Arxiu de la categoria ‘Política’

Crema el País

dilluns, 2/07/2012

Hauríem de començar per una qüestió bàsica: el PP no és qui ha cremat els nostres boscos. Clar que no. Sí que és, en canvi, el responsable d’haver retallat els fons i les polítiques de prevenció any rere any i d’haver, fins i tot, destinat part d’estos diners a la visita de Ratzinger a València en 2010.

No han estat capaços d’oferir dades en cinc dies i hem hagut de recórrer a la NASA (!) per informar-nos de la superfície del País que se’ns cremava mentre Fabra i Castellano passejaven amb unes camises blanques impol·lutes davant la indiferència del Govern central, que ha tardat cinc dies a enviar un parell de ministres i confirmar que, efectivament, hem perdut 50.000 hectàrees.

El menyspreu del Govern espanyol per l’executiu valencià és la conseqüència d’anys de corrupció i de polítiques destrellatades i la por de Rajoy a veure’s esguitat pels escàndols i les causes judicials de la secció regional valenciana del PP és la que fa que preferisca fugir a vore un partit de futbol o a una reunió a Sevilla a vindre a València, perquè l’objectiu és no traure el morro per ací, no siga que li’l toquen. I, les coses com siguen, però si Rajoy no ve, el focus d’atenció es desplaça i els incendis passen a un segon plànol.

No han sabut previndre i no han sabut gestionar la tragèdia i poden provar a amagar-ho com vulguen, però els cels apocalíptics i les pluges de cendra que estem patint a tot el País des de dijous els delaten, ens omplin els ulls de llàgrimes i el cor de desassossec.

El Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a extingir-los.

Blanc o negre

divendres, 8/06/2012

Sota l’eufemisme de “declaració tributària especial” el Govern permetrà que aquells que han defraudat Hisenda paguen només un 10% per regularitzar allò que no feren en el seu moment amb una única intenció: abaixar alguna dècima el dèficit fiscal de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És lògic que els ciutadans s’indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d’IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d’euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l’inefable Montoro compten amb l’aparició per art de màgia de 25.000 milions d’euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

I per moltes raons: perquè s’ha retallat el nombre d’inspectors i el defraudador no té por; perquè declarar un 10% no és cap regal (quan es féu a Itàlia la quota no passà mai del 7%); perquè per als traficants de drogues o armes i altres delinqüents acostumats a tractar amb diners negres, el delicte fiscal (que és el pitjor que et pot passar quan no declares els ingressos com toca) és el que menys els preocupa; i, en definitiva, perquè no té sentit que qui ha defraudat, i ha vist com no passava res, no continue fent-ho.

Al remat, tot són inconvenients.

La data del congrés del PPCV

dijous, 24/05/2012

Algú molt ingenu podria pensar que el PPCV ha tingut mala sort en triar el cap de setmana que ha celebrat el 13é Congrés/Pantomima Regional perquè no havien passat ni 24 hores des que ens assabentàvem que la Generalitat havia oblidat/amagat 800 milions d’euros al calaix en factures impagades quan declarà el dèficit autonòmic de 2011 i que les imputacions de la trama Gürtel vinculades a la visita del Papa a València arribaven a dos tècnics de Canal 9, delatats per l’ecs!president de RTVV.

Però la veritat és que la data del Congrés era irrellevant: fa mesos (o anys, en realitat) que la corrupció, el destrellat i malgovern són les úniques notícies que ens regala el PP valencià (sic) i ja és palés que el nivell de putrefacció de la nostra dreta no té remei: la setmana passada, per exemple, començàvem amb un dilluns orgiàstic amb noves imputacions als casos Gürtel i Nóos, amb la comissió d’investigació/sainet sobre la desfeta financera de la CAM i amb l’anunci dels accionistes del Banc de València de denunciar José Luis Olivas i, també, per exemple i a falta de saber quines novetats ens donarà esta setmana (a banda de les noves converses del cas Cooperació que afecta Blasco), Ric Costa està citat el divendres per a declarar a la causa que investiga el finançament irregular dels populars valencians.

