Blanc o negre

divendres, 8/06/2012

Sota l’eufemisme de “declaració tributària especial” el Govern permetrà que aquells que han defraudat Hisenda paguen només un 10% per regularitzar allò que no feren en el seu moment amb una única intenció: abaixar alguna dècima el dèficit fiscal de la Confederació Ibèrica de Nacions.

És lògic que els ciutadans s’indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d’IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d’euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l’inefable Montoro compten amb l’aparició per art de màgia de 25.000 milions d’euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

I per moltes raons: perquè s’ha retallat el nombre d’inspectors i el defraudador no té por; perquè declarar un 10% no és cap regal (quan es féu a Itàlia la quota no passà mai del 7%); perquè per als traficants de drogues o armes i altres delinqüents acostumats a tractar amb diners negres, el delicte fiscal (que és el pitjor que et pot passar quan no declares els ingressos com toca) és el que menys els preocupa; i, en definitiva, perquè no té sentit que qui ha defraudat, i ha vist com no passava res, no continue fent-ho.

Al remat, tot són inconvenients.

La data del congrés del PPCV

dijous, 24/05/2012

Algú molt ingenu podria pensar que el PPCV ha tingut mala sort en triar el cap de setmana que ha celebrat el 13é Congrés/Pantomima Regional perquè no havien passat ni 24 hores des que ens assabentàvem que la Generalitat havia oblidat/amagat 800 milions d’euros al calaix en factures impagades quan declarà el dèficit autonòmic de 2011 i que les imputacions de la trama Gürtel vinculades a la visita del Papa a València arribaven a dos tècnics de Canal 9, delatats per l’ecs!president de RTVV.

Però la veritat és que la data del Congrés era irrellevant: fa mesos (o anys, en realitat) que la corrupció, el destrellat i malgovern són les úniques notícies que ens regala el PP valencià (sic) i ja és palés que el nivell de putrefacció de la nostra dreta no té remei: la setmana passada, per exemple, començàvem amb un dilluns orgiàstic amb noves imputacions als casos Gürtel i Nóos, amb la comissió d’investigació/sainet sobre la desfeta financera de la CAM i amb l’anunci dels accionistes del Banc de València de denunciar José Luis Olivas i, també, per exemple i a falta de saber quines novetats ens donarà esta setmana (a banda de les noves converses del cas Cooperació que afecta Blasco), Ric Costa està citat el divendres per a declarar a la causa que investiga el finançament irregular dels populars valencians.

Per això, per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l’elecció d’Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d’haver esperat al 2025. O al 2045.

Orgiàstic

dimarts , 15/05/2012

Qualsevol que tinga un blog (encara que siga este) i que, entre destrellat i destrellat, pretenga opinar sobre l’actualitat informativa necessitaria un mes sencer per provar a entendre tot el que tingué lloc ahir a València.

D’una part, a la seu del Tribunal Superior de Justícia tornàvem a vore El Bigotes, el personatge més caricaturitzat de la trama Gürtel, per a declarar no per allò que molts qualificaven de “quatre tratges” (i unes sabates de pell de poltre) i que tantes alegries processals ens donà a finals de 2011 i principis de 2012, sinó per la causa que estudia el finançament irregular del Partit Popular valencià.

Al mateix temps, però a la Ciutat de la Justícia, el jutge Castro que investiga el cas Nóos a Palma prenia declaració a un grapat de prohoms valencians (germans Roig inclosos) i acabava el dia amb dues noves imputacions: el secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics (!) de la Generalitat i la responsable jurídica de la Ciutat de les Arts, tots dos acusats de prevaricació.

Quasi a la mateixa hora, la junta general d’accionistes del Banc de València (en queda algun amb ganes de parlar-ne?) aprovava denunciar la cúpula directiva de l’entitat intervinguda, entre els quals es troba José Luis Olivas, ecs!president de la Generalitat entre Zaplana i Camps.

I només faltaven Les Corts, amb una altra sessió de la comissió d’investigació què pretén determinar (d’aquella manera) què ha passat a la CAM, per evidenciar com han deixat el país aquells que ens malgovernen des de fa massa anys.

