El tedi s’imposa al País Valencià

dilluns, 24/09/2012

Mitja Confederació Ibèrica de Nacions viu immersa en una activitat política desaforada: a Euskadi i a Galícia ja estan en precampanya, a Madrid la substitució d’Esperanza Aguirre al cap del Partit Popular encara pot provocar alguna sorpresa i a Catalunya l’envit psuedoindependentista d’Artur Mas sembla que s’allargarà uns dies més i ningú no descarta la convocatòria d’eleccions anticipades.

I, mentrestant, al País Valencià ens avorrim de mala manera.

Puc entendre que quan Alberto Fabra-Mohedano accedí a la Generalitat des de Gènova, província de Madrid, li van recomanar que abaixara el nivell, que es posara de perfil o que, senzillament, guardara els tiquets de la roba que portara en públic, però el de Castelló està passant-se’n.

Ja sé que fixar-se en el compte de Twitter que li gestionen (@AlbertoFabra) no és gaire científic, però ens serveix per conéixer les localitzacions del Molt Honorable gairebé cada dia i així, el mes de setembre, fins la pantomima aquella de l’Escola d’Estiu del PPCV, ens ha regalat estos tuits:

4 de setembre: “Presidiendo el acto de inauguración de las obras de pavimentación del casco antiguo de Navarrés”.

5 de setembre: En Segorbe, visitando las instalaciones del Hotel-Spa Martín El Humano después de presidir el acto de inauguración”.

6 de setembre: “Visitando la empresa Schneider Electric en Meliana, tras firmar en el Libro de Honor del ayuntamiento del municipio”.

7 de setembre: Visitando la sede de la Sindicatura de Comptes y firmando en su Libro de Honor, junto al Síndic, Rafael Vicente Queralt”.

8 de setembre: “Durante las Fiestas de la Mare de Déu de la Salut de Algemesí, Patrimonio Inmaterial de la Humanidad de la UNESCO”.

10 de setembre: Visitando el Centro de Día para personas mayores dependientes de Onda, tras presidir el acto de inauguración”.

11 de setembre: “En Orihuela, visitando las obras del centro comercial Zenia Boulevard, que se inaugura este mes de septiembre”.

Després d’haver portat la iniciativa política de la Generalitat a la intranscendència més absoluta amb propostes com l’eliminació de festius i la reducció del nombre de diputats autonòmics a Les Corts, Fabra ha optat per, directament, deixar de fer política.

I el que és encara pitjor: l’ànim inaugurador del Molt Honorable ha arribat a un punt tan ridícul que no hem de descartar que qualsevol dia inaugure la primera pedra de la reforma de la cuina de la tia Amparín.

Els motius d’Aguirre

dilluns, 17/09/2012

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d’esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s’entén. I ho diu qui fa menys d’un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l’herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingreso” el que podria resumir el grau de duresa de la cara d’esta política.

En primer lloc, per allò d’assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l’ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d’Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l’empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l’administració, cobrava catorze pagues a l’any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l’any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d’alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d’històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.

Indepenquè?

divendres, 14/09/2012

A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d’enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.

La ressaca de la manifestació independentista s’ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: “independència”.

I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.

I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d’eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d’un territori d’Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d’un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.

El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l’Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s’ha de poder allotjar Duran i Lleida.

Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s’ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.

Independentment d’això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m’agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m’agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d’IVA o d’IRPF perquè els gestione la Generalitat.

I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.

Hat trick valencià

dissabte, 4/08/2012

En poc més de dos setmanes els valencians hem tornar a evidenciar la nostra capacitat per col·locar a llocs de responsabilitat política persones que en qualsevol altre territori (potser tret de Catalunya, on també les coses vénen prou mal dades) es dedicarien a cobrar una paga no contributiva a canvi de no fer absolutament res.

La primera fou l’estrella revelació de la temporada: Andrea Fabra, diputada al Congrés per Castelló a temps parcial i ravalera a temps complet, la qual al mig d’un debat parlamentari sobre l’enèsima retallada de drets socials es permeté el luxe d’amollar un “¡Que se jodan!” no sabem ben bé a qui: si als aturats als quals se’ls retallaven les prestacions o als partits de l’oposició.