Per això, per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l’elecció d’Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d’haver esperat al 2025. O al 2045.

Orgiàstic

dimarts , 15/05/2012

Qualsevol que tinga un blog (encara que siga este) i que, entre destrellat i destrellat, pretenga opinar sobre l’actualitat informativa necessitaria un mes sencer per provar a entendre tot el que tingué lloc ahir a València.

D’una part, a la seu del Tribunal Superior de Justícia tornàvem a vore El Bigotes, el personatge més caricaturitzat de la trama Gürtel, per a declarar no per allò que molts qualificaven de “quatre tratges” (i unes sabates de pell de poltre) i que tantes alegries processals ens donà a finals de 2011 i principis de 2012, sinó per la causa que estudia el finançament irregular del Partit Popular valencià.

Al mateix temps, però a la Ciutat de la Justícia, el jutge Castro que investiga el cas Nóos a Palma prenia declaració a un grapat de prohoms valencians (germans Roig inclosos) i acabava el dia amb dues noves imputacions: el secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics (!) de la Generalitat i la responsable jurídica de la Ciutat de les Arts, tots dos acusats de prevaricació.

Quasi a la mateixa hora, la junta general d’accionistes del Banc de València (en queda algun amb ganes de parlar-ne?) aprovava denunciar la cúpula directiva de l’entitat intervinguda, entre els quals es troba José Luis Olivas, ecs!president de la Generalitat entre Zaplana i Camps.

I només faltaven Les Corts, amb una altra sessió de la comissió d’investigació què pretén determinar (d’aquella manera) què ha passat a la CAM, per evidenciar com han deixat el país aquells que ens malgovernen des de fa massa anys.

I mentre tot això passava a València, Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra passejava per Calp i posava una placa als peus del penyal d’Ifac.

De veritat no podia haver anat més lluny?

Retallar i rasurar

dijous, 26/04/2012

He de reconéixer que he perdut el compte dels drets civils i econòmics que en les últimes setmanes hem vist retallats (o arrancats de soca-rel en alguns casos) gràcies a l’ànim reformista dels ministres de Rajoy.

Els ingenus pensàvem que la terrible reforma laboral i l’anunci de regressions democràtiques com la cadena perpetua revisable, la tornada a la nova/vella llei de l’avortament o l’eliminació d’Educació per a la Ciutadania serien tot el que hauríem de patir d’este nou govern, però la realitat ha estat molt més dura: augment d’impostos contra el que anunciaven en campanya, atacs a la funció pública amb comiats massius, la retirada de les convocatòries d’oposicions públiques i els retalls als salaris dels funcionaris, la imminent politització de la televisió pública espanyola, l’augment general de taxes per accedir al sistema de justícia, la criminalització dels moviments socials que protesten contra les retallades anteriors fins arribar a la banalització del Codi Penal, el qüestionament sistemàtic de l’estat autonòmic i, ara, el desmantellament dels sistemes públics de salut i educació.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d’haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l’augment de la ràtio d’estudiants per aula a primària i secundària, l’increment de les taxes universitàries i l’acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l’euro per recepta farmacèutica que s’haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

El pitjor de tot, però, és que els ciutadans ens hem assabentat d’estes retallades per boca d’uns ministres tan inútils i incapaços com Ana Mato i José Ignacio Wert. I per a això, la veritat, jo no estava preparat.

Eurovegas a València

dijous, 5/04/2012

Tot el que envolta l’esperpent anomenat Eurovegas (sic) produeix vergonya aliena, començant pel fet que els dos governs més conservadors de la Confederació Ibèrica de Nacions (un disfressat de liberal i l’altre de nacionalista) estiguen competint per vore qui ofereix a l’empresari impulsor del projecte les millors condicions per instal·lar al seu territori una zona franca en la qual no resultaran d’aplicació ni la legislació laboral ni la fiscal ni, tampoc, la de salut pública.

