Veny, elogi de la diversitat

diumenge, 15/02/2015

Hi ha molts indicadors que ens permeten avaluar la vitalitat d’una llengua: el nombre de persones que l’entenen, la parlen o la saben escriure, la quantitat de mitjans de comunicació que la utilitzen (i la seva difusió), el nombre de llibres editats o les universitats on s’estudia. Són indicadors numèrics, fàcilment quantificables, de digestió lleugera per a la societat del titular en 140 caràcters.

Però hi ha una altra mena d’indicadors, més intangibles, que ens parlen de la riquesa i la diversitat de les llengües. Dels matisos i variants  que aquestes tenen en funció del lloc on es parlen o de qui les parla. És allò que coneixem com a variació lingüística. El mestre Joan Veny ho sap. I per això n’ha fet el principal objecte d’estudi durant la seva dilatada trajectòria acadèmica (que, per cert, no s’ha aturat) i, també per això ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Més enllà de les dades sociolingüístiques, ocupar-se d’una llengua vol dir, també, conèixer-la i gaudir-ne en la seva plenitud, amb tots els seus matisos, contradiccions i complementarietats.

En certa ocasió, una professora de català es lamentava de la manera com venem la nostra llengua: mentre el primer que aprenen els estudiants de francès és el mapa de la francophonie, mentre en les primeres lliçons de castellà es fa gala dels cuatrocientos millones, els llibres de català sempre comencen explicant els dialectes. Segons la seva opinió, és una mala estratègia posar l’èmfasi en la diferència més que no en el seu pes específic al món. Potser té raó, però la comparativa amb llengües que compten els parlants en centenars de milions i l’àmbit territorial en continents tampoc no ens beneficia gaire.

Sigui com sigui, el català sempre ha tingut el puntal en la tenacitat dels seus parlants. D’altra forma no s’entendria com, sense un poder polític o militar al darrere, sense les eines que tradicionalment han utilitzat les llengües per estendre’s i perpetuar-se, hagi arribat ben viva al segle XXI. I són aquests parlants els qui, utilitzant la llengua en els diversos àmbits de la vida quotidiana, ensenyant-la als fills o compartint-la amb amics i desconeguts, han permès que el patrimoni de sons, paraules i expressions que la conformen, amb tota la seva diversitat geogràfica, hagi arribat fins aquí.

Premiar Joan Veny és premiar totes les persones que, d’una punta a l’altra del domini lingüístic, s’han servit -i ens servim- del català com una eina de comunicació, de cultura i, per què no?, d’identificació col·lectiva. Com una eina viva i, per tant, dinàmica i canviant, cadascú amb la fonètica del seu racó de món, la morfosintaxi domèstica i el lèxic heredat de pares i avis. Un elogi de la diversitat.

[Foto: Òmnium Cultural]

Del desconsol a l’esperança. #artalcarrer

diumenge, 21/09/2014

Aquesta esculturDesconsola de Josep Llimona és una icona de l’estètica simbolista que va impregnar l’obra de molts dels artistes del Modernisme català. La dona nua, arraulida, amb el cap cot i la cabellera sobre les espatlles, transmet una sensació de fragilitat i abatiment que mou a la compassió de qui la contempla. El títol de l’obra, Desconsol, no deixa cap dubte del que l’autor volia expressar sobre el marbre.

L’obra original es conserva al MNAC. Però la singular ubicació d’aquesta còpia al Parc de la Ciutadella de Barcelona l’ha convertit, també, en una icona involuntària del parlamentarisme català. Els fotògrafs que busquen una bona perspectiva de la façana del Parlament han de situar-se a l’altra banda del petit estany. I allà, emmirallant-se sobre l’aigua, hi emergeix el desconsol, la representació del que molts ciutadans sentim en veure una cambra de poders migrats que, lluny de representar la sobirania del poble, està condemnada a fer la viu-viu en un espai tancat, eternament limitat, com fan els peixos que donen voltes al recinte reclòs de l’estany.

