Entrades amb l'etiqueta ‘País Valencià’

El calvari d’Alberto Fabra

dimecres, 19/12/2012

Costa creure que algú amb el carisma d’una sabata i l’autoritat d’un tamagochi haja estat capaç de mantindre’s al cap de l’executiu valencià amb tot el que ha caigut en els últims mesos.

Des que substituí Camps, en juliol de 2011, Alberto Fabra ha passat per un via crucis tan despietat que al seu costat el calvari de Crist podria considerar-se un dia de relax a un spa de luxe.

Fabra no només heretà de Camps un país arruïnat i en liquidació com a conseqüència de la gestió d’uns nous rics de mans foradades, sinó que també ha hagut de fer-se càrrec d’un grup parlamentari farcit d’imputats, acusats i processats i d’un Consell on farien falta molts canuts per poder fer una sola o.

Durant els 17 mesos que Fabra porta de Molt Honorable hem vist com els casos de corrupció Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa i Nóos avançaven als jutjats i com el nombre d’imputats creixia a Les Corts. Només cal recordar aquella èpica primera setmana d’octubre en la qual en poc més de 48 hores el Tribunal Superior de Justícia formalitzava l’acusació per corrupció contra Blasco (pel cas Cooperació), Castedo i Díaz Alperi (pel cas Brugal), tres diputats que encara mantenen l’acta i l’escó a Les Corts i als quals Fabra no mira directament als ulls per si esdevé una estàtua de sal.

Seria però, injust atribuir només a l’herència rebuda tot el calvari que està passant Fabra, ja que el Molt Honorable també té part de culpa: la incapacitat, la intranscendència i la falta d’autoritat de les quals ha fet gala el de Castelló des que assumí la Presidència de la Generalitat Valenciana han ajudat, i molt, a perpetuar la imatge del País València arrasat i podrit que ens deixà Camps i al qual Rajoy no gosa a posar un peu.

En eixe sentit, desembre no ha estat, tampoc, un bon mes per a Fabra i només en dotze dies el conseller Vela hagué de dimitir en ser imputat per haver filtrat informes secrets sobre el cas Cooperació al principal imputat, el diputat Hernández Mateo deixà l’escó en ser condemnat a tres anys de presó per prevaricació i pel cas Gürtel el TSJ processà Rambla (ecs!vicepresident de la Generalitat amb Camps) i les ecs!conselleres Milagrosa Martínez i Angélica Such, la primera de les quals arribà a ser presidenta de Les Corts, un lloc on encara avui tots tres mantenen l’escó i l’aforament.

És difícil imaginar que un govern puga suportar tot això sense caure (o sense ser intervingut), i per això cada dia que passa Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat Valenciana és un puto miracle.

Per ofrenar noves glòries a Espanya

dimecres, 3/10/2012

Comença a ser lògic que quan el titular d’un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l’imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d’anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s’han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d’estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l’hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l’últim freak que ha donat la política esta legislatura: l’inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d’abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d’un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d’alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d’autoritat en la matèria.

El tedi s’imposa al País Valencià

dilluns, 24/09/2012

Mitja Confederació Ibèrica de Nacions viu immersa en una activitat política desaforada: a Euskadi i a Galícia ja estan en precampanya, a Madrid la substitució d’Esperanza Aguirre al cap del Partit Popular encara pot provocar alguna sorpresa i a Catalunya l’envit psuedoindependentista d’Artur Mas sembla que s’allargarà uns dies més i ningú no descarta la convocatòria d’eleccions anticipades.

I, mentrestant, al País Valencià ens avorrim de mala manera.

Puc entendre que quan Alberto Fabra-Mohedano accedí a la Generalitat des de Gènova, província de Madrid, li van recomanar que abaixara el nivell, que es posara de perfil o que, senzillament, guardara els tiquets de la roba que portara en públic, però el de Castelló està passant-se’n.

