Entrades amb l'etiqueta ‘Justícia’

La conformitat d’Urdangarin

dijous, 3/05/2012

Esta setmana alguns mitjans han informat que les defenses lletrades d’Urdangarin i del seu ecs!soci Diego Torres haurien proposat a la Fiscalia la possibilitat de buscar un acord per evitar que cap dels dos posara un peu a presó. Tot i que es tracta d’una filtració i que ningú ha pogut confirmar quins serien els termes exactes de la proposta, la gent llega ha reaccionat amb certa indignació davant una pràctica processal que, per a ser sincers, té lloc cada dia als jutjats d’Espanya: l’acusat reconeix els fets, delata altres possibles acusats, prova a reparar el dany causat (en este cas la xifra seria de 3,5 milions d’euros) i, a canvi, el Fiscal rebaixa la petició de la pena sol·licitada inicialment.

En realitat, esta pràctica resulta tan freqüent que la Llei reconeix expressament la possibilitat de la conformitat en els delictes que s’enjudicien a través del procediment de Diligències Urgents (coneguts popularment com judicis ràpids) i fixa que la rebaixa de la pena serà d’un terç sobre la mínima que preveu que el Codi Penal. Els advocats estem cansats de fer judicis ràpids i, per tant, de negociar la pena, en casos de trànsit (alcoholèmies i conduir sense carnet) o de violència de gènere, però no només: també ha estat el que feren Betoret i Campos al cas Gürtel per evitar el judici.

Ben mirat, però, el sistema és el mateix que s’aplica a tot el dret sancionador: per exemple, en el cas de les multes de trànsit si pagues i no presentes al·legacions la quantia de la multa es redueix, i el mateix ocorre amb les sancions derivades per infraccions a Hisenda o en el dret administratiu general, i la raó per la qual l’Estat permet este tipus d’acords és perquè sovint ix més a compte rebaixar la sanció a canvi d’evitar el cost material i econòmic que suposa celebrar un procés (en els casos penals) o instruir un expedient (en el cas de les sancions administratives).

En el cas del duc de Palma, pel que sembla, l’acord busca un doble resultat: d’una part evitar el judici i d’una altra, i principalment, evitar la presó. Respecte a la segona, sóc prou incrèdul i, independentment de l’iter que prenga el procés i de si hi ha pacte o no amb la Fiscalia, no crec que Urdangarin mai pose un peu a presó. En canvi, el judici públic sembla inevitable: cal recordar que el pseudosindicat Manos Limpias s’hi ha personat com acusació particular contra el duc i qualsevol acord, encara que la sentència arreplegara finalment el pacte entre la Fiscalia i els acusats, hauria de ser necessàriament entre totes les parts.

Personalment, només espere que si l’advocat d’Urdangarin arriba a un acord amb la Fiscalia i l’acusació particular per evitar la presó entre les condicions s’incloga l’exili del duc i els caps de Matas i de Camps en dos safates de plata.

Així, almenys, encara guanyaríem alguna cosa.

Igual per a tots? (I)

dimecres, 21/03/2012

 

No recorde quin professor de la facultat ens va explicar que era lògic que la Justícia patira el descrèdit de la societat en general ja que, en el millor dels casos, els jutjats i tribunals només donen la raó a una de les parts que s’enfronten en un procediment. Això suposa, en la pràctica, que com a mínim la meitat dels ciutadans que esperen ser reparats en allò que consideren legítim no troben en l’administració de Justícia una solució als seus problemes.

Òbric parèntesi. D’una forma més senzilla: és molt difícil que qui perd un judici considere que s’ha fet Justícia, i almenys la meitat dels que van a un judici el perden. Tanque parèntesi.

A eixe fet, que forma part del caràcter humà i que se sol circumscriure a l’esfera personal de l’afectat, cal sumar una llarga llista de circumstàncies que fan que la ciutadania en conjunt no se’n refie de la Justícia: el caràcter polític d’òrgans com el Fiscal General, els tribunals Constitucional i Suprem o el Consell General del Poder Judicial; el corporativisme de jutges i magistrats; la falta de mitjans; el ritme assossegat de la majoria dels jutjats; la feina d’advocats inútils; o el sistema de penes espanyol que permet, per exemple, que es castigue amb més anys de presó qui atraca un supermercat (de 2 a 5 anys) que a qui malversa fins a 4.000 euros de diners públics (presó de 6 mesos a 3 anys).

Però també, i especialment, incideix en la imatge de la Justícia una idea que forma part de l’imaginari col·lectiu i que a propòsit de l’allau de casos de corrupció que hui per hui col·lapsen els òrgans jurisdiccionals ha pres encara més força: que es tracta de forma diferent a rics i a pobres.

Òbric un altre parèntesi. És molt recomanable el programa que Salvados dedicà al tema. Tanque un altre parèntesi.

En eixe sentit, el primer que convindria determinar és què s’entén per rics i què s’entén per pobres però podríem fer-ho fàcil i limitar-nos a circumscriure els rics al grup format per banquers, polítics i gendres del rei d’Espanya. Els pobres, per tant, seríem tota la resta.

Ara sí, a la pregunta de si la Justícia tracta igual els rics i els pobres no es pot respondre amb un sí o amb un no, ja que com la majoria de coses en esta vida, depén: en principi, la Llei és la mateixa per a tots i, per tant, el que preveu s’aplica a tots de la mateixa forma i, així, la mateixa conducta, independentment de si és realitzada per un pobre o per un ric, mereixerà la mateixa resposta. En eixe sentit, i donat que no existeixen lleis ad hoc en funció de la notorietat del subjecte passiu sí que podem dir que la Justícia és igual per a tots, encara que no siga veritat.