Arxiu de la categoria ‘cultura popular’

Veny, elogi de la diversitat

diumenge, 15/02/2015

Hi ha molts indicadors que ens permeten avaluar la vitalitat d’una llengua: el nombre de persones que l’entenen, la parlen o la saben escriure, la quantitat de mitjans de comunicació que la utilitzen (i la seva difusió), el nombre de llibres editats o les universitats on s’estudia. Són indicadors numèrics, fàcilment quantificables, de digestió lleugera per a la societat del titular en 140 caràcters.

Però hi ha una altra mena d’indicadors, més intangibles, que ens parlen de la riquesa i la diversitat de les llengües. Dels matisos i variants  que aquestes tenen en funció del lloc on es parlen o de qui les parla. És allò que coneixem com a variació lingüística. El mestre Joan Veny ho sap. I per això n’ha fet el principal objecte d’estudi durant la seva dilatada trajectòria acadèmica (que, per cert, no s’ha aturat) i, també per això ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Més enllà de les dades sociolingüístiques, ocupar-se d’una llengua vol dir, també, conèixer-la i gaudir-ne en la seva plenitud, amb tots els seus matisos, contradiccions i complementarietats.

En certa ocasió, una professora de català es lamentava de la manera com venem la nostra llengua: mentre el primer que aprenen els estudiants de francès és el mapa de la francophonie, mentre en les primeres lliçons de castellà es fa gala dels cuatrocientos millones, els llibres de català sempre comencen explicant els dialectes. Segons la seva opinió, és una mala estratègia posar l’èmfasi en la diferència més que no en el seu pes específic al món. Potser té raó, però la comparativa amb llengües que compten els parlants en centenars de milions i l’àmbit territorial en continents tampoc no ens beneficia gaire.

Sigui com sigui, el català sempre ha tingut el puntal en la tenacitat dels seus parlants. D’altra forma no s’entendria com, sense un poder polític o militar al darrere, sense les eines que tradicionalment han utilitzat les llengües per estendre’s i perpetuar-se, hagi arribat ben viva al segle XXI. I són aquests parlants els qui, utilitzant la llengua en els diversos àmbits de la vida quotidiana, ensenyant-la als fills o compartint-la amb amics i desconeguts, han permès que el patrimoni de sons, paraules i expressions que la conformen, amb tota la seva diversitat geogràfica, hagi arribat fins aquí.

Premiar Joan Veny és premiar totes les persones que, d’una punta a l’altra del domini lingüístic, s’han servit -i ens servim- del català com una eina de comunicació, de cultura i, per què no?, d’identificació col·lectiva. Com una eina viva i, per tant, dinàmica i canviant, cadascú amb la fonètica del seu racó de món, la morfosintaxi domèstica i el lèxic heredat de pares i avis. Un elogi de la diversitat.

[Foto: Òmnium Cultural]

Un clàssic de les nostres parets. #artalcarrer

dimecres, 20/02/2013

El Xupet Negre a la persiana d’un comerç del carrer Enric Granados amb Consell de Cent, a Barcelona.

Anys abans que Banksy sacsegés l’Street Art mitjançant icones satíriques aplicades amb plantilla sobre les parets de Londres, els murs de Barcelona i altres poblacions del país ja s’havien familiaritzat amb un graffiti autòcton, omnipresent des de principis dels noranta: El Xupet Negre (xumet, segons l’IEC).

Es tracta d’una figura senzilla (logo art), de formes arrodonides, executada amb esprai o retolador gruixut sobre persianes, parets o elements del mobiliari urbà, traçada en negre sobre fons net o bé acolorida i emmarcada en una aurèola cromàtica. Sovint va acompanyada de paraules en anglès que subratllen el missatge positiu que l’autor, Carlos, vol transmetre amb la seva obra: respecte, pau, amor, art, llibertat…

Els graffitis del Xupet Negre, així com el treball d’altres artistes que n’han seguit la traça, han contribuït a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’Street Art europeu, un corrent creatiu que, lluny del seu origen suburbial, ha entrat amb força als circuits artístics convencionals. Cada cop és menys estrany veure l’obra d’aquests artistes de carrer en llibres, galeries i museus. Alhora, també ha sabut explotar el seu vessant comercial, molt lligat al món de la publicitat i el marxandatge. De la marginalitat a la integració. La història de l’art contemporani es repeteix una vegada i una altra.