I mentre tot això passava a València, Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra passejava per Calp i posava una placa als peus del penyal d’Ifac.

De veritat no podia haver anat més lluny?

La conformitat d’Urdangarin

dijous, 3/05/2012

Esta setmana alguns mitjans han informat que les defenses lletrades d’Urdangarin i del seu ecs!soci Diego Torres haurien proposat a la Fiscalia la possibilitat de buscar un acord per evitar que cap dels dos posara un peu a presó. Tot i que es tracta d’una filtració i que ningú ha pogut confirmar quins serien els termes exactes de la proposta, la gent llega ha reaccionat amb certa indignació davant una pràctica processal que, per a ser sincers, té lloc cada dia als jutjats d’Espanya: l’acusat reconeix els fets, delata altres possibles acusats, prova a reparar el dany causat (en este cas la xifra seria de 3,5 milions d’euros) i, a canvi, el Fiscal rebaixa la petició de la pena sol·licitada inicialment.

En realitat, esta pràctica resulta tan freqüent que la Llei reconeix expressament la possibilitat de la conformitat en els delictes que s’enjudicien a través del procediment de Diligències Urgents (coneguts popularment com judicis ràpids) i fixa que la rebaixa de la pena serà d’un terç sobre la mínima que preveu que el Codi Penal. Els advocats estem cansats de fer judicis ràpids i, per tant, de negociar la pena, en casos de trànsit (alcoholèmies i conduir sense carnet) o de violència de gènere, però no només: també ha estat el que feren Betoret i Campos al cas Gürtel per evitar el judici.

Ben mirat, però, el sistema és el mateix que s’aplica a tot el dret sancionador: per exemple, en el cas de les multes de trànsit si pagues i no presentes al·legacions la quantia de la multa es redueix, i el mateix ocorre amb les sancions derivades per infraccions a Hisenda o en el dret administratiu general, i la raó per la qual l’Estat permet este tipus d’acords és perquè sovint ix més a compte rebaixar la sanció a canvi d’evitar el cost material i econòmic que suposa celebrar un procés (en els casos penals) o instruir un expedient (en el cas de les sancions administratives).

En el cas del duc de Palma, pel que sembla, l’acord busca un doble resultat: d’una part evitar el judici i d’una altra, i principalment, evitar la presó. Respecte a la segona, sóc prou incrèdul i, independentment de l’iter que prenga el procés i de si hi ha pacte o no amb la Fiscalia, no crec que Urdangarin mai pose un peu a presó. En canvi, el judici públic sembla inevitable: cal recordar que el pseudosindicat Manos Limpias s’hi ha personat com acusació particular contra el duc i qualsevol acord, encara que la sentència arreplegara finalment el pacte entre la Fiscalia i els acusats, hauria de ser necessàriament entre totes les parts.

Personalment, només espere que si l’advocat d’Urdangarin arriba a un acord amb la Fiscalia i l’acusació particular per evitar la presó entre les condicions s’incloga l’exili del duc i els caps de Matas i de Camps en dos safates de plata.

Així, almenys, encara guanyaríem alguna cosa.

Retallar i rasurar

dijous, 26/04/2012

He de reconéixer que he perdut el compte dels drets civils i econòmics que en les últimes setmanes hem vist retallats (o arrancats de soca-rel en alguns casos) gràcies a l’ànim reformista dels ministres de Rajoy.

