Igual per a tots? (I)

dimecres, 21/03/2012

 

No recorde quin professor de la facultat ens va explicar que era lògic que la Justícia patira el descrèdit de la societat en general ja que, en el millor dels casos, els jutjats i tribunals només donen la raó a una de les parts que s’enfronten en un procediment. Això suposa, en la pràctica, que com a mínim la meitat dels ciutadans que esperen ser reparats en allò que consideren legítim no troben en l’administració de Justícia una solució als seus problemes.

Òbric parèntesi. D’una forma més senzilla: és molt difícil que qui perd un judici considere que s’ha fet Justícia, i almenys la meitat dels que van a un judici el perden. Tanque parèntesi.

A eixe fet, que forma part del caràcter humà i que se sol circumscriure a l’esfera personal de l’afectat, cal sumar una llarga llista de circumstàncies que fan que la ciutadania en conjunt no se’n refie de la Justícia: el caràcter polític d’òrgans com el Fiscal General, els tribunals Constitucional i Suprem o el Consell General del Poder Judicial; el corporativisme de jutges i magistrats; la falta de mitjans; el ritme assossegat de la majoria dels jutjats; la feina d’advocats inútils; o el sistema de penes espanyol que permet, per exemple, que es castigue amb més anys de presó qui atraca un supermercat (de 2 a 5 anys) que a qui malversa fins a 4.000 euros de diners públics (presó de 6 mesos a 3 anys).

Però també, i especialment, incideix en la imatge de la Justícia una idea que forma part de l’imaginari col·lectiu i que a propòsit de l’allau de casos de corrupció que hui per hui col·lapsen els òrgans jurisdiccionals ha pres encara més força: que es tracta de forma diferent a rics i a pobres.

Òbric un altre parèntesi. És molt recomanable el programa que Salvados dedicà al tema. Tanque un altre parèntesi.

En eixe sentit, el primer que convindria determinar és què s’entén per rics i què s’entén per pobres però podríem fer-ho fàcil i limitar-nos a circumscriure els rics al grup format per banquers, polítics i gendres del rei d’Espanya. Els pobres, per tant, seríem tota la resta.

Ara sí, a la pregunta de si la Justícia tracta igual els rics i els pobres no es pot respondre amb un sí o amb un no, ja que com la majoria de coses en esta vida, depén: en principi, la Llei és la mateixa per a tots i, per tant, el que preveu s’aplica a tots de la mateixa forma i, així, la mateixa conducta, independentment de si és realitzada per un pobre o per un ric, mereixerà la mateixa resposta. En eixe sentit, i donat que no existeixen lleis ad hoc en funció de la notorietat del subjecte passiu sí que podem dir que la Justícia és igual per a tots, encara que no siga veritat.

Roger Rabbit

dimarts , 13/03/2012

Quan Rajoy encarregà Alberto Fabra que es féra càrrec de posar ordre al PPCV estic segur que més enllà de preocupar-se pels excessos verbals i les caricatures en què s’havien convertit Camps, Costa, Barberà, Castedo, Ripoll, Carlos Fabra o Rus, un nom va ocupar la ment de tots dos: Rafael Blasco.

L’actual portaveu dels populars a Les Corts és un supervivent polític i ha estat conseller amb Lerma, Zaplana, Olivas (!) i Camps, però hi ha cròniques que suggereixen que ja fou conseller amb Jaume I.

Durant la legislatura 2007-2011 es féu càrrec d’eixe invent que s’ha convertit en l’últim cas de corrupció que afecta el País Valencià, la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, i que de moment ja porta 15 imputacions entre càrrecs públics i de confiança de Blasco, conegut als informes oficials amb el malnom de Roger Rabbit, i també responsables d’ONGs, un dels quals està empresonat. L’oposició parlamentària denuncià que a través d’esta conselleria podria haver-se malversat al voltant de 9 milions d’euros que havien d’haver estat destinats a cooperació internacional i que acabaren, com no podia ser d’una altra forma a este país, en la compra d’immobles.