Però de la mateixa manera que la generació modernista va saber treure Catalunya de la reclusió conservadora del vuit-cents (les aigües encantades de què parlava Puig i Ferrater) i obrir-la als aires de la modernitat europea, els ciutadans que avui habitem aquest racó de món tenim l’oportunitat de saltar el mur de l’estany i arribar al riu, al mar o on sigui que entre tots decidim arribar. Perquè la sobirania no és res més que això: assumir la capacitat de poder prendre les pròpies decisions i exercir-la. El Parlament de Catalunya, atent al mandat democràtic que li hem encomanat, ho ha sabut entendre. I ha obert una porta que mena de l’etern desconsol a la merescuda esperança.

 

[Josep Llimona: Desconsol (1907). Escultura sobre marbre. Còpia feta pel mateix autor a partir de l’original, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya]

Dalí i l’àvia Anita a ritme de xarleston

dijous, 13/03/2014

No acostumem a escoltar les històries que ens explica la gent gran. I després, quan ja no hi són, ens sap greu no haver-ho fet. L’àvia Anita va marxar el 1993 i, malgrat que en guardo un record nítid, agradable, jo era massa jove per retenir el pou d’experiència i coneixement que emanava d’una persona nascuda a principis de segle, el 1905. Massa cap de pardals per escoltar amb atenció una anècdota i poder imaginar l’escena en blanc i negre on l’àvia, al so del gramòfon, ballava xarleston amb un jove i encara poc conegut Salvador Dalí, només un any més gran que ella.

Dies enrere, a la presentació del llibre La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960), l’autora, Mariona Seguranyes, va fer referència a una carta escrita per Dalí a Federico García Lorca l’any 1927. El pintor li explicava com, per fugir de la llum feridora de l’Empordà, molts capvespres es refugiava a casa d’una amiga on s’organitzaven ballades de xarleston. A la sortida, estirant el fil de la conversa amb la mare i la tia Maleu, vaig recuperar l’anècdota de l’àvia, perduda en algun racó de la meva memòria.

Probablement va ser en una d’aquestes sessions, a la Figueres dels feliços anys vint, on l’àvia Anita va ballar amb l’enfant terrible del surrealisme les melodies d’un món modern que tot just treia el nas al compàs d’un disc de pedra. A ella me la imagino amb vestit de volants, sabates lluents, cabells tallats a la garçone i el somriure de la joventut als llavis. A ell, amb americana, corbatí, cabell curt i bigoti retallat, com a les fotografies amb García Lorca. De fons, el Charleston de Green Hill, amb el clarinet, la trompeta i el banjo ressonant per les parets d’un menjador ample, decorat al gust parisenc.

I la coreografia? Podria ser alguna cosa així com la que Dalí escenificaria, anys més tard, davant les càmeres franceses, sota l’atenta mirada de Gala. I, posats a imaginar: qui sap si en aquest moment Dalí va recordar els passos de ball que havia compartit amb l’Anita Soler. O qui sap si va ser a partir de la conversa que van tenir tot ballant que l’àvia es va decidir a agafar els pinzells per pintar algun dels quadres que encara hi ha penjats a casa. M’agrada imaginar-ho així. I se non è vero, è ben trovato.

 

En record dels oncles Tomàs i Anna Maria.

[Salvador Dalí: La persistència de la memòria, 1931. MoMA, New York]

Democràcia vs. Individu (Un enemic del poble)

diumenge, 26/01/2014

¿La democràcia és un valor suprem? ¿Les decisions col·lectives han de prevaler per damunt la consciència individual? ¿Què és millor: el govern d’una majoria desinformada o el d’una minoria culta? Aquestes són algunes de les preguntes que l’espectador s’emporta a casa després de veure la versió lliure d’Un enemic del poble que aquests dies es representa a Barcelona, a la sala Favià Puigserver del Teatre Lliure.

L’obra original, escrita per Henrik Ibsen el 1882, és un clàssic del teatre d’idees que planteja, d’una manera contundent, l’etern conflicte entre la massa i l’individu, entre la innèrcia col·lectiva i la llibertat. Un tema universal que, lluny de resoldre’s amb l’avenç de la civilització, s’accentua i pren vigència amb el pas dels anys, com ho posa de manifest l’excel·lent actualització que en fan Juan Mayorga i Miguel del Arco, tot situant l’acció en el context del segle XXI.

