Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya’

Wert, agent doble

dijous, 11/10/2012

Però és sense dubte l’actual ministre d’Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n’ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l’Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l’independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l’educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l’interés del Govern és espanyolitzar l’alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d’estar plantejat molt malament. M’explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l’Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d’un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre’s com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d’un any.

I, sense dubte, Wert tindrà part de culpa.

Monago i la independència de Catalunya

dimecres, 10/10/2012

 

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s’havia muntat al carro de l’independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d’esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L’actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d’Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l’11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l’uniforme siga el de ‘lagarterana’”.

No m’hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l’últim referèndum que s’ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l’ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Per ofrenar noves glòries a Espanya

dimecres, 3/10/2012

Comença a ser lògic que quan el titular d’un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l’imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d’anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s’han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d’estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l’hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l’últim freak que ha donat la política esta legislatura: l’inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d’abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d’un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d’alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d’autoritat en la matèria.

La migdiada de Rajoy

dijous, 27/09/2012

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l’expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure’s els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l’actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l’excés d’activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l’estranya desaparició d’Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l’ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d’algú que es passaria el dia en pijama.

Els motius d’Aguirre

dilluns, 17/09/2012

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d’esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s’entén. I ho diu qui fa menys d’un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l’herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingreso” el que podria resumir el grau de duresa de la cara d’esta política.

En primer lloc, per allò d’assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l’ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d’Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l’empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l’administració, cobrava catorze pagues a l’any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l’any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d’alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d’històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.

Blanc o negre

divendres, 8/06/2012

Sota l’eufemisme de “declaració tributària especial” el Govern permetrà que aquells que han defraudat Hisenda paguen només un 10% per regularitzar allò que no feren en el seu moment amb una única intenció: abaixar alguna dècima el dèficit fiscal de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És lògic que els ciutadans s’indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d’IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d’euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l’inefable Montoro compten amb l’aparició per art de màgia de 25.000 milions d’euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

I per moltes raons: perquè s’ha retallat el nombre d’inspectors i el defraudador no té por; perquè declarar un 10% no és cap regal (quan es féu a Itàlia la quota no passà mai del 7%); perquè per als traficants de drogues o armes i altres delinqüents acostumats a tractar amb diners negres, el delicte fiscal (que és el pitjor que et pot passar quan no declares els ingressos com toca) és el que menys els preocupa; i, en definitiva, perquè no té sentit que qui ha defraudat, i ha vist com no passava res, no continue fent-ho.

Al remat, tot són inconvenients.

La conformitat d’Urdangarin

dijous, 3/05/2012

Esta setmana alguns mitjans han informat que les defenses lletrades d’Urdangarin i del seu ecs!soci Diego Torres haurien proposat a la Fiscalia la possibilitat de buscar un acord per evitar que cap dels dos posara un peu a presó. Tot i que es tracta d’una filtració i que ningú ha pogut confirmar quins serien els termes exactes de la proposta, la gent llega ha reaccionat amb certa indignació davant una pràctica processal que, per a ser sincers, té lloc cada dia als jutjats d’Espanya: l’acusat reconeix els fets, delata altres possibles acusats, prova a reparar el dany causat (en este cas la xifra seria de 3,5 milions d’euros) i, a canvi, el Fiscal rebaixa la petició de la pena sol·licitada inicialment.

En realitat, esta pràctica resulta tan freqüent que la Llei reconeix expressament la possibilitat de la conformitat en els delictes que s’enjudicien a través del procediment de Diligències Urgents (coneguts popularment com judicis ràpids) i fixa que la rebaixa de la pena serà d’un terç sobre la mínima que preveu que el Codi Penal. Els advocats estem cansats de fer judicis ràpids i, per tant, de negociar la pena, en casos de trànsit (alcoholèmies i conduir sense carnet) o de violència de gènere, però no només: també ha estat el que feren Betoret i Campos al cas Gürtel per evitar el judici.

Ben mirat, però, el sistema és el mateix que s’aplica a tot el dret sancionador: per exemple, en el cas de les multes de trànsit si pagues i no presentes al·legacions la quantia de la multa es redueix, i el mateix ocorre amb les sancions derivades per infraccions a Hisenda o en el dret administratiu general, i la raó per la qual l’Estat permet este tipus d’acords és perquè sovint ix més a compte rebaixar la sanció a canvi d’evitar el cost material i econòmic que suposa celebrar un procés (en els casos penals) o instruir un expedient (en el cas de les sancions administratives).