En fer-se públiques les primeres detencions, Fabra cessà els càrrecs de confiança que Blasco havia col·locat a Cooperació i des d’aleshores el d’Alzira, en vore’s arraconat, no ha deixat de regalar-nos declaracions que apunten directament al cap del Molt Honorable.

La primera fou defensar els cessats en comparar la imputació dels seus subordinats a la conselleria de Solidaritat amb la situació processal que patí Camps i, atenció, el mateix Alberto Fabra quan era regidor a Castelló en assegurar: “Si haguera dimitit, hui no seria el president de la Generalitat”.

Pocs dies després, encara molest per les noves formes imposades per Fabra, denuncià que el seu partit no defensava suficientment els imputats i, finalment, esta setmana, a banda de criticar la policia per haver fet la seua feina, obrí la porta a la possibilitat que nous candidats alternatius a Fabra optaren a dirigir el PPCV.

Sembla, per tant, que Blasco ha decidit fer el nuc de la corda que l’ha d’ofegar.

* * *

PS: El vídeo mostra una intervenció parlamentària de Mònica Oltra, d’octubre de 2010 (!), denunciant el cas i que va meréixer que Blasco la qualificara de “sinvergüensa”.

watch?v=eDQURGDrdcs

Mirinyac

dijous, 8/03/2012

El malnom de la iaia és menyinyaque perquè la mare de son pare, una dona amb molt de geni i, també, amb tendència a bufar en caldo gelat, fou l’última del poble que deixà de portar el mirinyac, que és la falda interior amb una estructura de fils d’aram i tires de tela que es gastava al XIX per donar volum a les faldes exteriors.

Òbric parèntesi etimològic. De com mirinyac, del castellà miriñaque, degenerà en la forma local menyinyaque és un misteri. Tanque parèntesi etimològic.

El meu besavi, que heretà el malnom de sa mare, el passà a les quatre filles, la tercera de les quals és la meua iaia. Durant este trànsit, afortunadament, es va perdre el malnom de son pare, el tio Lleganya.

Quan faltà el iaio, que es referia a les cunyades com les llúdries (!), les altres tres germanes començaren a passar la vesprada amb la iaia, per això de fer-li companyia i, perquè, en realitat i a la seua edat, tampoc tenien res millor a fer. Així, amb els anys, em vaig acostumar a vore les quatre al tendur de la saleta de la iaia com quatre lloques en hivern.

La setmana passada, però, faltà la major, Maria Antònia (aka Antonieta), a punt de fer els 100 anys.

Com ho porta, iaia?

Bé, fill, bé. La meua Antonieta ja era molt major.

Sí… noranta-nou anys no està gens malament…

Encara que a mi, en realitat, el que m’ha fotut és comprovar que, en contra del que em pensava, les menyinyaques no són immortals.

El nivell polític

dilluns, 5/03/2012

A Catarroja no tenim caserna de la Guàrdia Civil, però sí una oficina que obri només de matí i que se suposa que està per a arreplegar denúncies, encara que en la pràctica sempre deriven el ciutadà al poble d’Alfafar, on està la Comandància.

Òbric parèntesi. I això ho sé no només com a veí, sinó també com a advocat del Torn d’Ofici adscrit a la comissaria d’Alfafar. Tanque parèntesi.

Des de Compromís vam proposar que, donada la situació econòmica de l’Ajuntament, no fóra el poble qui haguera de fer-se càrrec de pagar el lloguer d’esta oficina perquè la competència no és municipal, sinó que correspon a l’Estat a través del Ministeri de l’Interior.

Reòbric parèntesi. El mateix vam proposar en relació al centre d’especialitats mèdiques, el lloguer de la qual no paga la Conselleria de Sanitat, sinó l’ajuntament de Catarroja. Retanque parèntesi.

En eixe sentit vam presentar al Ple una proposta, que fou rebutjada per la majoria absoluta del Partit Popular, però no ens vam donar per vençuts i a través del diputat al Congrés Joan Baldoví la nostra iniciativa prengué forma de Proposició No de Llei, la qual també fou tombada per la majoria del populars a Madrid.

