Arxiu de la categoria ‘Art’

Del desconsol a l’esperança. #artalcarrer

diumenge, 21/09/2014

Aquesta esculturDesconsola de Josep Llimona és una icona de l’estètica simbolista que va impregnar l’obra de molts dels artistes del Modernisme català. La dona nua, arraulida, amb el cap cot i la cabellera sobre les espatlles, transmet una sensació de fragilitat i abatiment que mou a la compassió de qui la contempla. El títol de l’obra, Desconsol, no deixa cap dubte del que l’autor volia expressar sobre el marbre.

L’obra original es conserva al MNAC. Però la singular ubicació d’aquesta còpia al Parc de la Ciutadella de Barcelona l’ha convertit, també, en una icona involuntària del parlamentarisme català. Els fotògrafs que busquen una bona perspectiva de la façana del Parlament han de situar-se a l’altra banda del petit estany. I allà, emmirallant-se sobre l’aigua, hi emergeix el desconsol, la representació del que molts ciutadans sentim en veure una cambra de poders migrats que, lluny de representar la sobirania del poble, està condemnada a fer la viu-viu en un espai tancat, eternament limitat, com fan els peixos que donen voltes al recinte reclòs de l’estany.

Però de la mateixa manera que la generació modernista va saber treure Catalunya de la reclusió conservadora del vuit-cents (les aigües encantades de què parlava Puig i Ferrater) i obrir-la als aires de la modernitat europea, els ciutadans que avui habitem aquest racó de món tenim l’oportunitat de saltar el mur de l’estany i arribar al riu, al mar o on sigui que entre tots decidim arribar. Perquè la sobirania no és res més que això: assumir la capacitat de poder prendre les pròpies decisions i exercir-la. El Parlament de Catalunya, atent al mandat democràtic que li hem encomanat, ho ha sabut entendre. I ha obert una porta que mena de l’etern desconsol a la merescuda esperança.

 

[Josep Llimona: Desconsol (1907). Escultura sobre marbre. Còpia feta pel mateix autor a partir de l’original, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya]

Dalí i l’àvia Anita a ritme de xarleston

dijous, 13/03/2014

No acostumem a escoltar les històries que ens explica la gent gran. I després, quan ja no hi són, ens sap greu no haver-ho fet. L’àvia Anita va marxar el 1993 i, malgrat que en guardo un record nítid, agradable, jo era massa jove per retenir el pou d’experiència i coneixement que emanava d’una persona nascuda a principis de segle, el 1905. Massa cap de pardals per escoltar amb atenció una anècdota i poder imaginar l’escena en blanc i negre on l’àvia, al so del gramòfon, ballava xarleston amb un jove i encara poc conegut Salvador Dalí, només un any més gran que ella.

Dies enrere, a la presentació del llibre La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960), l’autora, Mariona Seguranyes, va fer referència a una carta escrita per Dalí a Federico García Lorca l’any 1927. El pintor li explicava com, per fugir de la llum feridora de l’Empordà, molts capvespres es refugiava a casa d’una amiga on s’organitzaven ballades de xarleston. A la sortida, estirant el fil de la conversa amb la mare i la tia Maleu, vaig recuperar l’anècdota de l’àvia, perduda en algun racó de la meva memòria.

Probablement va ser en una d’aquestes sessions, a la Figueres dels feliços anys vint, on l’àvia Anita va ballar amb l’enfant terrible del surrealisme les melodies d’un món modern que tot just treia el nas al compàs d’un disc de pedra. A ella me la imagino amb vestit de volants, sabates lluents, cabells tallats a la garçone i el somriure de la joventut als llavis. A ell, amb americana, corbatí, cabell curt i bigoti retallat, com a les fotografies amb García Lorca. De fons, el Charleston de Green Hill, amb el clarinet, la trompeta i el banjo ressonant per les parets d’un menjador ample, decorat al gust parisenc.

I la coreografia? Podria ser alguna cosa així com la que Dalí escenificaria, anys més tard, davant les càmeres franceses, sota l’atenta mirada de Gala. I, posats a imaginar: qui sap si en aquest moment Dalí va recordar els passos de ball que havia compartit amb l’Anita Soler. O qui sap si va ser a partir de la conversa que van tenir tot ballant que l’àvia es va decidir a agafar els pinzells per pintar algun dels quadres que encara hi ha penjats a casa. M’agrada imaginar-ho així. I se non è vero, è ben trovato.

 

En record dels oncles Tomàs i Anna Maria.

