dilluns, 19/03/2012
És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
obtindreu
un ocell que mourà
les ales.
Joan Brossa
(‘Poema’. Dins Saltamartí, 1968)
dijous, 19/01/2012
Les dues exposicions de Joan Miró que aquests mesos es poden veure a Barcelona ens brinden l’oportunitat de fer una immersió força exhaustiva en l’obra de l’artista i d’apropar-nos a la seva trajectòria creativa des d’una òptica propera, arrelada, desacomplexadament autòctona. El pintor, un dels referents internacionals de les avantguardes del segle XX, se’ns presenta (i es presenta a sí mateix) com un català conscient del lloc on ha nascut i el temps que li ha tocat viure.
Al costat de la voluntat trencadora -que es manifesta tant en el camp estètic com ideològic- i la vocació internacionalista i universal -present en els temes i el seu enfocament- Miró no amaga un lligam profund amb el seu país. Ben al contrari: aquest es revela com un dels motors més potents de la seva praxi creativa: des de La masia (1922), la seva gran obra mestra de joventut, on els elements rurals inicien el camí cap a la transformació en elements simbòlics, fins al tríptic de traços minimalistes L’esperança del condemnat a mort (1974), acabada en homenatge a Salvador Puig Antic, tot passant pel Cap de pagès català (1925) o la Natura morta del sabatot (1937).
Un viatge evolutiu per l’univers mironià que ens permet descobrir l’artista complex, arrelat i universal, íntim i compromès, que va més enllà del pintor oníric dels cinc colors bàsics a què sovint se l’ha volgut reduir. La retrospectiva L’escala de l’evasió té el complement ideal en l’exposició Cartells d’un temps, d’un país que -més enllà de la poca originalitat del títol- ens presenta un Miró més públic i popular, el Miró cartellista, l’il·lustrador oficiós de la represa cultural, el company de viatge de poetes i cantants. Tant en l’una com en l’altra, no deixeu passar l’oportunitat de remirar Miró. Paga la pena.
dilluns, 7/11/2011
L’exposició de Perejaume que aquests dies es pot veure a La Pedrera de Barcelona és alguna cosa més que una successió de composicions i instal·lacions artístiques. Sota el suggerent títol d’ “Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!” la mostra és una invitació a pensar l’art (l’excés d’art?) a partir d’unes coordenades gens metafísiques, sinó, tot al contrari, ben terrenals. No en va, els eixos que ens acompanyen per la planta noble de la casa Milà són l’acumulació (d’obres, de matèria, d’idees, de paraules) que caracteritzen els nostres dies i la reivindicació de la terra (el paisatge, el relleu, la geologia…) com a origen i retorn de totes les coses. La omnipresència de línies isomètriques en són la millor mostra: Perejaume utilitza les corbes de nivell com un llenguatge propi, a partir del qual dibuixa i desdibuixa muntanyes i valls sobre paper, guix, tul, paret o cera.
Aquest retorn a la terra, que bé podríem anomenar terrarisme prenent el nom d’una de les seves composicions, també es posa de manifest en l’ús o la representació d’elements orgànics com la pedra (o el buit deixat en la seva absència), l’escorça de suro o la coberta vegetal de boscos i camps. L’home, més enllà del seu paper com a observador de l’entorn o generador de llenguatge, gairebé hi és absent. Una exposició-reflexió necessària, que posa el focus en la natura com a base de la (re)creació artística i que ve de bracet amb la recent edició de Pagèsiques, el nou recull de textos d’aquest polifacètic artista maresmenc. Geocentrisme en estat pur.
dilluns, 3/10/2011
Un dels valors de l’obra Llum de guàrdia (Ghost light) que es pot veure -i gaudir- aquests dies al Teatre Romea de Barcelona és la recuperació de Margarida Xirgu, l’actriu catalana amb més projecció internacional al segle XX, i una gran desconeguda entre els aficionats al teatre del XXI. Tot un mèrit, tenint en compte que no es tracta d’una biografia, ni tan sols d’una reivindicació directa del seu llegat.