 

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

La paradoxa tió

dilluns, 17/12/2012

  La imatge, descrita per la directora d’una escola pública de la Barceloneta, és aquesta: una dona d’origen magrebí, vestida amb xilaba i cofada amb el hijab, surt del centre escolar amb un parell de nens agafats de la mà, un tió sota el braç -manufacturat pel fill gran- i un somriure d’orella a orella. No es difícil imaginar-ne la continuació: els vailets, de camí cap a casa, li explicaran quines propietats fantàstiques té aquest personatge i com n’és de divertit etzibar-li cops de bastó tot cantant “caga tió, caga torrons d’avellanes i pinyons…”

La paradoxa, però, no ve donada per aquesta imatge. Al contrari: és ben normal que les persones que s’incorporen a un nou país incorporin, també, elements de la tradició cultural de la societat acollidora. I el sistema escolar, malgrat les limitacions pressupostàries i les pressions a què està sotmès, és la porta d’entrada més directa i eficaç perquè la cultura popular s’introdueixi a la quotidianitat de famílies amb orígens i tradicions ben diverses. La “paradoxa tió” és una altra.

En un moment en què el món tendeix a l’homogeneïtzació en grans sistemes culturals, a la simplificació de la diversitat i a l’assimilació de les minories, no deixa de sorprendre que una tradició com la del tió, amb una competència tan forta i directa (personificada per l’avi de la coca-cola) es mantingui viva. I no només això, sinó que creixi i es multipliqui. Només cal fer un volt per les fires de Nadal de pobles i ciutats per comprovar com l’oferta de troncs amb nas vermell i barretina va en augment any rere any. Siguin d’alzina o cartró, de mida clauer o amb iman per a nevera. I ja sabem que, en el camp del comerç, una oferta creixent respon a un augment de la demanda.

I és que, amb poc risc d’equivocar-me, m’atreviria a afirmar que mai com ara hi ha hagut tantes persones que visquin, d’alguna manera o altra, la tradició de fer cagar el tió. Potser ha estat de manera inconscient, però és evident que hem sabut crear una icona simpàtica, arrelada a la tradició, vinculada a la il·lusió del Nadal i prou forta per competir amb altres elements simbòlics d’aquest cicle festiu. Una agència publicitària de prestigi no ho hauria fet millor. Bon tió i bones festes.

 

[Foto: Jordi Lon / Fira de Santa Llúcia, Barcelona]

Una mica d’èpica, si us plau

dilluns, 27/06/2011

Ja ho sabem: hi ha crisi, el país podria anar molt millor i el món no és un compendi de bones notícies, precisament. Tanmateix, la vida segueix i les expressions culturals ens donen motius per evadir-nos, il·lusionar-nos i, fins i tot, per pensar que tard o d’hora les coses aniran cap a millor.

La cultura popular n’és un bon exemple. Dimecres passat vaig tenir el privilegi de participar en tot el procés de la flama del Canigó, una tradició relativament nova (s’instaura l’any 1955) però arrelada en el costum atàvic de celebrar el solstici d’estiu amb el foc que baixa de les muntanyes. En aquest cas, la muntanya és la més mítica i literària del Pirineu català, i a la celebració del solstici s’hi afegeix un component identitari i col·lectiu, una èpica de poble.