El teatre d’Ibsen ha tingut una gran influència en la cultura catalana contemporània que, del modernisme ençà, s’ha identificat fàcilment amb l’esperit llibertari del dramaturg Norueg. Sense anar més lluny, Un enemic del poble està en la base d’Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, una de les obres més representatives del teatre regeneracionista de principis del segle XX. També Salvat-Papasseit, en la seva faceta d’agitador, va publicar una revista anomenada “Un enemic del poble”, en la qual els primers cal·ligrames convivien amb alegats revolucionaris i manifestos avantguardistes.

Si el teatre i, per extensió, la creació artística té la vocació de remoure l’espectador, d’activar-li el sentit crític i posar-lo davant dels conflictes generats per l’ànima humana o per la societat en què viu, aquesta adaptació lliure del text d’Ibsen ho aconsegueix. L’escena del segon acte, en què el públic es troba formant part d’una assemblea popular, amb tots els seus vicis i imperfeccions, és un recurs eficaç que aconsegueix posar en qüestió la pròpia idea de democràcia. La posada en escena, senzilla i efectiva, i el bon treball dels actors, capitanejats per Pere Arquillué, hi fan la resta. Del tot recomanable.

 

Art, dos punts…i seguit?

dilluns, 13/01/2014

¿És en un cul de sac l’art contemporani? ¿Hi ha vida després de les avantguardes? Dues preguntes que, qui més qui menys, ja sigui en veu alta o en la intimitat -el més digne dels recers intel·lectuals- s’ha formulat alguna vegada. La contemplació d’una tela en blanc a la paret d’un museu -com les White painting de Joseph Marioni o la sèrie Infinity nets de Yayoi Kusama, que es va poder veure fa poc al Pompidou de París- pot estimular aquest tipus de preguntes retòriques en l’individu no iniciat.

I és que si les ‘avantguardes clàssiques’ -un oxímoron com n’hi ha pocs- van significar el trencament formal amb la tradició pictòrica i escultòrica anterior al segle XX; si les segones avantguardes van posar l’expressió dels sentiments, angoixes i anhels per davant de qualsevol concessió figurativa, què més ens pot oferir la pràctica artística contemporània?

La doble exposició que s’ha pogut veure fins fa pocs dies al MACBA i al CaixaFòrum de Barcelona -Art, dos punts- ha projectat una mica de llum sobre aquesta qüestió. Sense resoldre els dubtes legítims que l’art d’avui genera entre el públic, el mercat i -no ho dubteu- els propis artistes, la mostra ha permès fer una immersió selectiva al gavadal de moviments, contramoviments, estils i estètiques que s’han anat succeïnt entre els inicis del segle XX i els nostres dies.

Algú va decidir que Barcelona i la postmodernitat fossin els eixos vertebradors d’aquesta doble mostra, dos relats forçats i, al meu entendre, innecessaris, utilitzats per fugir de l’ordenació estrictament cronològica més que  no pas per bastir un discurs determinat. No calia. Les obres exposades i algunes de les signatures que hi ha al darrere tenen prou entitat com per explicar-se elles mateixes i les seves circumstàncies.

Tant és així que l’espectador ha pogut sortir-ne amb una conclusió. Provisional, com totes, però no per això menys contundent: l’art d’avui, postavanguardista, postmodern o com sigui que vulgueu anomenar-lo, se sustenta en un únic principi: el concepte. Ni la tècnica, ni l’estil, ni la matèria ni res que atenyi l’execució de l’obra té cap importància. Només la idea, allò que transmet, que suggereix, que insinua. L’enginy, la llibertat estètica i el gust de cadascú -tant del creador com del receptor- hi fan la resta.

Del pop art al land art, del minimalisme al neoexpressionisme, aquest plantejament obre un univers de possibilitats creatives que tendeix a l’infinit. És clar que això, portat a l’extrem, ens pot dur a un altre cul de sac si fem cas al que va escriure Lawrence Weiner, un dels pares de l’art conceptual: “L’obra no té per què ser realitzada”. És a dir: n’hi ha prou amb crear-la, concebre-la i, fins i tot, imaginar-la. Aviat està dit.

Sigui com sigui, i gràcies a la cooperació públic-privat -menys habitual en el sector cultural del que ens agradaria- l’exposició Art, dos punts ha permès fer una immersió a pulmó lliure en el fons de dues de les col·leccions d’art contemporani més rellevants del país. Incompletes però dignes. I la resta, més que literatura, és pura especulació.

