Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

25N: Ara va de bo

dissabte, 24/11/2012

La legislació electoral espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la publicació, difusió i reproducció de sondejos i enquestes durant els cinc dies anteriors a les votacions, però això no significa que no es facen.

Efectivament, les dades dels sondejos són més fiables com més a prop es fan del diumenge electoral perquè el ciutadà va perfilant el seu vot en funció dels últims esdeveniments i de la pròpia campanya, que acaba divendres, i una gran part dels que es mostraven indecisos opta, al remat, per una opció política.

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l’esborrany d’El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

No vull dir amb això, atenció, que l’esborrany tinga conseqüències sobre el resultat de diumenge o que si en té, aquelles sigues positives o negatives per a CiU. Això només ho sabrem després d’eleccions: quan estudiem les enquestes que s’han fet durant esta setmana i que no s’han pogut publicar.

La majoria de les enquestes coincideixen en dibuixar el panorama següent: CiU es quedarà a les portes de la majoria absoluta; ERC, el PP i el PSC disputaran la segona força; Iniciativa i Ciutadans guanyaran representació; Solidaritat desapareixerà del mapa i possiblement entrarà la CUP.

Però el més important és la tendència i mentre s’han pogut publicar enquestes hem vist com, per exemple, Ciutadans ha passat d’una pujada prou tímida a doblar els diputats. Alguns, fins i tot, li’n donen 8, un dels quals eixiria per Tarragona. Caldrà, doncs, fer noves analítiques a l’aigua de l’Ebre.

De la mateixa forma, hem vist com la tendència era que el PSC perdera diputats enquesta rere enquesta i, amb tota seguretat, esta tendència s’ha accentuat durant l’última setmana gràcies al paper jugat per Pere-Patxi Navarro als debats televisius. Hui ningú creu que el PSC passe del 11% de vot i dels 15 diputats. I ja poden donar gràcies.

Amb ERC, en canvi, ha passat tot el contrari i ha gaudit d’una carrera ascendent constant: no ens hauria de sorprendre que diumenge es col·loquen com la segona força electoral del país.

Per contra, per al PP la cosa no ha estat tan senzilla: en un primer moment semblava que guanyaria algun escó, però la tendència dels últims dies demostra que el més probable és que en perden un parell. Personalment, crec que este moviment es deurà a dos factors: el primer, l’ascens de Ciutadans, que els farà mal a Barcelona, però també a Girona: en dividir-se el vot espanyolista, potser la llista de Rivera es carrega l’únic diputat del PP; i, en segon lloc, la sobreexposició pública d’Alícia Sánchez-Camacho. El PP hauria d’entendre que el millor que poden fer per obtindre uns bons resultats a Catalunya és presentar un desconegut i no fer campanya. Ni cartells.

Estos tres partits competiran, doncs, per la segona plaça i tots tres es mouen al voltant del 10-12% del vot, amb el que això suposa: per a ERC serà un èxit; el PP podrà dir que ha salvat els mobles; i el PSC esdevindrà, tal com vaig pronosticar, el PASOK d’esta vora de la Mediterrània.

Independentment de les conseqüències partidistes, hi ha una cosa que hem de tindre clara: independentment de quina siga la segona, la tercera o la quarta força (o, potser la cinquena) la realitat és que en el millor dels casos es trobaran a més de vint punts percentuals de CiU, que estarà entre el 35-38% del vot.

Finalment, queda Iniciativa, a la qual vaig pronosticar un gran ascens, encara que les enquestes s’han entestat a dir el contrari. És cert que la formació d’Herrera guanyava un parell de diputats en quasi tots els sondejos, però la cosa semblava pobre en comparació amb tots els que el PSC es deixava pel camí. De nou, hem d’estar a la tendència, que ens diu que Iniciativa aprofitarà els diputats perduts a última hora pel PSC. Pensem, per exemple, que el paperot de Navarro als debats electorals no ha tingut transcendència a les enquestes i això ha pogut costar als socialistes un parell de diputats.

Esperem, doncs, un gran resultat per a Iniciativa el diumenge: potser Herrera i Navarro hauran de recomptar els vots per vore qui es queda amb la quarta posició.

No és país per a Patxis

dimecres, 24/10/2012

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s’ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d’UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

A Galícia el resum és encara més senzill: el PP de Feijóo amplia la majoria absoluta, abaixen PSdG i BNG i entra amb força Alternativa Galega de Esquerda.

Però del que més s’ha parlat des de diumenge, com és lògic, és de la desfeta socialista a tots dos territoris: a Galícia perden més de deu punts percentuals respecte a 2009 i es deixen 7 escons; i a Euskadi, no arriben al 20% del vot (en 2009 van obtindre el 30,7%), queden per darrere de Bildu a les tres províncies i perden 9 diputats.

