25N: Ara va de bo

dissabte, 24/11/2012

La legislació electoral espanyola prohibeix als mitjans de comunicació la publicació, difusió i reproducció de sondejos i enquestes durant els cinc dies anteriors a les votacions, però això no significa que no es facen.

Efectivament, les dades dels sondejos són més fiables com més a prop es fan del diumenge electoral perquè el ciutadà va perfilant el seu vot en funció dels últims esdeveniments i de la pròpia campanya, que acaba divendres, i una gran part dels que es mostraven indecisos opta, al remat, per una opció política.

En eixe sentit, per exemple, els resultats de les últimes enquestes publicades per a les eleccions catalanes de diumenge no tenen en compte la repercussió electoral que ha pogut tindre tota la merda que insinua l’esborrany d’El Mundo i que relacionaria CiU amb una (altra) trama de finançament irregular i a les dinasties Pujol i Mas amb comptes bancaris a paradisos fiscals.

No vull dir amb això, atenció, que l’esborrany tinga conseqüències sobre el resultat de diumenge o que si en té, aquelles sigues positives o negatives per a CiU. Això només ho sabrem després d’eleccions: quan estudiem les enquestes que s’han fet durant esta setmana i que no s’han pogut publicar.

La majoria de les enquestes coincideixen en dibuixar el panorama següent: CiU es quedarà a les portes de la majoria absoluta; ERC, el PP i el PSC disputaran la segona força; Iniciativa i Ciutadans guanyaran representació; Solidaritat desapareixerà del mapa i possiblement entrarà la CUP.

Però el més important és la tendència i mentre s’han pogut publicar enquestes hem vist com, per exemple, Ciutadans ha passat d’una pujada prou tímida a doblar els diputats. Alguns, fins i tot, li’n donen 8, un dels quals eixiria per Tarragona. Caldrà, doncs, fer noves analítiques a l’aigua de l’Ebre.

De la mateixa forma, hem vist com la tendència era que el PSC perdera diputats enquesta rere enquesta i, amb tota seguretat, esta tendència s’ha accentuat durant l’última setmana gràcies al paper jugat per Pere-Patxi Navarro als debats televisius. Hui ningú creu que el PSC passe del 11% de vot i dels 15 diputats. I ja poden donar gràcies.

Amb ERC, en canvi, ha passat tot el contrari i ha gaudit d’una carrera ascendent constant: no ens hauria de sorprendre que diumenge es col·loquen com la segona força electoral del país.

Per contra, per al PP la cosa no ha estat tan senzilla: en un primer moment semblava que guanyaria algun escó, però la tendència dels últims dies demostra que el més probable és que en perden un parell. Personalment, crec que este moviment es deurà a dos factors: el primer, l’ascens de Ciutadans, que els farà mal a Barcelona, però també a Girona: en dividir-se el vot espanyolista, potser la llista de Rivera es carrega l’únic diputat del PP; i, en segon lloc, la sobreexposició pública d’Alícia Sánchez-Camacho. El PP hauria d’entendre que el millor que poden fer per obtindre uns bons resultats a Catalunya és presentar un desconegut i no fer campanya. Ni cartells.

Estos tres partits competiran, doncs, per la segona plaça i tots tres es mouen al voltant del 10-12% del vot, amb el que això suposa: per a ERC serà un èxit; el PP podrà dir que ha salvat els mobles; i el PSC esdevindrà, tal com vaig pronosticar, el PASOK d’esta vora de la Mediterrània.

Independentment de les conseqüències partidistes, hi ha una cosa que hem de tindre clara: independentment de quina siga la segona, la tercera o la quarta força (o, potser la cinquena) la realitat és que en el millor dels casos es trobaran a més de vint punts percentuals de CiU, que estarà entre el 35-38% del vot.

Finalment, queda Iniciativa, a la qual vaig pronosticar un gran ascens, encara que les enquestes s’han entestat a dir el contrari. És cert que la formació d’Herrera guanyava un parell de diputats en quasi tots els sondejos, però la cosa semblava pobre en comparació amb tots els que el PSC es deixava pel camí. De nou, hem d’estar a la tendència, que ens diu que Iniciativa aprofitarà els diputats perduts a última hora pel PSC. Pensem, per exemple, que el paperot de Navarro als debats electorals no ha tingut transcendència a les enquestes i això ha pogut costar als socialistes un parell de diputats.