 

[Postaler (1984), Perejaume. Col·lecció Macba]

Dharma, tancant el cercle

dimecres, 2/10/2013

Vaig assistir al meu primer concert de rock el 1989. La Companyia Elèctrica Dharma presentava ‘Fibres del cor’ al Palau d’Esports de Barcelona en el seu retorn als escenaris després de la mort d’Esteve Fortuny. Jo tenia 12 o 13 anys. Recordo que vaig anar-hi amb la meva germana gran i que, després del concert, els pares ens esperaven a fora. Des d’aleshores no he deixat de consumir concerts i recitals de tot tipus, però mai no he oblidat la impressió que em va produir aquell primer espectacle. Havia estat tocat per l’energia de la Dharma.

Poc després, amb l’excusa d’un treball escolar, uns companys i jo vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Josep Fortuny al local d’assaig que el grup tenia a Sants. Ens va rebre amb amabilitat i molta generositat, responent amb paciència unes preguntes que li devien semblar més pròpies d’un club de fans que no pas d’estudiants disciplinats. I és que conèixer de prop el lletrista i ideòleg de la Dharma va ser una experiència fascinant per a uns adolescents en plena efervescència musicoidentitària.

De concert en concert i de festa en festa, passant pel mític recital dels 20 anys al Palau Sant Jordi l’abril de 1994, vaig créixer amb les melodies de la Dharma traient el nas entre l’enfilall de ritmes i estils que es barallaven per ocupar els walkmans, el radiocasset del cotxe o l’equip de música de casa. Potser per això quan, anys més tard, el 2008, vam programar-los al concert de l’11 de setembre a Barcelona, vaig pensar que, d’alguna manera, el cercle es tancava. Des de darrere l’escenari, l’energia del seu directe se’m presentava d’una manera inèdita. I, malgrat que la pluja va obligar-nos a aturar el concert a mitges, m’agrada pensar que potser algun adolescent de 12 o 13 anys es va estrenar com a públic en aquell concert amb el so de la Dharma.

Després del recital de comiat de 2011 al Palau de la Música Catalana donava per fet que no els tornaria a veure sobre l’escenari. Però el país es va començar a despertar. I la Companyia Elèctrica Dharma, com sempre han fet -i sense que els ho haguéssim de demanar-, van voler estar al costat del poble en el Concert per la Llibertat del passat 29 de juny al Camp Nou. La seva va ser una de les actuacions més viscudes de la nit. I, ara ja ho sabem, l’última de Josep Fortuny abans d’anar-se’n a fer costat a l’Esteve al ritme de l’Àngel de la Dansa. Gràcies per tot, Pep. I força, Dharma!

Poesia, també, per la llibertat

dimarts , 2/07/2013

El Concert per la Llibertat que va tenir lloc el 29 de juny al Camp Nou de Barcelona serà recordat per moltes coses: des de l’espectacular mosaic a les grades fins a la diversitat (també qualitativa) d’actuacions musicals, passant pel 3 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca (probablement, el castell que més persones han vist) o la diversitat de proclames i discursos.

Entre els elements del concert, però, també hi va treure el cap la poesia, que va esgarrapar minuts de protagonisme de la mà de diverses persones del món de la cultura i la ciència d’aquest país (llegida, segons el cas, amb més o menys encert). Vet aquí la relació de textos que es van poder sentir:

  • Sense el ressò del dring (Joan Salvat-Papasseit)
  • Assumiràs la veu d’un poble (Vicent Andrés Estellés)
  • Futuribles catalans (Dolors Miquel)
  • La llibertat (Joan Margarit)
  • Preguntes d’un treballador que llegeix / Cançó de la roda hidràulica (Bertol Brecht)
  • El vell vestit (Joana Raspall)
  • Sermó -fragment- (Enric Casasses)
  • Testimoniatge (Joan Brossa)
  • El meu poble i jo (Salvador Espriu)
  • Deixeu-me dir (Miquel Martí i Pol)
  • La veu del Montseny -fragment- (Jacint Verdaguer)
  • Espera (Montserrat Abelló)
  • Ara mateix (Miquel Martí i Pol)
  • Terra natal (Marià Villangómez)
  • La campana de Sant Honorat (Josep M. de Sagarra)

Un poble que estima la seva poesia té un futur esperançador. Sens dubte

[Foto: Dani Codina / Òmnium Cultural]

Clàssics al mur. #artalcarrer

divendres, 3/05/2013

No recordo si va ser Quim Monzó qui va escriure alguna cosa així com que el català seria una llengua normal el dia que trobéssim fulls del diari Avui al terra de les porteries acabades de fregar. Això ho va dir -si és que ho va dir- en un moment en què aquesta era l’única capçalera d’àmbit general escrita en la nostra llengua. Afortunadament, avui el panorama és molt diferent.