Per als no iniciats, el ritual és aquest: la #flamadelCanigó, que es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, surt cada 22 de juny cap al massís, portada per excursionistes del Cercle de Joves de la capital rossellonesa. Un cop al refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’alçada, els portadors de la flama es troben amb altres muntanyencs, vinguts d’arreu del país, que en fer-se fosc emprenen el camí cap al cim del Canigó. A mitja nit, assolits el 2.784 metres de la muntanya, s’hi encén una petita foguera. Després d’aquesta cerimònia, coneguda com a ‘regeneració’ del foc, la flama renovada baixa amb torxes i fanalets i comença a fer quilòmetres portada a peu, en cotxe, bicicleta o llaüt per tal d’escampar-se per pobles i ciutats i il·luminar les revetlles.

Pensar que bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan -de Perpinyà fins a Alacant- són enceses amb aquest foc, atiat al cim de la nostra muntanya, té un punt màgic i il·lusionador, et connecta amb la tradició cultural, amb la terra i, sobretot, amb la gent que, de Nord a Sud, viu la mateixa festa. Tota aquesta èpica, representada en una flama que traspassa fronteres i uneix persones amb la certesa d’un present compartit i un futur per construir, és avui més necessària que mai. Com canta Feliu Ventura: que no s’apagui la llum.

Imatge: la flama al cim del Canigó (Jordi Lon, 22/6/2011).

Cultura de carrer

dilluns, 6/06/2011

Ja ho sabem: la nostra és una cultura, bàsicament, de carrer. Dos fets coincidents en l’espai-temps i alhora tan diversos com l’#acampadabcn i la celebració dels èxits blaugranes (el millor opi del món, en paraules de Francesc Ribera) ho han posat de manifest.

Ja podem sumar museus, biblioteques, teatres i auditoris que enlloc no s’han concentrat tants quilos d’intercanvi, creativitat, racionalització, conflicte, passió i rauxa com aquests dies a la plaça de Catalunya i el seu entorn (també el virtual). I què és la cultura sinó l’expressió d’aquestes pulsions sublimades a través de l’art, la comunicació i les formes de vida quotidiana?

Si aquí hi afegim les expressions massives de consum cultural més o menys avançat que s’esdevenen aquests dies -es diguin Primavera Sound o Sonar- i les festes i revetlles populars que esclataran en places i carrers a partir de l’imminent solstici d’estiu i fins ben entrat el setembre, ja tenim el paradigma complet. Que fa bo? Doncs al carrer, que són quatre dies.

[Foto: Plaça de Catalunya /Jordi Lon. Feta amb el mòbil, disculpeu la qualitat]

A la manera del #garrotweet

divendres, 11/02/2011

Diuen que aquesta setmana
a can Twitter -on si no?-
hi ha hagut gresca i tangana
al voltant d’una cançó.

Al #garrotweet, al garrotan
de la vera, de la vera
de Sant Joan.

La cosa ve de gener
amb un tuit d’Oriol Guinart
que, rimant, fou el primer
d’inventar-se aquest nou art.

Pensant de no fer-ne gaires
va seguir en Roc Casagran,
convidà altres tuitaires
que es mullessin amb el cant.

Un a un van seguir el repte
i es posaren a rimar
(en Titot, brandant el ceptre)
això no es pot aturar!

Amics, companys, adversaris,
fora son, adéu badall!
fins polítics i empresaris
pensen treure’n algun tall.

Vilaweb en feu notícia,
subratllant que, a Internet
i sense ànim de cobdícia,
el fenomen era obert.

I ben lluny de ser anecdòtic
feia via el garrotweet:
arribà a ser ‘trending topic’
mot a mot i bit a bit.

@uruguinart, @roccasagran
us farem un monument
per projectar la cultura
dospuntzero independent.

La cultura catalana,
la cultura popular
“volarà com au galana”
si a les xarxes no hi fem tard.

Exportar l’arrel

dimarts , 11/01/2011

El director Kevin McDonald i el productor Ridley Scott han impulsat un projecte audiovisual innovador, que fàcilment podríem etiquetar com a cinema 2.0. L’objectiu: fer una pel·lícula sobre la vida quotidiana de persones de tot el món a partir de fragments de vídeos penjats a YouTube expressament per a l’ocasió. El resultat, Life in a day, es presentarà el 27 de gener al festival de Sundance. De les 80.000 propostes rebudes a través de la xarxa, n’han triat 331. I entre aquestes, n’hi ha tres de catalanes (vegeu la notícia).