Esperem, doncs, un gran resultat per a Iniciativa el diumenge: potser Herrera i Navarro hauran de recomptar els vots per vore qui es queda amb la quarta posició.

Un conte de Tots Sants: la mort del tio Herbasser

dimecres, 31/10/2012

 

En contra del que es podria pensar, no sóc l’únic de la meua família que practica un gust per la mort amb components clínics cada dia més evidents, perquè si tinc un espill on mirar-me és la iaia.

Des que faltà el iaio, en 1993, la iaia manté el dol i assegura que ho farà mentre visca, per la qual cosa la seua roba ha de ser negra. Només negra. Si alguna vegada ma mare li ha regalat una jaqueta o qualsevol peça de roba amb els botons, posem per exemple, grisos, la iaia en compra de negres i els canvia.

Així, si tenim en compte que la iaia no passa del metre i mig d’alçada i que vist sempre de negre absolut hi ha dies en els quals em recorda més una panderola que no pas una persona humana.

Quan enviduà va passar gairebé un any sense eixir al carrer i la resta de la família ens encarregàvem de fer-li la compra i dels altres quefers quotidians. Quan, finalment, va decidir tornar a posar un peu al carrer ho féu només per assistir a missa, especialment si era de difunt, independentment de quina fóra la relació real que mantenia amb el finat, perquè qualsevol excusa era bona per passar la vesprada vetllant un mort.

- I a este mort el coneixia, iaia?

- Home, veges! Este xic treballà un any en la sega de l’arròs del camp de Sollana de la meua cosina Marianeta.

Silenci.

- Està de conya, iaia?

Al principi, i com feia una miqueta de llàstima, de tant en tant la portava en cotxe al tanatori amb la promesa de la iaia de fer-ho curt i de no sobreactuar davant els familiars del mort, però sempre m’enganyava i acabava per muntar una escena perfectament estudiada: li feia una ullada al cadàver, s’apropava a la vídua i deia enmig d’un oceà de llàgrimes de cocodril “L’han deixat tan bé que sembla que encara estiga viu” perquè segons la iaia no hi ha res que reconforte més quan has de fer front a la mort d’un membre de la família que saber que els diners de la funerària han estat ben invertits.

La majoria de les vegades jo optava per quedar-me a la porta de l’habitació on s’exposa el taüt i on els familiars reben les visites però vaig deixar de fer-ho i vaig decidir esperar-la al cotxe perquè una vegada la iaia s’apropà al vidre aparador que mantenia el cadàver refrigerat i em cridà: “Fill, arrima’t a vore’l, que no fa por!”. Quan em vaig refer de l’estupor que em causà la intervenció de la iaia, vaig desitjar amb totes les forces canviar la meua situació per la del cadàver refrigerat.

De tant en tant, però, la història era més graciosa, com la setmana passada:

- No em despentines, que esta vesprada tinc un mort -m’advertí mentre jugava amb ella.

- Qui ha palmat hui, iaia?

- Tu te’n recordes del tio Herbasser?

- Ni idea.

- Sí home! Era un home de Paiporta que anava per les cases venent herba per a les cabretes i els conills.

Silenci.

- Quant de temps fa d’això, iaia?

- Ah, lo manco fa quaranta anys!

Més silenci.

- I com vol que me’n recorde d’un tio que venia herba per les cases fa quaranta anys si jo n’he fet només trenta?

La iaia em mirà amb la boca torta i volgué tancar el tema:

- Pobre tio Herbasser… en el veïnat el volíem molt, saps.

GandiaShore és la veritat

dijous, 25/10/2012

 

Estic convençut que GandiaShore, el reality que fa un parell de setmanes estrenà l’MTV, és un salt en l’evolució (o en la involució) de la televisió espanyola. I el que és pitjor encara: puc raonar-ho.

La principal novetat del programa ambientat a la capital de Safor és que no té cap pretext ni excusa. Si fins ara tots els realities que havíem vist tenien algun leitmotiv més o menys consistent per provar a donar-li sentit al programa, encara que fóra fingit, a GandiaShore ni s’han molestat a buscar-lo. Per això podem dir que GandiaShore és autèntic.