[Salvador Dalí: La persistència de la memòria, 1931. MoMA, New York]

Art, dos punts…i seguit?

dilluns, 13/01/2014

¿És en un cul de sac l’art contemporani? ¿Hi ha vida després de les avantguardes? Dues preguntes que, qui més qui menys, ja sigui en veu alta o en la intimitat -el més digne dels recers intel·lectuals- s’ha formulat alguna vegada. La contemplació d’una tela en blanc a la paret d’un museu -com les White painting de Joseph Marioni o la sèrie Infinity nets de Yayoi Kusama, que es va poder veure fa poc al Pompidou de París- pot estimular aquest tipus de preguntes retòriques en l’individu no iniciat.

I és que si les ‘avantguardes clàssiques’ -un oxímoron com n’hi ha pocs- van significar el trencament formal amb la tradició pictòrica i escultòrica anterior al segle XX; si les segones avantguardes van posar l’expressió dels sentiments, angoixes i anhels per davant de qualsevol concessió figurativa, què més ens pot oferir la pràctica artística contemporània?

La doble exposició que s’ha pogut veure fins fa pocs dies al MACBA i al CaixaFòrum de Barcelona -Art, dos punts- ha projectat una mica de llum sobre aquesta qüestió. Sense resoldre els dubtes legítims que l’art d’avui genera entre el públic, el mercat i -no ho dubteu- els propis artistes, la mostra ha permès fer una immersió selectiva al gavadal de moviments, contramoviments, estils i estètiques que s’han anat succeïnt entre els inicis del segle XX i els nostres dies.

Algú va decidir que Barcelona i la postmodernitat fossin els eixos vertebradors d’aquesta doble mostra, dos relats forçats i, al meu entendre, innecessaris, utilitzats per fugir de l’ordenació estrictament cronològica més que  no pas per bastir un discurs determinat. No calia. Les obres exposades i algunes de les signatures que hi ha al darrere tenen prou entitat com per explicar-se elles mateixes i les seves circumstàncies.

Tant és així que l’espectador ha pogut sortir-ne amb una conclusió. Provisional, com totes, però no per això menys contundent: l’art d’avui, postavanguardista, postmodern o com sigui que vulgueu anomenar-lo, se sustenta en un únic principi: el concepte. Ni la tècnica, ni l’estil, ni la matèria ni res que atenyi l’execució de l’obra té cap importància. Només la idea, allò que transmet, que suggereix, que insinua. L’enginy, la llibertat estètica i el gust de cadascú -tant del creador com del receptor- hi fan la resta.

Del pop art al land art, del minimalisme al neoexpressionisme, aquest plantejament obre un univers de possibilitats creatives que tendeix a l’infinit. És clar que això, portat a l’extrem, ens pot dur a un altre cul de sac si fem cas al que va escriure Lawrence Weiner, un dels pares de l’art conceptual: “L’obra no té per què ser realitzada”. És a dir: n’hi ha prou amb crear-la, concebre-la i, fins i tot, imaginar-la. Aviat està dit.

Sigui com sigui, i gràcies a la cooperació públic-privat -menys habitual en el sector cultural del que ens agradaria- l’exposició Art, dos punts ha permès fer una immersió a pulmó lliure en el fons de dues de les col·leccions d’art contemporani més rellevants del país. Incompletes però dignes. I la resta, més que literatura, és pura especulació.

 

[Postaler (1984), Perejaume. Col·lecció Macba]

Clàssics al mur. #artalcarrer

divendres, 3/05/2013

No recordo si va ser Quim Monzó qui va escriure alguna cosa així com que el català seria una llengua normal el dia que trobéssim fulls del diari Avui al terra de les porteries acabades de fregar. Això ho va dir -si és que ho va dir- en un moment en què aquesta era l’única capçalera d’àmbit general escrita en la nostra llengua. Afortunadament, avui el panorama és molt diferent.

Una cosa similar deu passar amb la literatura catalana quan algú, passejant per un solar urbà, topa de cap amb un mural on es representen dos dels nostres clàssics contemporanis, Rodoreda i Espriu, amb un aire d’icona pop, talment estrelles de cinema o líders d’un règim comunista dels anys seixanta.

L’herència de Warhol i, en certa manera, de Banksy s’endevinen en aquestes pintures de línia clara i enèrgica taca de color, localitzades al barri de Les Corts, a la cruïlla de Numància amb Anglesola. Justament a tocar d’un dels centres comercials on, entre moltes altres coses, també deuen vendre algun llibre de Rodoreda i d’Espriu, retrats de la Marylin i biografies panegíriques de Mao Tse-Tung. I és que a l’art, com a la vida, les fronteres només són mentals.