En el cas del duc de Palma, pel que sembla, l’acord busca un doble resultat: d’una part evitar el judici i d’una altra, i principalment, evitar la presó. Respecte a la segona, sóc prou incrèdul i, independentment de l’iter que prenga el procés i de si hi ha pacte o no amb la Fiscalia, no crec que Urdangarin mai pose un peu a presó. En canvi, el judici públic sembla inevitable: cal recordar que el pseudosindicat Manos Limpias s’hi ha personat com acusació particular contra el duc i qualsevol acord, encara que la sentència arreplegara finalment el pacte entre la Fiscalia i els acusats, hauria de ser necessàriament entre totes les parts.

Personalment, només espere que si l’advocat d’Urdangarin arriba a un acord amb la Fiscalia i l’acusació particular per evitar la presó entre les condicions s’incloga l’exili del duc i els caps de Matas i de Camps en dos safates de plata.

Així, almenys, encara guanyaríem alguna cosa.

Retallar i rasurar

dijous, 26/04/2012

He de reconéixer que he perdut el compte dels drets civils i econòmics que en les últimes setmanes hem vist retallats (o arrancats de soca-rel en alguns casos) gràcies a l’ànim reformista dels ministres de Rajoy.

Els ingenus pensàvem que la terrible reforma laboral i l’anunci de regressions democràtiques com la cadena perpetua revisable, la tornada a la nova/vella llei de l’avortament o l’eliminació d’Educació per a la Ciutadania serien tot el que hauríem de patir d’este nou govern, però la realitat ha estat molt més dura: augment d’impostos contra el que anunciaven en campanya, atacs a la funció pública amb comiats massius, la retirada de les convocatòries d’oposicions públiques i els retalls als salaris dels funcionaris, la imminent politització de la televisió pública espanyola, l’augment general de taxes per accedir al sistema de justícia, la criminalització dels moviments socials que protesten contra les retallades anteriors fins arribar a la banalització del Codi Penal, el qüestionament sistemàtic de l’estat autonòmic i, ara, el desmantellament dels sistemes públics de salut i educació.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d’haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l’augment de la ràtio d’estudiants per aula a primària i secundària, l’increment de les taxes universitàries i l’acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l’euro per recepta farmacèutica que s’haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

El pitjor de tot, però, és que els ciutadans ens hem assabentat d’estes retallades per boca d’uns ministres tan inútils i incapaços com Ana Mato i José Ignacio Wert. I per a això, la veritat, jo no estava preparat.

El príncep i el paquiderm

dimarts , 17/04/2012

 

Quan vaig marxar a Itàlia, dimecres passat, em vaig emportar una edició en castellà d’El príncep que tenia per casa amb la intenció de distreure’m durant el viatge. Esta obra de Maquiavel és un tractat de política que el florentí dedicà a Llorenç de Mèdici i que repassa no només els tipus de principats que existien a l’època, sinó també com conquistar-ne de nous i, sobretot, com ha d’actuar un príncep si vol mantenir-se al poder.

A los hombres hay que ganarlos o aniquilarlos, pues se vengan de las ofensas sin importancia; de las graves no son capaces. De ahí que toda ofensa que se inflija a un hombre ha de ser tan grande que no se tema su venganza.”

Gràcies a paràgrafs com l’anterior, per “maquiavèl·lic” s’entén una actitud basada en l’absència d’escrúpols, i és que El príncep és un compendi d’instruccions per poder conquerir i governar en una època en la qual Itàlia estava formada per tants comptats, ducats i principats que, en la pràctica, resultava ingovernable.

És fàcil, però, fer una actualització de les paraules de Maquivel al nostre temps i aprendre alguna cosa, ja que tampoc massa coses han canviat des del segle XIV:

En toda ciudad conviven dos diferentes “humores”, lo que ocasiona que el pueblo no desee ser gobernado ni oprimido por los grandes y que los grandes deseen oprimir al pueblo”

Són molts els governants que al llarg dels segles han trobat a les pàgines d’El príncep consells pràctics per sotmetre els seus súbdits i per mantenir-se al poder i crec que no haguera estat de més que el Borbó li haguera pegat una ullada al capítol IX, De principatu civili, per evitar l’espectacle que ens ha regalat, ja que diu coses tan assenyades com ara:

Quien llegue a príncipe gracias al favor del pueblo ha de mantenerlo amigo (…) mas quien, contra la voluntad popular, llegue a príncipe con el favor de los grandes deberá, antes que nada, ganarse al pueblo.”

I sobretot:

“Un príncipe prudente debe pensar el modo por el cual sus ciudadanos siempre y en cualquier circunstancia tengan necesidad del principado y de él.”