Els ingenus pensàvem que la terrible reforma laboral i l’anunci de regressions democràtiques com la cadena perpetua revisable, la tornada a la nova/vella llei de l’avortament o l’eliminació d’Educació per a la Ciutadania serien tot el que hauríem de patir d’este nou govern, però la realitat ha estat molt més dura: augment d’impostos contra el que anunciaven en campanya, atacs a la funció pública amb comiats massius, la retirada de les convocatòries d’oposicions públiques i els retalls als salaris dels funcionaris, la imminent politització de la televisió pública espanyola, l’augment general de taxes per accedir al sistema de justícia, la criminalització dels moviments socials que protesten contra les retallades anteriors fins arribar a la banalització del Codi Penal, el qüestionament sistemàtic de l’estat autonòmic i, ara, el desmantellament dels sistemes públics de salut i educació.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d’haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l’augment de la ràtio d’estudiants per aula a primària i secundària, l’increment de les taxes universitàries i l’acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l’euro per recepta farmacèutica que s’haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

El pitjor de tot, però, és que els ciutadans ens hem assabentat d’estes retallades per boca d’uns ministres tan inútils i incapaços com Ana Mato i José Ignacio Wert. I per a això, la veritat, jo no estava preparat.

El príncep i el paquiderm

dimarts , 17/04/2012

 

Quan vaig marxar a Itàlia, dimecres passat, em vaig emportar una edició en castellà d’El príncep que tenia per casa amb la intenció de distreure’m durant el viatge. Esta obra de Maquiavel és un tractat de política que el florentí dedicà a Llorenç de Mèdici i que repassa no només els tipus de principats que existien a l’època, sinó també com conquistar-ne de nous i, sobretot, com ha d’actuar un príncep si vol mantenir-se al poder.

A los hombres hay que ganarlos o aniquilarlos, pues se vengan de las ofensas sin importancia; de las graves no son capaces. De ahí que toda ofensa que se inflija a un hombre ha de ser tan grande que no se tema su venganza.”

Gràcies a paràgrafs com l’anterior, per “maquiavèl·lic” s’entén una actitud basada en l’absència d’escrúpols, i és que El príncep és un compendi d’instruccions per poder conquerir i governar en una època en la qual Itàlia estava formada per tants comptats, ducats i principats que, en la pràctica, resultava ingovernable.

És fàcil, però, fer una actualització de les paraules de Maquivel al nostre temps i aprendre alguna cosa, ja que tampoc massa coses han canviat des del segle XIV:

En toda ciudad conviven dos diferentes “humores”, lo que ocasiona que el pueblo no desee ser gobernado ni oprimido por los grandes y que los grandes deseen oprimir al pueblo”

Són molts els governants que al llarg dels segles han trobat a les pàgines d’El príncep consells pràctics per sotmetre els seus súbdits i per mantenir-se al poder i crec que no haguera estat de més que el Borbó li haguera pegat una ullada al capítol IX, De principatu civili, per evitar l’espectacle que ens ha regalat, ja que diu coses tan assenyades com ara:

Quien llegue a príncipe gracias al favor del pueblo ha de mantenerlo amigo (…) mas quien, contra la voluntad popular, llegue a príncipe con el favor de los grandes deberá, antes que nada, ganarse al pueblo.”

I sobretot:

“Un príncipe prudente debe pensar el modo por el cual sus ciudadanos siempre y en cualquier circunstancia tengan necesidad del principado y de él.”

Eurovegas a València

dijous, 5/04/2012

Tot el que envolta l’esperpent anomenat Eurovegas (sic) produeix vergonya aliena, començant pel fet que els dos governs més conservadors de la Confederació Ibèrica de Nacions (un disfressat de liberal i l’altre de nacionalista) estiguen competint per vore qui ofereix a l’empresari impulsor del projecte les millors condicions per instal·lar al seu territori una zona franca en la qual no resultaran d’aplicació ni la legislació laboral ni la fiscal ni, tampoc, la de salut pública.

Òbric parèntesi. De fet, encara no se sap si l’euro serà la moneda de curs legal o si Eurovegas tindrà la seua pròpia fàbrica de moneda i paper timbrat. Tanque parèntesi.

Però no només indigna la baixada de pantalons dels govern de Mas i d’Aguirre, ja que també resulta vergonyant que els catalans hagen triat uns terrenys tan a prop de l’aeroport d’El Prat que no permeten que els edificis de casinos i hotels arriben a l’alçada que exigeix el projecte i que el conseller madrileny d’Hisenda porte el nom de Pércival Peter (!!!) Manglano, tot i ser fill de valencians.