Ja sé que fixar-se en el compte de Twitter que li gestionen (@AlbertoFabra) no és gaire científic, però ens serveix per conéixer les localitzacions del Molt Honorable gairebé cada dia i així, el mes de setembre, fins la pantomima aquella de l’Escola d’Estiu del PPCV, ens ha regalat estos tuits:

4 de setembre: “Presidiendo el acto de inauguración de las obras de pavimentación del casco antiguo de Navarrés”.

5 de setembre: En Segorbe, visitando las instalaciones del Hotel-Spa Martín El Humano después de presidir el acto de inauguración”.

6 de setembre: “Visitando la empresa Schneider Electric en Meliana, tras firmar en el Libro de Honor del ayuntamiento del municipio”.

7 de setembre: Visitando la sede de la Sindicatura de Comptes y firmando en su Libro de Honor, junto al Síndic, Rafael Vicente Queralt”.

8 de setembre: “Durante las Fiestas de la Mare de Déu de la Salut de Algemesí, Patrimonio Inmaterial de la Humanidad de la UNESCO”.

10 de setembre: Visitando el Centro de Día para personas mayores dependientes de Onda, tras presidir el acto de inauguración”.

11 de setembre: “En Orihuela, visitando las obras del centro comercial Zenia Boulevard, que se inaugura este mes de septiembre”.

Després d’haver portat la iniciativa política de la Generalitat a la intranscendència més absoluta amb propostes com l’eliminació de festius i la reducció del nombre de diputats autonòmics a Les Corts, Fabra ha optat per, directament, deixar de fer política.

I el que és encara pitjor: l’ànim inaugurador del Molt Honorable ha arribat a un punt tan ridícul que no hem de descartar que qualsevol dia inaugure la primera pedra de la reforma de la cuina de la tia Amparín.

Fabra i la intranscendència

dijous, 19/07/2012

A la primera entrevista que li van fer a Alberto Fabra després de substituir Camps a la Presidència de la Generalitat li van preguntar si parlava valencià i ell va contestar que “Muy poquito”. I afegí “El mío es un valenciano de tomar café”. I encara més: “Le prometo que lo voy a estudiar. Me va a tocar, pero lo voy a hacer encantado”.

Me va a tocar” digué, entenc, perquè a partir d’aquell moment passava d’alcalde de Castelló a President de tots els valencians. Com si a la capital de la Plana en lloc de valencià parlaren xinés.

Diumenge farà un any d’aquella entrevista a Las Provincias i no sé si la competència lingüística de Fabra s’ha quedat al café (curt i sense sucre) o ja té nivell suficient per a demanar un tallat (amb llet desnatada), però el balanç del seu primer any a la Generalitat no podia ser més amarg.

És cert que la feina no era fàcil: heretar un país en fallida econòmica i un grup parlamentari farcit d’imputats i de morralla política no han ajudat el de Castelló a provar a posar ordre en el desficaci al qual ens portà, sobretot però no només, la nefasta gestió realitzada per Camps, del qual hui només ens queda una caricatura grotesca i ridícula.

Això, però, també tenia una part positiva: havíem arribat a un nivell tan exagerat de misèria econòmica, política i social que qualsevol intent per fer del País Valencià un territori normal seria ben rebut. Per molt xicotet que fóra.

La realitat, però, és que Fabra ha malbaratat estos dotze mesos sense posar ordre al calaix financer i sense haver gosat a alçar la veu a pesar dels casos de corrupció que s’estenen als escons del Partit Popular com una taca d’oli i ha decidit despenjar-se amb propostes destrellatades com les de reduir el nombre de diputats a Les Corts o traslladar a dilluns les festivitats del 9 d’Octubre o Sant Josep per fer front a la crisi, com si el nombre de diputats de Les Corts o els festius entre setmana foren els responsables del fet que les farmàcies valencianes no hagen cobrat des de gener la facturació presentada. Per exemple.

Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.

Crema el País

dilluns, 2/07/2012

Hauríem de començar per una qüestió bàsica: el PP no és qui ha cremat els nostres boscos. Clar que no. Sí que és, en canvi, el responsable d’haver retallat els fons i les polítiques de prevenció any rere any i d’haver, fins i tot, destinat part d’estos diners a la visita de Ratzinger a València en 2010.