AMPLIACIÓ (28/05/13): Tal com s’explica al web de l’Any Espriu, aquests murals formen part d’un projecte del districte de les Corts de Barcelona per tal de fer un recorregut literari en diferents indrets. Els artistes encarregats de la seva execució són Nados i Inocuo.

 

[Fotografies i troballa: Marta Xufré. Més imatges aquí i aquí]

[Dedicat als amics de l’EPAC]

Música, performance o verkami? #artalcarrer

dijous, 14/03/2013

Aquest home-cavall toca la guitarra elèctrica al carrer, flanquejat per una tanca de protecció d’obres amb el grafitti corresponent. Als peus, la funda de l’instrument i una maleta oberta amb un cartell on explica que recull diners per poder pagar-se les vacances.

L’escena podria formar part del remake d’una pel·lícula de Fellini o d’un capítol de ‘Bestiari il·lustrat’. Però està captada un migdia qualsevol al passeig de Gràcia de Barcelona, xamfrà amb Aragó. I, que jo sàpiga, no hi havia càmeres a prop.

Si hagués de triar, se’m faria difícil classificar aquesta intervenció artística dins l’àmbit dels músics de carrer o bé dels performers urbans. Quan arriba el bon temps, la ciutat és plena dels uns i els altres. El que és segur és que es tracta d’una acció de micromecenatge prou original al servei dels anhels viatgers de l’artista en qüestió. La cultura verkami esmola la creativitat.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Un clàssic de les nostres parets. #artalcarrer

dimecres, 20/02/2013

El Xupet Negre a la persiana d’un comerç del carrer Enric Granados amb Consell de Cent, a Barcelona.

Anys abans que Banksy sacsegés l’Street Art mitjançant icones satíriques aplicades amb plantilla sobre les parets de Londres, els murs de Barcelona i altres poblacions del país ja s’havien familiaritzat amb un graffiti autòcton, omnipresent des de principis dels noranta: El Xupet Negre (xumet, segons l’IEC).

Es tracta d’una figura senzilla (logo art), de formes arrodonides, executada amb esprai o retolador gruixut sobre persianes, parets o elements del mobiliari urbà, traçada en negre sobre fons net o bé acolorida i emmarcada en una aurèola cromàtica. Sovint va acompanyada de paraules en anglès que subratllen el missatge positiu que l’autor, Carlos, vol transmetre amb la seva obra: respecte, pau, amor, art, llibertat…

Els graffitis del Xupet Negre, així com el treball d’altres artistes que n’han seguit la traça, han contribuït a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’Street Art europeu, un corrent creatiu que, lluny del seu origen suburbial, ha entrat amb força als circuits artístics convencionals. Cada cop és menys estrany veure l’obra d’aquests artistes de carrer en llibres, galeries i museus. Alhora, també ha sabut explotar el seu vessant comercial, molt lligat al món de la publicitat i el marxandatge. De la marginalitat a la integració. La història de l’art contemporani es repeteix una vegada i una altra.

 

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

El llibre que no oscil·la. #artalcarrer

dimecres, 6/02/2013

Homenatge al llibre, instal·lat a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de Barcelona. Poema visual de Joan Brossa, 1994.

Quan el Gremi de Llibreteres de Vell va encarregar a Brossa una obra que homenatgés públicament el llibre a la ciutat de Barcelona, l’artista va recórrer a la imatge del saltamartí -joguina que sempre retorna a la posició inicial-, que ja havia utilitzat el 1969 en un poema escrit i com a títol d’un dels seus llibres més celebrats.

Brossa, artista interdisciplinari, bibliòfil, i una de les figures centrals de les segones avantguardes des de l’època de Dau al Set, va concebre un poema corpori amb un missatge metafòric ben clar: ell llibre, punta de llança de la cultura, es manté ben dret, en equil·libri, malgrat els avenços tecnològics i la temptació d’ignorar-lo, controlar-lo o bandejar-lo d’una centralitat que s’ha guanyat a pols.

Inicialment havia de ser una instal·lació dinàmica, amb moviment oscil·lant, talment com un saltamartí de grans dimensions. Però la idea es va haver de descartar per la complexitat tècnica i la inevitable limitació pressupostària. Avui, en un moment en què algunes llibreries del país estan abaixant la persiana sense perspectives de tornar-la a aixecar, el llibre, com el saltamartí, es torna a posar a prova.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Homenatge de ferro, pedra i flors. #artalcarrer

divendres, 1/02/2013

Homenatge als barcelonins morts als camps d’extermini nazis, al Parc de la Ciutadella. André Fauteux, 1987.