Una cosa similar deu passar amb la literatura catalana quan algú, passejant per un solar urbà, topa de cap amb un mural on es representen dos dels nostres clàssics contemporanis, Rodoreda i Espriu, amb un aire d’icona pop, talment estrelles de cinema o líders d’un règim comunista dels anys seixanta.

L’herència de Warhol i, en certa manera, de Banksy s’endevinen en aquestes pintures de línia clara i enèrgica taca de color, localitzades al barri de Les Corts, a la cruïlla de Numància amb Anglesola. Justament a tocar d’un dels centres comercials on, entre moltes altres coses, també deuen vendre algun llibre de Rodoreda i d’Espriu, retrats de la Marylin i biografies panegíriques de Mao Tse-Tung. I és que a l’art, com a la vida, les fronteres només són mentals.

AMPLIACIÓ (28/05/13): Tal com s’explica al web de l’Any Espriu, aquests murals formen part d’un projecte del districte de les Corts de Barcelona per tal de fer un recorregut literari en diferents indrets. Els artistes encarregats de la seva execució són Nados i Inocuo.

 

[Fotografies i troballa: Marta Xufré. Més imatges aquí i aquí]

[Dedicat als amics de l’EPAC]

Música, performance o verkami? #artalcarrer

dijous, 14/03/2013

Aquest home-cavall toca la guitarra elèctrica al carrer, flanquejat per una tanca de protecció d’obres amb el grafitti corresponent. Als peus, la funda de l’instrument i una maleta oberta amb un cartell on explica que recull diners per poder pagar-se les vacances.

L’escena podria formar part del remake d’una pel·lícula de Fellini o d’un capítol de ‘Bestiari il·lustrat’. Però està captada un migdia qualsevol al passeig de Gràcia de Barcelona, xamfrà amb Aragó. I, que jo sàpiga, no hi havia càmeres a prop.

Si hagués de triar, se’m faria difícil classificar aquesta intervenció artística dins l’àmbit dels músics de carrer o bé dels performers urbans. Quan arriba el bon temps, la ciutat és plena dels uns i els altres. El que és segur és que es tracta d’una acció de micromecenatge prou original al servei dels anhels viatgers de l’artista en qüestió. La cultura verkami esmola la creativitat.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Un clàssic de les nostres parets. #artalcarrer

dimecres, 20/02/2013

El Xupet Negre a la persiana d’un comerç del carrer Enric Granados amb Consell de Cent, a Barcelona.

Anys abans que Banksy sacsegés l’Street Art mitjançant icones satíriques aplicades amb plantilla sobre les parets de Londres, els murs de Barcelona i altres poblacions del país ja s’havien familiaritzat amb un graffiti autòcton, omnipresent des de principis dels noranta: El Xupet Negre (xumet, segons l’IEC).

Es tracta d’una figura senzilla (logo art), de formes arrodonides, executada amb esprai o retolador gruixut sobre persianes, parets o elements del mobiliari urbà, traçada en negre sobre fons net o bé acolorida i emmarcada en una aurèola cromàtica. Sovint va acompanyada de paraules en anglès que subratllen el missatge positiu que l’autor, Carlos, vol transmetre amb la seva obra: respecte, pau, amor, art, llibertat…

Els graffitis del Xupet Negre, així com el treball d’altres artistes que n’han seguit la traça, han contribuït a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’Street Art europeu, un corrent creatiu que, lluny del seu origen suburbial, ha entrat amb força als circuits artístics convencionals. Cada cop és menys estrany veure l’obra d’aquests artistes de carrer en llibres, galeries i museus. Alhora, també ha sabut explotar el seu vessant comercial, molt lligat al món de la publicitat i el marxandatge. De la marginalitat a la integració. La història de l’art contemporani es repeteix una vegada i una altra.

 

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]