Pensem, per exemple, en ¿Quién quiere casarse con hijo?, de Cuatro: un grup de mares, preocupades perquè els seus fills continuen fadrins als 25 anys decideix que cal buscar-los una dona i no tenen una altra idea millor que fer una mena de càsting entre diferents candidates. No cal ser, per tant, massa espavilat per entendre que es tracta d’un paripé per justificar el programa i ningú creu de veritat que, tret de l’estupidesa dels participants, res d’allò que ofereix ¿Quién quiere casarse con mi hijo? siga real.

Així, hem vist realities que pretenien buscar cantants, recórrer Àsia, fer que una família convivira amb una tribu africana, enviar famosos a una illa a passar fam, buscar una dona de ciutat a un granger o, senzillament, disfressar-se d’experiments sociològics, però mai havíem vist un programa que no tinguera cap intenció més enllà que la d’ajuntar huit analfabets suprahormonats i deixar que interaccionaren entre ells i, també, amb altres analfabets suprahormonats de Gandia.

Òbric parèntesi. I on diu ‘interaccionar’ vol dir emborratxar-se i follar. Tanque parèntesi.

I eixe és precisament el quid del programa, perquè ningú espera que els participants de GandiaShore facen res: no canten, no ballen, no fan proves estúpides i no hi ha regles ni eliminatòries ni expulsions. No hi ha absolutament res, només ells i els tatuatges, els músculs, la silicona, les celles depilades, les extensions, les manicures impossibles, la roba fluorescent i l’abús de l’animal print.

I amb això ja ens va bé.

No és país per a Patxis

dimecres, 24/10/2012

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s’ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d’UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

A Galícia el resum és encara més senzill: el PP de Feijóo amplia la majoria absoluta, abaixen PSdG i BNG i entra amb força Alternativa Galega de Esquerda.

Però del que més s’ha parlat des de diumenge, com és lògic, és de la desfeta socialista a tots dos territoris: a Galícia perden més de deu punts percentuals respecte a 2009 i es deixen 7 escons; i a Euskadi, no arriben al 20% del vot (en 2009 van obtindre el 30,7%), queden per darrere de Bildu a les tres províncies i perden 9 diputats.

En resum: dels 150 diputats en joc (75 per cada territori) els socialistes n’han aconseguit 18 a Galícia i 16 a Euskadi, de forma que ni sumats servirien per governar amb majoria absoluta un dels dos parlaments, i si comparem estes dades amb les de 2009 veiem com en tres anys han perdut 16 diputats. Poca broma.

Ha quedat palés que el problema del socialisme espanyol postZP no és que només aconsegueix governs autonòmics quan il·legalitza formacions polítiques, quan pacta amb l’esquerra assaltadora de supermercats o quan la dreta es presenta dividida i és incapaç de posar-se d’acord, sinó que ha decidit acontentar-se amb això i celebrar-ho com si fóra una victòria.

Este socialisme pusil·lànime i regalat encara confia en allò de l’alternança natural del bipartidisme i no se n’adona que s’ha convertit en un element inútil per a representar l’esquerra i per disputar el poder a la dreta i, el que és pitjor de tot, tampoc és conscient que el votant progressista cada dia està més decidit a donar-los l’esquena i a apostar per noves formacions “a l’esquerra del PSOE”.

Els pobres resultats de Patxi López i de Pachi Vázquez han ensorrat encara més l’ànim socialista, però m’agradaria recordar-los que encara no ho hem vist tot: el 25-N li arriba el torn a Pere-Patxi Navarro i al PSC.

Una enquesta

dimarts , 16/10/2012

Abans d’estiu vaig assistir a una presentació de Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor, i en un moment del debat posterior algú preguntà l’autor si veia possible que en el futur algun partit estiguera temptat de recuperar el blaverisme que representà en el seu moment la desapareguda Unió Valenciana.

Flor va dir, crec recordar, que el PP seria l’únic que podria fer ús de l’anticatalanisme en funció de com de mal dades li vingueren les coses electoralment. Jo, en canvi, em vaig mostrar totalment en contra d’esta possibilitat.