Però, també, que algú es crega que este projecte suposarà la creació de dotze milions de llocs de treball i que generarà un volum de negoci de tres mil trilions d’euros.

Òbric un altre parèntesi. Sí, ja sé que m’he inventat les xifres d’ocupació i de benefici que generaria Eurovegas, però també ho ha fet l’empresa promotora i les administracions afectades i ningú no ha protestat. Tanque un altre parèntesi.

Independentment del resultat, com a valencià m’ofén que el promotor del macrocasino no haja barallat la possibilitat d’instal·lar això a casa nostra, ja que el País Valencià té tanta experiència com Madrid i Catalunya a l’hora de malvendre els seus interessos a empresaris estrangers, tal com podria explicar ben bé Ecclestone i el forat negre que la F1 han suposat per al País Valencià.

 Jo només sé que amb Camps al Palau de la Generalitat ara l’Eurovegas seria nostre.

 

 

Adéu Jorge

dimarts , 3/04/2012

 

Totes les persones més o menys informades a les quals he preguntat què esperaven del congrés que els socialistes valencians han celebrat este cap de setmana a Alacant coincidien en una cosa: el cap d’Alarte rodaria com una pilota.

I poca cosa més, la veritat.

L’ecs!alcalde d’Alaquàs ha personificat com ningú més podia fer-ho la decadència de l’antic PSPV i ha incidit en la irrellevància de la (de moment) segona força política valenciana, rebaixant el discurs i allunyant-lo (encara més) de la societat, perquè durant estos quatre anys que Alarte ha mantingut, com ha pogut, el lideratge del PSOE valencià la intranscendència de les seues propostes i el caràcter aigualit del seues intervencions han constituït la tònica general de la política socialista, de forma que ha aconseguit el que semblava impossible: fer que els socialistes valencians perderen encara més quota de poder i, el que resulta més greu, qualsevol rastre de rellevància política i institucional.

Este congrés, per tant, s’ha limitat a ordir una conxorxa per fer-lo caure, però no de qualsevol manera, sinó amb acarnissament i crueltat: tota la morralla del partit s’ha posat d’acord per no aprovar l’informe de gestió que presentava Alarte i per nomenar Ximo Puig nou secretari general amb el suport de Mata i Romeu, el segon dels quals no ha tardat massa a fer valdre el seu suport a canvi del càrrec de portaveu.

En definitiva, doncs, el PSOE valencià ha tornat a fer-ho: encarrega el lideratge del partit a algú que, entre altres coses, ni tan sols té escó a Les Corts i compta amb un grup parlamentari de derrotats a la contra de la nova direcció. I a mi, la veritat, esta història em sona.

Tres consideracions superficials sobre el diputat ‘clau’ d’UPyD a Astúries

dijous, 29/03/2012

El recompte dels vots dels residents a l’estranger per la circumscripció occidental d’Astúries ha fet que els socialistes hagen guanyat un altre escó a costa del Foro de Cascos, de forma que ara ens trobem amb un empat a 22 diputats entre l’esquerra (PSOE i IU) i la dreta (PP i Foro).

Molts, alegrement, s’han afanyat a considerar que l’únic diputat obtingut per UPyD guanya així un paper clau en poder trencar l’empat i determinar el futur govern, però caldria fer algunes consideracions:

PRIMERA.- Passe el que passe, el més probable és que UPyD no entre en cap govern (del signe que siga), però això no els evitarà haver de retratar-se: en qualsevol cas el seu vot suposarà un posicionament. De moment, ja sabem que Díez es comporta com els nacionalistes que tant ha criticat: a canvi d’un hipotètic pacte a Astúries (on han obtingut el 3,75% dels vots) exigirà contrapartides a Madrid. Brava.

SEGONA.- Hem de tindre en compte un altre factor: si UPyD té grup parlamentari al Congrés és perquè el diputat del Foro es va prestar de crossa per poder trampejar la llei amb el beneplàcit del PP, fet que ens podria indicar quin és el camí que pretén recórrer el diputat upeidià per tornar els favors a uns i als altres.