No han estat capaços d’oferir dades en cinc dies i hem hagut de recórrer a la NASA (!) per informar-nos de la superfície del País que se’ns cremava mentre Fabra i Castellano passejaven amb unes camises blanques impol·lutes davant la indiferència del Govern central, que ha tardat cinc dies a enviar un parell de ministres i confirmar que, efectivament, hem perdut 50.000 hectàrees.

El menyspreu del Govern espanyol per l’executiu valencià és la conseqüència d’anys de corrupció i de polítiques destrellatades i la por de Rajoy a veure’s esguitat pels escàndols i les causes judicials de la secció regional valenciana del PP és la que fa que preferisca fugir a vore un partit de futbol o a una reunió a Sevilla a vindre a València, perquè l’objectiu és no traure el morro per ací, no siga que li’l toquen. I, les coses com siguen, però si Rajoy no ve, el focus d’atenció es desplaça i els incendis passen a un segon plànol.

No han sabut previndre i no han sabut gestionar la tragèdia i poden provar a amagar-ho com vulguen, però els cels apocalíptics i les pluges de cendra que estem patint a tot el País des de dijous els delaten, ens omplin els ulls de llàgrimes i el cor de desassossec.

El Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a extingir-los.

La data del congrés del PPCV

dijous, 24/05/2012

Algú molt ingenu podria pensar que el PPCV ha tingut mala sort en triar el cap de setmana que ha celebrat el 13é Congrés/Pantomima Regional perquè no havien passat ni 24 hores des que ens assabentàvem que la Generalitat havia oblidat/amagat 800 milions d’euros al calaix en factures impagades quan declarà el dèficit autonòmic de 2011 i que les imputacions de la trama Gürtel vinculades a la visita del Papa a València arribaven a dos tècnics de Canal 9, delatats per l’ecs!president de RTVV.

Però la veritat és que la data del Congrés era irrellevant: fa mesos (o anys, en realitat) que la corrupció, el destrellat i malgovern són les úniques notícies que ens regala el PP valencià (sic) i ja és palés que el nivell de putrefacció de la nostra dreta no té remei: la setmana passada, per exemple, començàvem amb un dilluns orgiàstic amb noves imputacions als casos Gürtel i Nóos, amb la comissió d’investigació/sainet sobre la desfeta financera de la CAM i amb l’anunci dels accionistes del Banc de València de denunciar José Luis Olivas i, també, per exemple i a falta de saber quines novetats ens donarà esta setmana (a banda de les noves converses del cas Cooperació que afecta Blasco), Ric Costa està citat el divendres per a declarar a la causa que investiga el finançament irregular dels populars valencians.

Per això, per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l’elecció d’Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d’haver esperat al 2025. O al 2045.

Orgiàstic

dimarts , 15/05/2012

Qualsevol que tinga un blog (encara que siga este) i que, entre destrellat i destrellat, pretenga opinar sobre l’actualitat informativa necessitaria un mes sencer per provar a entendre tot el que tingué lloc ahir a València.

D’una part, a la seu del Tribunal Superior de Justícia tornàvem a vore El Bigotes, el personatge més caricaturitzat de la trama Gürtel, per a declarar no per allò que molts qualificaven de “quatre tratges” (i unes sabates de pell de poltre) i que tantes alegries processals ens donà a finals de 2011 i principis de 2012, sinó per la causa que estudia el finançament irregular del Partit Popular valencià.

Al mateix temps, però a la Ciutat de la Justícia, el jutge Castro que investiga el cas Nóos a Palma prenia declaració a un grapat de prohoms valencians (germans Roig inclosos) i acabava el dia amb dues noves imputacions: el secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics (!) de la Generalitat i la responsable jurídica de la Ciutat de les Arts, tots dos acusats de prevaricació.

Quasi a la mateixa hora, la junta general d’accionistes del Banc de València (en queda algun amb ganes de parlar-ne?) aprovava denunciar la cúpula directiva de l’entitat intervinguda, entre els quals es troba José Luis Olivas, ecs!president de la Generalitat entre Zaplana i Camps.