Fa només uns dies, en segon lloc, arribà el torn de l’inefable González Pons, que anuncià en una entrevista a la ràdio que la televisió pública murciana tancaria “demà o despús-demà” sense que per part del Govern murcià s’haguera anunciat res al respecte.

Pons tornà a ser víctima de la pròpia incontinència verbal i del discurs diarreic al qual els valencians ja estem acostumats, però que encara sorprén a determinats indrets de la Confederació Ibèrica de Nacions no entenc ben bé per què.

I, finalment, ha estat el president de Les Corts, l’ultramuntà Juan Cotino, qui saltà a l’escena pública gràcies a un article en el qual afirmava que “Con respecto a las mujeres que decidan abortar, considero que debería ser obligatorio que vieran una ecografía de su hijo antes de decidir”.

La idea de sor Cotino aparegué, com deia, publicada a un article de la pàgina web personal que manté (i probablement també escriu) algun dels escolanets que envolten el president de Les Corts, i podria, efectivament, indignar aquells que consideren que les dones no són idiotes i que saben què fan no només a un quiròfan sinó en qualsevol moment, però malauradament els valencians (novament) estem molt acostumats a les eixides d’este personatge.

Sense pensar-hi massa, em vénen al cap un grapat de grans hits de Cotino: l’anunci de la Llei de Maternitat Valenciana (!) sobre la qual tampoc hem sabut molt més; l’expulsió de Mònica Oltra, entre altres, de Les Corts perquè no li agradaven les seues samarretes; haver fet de la cambra autonòmica una capelleta particular en imposar un crucifix el dia de la constitució de Les Corts; diferents perles en relació a la lluita antiterrorista; i haver insultat, novament, Mònica Oltra en fer referència durant un debat parlamentari a la seua paternitat: “tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, pero possiblement no el coneix”.

Comparada amb González Pons i Juan Cotino, Andrea Fabra mereix un ministeri.

Malparit

dimarts , 24/07/2012

 

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Estes declaracions de Gallardón, fetes al llarg d’una entrevista concedida al diari La Razón, suposen un pas més enllà d’aquelles que realitzà en març al Congrés quan afirmà que una mena de “violència estructural” obligava les dones a avortar, però mantenen el mateix esperit: la negació de la realitat.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l’avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

Independentment de la misèria moral del ministre, però, no acabe de creure’m les seues declaracions. Potser estic pecant d’optimista, però veig incapaç qualsevol Govern (fins i tot este Govern) de portar endavant una regulació més pròpia d’una república islàmica que d’un país que, només de moment, encara és europeu.

Els ministres de Rajoy haurien de saber, en definitiva, que l’Eurocopa o els Jocs Olímpics també funcionen com cortines de fum per provar a tapar la realitat i que, al mateix temps, resulten menys obscenes i miserables.

Fabra i la intranscendència

dijous, 19/07/2012

A la primera entrevista que li van fer a Alberto Fabra després de substituir Camps a la Presidència de la Generalitat li van preguntar si parlava valencià i ell va contestar que “Muy poquito”. I afegí “El mío es un valenciano de tomar café”. I encara més: “Le prometo que lo voy a estudiar. Me va a tocar, pero lo voy a hacer encantado”.

Me va a tocar” digué, entenc, perquè a partir d’aquell moment passava d’alcalde de Castelló a President de tots els valencians. Com si a la capital de la Plana en lloc de valencià parlaren xinés.

Diumenge farà un any d’aquella entrevista a Las Provincias i no sé si la competència lingüística de Fabra s’ha quedat al café (curt i sense sucre) o ja té nivell suficient per a demanar un tallat (amb llet desnatada), però el balanç del seu primer any a la Generalitat no podia ser més amarg.

És cert que la feina no era fàcil: heretar un país en fallida econòmica i un grup parlamentari farcit d’imputats i de morralla política no han ajudat el de Castelló a provar a posar ordre en el desficaci al qual ens portà, sobretot però no només, la nefasta gestió realitzada per Camps, del qual hui només ens queda una caricatura grotesca i ridícula.

Això, però, també tenia una part positiva: havíem arribat a un nivell tan exagerat de misèria econòmica, política i social que qualsevol intent per fer del País Valencià un territori normal seria ben rebut. Per molt xicotet que fóra.