Julio Manrique i Sergi Pompermayer, coautors del text, tenen l’habilitat de situar la Xirgu com un leitmotiv, un fantasma que apareix, desapareix i s’entrellaça amb els temes d’aquest exercici metateatral: la passió i la resignació, els somnis i l’autoengany, l’amor i la mort… la funció de la vida. Però aquest paper de fantasma intermitent, la Xirgu no el fa sola: el comparteix amb el propi Teatre Romea, que aquí esdevé continent i personatge alhora. Una aliança que ve de lluny.
Nascuda a Molins de Rei el 1888, Margarida Xirgu va debutar com a actriu professional al Teatre Romea el 1906 amb l’obra Mar i cel, un dels grans èxits d’Àngel Guimerà, en la qual va interpretar el personatge protagonista de Blanca. Aquesta actuació i altres que la van seguir, tant al Romea com en altres escenaris, li van valdre el reconeixement del públic i la crítica, amb una projecció dins i fora de Catalunya que no s’aturaria fins la seva mort, a Montevideo, el 1969.
Per això, a la plaça del Canonge Colom amb el carrer Hospital, just davant del teatre que la va veure néixer com a estrella, hi ha una escultura d’Eudald Serra que ens recorda, tal com ho fa Llum de guàrdia, que el fantasma de la Xirgu encara volta per aquell indret.
dimecres, 28/09/2011
El 27 de setembre es van commemorar cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. La data rodona va fluir amb més pena que glòria però, com acostuma a passar amb aquestes efemèrides, caldrà esperar unes quantes setmanes -fins i tot mesos- per poder fer balanç de les accions dutes a terme amb l’objectiu de recordar o donar a conèixer l’obra d’un autor tan prolífic com polifacètic.
L’obra de Sagarra comprèn gèneres tan diversos com la novel·la, el teatre, el periodisme, la memorialística, les traduccions i, sobretot, la poesia. I és que aquest barceloní d’arrel aristocràtica tenia una facilitat innata pel vers: aplicava amb encert el seu domini de la mètrica i la rima tant en composicions líriques com en cançons de tall popular, tant en la reconstrucció de mites i creences com en la dramatització de situacions i personatges. Fins i tot excel·lia en la traducció versificada de grans autors de la literatura universal, com Shakespeare o Dant.
No em puc estar de reconèixer la responsabilitat de l’obra de Sagarra en l’origen del meu gust -un xic irracional, un xic primari- per la poesia. En té la culpa la musicalitat, intel·ligibilitat, rigurositat lingüística i bellesa de poemes com aquest:
AIGUA-MARINA
Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
Més: #50JMSagarra (Josep Maria de Sagarra a Twitter)
diumenge, 25/09/2011
Si mai passeu pel Piemont, allà on els Alps italians perden alçada en direcció a la Mediterrània, no deixeu d’aturar-vos a Vernante (Vernant en occità). D’entrada potser us semblarà que el poble no té res d’extraordinari, més enllà de la tranquil·litat i autenticitat que respiren molts pobles de muntanya. Si passegeu pels carrers, però, de seguida intuireu que no és ben bé així. Us sorprendrà una presència destacada de l’imaginari vinculat al conte de Pinotxo en forma de murals a les façanes, escultures al carrer, ninots de fusta a les botigues i un petit museu temàtic. El motiu és ben senzill: Attilio Mussino, il·lustrador d’una de les primeres edicions de les Avventure di Pinocchio, de Carlo Collodi, es compta entre els seus veïns il·lustres. Potser també us sorprendrà que un poble que no arriba als 1.400 habitants disposi d’un centre d’informació i interpretació sobre el parc natural dels Alps Marítims ben equipat i dirigit tant als visitants locals com als forans. Fins i tot us pot arribar a sorprendre que la identitat occitano-piemontesa de la vila és present sense complexos en llocs tan significatius com el propi ajuntament (bandera i topònim inclosos).
Patrimoni cultural, paisatge i identitat són tres elements que, posats en valor de forma intel·ligent, constitueixen un actiu per als territoris que aspiren a captar un tall del pastís turístic, concretament aquell que fuig de la massificació i dels no-llocs per tal d’enriquir les vacances amb contingut cultural i experiències vinculades a l’entorn i la singularitat de cada indret. En un moment en què cada cop s’afegeixen més països a la llista de destins turístics potencials, apostar per aquests valors significa apostar per la competitivitat. Les dades demostren que, malgrat el context econòmic actual, el negoci turístic no decau al nostre país. Ben al contrari: Catalunya i les Illes Balears són el primer destí de la península, amb un creixement absolut respecte d’anys anteriors. Tanmateix, també s’observa un esgotament del turisme de sol i platja, la qual cosa obliga a repensar un model vigent des dels anys seixanta que no ha contribuït precisament a la valoració del paisatge i la identitat del nostre litoral, sinó a la seva progressiva degradació. Cosa que també ha passat amb determinat turisme de neu, que ha tingut efectes corrosius sobre paisatges i poblacions de muntanya.