I només faltaven Les Corts, amb una altra sessió de la comissió d’investigació què pretén determinar (d’aquella manera) què ha passat a la CAM, per evidenciar com han deixat el país aquells que ens malgovernen des de fa massa anys.

I mentre tot això passava a València, Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra passejava per Calp i posava una placa als peus del penyal d’Ifac.

De veritat no podia haver anat més lluny?

Eurovegas a València

dijous, 5/04/2012

Tot el que envolta l’esperpent anomenat Eurovegas (sic) produeix vergonya aliena, començant pel fet que els dos governs més conservadors de la Confederació Ibèrica de Nacions (un disfressat de liberal i l’altre de nacionalista) estiguen competint per vore qui ofereix a l’empresari impulsor del projecte les millors condicions per instal·lar al seu territori una zona franca en la qual no resultaran d’aplicació ni la legislació laboral ni la fiscal ni, tampoc, la de salut pública.

Òbric parèntesi. De fet, encara no se sap si l’euro serà la moneda de curs legal o si Eurovegas tindrà la seua pròpia fàbrica de moneda i paper timbrat. Tanque parèntesi.

Però no només indigna la baixada de pantalons dels govern de Mas i d’Aguirre, ja que també resulta vergonyant que els catalans hagen triat uns terrenys tan a prop de l’aeroport d’El Prat que no permeten que els edificis de casinos i hotels arriben a l’alçada que exigeix el projecte i que el conseller madrileny d’Hisenda porte el nom de Pércival Peter (!!!) Manglano, tot i ser fill de valencians.

Però, també, que algú es crega que este projecte suposarà la creació de dotze milions de llocs de treball i que generarà un volum de negoci de tres mil trilions d’euros.

Òbric un altre parèntesi. Sí, ja sé que m’he inventat les xifres d’ocupació i de benefici que generaria Eurovegas, però també ho ha fet l’empresa promotora i les administracions afectades i ningú no ha protestat. Tanque un altre parèntesi.

Independentment del resultat, com a valencià m’ofén que el promotor del macrocasino no haja barallat la possibilitat d’instal·lar això a casa nostra, ja que el País Valencià té tanta experiència com Madrid i Catalunya a l’hora de malvendre els seus interessos a empresaris estrangers, tal com podria explicar ben bé Ecclestone i el forat negre que la F1 han suposat per al País Valencià.

 Jo només sé que amb Camps al Palau de la Generalitat ara l’Eurovegas seria nostre.

 

 

Roger Rabbit

dimarts , 13/03/2012

Quan Rajoy encarregà Alberto Fabra que es féra càrrec de posar ordre al PPCV estic segur que més enllà de preocupar-se pels excessos verbals i les caricatures en què s’havien convertit Camps, Costa, Barberà, Castedo, Ripoll, Carlos Fabra o Rus, un nom va ocupar la ment de tots dos: Rafael Blasco.

L’actual portaveu dels populars a Les Corts és un supervivent polític i ha estat conseller amb Lerma, Zaplana, Olivas (!) i Camps, però hi ha cròniques que suggereixen que ja fou conseller amb Jaume I.

Durant la legislatura 2007-2011 es féu càrrec d’eixe invent que s’ha convertit en l’últim cas de corrupció que afecta el País Valencià, la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, i que de moment ja porta 15 imputacions entre càrrecs públics i de confiança de Blasco, conegut als informes oficials amb el malnom de Roger Rabbit, i també responsables d’ONGs, un dels quals està empresonat. L’oposició parlamentària denuncià que a través d’esta conselleria podria haver-se malversat al voltant de 9 milions d’euros que havien d’haver estat destinats a cooperació internacional i que acabaren, com no podia ser d’una altra forma a este país, en la compra d’immobles.

En fer-se públiques les primeres detencions, Fabra cessà els càrrecs de confiança que Blasco havia col·locat a Cooperació i des d’aleshores el d’Alzira, en vore’s arraconat, no ha deixat de regalar-nos declaracions que apunten directament al cap del Molt Honorable.