Òbric parèntesi. De fet, encara no se sap si l’euro serà la moneda de curs legal o si Eurovegas tindrà la seua pròpia fàbrica de moneda i paper timbrat. Tanque parèntesi.

Però no només indigna la baixada de pantalons dels govern de Mas i d’Aguirre, ja que també resulta vergonyant que els catalans hagen triat uns terrenys tan a prop de l’aeroport d’El Prat que no permeten que els edificis de casinos i hotels arriben a l’alçada que exigeix el projecte i que el conseller madrileny d’Hisenda porte el nom de Pércival Peter (!!!) Manglano, tot i ser fill de valencians.

Però, també, que algú es crega que este projecte suposarà la creació de dotze milions de llocs de treball i que generarà un volum de negoci de tres mil trilions d’euros.

Òbric un altre parèntesi. Sí, ja sé que m’he inventat les xifres d’ocupació i de benefici que generaria Eurovegas, però també ho ha fet l’empresa promotora i les administracions afectades i ningú no ha protestat. Tanque un altre parèntesi.

Independentment del resultat, com a valencià m’ofén que el promotor del macrocasino no haja barallat la possibilitat d’instal·lar això a casa nostra, ja que el País Valencià té tanta experiència com Madrid i Catalunya a l’hora de malvendre els seus interessos a empresaris estrangers, tal com podria explicar ben bé Ecclestone i el forat negre que la F1 han suposat per al País Valencià.

 Jo només sé que amb Camps al Palau de la Generalitat ara l’Eurovegas seria nostre.

 

 

Adéu Jorge

dimarts , 3/04/2012

 

Totes les persones més o menys informades a les quals he preguntat què esperaven del congrés que els socialistes valencians han celebrat este cap de setmana a Alacant coincidien en una cosa: el cap d’Alarte rodaria com una pilota.

I poca cosa més, la veritat.

L’ecs!alcalde d’Alaquàs ha personificat com ningú més podia fer-ho la decadència de l’antic PSPV i ha incidit en la irrellevància de la (de moment) segona força política valenciana, rebaixant el discurs i allunyant-lo (encara més) de la societat, perquè durant estos quatre anys que Alarte ha mantingut, com ha pogut, el lideratge del PSOE valencià la intranscendència de les seues propostes i el caràcter aigualit del seues intervencions han constituït la tònica general de la política socialista, de forma que ha aconseguit el que semblava impossible: fer que els socialistes valencians perderen encara més quota de poder i, el que resulta més greu, qualsevol rastre de rellevància política i institucional.

Este congrés, per tant, s’ha limitat a ordir una conxorxa per fer-lo caure, però no de qualsevol manera, sinó amb acarnissament i crueltat: tota la morralla del partit s’ha posat d’acord per no aprovar l’informe de gestió que presentava Alarte i per nomenar Ximo Puig nou secretari general amb el suport de Mata i Romeu, el segon dels quals no ha tardat massa a fer valdre el seu suport a canvi del càrrec de portaveu.

En definitiva, doncs, el PSOE valencià ha tornat a fer-ho: encarrega el lideratge del partit a algú que, entre altres coses, ni tan sols té escó a Les Corts i compta amb un grup parlamentari de derrotats a la contra de la nova direcció. I a mi, la veritat, esta història em sona.

Roger Rabbit

dimarts , 13/03/2012

Quan Rajoy encarregà Alberto Fabra que es féra càrrec de posar ordre al PPCV estic segur que més enllà de preocupar-se pels excessos verbals i les caricatures en què s’havien convertit Camps, Costa, Barberà, Castedo, Ripoll, Carlos Fabra o Rus, un nom va ocupar la ment de tots dos: Rafael Blasco.

L’actual portaveu dels populars a Les Corts és un supervivent polític i ha estat conseller amb Lerma, Zaplana, Olivas (!) i Camps, però hi ha cròniques que suggereixen que ja fou conseller amb Jaume I.