Transformar l’oferta turística cap a un model competitiu de qualitat passa, sens dubte, per revertir aquesta tendència autofagocitadora i posar en solfa els valors de cada territori. Un model culturalment autoreferenciat que, lluny d’inventar escenaris de cartró pedra farcits de serveis, aspiri a protegir i potenciar el patrimoni material i immaterial de pobles, ciutats i comarques. Un actiu portes enfora, una necessitat portes endins.
dilluns, 27/06/2011
Ja ho sabem: hi ha crisi, el país podria anar molt millor i el món no és un compendi de bones notícies, precisament. Tanmateix, la vida segueix i les expressions culturals ens donen motius per evadir-nos, il·lusionar-nos i, fins i tot, per pensar que tard o d’hora les coses aniran cap a millor.
La cultura popular n’és un bon exemple. Dimecres passat vaig tenir el privilegi de participar en tot el procés de la flama del Canigó, una tradició relativament nova (s’instaura l’any 1955) però arrelada en el costum atàvic de celebrar el solstici d’estiu amb el foc que baixa de les muntanyes. En aquest cas, la muntanya és la més mítica i literària del Pirineu català, i a la celebració del solstici s’hi afegeix un component identitari i col·lectiu, una èpica de poble.
Per als no iniciats, el ritual és aquest: la #flamadelCanigó, que es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, surt cada 22 de juny cap al massís, portada per excursionistes del Cercle de Joves de la capital rossellonesa. Un cop al refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’alçada, els portadors de la flama es troben amb altres muntanyencs, vinguts d’arreu del país, que en fer-se fosc emprenen el camí cap al cim del Canigó. A mitja nit, assolits el 2.784 metres de la muntanya, s’hi encén una petita foguera. Després d’aquesta cerimònia, coneguda com a ‘regeneració’ del foc, la flama renovada baixa amb torxes i fanalets i comença a fer quilòmetres portada a peu, en cotxe, bicicleta o llaüt per tal d’escampar-se per pobles i ciutats i il·luminar les revetlles.
Pensar que bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan -de Perpinyà fins a Alacant- són enceses amb aquest foc, atiat al cim de la nostra muntanya, té un punt màgic i il·lusionador, et connecta amb la tradició cultural, amb la terra i, sobretot, amb la gent que, de Nord a Sud, viu la mateixa festa. Tota aquesta èpica, representada en una flama que traspassa fronteres i uneix persones amb la certesa d’un present compartit i un futur per construir, és avui més necessària que mai. Com canta Feliu Ventura: que no s’apagui la llum.
Imatge: la flama al cim del Canigó (Jordi Lon, 22/6/2011).
dilluns, 6/06/2011
Ja ho sabem: la nostra és una cultura, bàsicament, de carrer. Dos fets coincidents en l’espai-temps i alhora tan diversos com l’#acampadabcn i la celebració dels èxits blaugranes (el millor opi del món, en paraules de Francesc Ribera) ho han posat de manifest.
Ja podem sumar museus, biblioteques, teatres i auditoris que enlloc no s’han concentrat tants quilos d’intercanvi, creativitat, racionalització, conflicte, passió i rauxa com aquests dies a la plaça de Catalunya i el seu entorn (també el virtual). I què és la cultura sinó l’expressió d’aquestes pulsions sublimades a través de l’art, la comunicació i les formes de vida quotidiana?
Si aquí hi afegim les expressions massives de consum cultural més o menys avançat que s’esdevenen aquests dies -es diguin Primavera Sound o Sonar- i les festes i revetlles populars que esclataran en places i carrers a partir de l’imminent solstici d’estiu i fins ben entrat el setembre, ja tenim el paradigma complet. Que fa bo? Doncs al carrer, que són quatre dies.
