tras presidir el acto de inauguración”.

11 de setembre: “En Orihuela, visitando las obras del centro comercial Zenia Boulevard, que se inaugura este mes de septiembre”.

Després d’haver portat la iniciativa política de la Generalitat a la intranscendència més absoluta amb propostes com l’eliminació de festius i la reducció del nombre de diputats autonòmics a Les Corts, Fabra ha optat per, directament, deixar de fer política.

I el que és encara pitjor: l’ànim inaugurador del Molt Honorable ha arribat a un punt tan ridícul que no hem de descartar que qualsevol dia inaugure la primera pedra de la reforma de la cuina de la tia Amparín.

Els motius d’Aguirre

dilluns, 17/09/2012

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d’esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s’entén. I ho diu qui fa menys d’un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l’herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingreso” el que podria resumir el grau de duresa de la cara d’esta política.

En primer lloc, per allò d’assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l’ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d’Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l’empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l’administració, cobrava catorze pagues a l’any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l’any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d’alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d’històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.

Indepenquè?

divendres, 14/09/2012

A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d’enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.

La ressaca de la manifestació independentista s’ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: “independència”.

I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.

I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d’eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d’un territori d’Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d’un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.

El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l’Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s’ha de poder allotjar Duran i Lleida.

Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s’ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.

Independentment d’això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m’agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m’agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d’IVA o d’IRPF perquè els gestione la Generalitat.

I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.

Hat trick valencià

dissabte, 4/08/2012

En poc més de dos setmanes els valencians hem tornar a evidenciar la nostra capacitat per col·locar a llocs de responsabilitat política persones que en qualsevol altre territori (potser tret de Catalunya, on també les coses vénen prou mal dades) es dedicarien a cobrar una paga no contributiva a canvi de no fer absolutament res.

La primera fou l’estrella revelació de la temporada: Andrea Fabra, diputada al Congrés per Castelló a temps parcial i ravalera a temps complet, la qual al mig d’un debat parlamentari sobre l’enèsima retallada de drets socials es permeté el luxe d’amollar un “¡Que se jodan!” no sabem ben bé a qui: si als aturats als quals se’ls retallaven les prestacions o als partits de l’oposició.

Fa només uns dies, en segon lloc, arribà el torn de l’inefable González Pons, que anuncià en una entrevista a la ràdio que la televisió pública murciana tancaria “demà o despús-demà” sense que per part del Govern murcià s’haguera anunciat res al respecte.

Pons tornà a ser víctima de la pròpia incontinència verbal i del discurs diarreic al qual els valencians ja estem acostumats, però que encara sorprén a determinats indrets de la Confederació Ibèrica de Nacions no entenc ben bé per què.

I, finalment, ha estat el president de Les Corts, l’ultramuntà Juan Cotino, qui saltà a l’escena pública gràcies a un article en el qual afirmava que “Con respecto a las mujeres que decidan abortar, considero que debería ser obligatorio que vieran una ecografía de su hijo antes de decidir”.

La idea de sor Cotino aparegué, com deia, publicada a un article de la pàgina web personal que manté (i probablement també escriu) algun dels escolanets que envolten el president de Les Corts, i podria, efectivament, indignar aquells que consideren que les dones no són idiotes i que saben què fan no només a un quiròfan sinó en qualsevol moment, però malauradament els valencians (novament) estem molt acostumats a les eixides d’este personatge.

Sense pensar-hi massa, em vénen al cap un grapat de grans hits de Cotino: l’anunci de la Llei de Maternitat Valenciana (!) sobre la qual tampoc hem sabut molt més; l’expulsió de Mònica Oltra, entre altres, de Les Corts perquè no li agradaven les seues samarretes; haver fet de la cambra autonòmica una capelleta particular en imposar un crucifix el dia de la constitució de Les Corts; diferents perles en relació a la lluita antiterrorista; i haver insultat, novament, Mònica Oltra en fer referència durant un debat parlamentari a la seua paternitat: “tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, pero possiblement no el coneix”.

Comparada amb González Pons i Juan Cotino, Andrea Fabra mereix un ministeri.

Malparit

dimarts , 24/07/2012

 

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Estes declaracions de Gallardón, fetes al llarg d’una entrevista concedida al diari La Razón, suposen un pas més enllà d’aquelles que realitzà en març al Congrés quan afirmà que una mena de “violència estructural” obligava les dones a avortar, però mantenen el mateix esperit: la negació de la realitat.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l’avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

Independentment de la misèria moral del ministre, però, no acabe de creure’m les seues declaracions. Potser estic pecant d’optimista, però veig incapaç qualsevol Govern (fins i tot este Govern) de portar endavant una regulació més pròpia d’una república islàmica que d’un país que, només de moment, encara és europeu.

Els ministres de Rajoy haurien de saber, en definitiva, que l’Eurocopa o els Jocs Olímpics també funcionen com cortines de fum per provar a tapar la realitat i que, al mateix temps, resulten menys obscenes i miserables.

Fabra i la intranscendència

dijous, 19/07/2012

A la primera entrevista que li van fer a Alberto Fabra després de substituir Camps a la Presidència de la Generalitat li van preguntar si parlava valencià i ell va contestar que “Muy poquito”. I afegí “El mío es un valenciano de tomar café”. I encara més: “Le prometo que lo voy a estudiar. Me va a tocar, pero lo voy a hacer encantado”.

Me va a tocar” digué, entenc, perquè a partir d’aquell moment passava d’alcalde de Castelló a President de tots els valencians. Com si a la capital de la Plana en lloc de valencià parlaren xinés.

Diumenge farà un any d’aquella entrevista a Las Provincias i no sé si la competència lingüística de Fabra s’ha quedat al café (curt i sense sucre) o ja té nivell suficient per a demanar un tallat (amb llet desnatada), però el balanç del seu primer any a la Generalitat no podia ser més amarg.

És cert que la feina no era fàcil: heretar un país en fallida econòmica i un grup parlamentari farcit d’imputats i de morralla política no han ajudat el de Castelló a provar a posar ordre en el desficaci al qual ens portà, sobretot però no només, la nefasta gestió realitzada per Camps, del qual hui només ens queda una caricatura grotesca i ridícula.

Això, però, també tenia una part positiva: havíem arribat a un nivell tan exagerat de misèria econòmica, política i social que qualsevol intent per fer del País Valencià un territori normal seria ben rebut. Per molt xicotet que fóra.

La realitat, però, és que Fabra ha malbaratat estos dotze mesos sense posar ordre al calaix financer i sense haver gosat a alçar la veu a pesar dels casos de corrupció que s’estenen als escons del Partit Popular com una taca d’oli i ha decidit despenjar-se amb propostes destrellatades com les de reduir el nombre de diputats a Les Corts o traslladar a dilluns les festivitats del 9 d’Octubre o Sant Josep per fer front a la crisi, com si el nombre de diputats de Les Corts o els festius entre setmana foren els responsables del fet que les farmàcies valencianes no hagen cobrat des de gener la facturació presentada. Per exemple.

Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.