Pocs barcelonins deuen saber que en plena Ciutadella hi ha un monument dedicat als conciutadans que van perdre la vida als camps de l’horror. De fet, si no fos per treballs com els de Montserrat Roig (Els catalans als camps nazis, 1977) o per la feina de tantes altres persones i col·lectius, potser també ignoraríem el trist destí de milers de catalans en mans del nazisme.

La instal·lació de Fateux, situada en aquest espai verd, aconsegueix l’efectivitat estètica a partir d’un contrast bàsic:  el de la solidesa de la pedra i el ferro amb la catifa d’herba i flors (un escenari que varia en funció de les estacions). I de l’estètica al missatge hi ha un pas: la noblesa dels materials perdurables enfront de l’efimereitat de la vida. O, dit d’una altra manera, les idees i els valors nobles sobreviuen a les barbaritats dels homes.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Un tàndem al portal. #artalcarrer

divendres, 18/01/2013

Versió grafitti d’El tàndem, de Ramon Casas, en un portal del carrer Petritxol de Barcelona. Autor desconegut.

El quadre en què s’inspira aquest grafitti és de 1897. Ramon Casas va regalar-lo a Pere Romeu, amic i propietari de la taverna Els 4 Gats del carrer Montsió (feu dels modernistes barcelonins). El títol oficial de la pintura és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i va estar penjada a la paret d’aquest local en la seva primera època. Actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Al seu lloc d’origen s’hi pot contemplar una reproducció.

L’obra recull l’esperit innovador del Modernisme català que, enlluernat pels avenços tecnològics i estètics que bullien a Europa a finals del segle XIX, va modernitzar la cultura catalana en el camp de les arts plàstiques, la música, la literatura i, és clar, l’arquitectura. Més d’un segle després, algú ha decidit homenatjar aquest moviment en un dels carrers amb més encant de Barcelona.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Alfaro: forma i compromís

dijous, 10/01/2013

Fa uns quants anys, passant per la confluència del carrer Balmes amb la Diagonal de Barcelona*, vaig fixar-me en una escultura metàl.lica, de formes suaus i aerodinàmiques, aparentment abstracta, però dotada d’una gran força comunicativa. Es tractava d’Al vent, una obra d’Andreu Alfaro (València 1929-2012) concebuda el 1967 com a homenatge a Raimon, a la seva cançó i a tot allò que representava.

Les formes també parlen. Aquesta podria ser la màxima de qualsevol escultor. Però Alfaro, un dels artistes contemporanis amb més projecció dins i fora del país, va saber aplicar-la, com pocs, al gruix de seva obra. Des dels inicis amb el grup Parpalló, a les darreries dels anys 50, fins a les seves últimes creacions, a principis d’aquest segle, l’artista valencià va utilitzar el llenguatge dels metalls, l’espai i la forma per dir coses, per cridar amb la contundència de la matèria allò que amb les paraules no hauria pogut o no hauria sabut dir millor.

El compromís humanista, social, és present en tota la seva producció, com ho palesen els títols d’algunes de les seves obres més rellevants: My Black Brother (instal·lació que va tenir un gran ressò a la Biennal de Venècia de 1966), Monument a l’amor (1965-67), Monument a la dona treballadora (1996), Un món per a infants (1971), Els homes no poden ser si no són lliures (1972) o Bon dia llibertat (1975).

Però si l’escultura esdevé una eina que vincula l’artista amb el seu temps, també és un mitjà d’expressió a través del qual reivindica, sense paraules, la seva pertinença al país i a la cultura que el vertebra: La veu d’un poble (1964-65), Catalan power (1976), Monument als Països Catalans (1981) o les Quatre columnes (Universitat Autònoma, 1999).

Tot això, sense oblidar una actitud experimental i avanguardista davant de l’obra d’art, des de l’informalisme de les seves primeres creacions fins al geometrisme abstracte, però evocador, de les instal·lacions públiques repartides per places i carrers d’arreu d’Europa. I és que en l’obra d’Andreu Alfaro, la forma i el compromís van ser dues cares de la mateixa moneda.

PS: No us esteu de fer un cop d’ull a les obres d’Andreu Alfaro a Google.

[*Actualment, l’escultura Al vent està situada a l’avinguda del Carril de Sant Cugat del Vallès]