[Foto: Plaça de Catalunya /Jordi Lon. Feta amb el mòbil, disculpeu la qualitat]
dijous, 14/04/2011
Un poeta que 100 anys després de la seva mort continua sent llegit, reinterpretat i estudiat ja es pot considerar un clàssic. Si, a més, els seus versos són adaptats als suports comunicatius vigents i difosos més enllà dels cercles erudits, salta directament de la categoria de clàssic a la d’actual.
Això és el que passa amb l’obra de Jacint Verdaguer: lluny de quedar confinada en prestatges polsosos de llibreries de vell, és reeditada, cantada, dramatitzada i, ara, enregistrada en vídeo i difosa a través d’Internet. La fundació que porta el seu nom, conscient que la centralitat comunicativa es troba a les xarxes socials, ha impulsat una iniciativa per commemorar els 125 anys de la publicació del poema Canigó, obra mestra de la literatura catalana del segle XIX.
Una iniciativa basada en el llenguatge audiovisual, la participació de cares conegudes i la difusió viral: 125 veus de diferents àmbits de la cultura catalana han llegit un fragment de Canigó davant d’una càmera. Aquests vídeos, enregistrats en diferents racons del país, han estat difosos diàriament a través del web de la fundació i dels seus canals a Twitter, Facebook i Youtube.
I no contents amb això, els de Folgueroles s’han proposat editar aquest material en DVD, tot buscant mecenatge privat a través del crowfunding, un sistema basat en aconseguir petits inversors que ajudin a finançar un projecte cultural a través de la xarxa. En aquest cas, la iniciativa està gestionada per Verkami, una empresa familiar del Maresme que, a banda d’aquest, ofereix la possibilitat de participar en altres projectes creatius, com ara l’edició del tercer disc del grup Relk o un documental sobre Montserrat Abelló.
En temps de vaques flaques pel que fa al suport institucional a la cultura, la imaginació i la iniciativa privada treuen pit. Servidor, de moment, ja ha esdevingut mecenes del Canigó de Verdaguer amb un sol click i pel preu d’un parell o tres de gintònics.
dimecres, 30/03/2011
Permeteu-me que esbossi un perfil sintètic, d’urgència, sobre el recentment nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a partir de tres impressions personals.
Treballador. Albert Manent és d’aquelles persones pencaires que, malgrat la feina feta, sempre se’n busca de nova. I en busca als altres. La seva motivació principal és el país i allò que el sustenta: la cultura, la memòria, la llengua. I el deure intel·lectual que s’imposa passa per no descansar mentre quedi feina per fer en algun d’aquests àmbits. Dilluns, a la roda de premsa, va definir aquest esperit amb una frase: “he buscat sempre els buits del que no ha investigat ningú per no perdre la memòria històrica”. Tota una declaració de principis.
Curiós. Divendres, quan vaig trucar-li per concretar detalls de l’acte de presentació, i abans de donar-me temps de felicitar-lo pel premi, em va interrogar llargament sobre l’origen del meu cognom i va apuntar diverses hipòtesis sobre la seva etimologia i evolució.Van passar cinc minuts ben bons abans de poder continuar la conversa. Aquesta mateixa curiositat ha estat el que l’ha fet investigar sobre temes tan diversos com la toponímia de l’Aleixar, els noms de núvols, boires i vents al Vallès, la literatura catalana a l’exili o la presència del llop al nostre país.
Atent. Parlant de llops, fa cinc anys vaig publicar un breu article d’opinió sobre el retorn d’aquest mamífer als nostres boscos, tot partint del llibre de Manent El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Dies després, per correu convencional, vaig rebre una targeta, escrita a mà, agraint-me la cita al seu llibre. Tot un detall. Alguns han dit d’ell que és un Noucentista. Potser sí. Però, per damunt de tot, és un senyor. Una espècie que, com el llop, escasseja.
Barceloní, periodista i filòleg a la reserva. Treballo desenvolupant projectes culturals i, a estones mortes, exploro les possibilitats comunicatives de la xarxa. He col•laborat en diversos mitjans en els àmbits d’educació, cultura i medi ambient. 'L’irradiador del port' és un nou intent d’obrir dreceres en el bosc de la comunicació cultural.
Egagròpiles
L’altre bloc
Twitter
Les meves piulades