En resum: dels 150 diputats en joc (75 per cada territori) els socialistes n’han aconseguit 18 a Galícia i 16 a Euskadi, de forma que ni sumats servirien per governar amb majoria absoluta un dels dos parlaments, i si comparem estes dades amb les de 2009 veiem com en tres anys han perdut 16 diputats. Poca broma.

Ha quedat palés que el problema del socialisme espanyol postZP no és que només aconsegueix governs autonòmics quan il·legalitza formacions polítiques, quan pacta amb l’esquerra assaltadora de supermercats o quan la dreta es presenta dividida i és incapaç de posar-se d’acord, sinó que ha decidit acontentar-se amb això i celebrar-ho com si fóra una victòria.

Este socialisme pusil·lànime i regalat encara confia en allò de l’alternança natural del bipartidisme i no se n’adona que s’ha convertit en un element inútil per a representar l’esquerra i per disputar el poder a la dreta i, el que és pitjor de tot, tampoc és conscient que el votant progressista cada dia està més decidit a donar-los l’esquena i a apostar per noves formacions “a l’esquerra del PSOE”.

Els pobres resultats de Patxi López i de Pachi Vázquez han ensorrat encara més l’ànim socialista, però m’agradaria recordar-los que encara no ho hem vist tot: el 25-N li arriba el torn a Pere-Patxi Navarro i al PSC.

Monago i la independència de Catalunya

dimecres, 10/10/2012

 

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s’havia muntat al carro de l’independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d’esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L’actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d’Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l’11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l’uniforme siga el de ‘lagarterana’”.

No m’hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l’últim referèndum que s’ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l’ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

25N: Previsions electorals

dimarts , 2/10/2012

Una cosa ben segura del resultat del 25N és que les forces catalanistes obtindran majoria absoluta al nou Parlament. I això és segur, bàsicament, perquè ja la tenen: els escons de CiU (62), sumats als que aconseguí salvar ERC (10) i als obtinguts per Solidaritat (4) ens dóna un resultat de 76 diputats dels 135 existents.

Curiosament, el gran interrogant és saber què passarà el 25N amb estes forces, que són les que competiran per emportar-se al sac el vot nacionalista i independentista. La meua previsió és que CiU i ERC guanyaran escons: els primers pel paper jugat per Mas durant les últimes setmanes i els segons perquè són els grans beneficiats de la ressaca de la Diada.

Pel que fa a Solidaritat tot és incertesa: a un país normal els votants els enviarien a casa i punt.

Per al PSC la meua previsió és clara: desastre. La caiguda dels socialistes catalans, de fet, serà tan espectacular que els 28 escons de 2010 passaran a ser considerats un bon resultat. El PSC pagarà a les urnes la falta de lideratge i la dificultat per presentar un discurs propi davant la polarització de la resta de partits: mentre els uns i els altres no tenen mirament en extremar els posicionaments, el PSC ha estat incapaç de fer-ho en un sentit o en un altre i això no pot acontentar ningú.

El PSC sagnarà a dreta i a esquerra i pot esdevindre, per tant, el PASOK de la vora occidental de la Mediterrània.

Iniciativa podria, a priori, tindre el mateix problema que els socialistes: encara que no són tan espanyols com aquells, el seu posicionament sobre una hipotètica independència podria resultar difícil de vendre. En canvi, la formació d’Herrera serà la gran beneficiada de la desfeta socialista. En primer lloc, per haver denunciat les retallades socials del Govern de Mas mentre els altres se limitaven a jugar a l’ONU o a provar a recomposar-se i, en segon lloc, perquè no els ha tremolat la mà en la qüestió independentista des que s’obrí el meló i van pas a pas: de moment ja han votat sí al referèndum. I si finalment es planteja la qüestió “independència, si o no?” ja en parlarem.

Ara per ara, Iniciativa té 10 escons i el PSC 28. No hauria de sorprendre que el 25N es produïra un intercanvi de xifres.

És fàcil preveure, també, un bon resultat per a la dreta espanyolista, beneficiada, com tots, per la desfeta socialista i pels discursos extrems: PP i Ciutadans-Ciudadanos-Citizens aconseguiran almenys el mateix resultat que en 2010 (18 i 3 escons, respectivament), però no podem descartar un augment de la representació parlamentària de totes dues forces. Mínim, en tot cas, per a la formació de Rivera.

Estes previsions, però, poden quedar en no res per dos motius: perquè no tinc ni idea de què estic parlant i per l’augment de la participació: recordem que en 2010 només votà el 58% del cens i enguany la cosa es dispararà.

Indepenquè?

divendres, 14/09/2012

A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d’enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.

La ressaca de la manifestació independentista s’ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: “independència”.

I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.

I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d’eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d’un territori d’Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d’un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.

El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l’Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s’ha de poder allotjar Duran i Lleida.

Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s’ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.

Independentment d’això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m’agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m’agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d’IVA o d’IRPF perquè els gestione la Generalitat.

I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.