Durant la legislatura 2007-2011 es féu càrrec d’eixe invent que s’ha convertit en l’últim cas de corrupció que afecta el País Valencià, la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, i que de moment ja porta 15 imputacions entre càrrecs públics i de confiança de Blasco, conegut als informes oficials amb el malnom de Roger Rabbit, i també responsables d’ONGs, un dels quals està empresonat. L’oposició parlamentària denuncià que a través d’esta conselleria podria haver-se malversat al voltant de 9 milions d’euros que havien d’haver estat destinats a cooperació internacional i que acabaren, com no podia ser d’una altra forma a este país, en la compra d’immobles.

En fer-se públiques les primeres detencions, Fabra cessà els càrrecs de confiança que Blasco havia col·locat a Cooperació i des d’aleshores el d’Alzira, en vore’s arraconat, no ha deixat de regalar-nos declaracions que apunten directament al cap del Molt Honorable.

La primera fou defensar els cessats en comparar la imputació dels seus subordinats a la conselleria de Solidaritat amb la situació processal que patí Camps i, atenció, el mateix Alberto Fabra quan era regidor a Castelló en assegurar: “Si haguera dimitit, hui no seria el president de la Generalitat”.

Pocs dies després, encara molest per les noves formes imposades per Fabra, denuncià que el seu partit no defensava suficientment els imputats i, finalment, esta setmana, a banda de criticar la policia per haver fet la seua feina, obrí la porta a la possibilitat que nous candidats alternatius a Fabra optaren a dirigir el PPCV.

Sembla, per tant, que Blasco ha decidit fer el nuc de la corda que l’ha d’ofegar.

* * *

PS: El vídeo mostra una intervenció parlamentària de Mònica Oltra, d’octubre de 2010 (!), denunciant el cas i que va meréixer que Blasco la qualificara de “sinvergüensa”.

watch?v=eDQURGDrdcs

El nivell polític

dilluns, 5/03/2012

A Catarroja no tenim caserna de la Guàrdia Civil, però sí una oficina que obri només de matí i que se suposa que està per a arreplegar denúncies, encara que en la pràctica sempre deriven el ciutadà al poble d’Alfafar, on està la Comandància.

Òbric parèntesi. I això ho sé no només com a veí, sinó també com a advocat del Torn d’Ofici adscrit a la comissaria d’Alfafar. Tanque parèntesi.

Des de Compromís vam proposar que, donada la situació econòmica de l’Ajuntament, no fóra el poble qui haguera de fer-se càrrec de pagar el lloguer d’esta oficina perquè la competència no és municipal, sinó que correspon a l’Estat a través del Ministeri de l’Interior.

Reòbric parèntesi. El mateix vam proposar en relació al centre d’especialitats mèdiques, el lloguer de la qual no paga la Conselleria de Sanitat, sinó l’ajuntament de Catarroja. Retanque parèntesi.

En eixe sentit vam presentar al Ple una proposta, que fou rebutjada per la majoria absoluta del Partit Popular, però no ens vam donar per vençuts i a través del diputat al Congrés Joan Baldoví la nostra iniciativa prengué forma de Proposició No de Llei, la qual també fou tombada per la majoria del populars a Madrid.

Fins ací, la cosa podria quedar en una anècdota de política local, però el PP de Catarroja va emetre una nota de premsa delirant en la qual acusà el portaveu de Compromís, Jesús Monzó, de fer una oposició “destructiva e irresponsable” (!), entre altres moltes coses, i es preguntava en un atac de despropòsit “¿Acaso este partido minoritario prefiere que la Guardia Civil se vaya del pueblo, para que los malhechores, incívicos o violentos puedan campar a sus anchas?”.

Este és, senzillament, el vergonyant nivell d’un partit que disposa de majoria absoluta a un poble de vora 30.000 veïns i la nefasta gestió del qual ens obliga, entre moltes altres coses, a pagar les factures als proveïdors municipals amb 1.000 dies retard.

Sempre s’ha dit que la política local és la més satisfactòria per la immediatesa i per la proximitat als problemes reals del ciutadà, però no hauríem d’oblidar que la política local també és la més propensa a posar en evidència les mancances intel·lectuals d’aquells que ens (mal)governen.