Pocs mesos després no només ha quedat en evidència que la meua capacitat d’anàlisi polític és la mateixa que la d’una sabata, sinó que només ha fet falta una enquesta que no atorga la majoria absoluta al PP perquè l’executiu de Fabra haja tret la pols a la burrera anticatalana i amenace amb castigar aquells que fan/fem ús del terme País Valencià.

És cert, ho estan fent, però, pense que en el fons l’estratègia del PP no donarà resultat perquè potser fins fa relativament poc de temps entre part de l’electorat valencià tenia certa repercussió apel·lar al sentiment anticatalanista i assegurar que els nostres veïns de dalt estaven disposats a furtar-nos la recepta de la paella o de l’allioli, però hem arribat a un punt en el qual estes sentències no se les creu ningú. Encara més: fan riure.

Els valencians estem més viatjats que als anys huitanta, hem llegit més llibres i molts hem follat a Barcelona i ja sabem que els catalans poden estafar els consogres amb les despeses de la boda d’un fill, però no tenen un especial interés en passar de Vinaròs.

Potser hem tardat una mica més del que calia, però ara ja sabem que els que han arruïnat i saquejat el país no poden fotre’ns por amb uns lladres de fora, perquè ja som conscients que els lladres els teníem dins de casa.

Wert, agent doble

dijous, 11/10/2012

Però és sense dubte l’actual ministre d’Educació qui sembla decidit a fer que fins i tot els ciutadans de Zamora es declaren a favor de la independència de Catalunya, perquè no hi ha setmana en la qual no amolle alguna subnormalitat al respecte.

A Wert podem agrair-li, però, que almenys no se n’ix del seu ministeri i que totes les propostes que llança estan lligades amb l’Educació: reduir competències autonòmiques en la matèria, assegurar que el creixement de l’independentisme està lligat amb el sentit que les comunitats han donat a l’educació, subvencionar escoles privades que ensenyen en espanyol a Catalunya o assegurar en seu parlamentària que l’interés del Govern és espanyolitzar l’alumnat català.

No ens hauria de sorprendre que un polític conservador madrileny es pronuncie en eixos termes, perquè el seu públic no es troba precisament a Girona, però no deixa d’estar plantejat molt malament. M’explique: per a la dreta la bel·ligerància contra el nacionalisme perifèric dóna rèdits a Espanya (almenys a l’Espanya que no té mar) i tot i que estos exabruptes tenen més a vore amb maniobres de distracció que amb una altra cosa, insistir-hi és un error de càlcul electoral important.

Amb poc més d’un mes de diferència, Galícia, Euskadi i Catalunya celebraran eleccions i si a Euskadi i a Catalunya les expectatives més optimistes del PP passen per mantindre’s com a quarta força política, a Galícia existeix la possibilitat ben real que el PP es quede sense la majoria absoluta necessària per fer-se amb la Xunta.

Hi ha qui ha oblidat que estos tres territoris, talment com Andalusia i Astúries, tenen eixida a la mar, i que el PP podria sumar cinc derrotes electorals catastròfiques en menys d’un any.

I, sense dubte, Wert tindrà part de culpa.

Monago i la independència de Catalunya

dimecres, 10/10/2012

 

Des que Àrtur Mas va decidir que no tenia prou amb fer-nos creure que s’havia muntat al carro de l’independentisme, sinó que era ell qui portava els ramals de la cosa, no hem deixat de comprovar que els polítics espanyols són, almenys, tan inútils com els catalans.

Dintre d’esta inutilitat generalitzada, destaquen amb força dos personatges que si no callen prompte aconseguiran que fins i tot Cornellà es declare independentista: el bellotari Monago i el ministre Wert.

L’actual president de la comunitat atòmica més subsidiada (i subsidiària) d’Espanya començà a ser imprudent fins i tot abans de l’11S, quan afirmà sense que li tremolara la veu que “Catalunya demana i Extremadura paga” per criticar la reivindicació del pacte fiscal i que “sentia llàstima” per alguns polítics catalans.

Òbric parèntesi. “Llàstima”? Imagine que serà perquè no sap quant cobra el president de la Generalitat. Tanque parèntesi.