Curiosament, els tres vídeos del país incorporats al film tenen un element en comú: la festa popular, representada d’una banda pels castellers (i per una enxaneta de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona) i, de l’altra, per la cultura del foc (amb el correfoc de Masquefa i el ball del Drac Bufut com a protagonistes). Sens dubte, és una petita però bona notícia per a la internacionalització de la cultura catalana d’arrel. Una nova mostra que quan la tradició és viscuda, quan és popular -en el sentit estricte de la paraula- pot traspassar fronteres.

I és que el primer pas per exportar un producte és creure-hi. Això, en el cas d’una manifestació cultural, vol dir viure-la, gaudir-ne amb tanta naturalitat com orgull, sense complexos. I afortunadament, de la festa popular a la creació contemporània, de l’arrel a l’avantguarda, tenim prous motius per fer-ho.

[Més:  Slim Up, de Tonio Xou i Patrícia Martínez. Enxaneta: Virgínia Salvadó (YouTube) / Ball del Drac Bufut, de Daniel Mes (YouTube) / Correfoc de Masquefa, de Daniel Mes (YouTube)]

Qüestió de nassos

divendres, 31/12/2010

Aquest matí, sortint casa, he vist l’home dels nassos. Un bon auguri -m’he dit- per l’any que encetarem d’aquí poques hores. Us pot semblar un raonament ben simple, però el fet d’acabar la primera dècada del segle XXI mantenint una tradició com aquesta, tan senzilla i petita com popular i estesa, em convida a l’optimisme. És ben cert que els efectes de la temuda globalització cultural es noten, especialment sobre les comunitats demogràficament reduïdes i amb deficiències  estructurals, com la nostra, però també ho és que no són tan devastadors com alguns profetes del flagell anunciaven anys enrere.

És més -i ja que parlem de nassos, permeteu-me la llicència metafòrica: m’ensumo que el 2011 pot ser un bon any per a la cultura catalana. El 2010 ens ha deixat una colla d’indicis que m’ho fan pensar: a) la qualitat i diversitat de la música feta al país i de la cançó en català (entesa en un sentit estilístic ampli) i la recuperació d’un públic divers que la consumeix amb naturalitat; b) l’escalada de la narrativa catalana al capdamunt de les llistes de vendes i els bons fruits que, en diversos gèneres, ens han ofert autors que tot just són entre la trentena i la quarantena; c) el reconeixement dels castells i el cant de la Sibil·la com a patrimoni immaterial de la humanitat, mostra de la vitalitat de la cultura popular i del seu potencial exportador;  d) l’inci d’un camí prometedor per al cinema i l’audiovisual català, amb l’èxit de productes com Pa negre, Herois o Arròs covat, per posar tres exemples prou diversos però tots ells de qualitat; f) el reconeixement que la dramatúrgia catalana està obtenint a nivell internacional, al costat de l’augment de públic als teatres del país (tanquem l’any amb la notícia de l’èxit esclatant d’Agost al TNC). Segurament em deixo indicis postius en altres sectors culturals, però la motra, penso, és prou significativa. Espero, doncs, que gaudim d’un any ben profitós i que el pròxim 31 de desembre, veient passar l’home dels nassos, ens poguem sentir encara més orgullosos de la cultura que compartim.

P.S: Mentre escric aquestes ratlles, el reproductor del CD m’està brindant les cançons de l’últim -però antic- disc de Joan Amèric (Obert, 2000). Una bona manera d’acomiadar l’any i un nou argument per arrodonir aquest text, ja que el cantautor d’Alzira tornarà als escenaris i a l’estudi de gravació el 2011. Una decisió de nassos!

Imatge:  L’home dels nassos segons un gravat del segle XIX (Font: Viquipèdia)