La realitat, però, és que Fabra ha malbaratat estos dotze mesos sense posar ordre al calaix financer i sense haver gosat a alçar la veu a pesar dels casos de corrupció que s’estenen als escons del Partit Popular com una taca d’oli i ha decidit despenjar-se amb propostes destrellatades com les de reduir el nombre de diputats a Les Corts o traslladar a dilluns les festivitats del 9 d’Octubre o Sant Josep per fer front a la crisi, com si el nombre de diputats de Les Corts o els festius entre setmana foren els responsables del fet que les farmàcies valencianes no hagen cobrat des de gener la facturació presentada. Per exemple.

Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.

Oronetes (i II)

dimecres, 11/07/2012

Des d’aleshores les oronetes han tornat any rere any. Sé que no són les mateixes, però m’agrada pensar que d’alguna manera les que arriben cada primavera estan emparentades amb aquelles primeres exploradores.

Les filles o les nétes de les primeres oronetes, però, no sempre han covat al mateix joquer: de vegades sí, i han reformat i ampliat el primigeni, però amb els anys el corral de la iaia s’ha convertit en una mena d’urbanització d’extraradi per a les oronetes del veïnat, amb mitja dotzena de nius.

Al llarg de tantes primaveres he perdut el compte dels exemplars adults que he tret de casa perquè s’havien colat per una finestra i no sabien eixir-se’n o dels pollets que han caigut del niu i que m’ha tocat retornar al lloc fent ús d’una escala altíssima, però també de les covades que no han anat enlloc i dels pollets que no han sobreviscut. El balanç final, però, és molt positiu i són dotzenes les oronetes que han nascut a casa.

Enguany passà una cosa que no havia passat mai: en arribar a dinar amb la iaia vaig vore com un niu havia caigut sencer al terra. És cert que de tant en tant algun tros de fang es trencava i queia, però mai un niu sencer.

Les oronetes ja portaven una setmana covant i de l’impacte els ous es van obrir i el pollets a mig fer van acabar escampats pel terra.

En perdre la covada, però, les oronetes no es van donar per vençudes i després de tres o quatre dies voltant el pilar on estava el primer niu van emprendre les tasques de restauració d’un que estava buit a l’estable.

Òbric parèntesi. Al corral de la iaia ja no hi ha estable però per distingir una zona de l’altra la iaia encara els fa referència amb allò que hi havia fa més de cinquanta anys. Tanque parèntesi.

Amb el nou niu reformat, les oronetes han començat a covar una altra llocada, però semblen més receloses que mai i han començat a atacar qualsevol cosa que consideren perillosa, sobretot a Matt, que es distreu provant a capturar-les a l’aire.

La més perjudicada, per a variar, ha estat la iaia, perquè les oronetes la veuen com una altra enemiga, a l’estil del gos, i a la qual assetgen només posa un peu al corral.

No he pogut eixir a estendre en tot el dia per culpa de la guatlles eixes —es queixà la setmana passada l’ornitòloga.

La veritat és que no ho entenc, iaia: tota vestida de negre i tan menuda sembla una oroneta.

Tota la vida criant-les i mira com m’ho paguen.

Però tot ha valgut la pena, perquè este cap de setmana hem tornat a escoltar el plors llastimosos dels nous pollets.

Oronetes (I)

dimarts , 10/07/2012

 

Fa vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d’estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al costat d’una biga.

Jo era molt menut i em tenien obsessionat: seguia amb deler (i d’amagat entre trastos vells) els mil viatges que feien cada dia amb el bec ple de fang barrejat amb saliva i com anaven apegant-lo a la paret per donar forma al joquer.

La iaia no tardà en protestar perquè embrutaven el corral, però recorde que el iaio, que encara vivia, tancà el tema amb un autoritari: “Deixa-les estar, dona”. I ara ja no, però aleshores la iaia era creguda de bon tros.

El primer any van covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar els plors dels pollets demanant menjar.

Jo passava hores a la cuina de la iaia, veient com els pares empapussaven els fills, sobretot amb parotets de la marjal, i com anaven fent-se grossos dia a dia, fins que arribà un moment en el qual es feren tan grans que amb prou feines cabien tots al joquer.

A què esperen eixos dropos per a eixir?” preguntava impacient la iaia cada dia i jo li contestava com si fóra un expert: “No falta molt, potser demà”.