Però ha estat esta setmana quan Monago ha decidit fer el salt definitiu a la política espectacle i ha amollat a propòsit de la hipotètica consulta sobre la independència: “És com si jo faig un referèndum perquè l’uniforme siga el de ‘lagarterana’”.

No m’hi jugaria un braç, però si tenim en compte quin ha estat el resultat de l’últim referèndum que s’ha fet a Extremadura, en concret a tres pobles de Càceres on es preguntà si l’ajuntament havia de destinar 15.000 euros a crear ocupació o a festes de bous i vaquetes, no descarte que Monago haja de canviar ben aviat de vestuari.

Per ofrenar noves glòries a Espanya

dimecres, 3/10/2012

Comença a ser lògic que quan el titular d’un diari inclou les paraules “diputat”, “Partit Popular” i “condemnat” automàticament el lector pense en València.

En contra del que es puga pensar, no ha estat fàcil aconseguir que per a l’imaginari col·lectiu la nostra terra siga el paradigma dels escàndols i de la corrupció: ha estat una feina constant d’anys i anys (i de molts polítics) fer-nos amb el ventall de casos de corrupció, de saqueig i de desgovern que totes les setmanes, com diria aquella, “ens posen novament al mapa”.

Esta setmana, per concretar, s’han confirmat les cantades imputacions de Blasco (aka Roger Rabbit) i de Castedo i Alperi. És difícil imaginar un país en el qual en només dos dies els últims dos alcaldes de la segona ciutat més important i el portaveu parlamentari del partit governant acaben imputats per diferents casos de corrupció.

Amb la confirmació d’estos tres, el PPCV ha vist com ja és un de cada cinc els diputats-imputats que té a Les Corts per les trames Brugal, Gürtel i Cooperació i, ho sent perquè em repetisc, però no em ve al cap un altre parlament del món on es done esta situació. Ni tan sols a l’hemisferi Sud.

Però els valencians, de natura generosa i simpàtica, no ens hem acontentat amb omplir la cambra autonòmica de diputats-imputats i fa anys que, acostumats a ofrenar noves glòries a Espanya, ens hem dedicat a enviar a Madrid el rebuig.

La llista fa feredat: Esteban González Pons, Andrea Fabra (filla de son pare), González Lizondo, el jove Ignacio (Nachete) Uriarte, José María Chiquillo, Zaplana (de virrei a ministre), Martínez Pujalte un parell de legislatures (ara és diputat per Múrcia), Federico Trillo per Alacant i un llarguíssim etcètera que podria incloure els sultans socialistes Joan Lerma i Ciprià Císcar (senador i diputat ad æternum) i l’últim freak que ha donat la política esta legislatura: l’inefable Toni Cantó.

Algú molt malpensat podria considerar que els valencians ens hem pres el Congrés i el Senat com una mena d’abocador incontrolat. I no, de veritat que no és el cas.

Però la setmana encara no ha acabat, i si dilluns li tocà a Alperi i a Castedo i el dimarts a Blasco, el dimecres era el torn de Vicente Ferrer, diputat al Congrés per València (quina novetat), passar pels jutjats en ser sorprés al volant d’un cotxe lleugerament passat de copes.

Òbric parèntesi. Vull apuntar que el Codi Penal, article 379, considera que només es considera delicte un taxa d’alcohol en aire aspirat superior a 0,60 mil·ligrams per litre. Per tant, el senyor diputat no havia begut només una cervesa. Tanque parèntesi.

Esta anècdota, perquè al cap i a la fi no té conseqüències polítiques, ens ha servit per a redescobrir eixe gran diputat que els valencians teníem oblidat a Madrid des de 2008, ecs!Unió Valenciana (!), portaveu de la comissió de Defensa (!!) i alferes de la Marina en la reserva (!!!). I dic redescobrir i no descobrir, perquè Vicente Ferrer saltà a la fama parlamentària en referir-se en 2010 als ministres socialistes com una “banda de inútiles” i una “colección de francotiradores” i per haver qualificat Zapatero de “timonel borracho”.