TERCERA.- L’escó obtingut a última hora pels socialistes, de moment, només ha aconseguit acabar amb la majoria absoluta de què disposaven PP i Foro. Una majoria, però, que en la pràctica resultava prou més relativa que absoluta, ja que ningú ha donat per fet en cap moment que els dos partits de dreta siguen capaços de posar-se d’acord ni en l’hora: podria passar, per exemple, que PP i Foro arriben al ple d’investidura sense cap tipus de pacte i opten per votar el propi candidat. En eixe cas, si PSOE i IU tenen un acord, el diputat d’UPyD esdevindrà inútil.

Igual per a tots (i II)

dilluns, 26/03/2012

Però és, com resulta fàcil imaginar, en l’aplicació pràctica de les Lleis quan és fàcil assistir a un tractament diferenciat depenent de qui és el subjecte passiu d’un procediment i quan es fa palés que, efectivament, la Justícia no és igual per a tots.

I podríem començar per una qüestió òbvia: els diners. Saul Goodman, l’advocat de la sèrie Breaking bad, es presenta a la segona temporada amb una frase lapidària: “Tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar”. O millor dit: amb diners, torrons.

Açò no significa, ni de bon tros, que només amb diners un ric puga eixir-se’n net d’una acusació, però tindre molts euros per a gastar suposa, en primer lloc, tal com féu Camps al cas dels vestits, recórrer qualsevol interlocutòria, diligència i providència que dictava el jutjat, de forma que va aconseguir que la instrucció del cas s’allargara durant tres anys, temps més que suficient per, en este cas concret, aconseguir el seu propòsit: fer-se de nou amb l’acta de diputat i gaudir així de les particularitats que atorga l’aforament de diputat autonòmic.

Un altre exemple: Carlos Fabra, ecs!president de la Diputació de Castelló, sembla que al remat serà jutjat enguany després de més de huit anys pegant bacs i d’haver estat a punt d’eixir-se’n com si res gràcies a la prescripció de part dels delictes pels quals està acusat i que el Suprem va corregir. La prescripció determina que després d’un temps concret sense que s’haja produït cap actuació judicial o de part, el cas ha d’arxivar-se per garantir la seguretat jurídica del justiciable.

En el cas de Fabra hi jugava a favor la prescripció i, també, que el jutjat de Nules encarregat de la instrucció no té un jutge titular, circumstància que ha allargat el cas fins a l’extrem. Per sort per a Fabra, el jutjarà el mateix òrgan que considerà en el seu dia que cinc delictes estaven prescrits: l’Audiència Provincial de Castelló.

A Camps, en canvi, li beneficià que el president del Tribunal Superior del País Valencià, Juan Luis de la Rúa, fóra “més que amic” seu, ja que es va permetre el luxe de votar a favor de l’arxiu de la causa contra l’ecs!President, fet que allargà el procediment un any més fins que el Suprem el tornà a reobrir.

La vinculació amb el poder, doncs, també juga a favor dels rics a l’hora de fer front a la Justícia: ja siga evitant que es convoquen les places de jutge necessàries per possibilitar la prescripció de les causes o bé per fer que voten allò que més et convinga.

Però no tot està perdut quan ni els diners, ni la prescripció, ni la capacitat de col·locar jutges amics (o de, directament, no col·locar-los) ajuden a obtindre una sentència absolutòria, perquè sempre existeix una última oportunitat per evitar una condemna: l’indult.

Este dret de ‘gràcia’ permet al Govern beneficiar aquells que per diferents raons consideren que no han de complir les penes que els ha imposat la Justícia i a Espanya sol aplicar-se, per exemple i entre altres, a ecs!ministres socialistes acusats de segrest, a jutges condemnats per prevaricació, a mossos d’esquadra condemnats per tortures, a empresaris acusats de frau, a consellers del Banco Santander o a càrrecs memocristians d’Unió Democràtica de Catalunya.

Així doncs, i donat que personatges com Garzón, Matas o Urdangarín encaixen a la perfecció en el perfil d’indultable costa creure que algun dia posaran un peu a presó.