Un dia, en arribar d’escola, vaig guaitar al corral des de la cuina i vaig vore el niu buit. La iaia em digué “Ix al corral i mira” i això vaig fer, encara amb la motxilla a l’esquena. Estaven els cinc pollets, tan apegats que semblava que estigueren un damunt de l’altre, fent equilibrismes per no caure del fil d’estendre.

I ara, des de fa vint anys, cada estiu espere eixe moment.

Crema el País

dilluns, 2/07/2012

Hauríem de començar per una qüestió bàsica: el PP no és qui ha cremat els nostres boscos. Clar que no. Sí que és, en canvi, el responsable d’haver retallat els fons i les polítiques de prevenció any rere any i d’haver, fins i tot, destinat part d’estos diners a la visita de Ratzinger a València en 2010.

No han estat capaços d’oferir dades en cinc dies i hem hagut de recórrer a la NASA (!) per informar-nos de la superfície del País que se’ns cremava mentre Fabra i Castellano passejaven amb unes camises blanques impol·lutes davant la indiferència del Govern central, que ha tardat cinc dies a enviar un parell de ministres i confirmar que, efectivament, hem perdut 50.000 hectàrees.

El menyspreu del Govern espanyol per l’executiu valencià és la conseqüència d’anys de corrupció i de polítiques destrellatades i la por de Rajoy a veure’s esguitat pels escàndols i les causes judicials de la secció regional valenciana del PP és la que fa que preferisca fugir a vore un partit de futbol o a una reunió a Sevilla a vindre a València, perquè l’objectiu és no traure el morro per ací, no siga que li’l toquen. I, les coses com siguen, però si Rajoy no ve, el focus d’atenció es desplaça i els incendis passen a un segon plànol.

No han sabut previndre i no han sabut gestionar la tragèdia i poden provar a amagar-ho com vulguen, però els cels apocalíptics i les pluges de cendra que estem patint a tot el País des de dijous els delaten, ens omplin els ulls de llàgrimes i el cor de desassossec.

El Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a extingir-los.

Nano

dijous, 28/06/2012

Ahir a la sauna seca de l’spa vaig coincidir amb un xic lleugerament més jove que jo. Hi va entrar només un minut darrere meu, i abans de seure va girar un rellotge de sorra que hi havia enganxat a la paret i al qual jo mai havia prestat atenció.

Es que si no lo pongo no me aclaro con el tiempo.

Vaig somriure i vaig decidir ser una miqueta amable:

La verdad es que no me había dado cuenta de que eso estaba ahí.

Però ell tenia ganes de xarrar:

No jodas, nano. En todas las saunas secas hay un reloj, porque mira —s’aixecà i assenyalà el termòmetre— aquí dentro estamos a noventa grados, nano, y a cuarenta… a cuarenta no-sé-qué de humedad.

Calia donar per acabada l’amabilitat:

Ya.

Però ell encara en volia més:

Yo pongo el reloj por precaución, nano, para no pasarme, porque esta sauna es la que más adelgaza. Y luego, cuando salgo, me doy una ducha fría o me pongo hielo…

¿Por el contraste de temperatura?

No, nano, porque hace calor.

Ya.

El xic feu una ullada a les quatre parets de la sauna.

En Finlandia hay una de estas en cada casa. No he estado nunca en Finlandia ¿sabes?, pero lo he visto en el Discovery. Salía un tío, nano, que aguantaba una hora entera en la sauna. Yo flipo. Era por algo del bombeo de la sangre o no sé qué mierda. Decían que era un superhombre o algo así. Superhombre de nacimiento, ¿eh?, no es que se entrenara.

Vaig continuar callat, però ell no:

La verdad es que si tienes un chalet o algo así una mierda de estas te cabe perfectamente. Y no debe ser muy caro… total, es madera. Luego le pones hormigón por encima para aislar y te queda una cosa muy guapa.

Jo continuava en silenci.

Luego le enganchas una mierda de esas — es referia a l’aparell que produeix el calor— y ya está: al tema. Aunque, ¿sabes qué pasa, tío?, que yo no puedo estar aquí dentro más de cinco minutos, porque tengo migrañas y movidas raras y el médico me ha dicho que tanto calor no es bueno.

Vaig aprofitar un segon de silenci per preguntar mentre assenyalava el rellotge de sorra:

¿Cuánto tiempo llevamos?

No tengo ni idea, nano. Es que con ese reloj nunca me he aclarado.