Timonel Borracho”. Sembla que la condició de reservista militar i la condemna per conducció alcohòlica atorguen a les paraules de Ferrer un grau extraordinari d’autoritat en la matèria.

25N: Previsions electorals

dimarts , 2/10/2012

Una cosa ben segura del resultat del 25N és que les forces catalanistes obtindran majoria absoluta al nou Parlament. I això és segur, bàsicament, perquè ja la tenen: els escons de CiU (62), sumats als que aconseguí salvar ERC (10) i als obtinguts per Solidaritat (4) ens dóna un resultat de 76 diputats dels 135 existents.

Curiosament, el gran interrogant és saber què passarà el 25N amb estes forces, que són les que competiran per emportar-se al sac el vot nacionalista i independentista. La meua previsió és que CiU i ERC guanyaran escons: els primers pel paper jugat per Mas durant les últimes setmanes i els segons perquè són els grans beneficiats de la ressaca de la Diada.

Pel que fa a Solidaritat tot és incertesa: a un país normal els votants els enviarien a casa i punt.

Per al PSC la meua previsió és clara: desastre. La caiguda dels socialistes catalans, de fet, serà tan espectacular que els 28 escons de 2010 passaran a ser considerats un bon resultat. El PSC pagarà a les urnes la falta de lideratge i la dificultat per presentar un discurs propi davant la polarització de la resta de partits: mentre els uns i els altres no tenen mirament en extremar els posicionaments, el PSC ha estat incapaç de fer-ho en un sentit o en un altre i això no pot acontentar ningú.

El PSC sagnarà a dreta i a esquerra i pot esdevindre, per tant, el PASOK de la vora occidental de la Mediterrània.

Iniciativa podria, a priori, tindre el mateix problema que els socialistes: encara que no són tan espanyols com aquells, el seu posicionament sobre una hipotètica independència podria resultar difícil de vendre. En canvi, la formació d’Herrera serà la gran beneficiada de la desfeta socialista. En primer lloc, per haver denunciat les retallades socials del Govern de Mas mentre els altres se limitaven a jugar a l’ONU o a provar a recomposar-se i, en segon lloc, perquè no els ha tremolat la mà en la qüestió independentista des que s’obrí el meló i van pas a pas: de moment ja han votat sí al referèndum. I si finalment es planteja la qüestió “independència, si o no?” ja en parlarem.

Ara per ara, Iniciativa té 10 escons i el PSC 28. No hauria de sorprendre que el 25N es produïra un intercanvi de xifres.

És fàcil preveure, també, un bon resultat per a la dreta espanyolista, beneficiada, com tots, per la desfeta socialista i pels discursos extrems: PP i Ciutadans-Ciudadanos-Citizens aconseguiran almenys el mateix resultat que en 2010 (18 i 3 escons, respectivament), però no podem descartar un augment de la representació parlamentària de totes dues forces. Mínim, en tot cas, per a la formació de Rivera.

Estes previsions, però, poden quedar en no res per dos motius: perquè no tinc ni idea de què estic parlant i per l’augment de la participació: recordem que en 2010 només votà el 58% del cens i enguany la cosa es dispararà.

La migdiada de Rajoy

dijous, 27/09/2012

En qualsevol perfil hagiogràfic que la dreta dibuixa de Mariano Rajoy indefectiblement apareix l’expressió “mesurar el temps”. Allò que per a qualsevol altre seria una falta de determinació i de capacitat de resolució, en el cas de Rajoy, no entenc ben bé per quin motiu, alguns hi troben una virtut. Sembla que ser incapaç de traure’s els problemes del dits i de posar ordre quan toca és saber “mesurar el temps”.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l’actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

Mariano no sent còmode amb l’excés d’activitat política que vivim (“líos” i “algarabía” en llenguatge rajoià) i com sap que els pròxims mesos la cosa anirà a més, les setmanes se li fan costera amunt. Tres eleccions autonòmiques en poc més de quatre setmanes, el fals envit de Mas sobre la independència, l’estranya desaparició d’Esperanza Aguirre, haver de defensar allò de l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero a l’ONU o les mobilitzacions ciutadanes que hem viscut i, sobretot, les que encara vindran dibuixen un escenari massa mogut per al gust d’algú que es passaria el dia en pijama.