Fins ací, la cosa podria quedar en una anècdota de política local, però el PP de Catarroja va emetre una nota de premsa delirant en la qual acusà el portaveu de Compromís, Jesús Monzó, de fer una oposició “destructiva e irresponsable” (!), entre altres moltes coses, i es preguntava en un atac de despropòsit “¿Acaso este partido minoritario prefiere que la Guardia Civil se vaya del pueblo, para que los malhechores, incívicos o violentos puedan campar a sus anchas?”.

Este és, senzillament, el vergonyant nivell d’un partit que disposa de majoria absoluta a un poble de vora 30.000 veïns i la nefasta gestió del qual ens obliga, entre moltes altres coses, a pagar les factures als proveïdors municipals amb 1.000 dies retard.

Sempre s’ha dit que la política local és la més satisfactòria per la immediatesa i per la proximitat als problemes reals del ciutadà, però no hauríem d’oblidar que la política local també és la més propensa a posar en evidència les mancances intel·lectuals d’aquells que ens (mal)governen.

ARA, al País Valencià

divendres, 2/03/2012

A propòsit de l’arribada de l’edició en paper del diari ARA al País Valencià s’encetà un debat entre part de l’esquerra i el nacionalisme valencians que considere que resumeix perfectament un dels mals que patim a este país d’orxata i de fartons.

Òbric parèntesi. M’abstindré de posar nom i cognoms perquè sóc un xic molt discret i perquè no tinc ganes de contestar amb contrarèpliques les rèpliques que m’arribarien, perquè déu sap que mai acabaríem. Tanque parèntesi.

La gran majoria d’esta part de la societat a què feia referència celebrà, com no podia ser d’una altra forma, la publicació d’una nova capçalera diària (encara que en el nostre cas siga la distribució d’una capçalera ja existent), però de forma gairebé immediata va arribar el primer però: que es fa a Barcelona.

Este fet, d’altra part prou obvi, ja que totdéu sap que l’ARA és un diari català, va ser l’espurna que encengué un debat a propòsit de la conveniència o no de prendre com a mitjans de referència diaris que no s’editen ni es publiquen a casa nostra, i se suggeria la necessitat (completament raonable) de crear un espai comunicatiu propi valencià i en valencià per evitar caure en provincialismes.

El problema real, però, és que, tret d’honroses excepcions que tampoc no esmentaré per si me n’oblide d’alguna, que un mitjà siga valencià (o fins i tot en valencià, com ocorre amb els informatius de Ràdio Televisió Valenciana, que són capaços de dedicar deu minuts a la inauguració d’una exposició de cabassets de vímet a Gata de Gorgos) no suposa cap garantia per evitar caure en actituds provincianes.

La prova del nou ens la donen els diaris valencians (en castellà, això sí) Levante-EMV i Las Provincias. El primer, originàriament batejat només com El Mercantil Valenciano, però incapaç de treure’s de damunt el prenom franquista imposat (com sí que féu en el seu moment La Vanguardia amb el cognom Española) tot i ser el diari progressista de referència per a una gran part de valencians destaca per les seues portades i titulars de bomber, com aquella que dedicà a cinc columnes i amb una foto immensa al fet que Madrid havia furtat als valencians el rècord Guinness (!) de paella gegant (!).

I Las Provincias, ai! Las Provincias, la bèstia negra de l’esquerra i del nacionalisme valencians, és com el gos que canvia d’amo però és incapaç de traure’s el collar perquè està tan domesticat que ja no sap passejar pel seu compte: encara retrona al cap de molta gent l’entrevista que el personatge Ramón Palomar (!) li féu a l’ecs!Molt ecs!Honorable Camps (atenció: després de més de dos anys sense haver-ne concedir cap) i durant la qual li preguntà, entre altres perles: “¿Si sus hijos le saliesen góticos, cómo lo encajaría?”.

Amb esta situació, l’arribada de l’ARA als quioscos valencians em sona a glòria divina.