Entrades amb l'etiqueta ‘independència’

Wert, agent doble

dijous, 11/10/2012

Però és sense dubte l’actual ministre d’Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n’ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l’Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l’independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l’educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l’interés del Govern és espanyolitzar l’alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d’estar plantejat molt malament. M’explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l’Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d’un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre’s com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d’un any.

I, sense dubte, Wert tindrà part de culpa.

Monago i la independència de Catalunya

dimecres, 10/10/2012

 

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s’havia muntat al carro de l’independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d’esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L’actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d’Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l’11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l’uniforme siga el de ‘lagarterana’”.

No m’hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l’últim referèndum que s’ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l’ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Indepenquè?

divendres, 14/09/2012

A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d’enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.

La ressaca de la manifestació independentista s’ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: “independència”.

I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.

I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d’eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d’un territori d’Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d’un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.

El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l’Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s’ha de poder allotjar Duran i Lleida.

Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s’ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.

Independentment d’això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m’agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m’agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d’IVA o d’IRPF perquè els gestione la Generalitat.

I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.