La primera fou defensar els cessats en comparar la imputació dels seus subordinats a la conselleria de Solidaritat amb la situació processal que patí Camps i, atenció, el mateix Alberto Fabra quan era regidor a Castelló en assegurar: “Si haguera dimitit, hui no seria el president de la Generalitat”.

Pocs dies després, encara molest per les noves formes imposades per Fabra, denuncià que el seu partit no defensava suficientment els imputats i, finalment, esta setmana, a banda de criticar la policia per haver fet la seua feina, obrí la porta a la possibilitat que nous candidats alternatius a Fabra optaren a dirigir el PPCV.

Sembla, per tant, que Blasco ha decidit fer el nuc de la corda que l’ha d’ofegar.

* * *

PS: El vídeo mostra una intervenció parlamentària de Mònica Oltra, d’octubre de 2010 (!), denunciant el cas i que va meréixer que Blasco la qualificara de “sinvergüensa”.

watch?v=eDQURGDrdcs

ARA, al País Valencià

divendres, 2/03/2012

A propòsit de l’arribada de l’edició en paper del diari ARA al País Valencià s’encetà un debat entre part de l’esquerra i el nacionalisme valencians que considere que resumeix perfectament un dels mals que patim a este país d’orxata i de fartons.

Òbric parèntesi. M’abstindré de posar nom i cognoms perquè sóc un xic molt discret i perquè no tinc ganes de contestar amb contrarèpliques les rèpliques que m’arribarien, perquè déu sap que mai acabaríem. Tanque parèntesi.

La gran majoria d’esta part de la societat a què feia referència celebrà, com no podia ser d’una altra forma, la publicació d’una nova capçalera diària (encara que en el nostre cas siga la distribució d’una capçalera ja existent), però de forma gairebé immediata va arribar el primer però: que es fa a Barcelona.

Este fet, d’altra part prou obvi, ja que totdéu sap que l’ARA és un diari català, va ser l’espurna que encengué un debat a propòsit de la conveniència o no de prendre com a mitjans de referència diaris que no s’editen ni es publiquen a casa nostra, i se suggeria la necessitat (completament raonable) de crear un espai comunicatiu propi valencià i en valencià per evitar caure en provincialismes.

El problema real, però, és que, tret d’honroses excepcions que tampoc no esmentaré per si me n’oblide d’alguna, que un mitjà siga valencià (o fins i tot en valencià, com ocorre amb els informatius de Ràdio Televisió Valenciana, que són capaços de dedicar deu minuts a la inauguració d’una exposició de cabassets de vímet a Gata de Gorgos) no suposa cap garantia per evitar caure en actituds provincianes.

La prova del nou ens la donen els diaris valencians (en castellà, això sí) Levante-EMV i Las Provincias. El primer, originàriament batejat només com El Mercantil Valenciano, però incapaç de treure’s de damunt el prenom franquista imposat (com sí que féu en el seu moment La Vanguardia amb el cognom Española) tot i ser el diari progressista de referència per a una gran part de valencians destaca per les seues portades i titulars de bomber, com aquella que dedicà a cinc columnes i amb una foto immensa al fet que Madrid havia furtat als valencians el rècord Guinness (!) de paella gegant (!).

I Las Provincias, ai! Las Provincias, la bèstia negra de l’esquerra i del nacionalisme valencians, és com el gos que canvia d’amo però és incapaç de traure’s el collar perquè està tan domesticat que ja no sap passejar pel seu compte: encara retrona al cap de molta gent l’entrevista que el personatge Ramón Palomar (!) li féu a l’ecs!Molt ecs!Honorable Camps (atenció: després de més de dos anys sense haver-ne concedir cap) i durant la qual li preguntà, entre altres perles: “¿Si sus hijos le saliesen góticos, cómo lo encajaría?”.

Amb esta situació, l’arribada de l’ARA als quioscos valencians em sona a glòria divina.