Arxiu de la categoria ‘General’

Veny, elogi de la diversitat

diumenge, 15/02/2015

Hi ha molts indicadors que ens permeten avaluar la vitalitat d’una llengua: el nombre de persones que l’entenen, la parlen o la saben escriure, la quantitat de mitjans de comunicació que la utilitzen (i la seva difusió), el nombre de llibres editats o les universitats on s’estudia. Són indicadors numèrics, fàcilment quantificables, de digestió lleugera per a la societat del titular en 140 caràcters.

Però hi ha una altra mena d’indicadors, més intangibles, que ens parlen de la riquesa i la diversitat de les llengües. Dels matisos i variants  que aquestes tenen en funció del lloc on es parlen o de qui les parla. És allò que coneixem com a variació lingüística. El mestre Joan Veny ho sap. I per això n’ha fet el principal objecte d’estudi durant la seva dilatada trajectòria acadèmica (que, per cert, no s’ha aturat) i, també per això ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Més enllà de les dades sociolingüístiques, ocupar-se d’una llengua vol dir, també, conèixer-la i gaudir-ne en la seva plenitud, amb tots els seus matisos, contradiccions i complementarietats.

En certa ocasió, una professora de català es lamentava de la manera com venem la nostra llengua: mentre el primer que aprenen els estudiants de francès és el mapa de la francophonie, mentre en les primeres lliçons de castellà es fa gala dels cuatrocientos millones, els llibres de català sempre comencen explicant els dialectes. Segons la seva opinió, és una mala estratègia posar l’èmfasi en la diferència més que no en el seu pes específic al món. Potser té raó, però la comparativa amb llengües que compten els parlants en centenars de milions i l’àmbit territorial en continents tampoc no ens beneficia gaire.

Sigui com sigui, el català sempre ha tingut el puntal en la tenacitat dels seus parlants. D’altra forma no s’entendria com, sense un poder polític o militar al darrere, sense les eines que tradicionalment han utilitzat les llengües per estendre’s i perpetuar-se, hagi arribat ben viva al segle XXI. I són aquests parlants els qui, utilitzant la llengua en els diversos àmbits de la vida quotidiana, ensenyant-la als fills o compartint-la amb amics i desconeguts, han permès que el patrimoni de sons, paraules i expressions que la conformen, amb tota la seva diversitat geogràfica, hagi arribat fins aquí.

Premiar Joan Veny és premiar totes les persones que, d’una punta a l’altra del domini lingüístic, s’han servit -i ens servim- del català com una eina de comunicació, de cultura i, per què no?, d’identificació col·lectiva. Com una eina viva i, per tant, dinàmica i canviant, cadascú amb la fonètica del seu racó de món, la morfosintaxi domèstica i el lèxic heredat de pares i avis. Un elogi de la diversitat.

[Foto: Òmnium Cultural]

Cap a un projecte majoritari (III). La Catalunya real

dilluns, 26/11/2012

Les eleccions d’ahir tenen la virtud d’haver comptat amb una de les participacions més altes de la nostra història democràtica. La gent ha anat a votar massivament tenint en compte el moment decisiu en què es troba el país (és a dir: posicionant-se en l’anomenat eix d’identificació nacional) sense oblidar el context econòmic i la percepció social i ideològica que cadascú en té (l’eix esquerra-dreta).

De la dreta liberal a l’esquerra anticapitalista, de l’espanyolisme unionista a l’independentisme, els resultats ens mostren una fotografia plural, força representativa, de la societat catalana. Segurament, un dels retrats més fiables de què podem disposar, sobretot tenint en compte la ineficàcia de les enquestes i altres sistemes demoscòpics. Podríem dir, doncs, que gairebé amb un 70% de participació, el Parlament sorgit del 25N representa, d’alguna manera, la Catalunya real. O, si més no, s’hi aproxima.

Ho he dit, oi? He dit Catalunya real? Ja em perdonareu. Hi ha conceptes que perden el seu significat a força de ser utilitzats reiteradament per aquells que volen negar-los, com la paraula ‘pau’ en boca d’un comandament militar o ‘llibertat’ en les lleis d’un règim autoritari. I el mateix ha passat amb l’ús reiterat de ‘Catalunya real’ per part d’aquells que, dins i fora del país, han fet mans i mànigues per negar-la.

Digueu-me limitat, però no n’he sabut trobar cap de millor. Perquè ahir Catalunya es va mostrar tal com és: tossudament plural. I, des d’aquesta pluralitat, va expressar una voluntat ferma, àmplia, molt majoritària, a favor de poder exercir el dret democràtic d’autodeterminació.  Cal repassar els números?

Cap a un projecte majoritari (II). La doble nacionalitat

dimarts , 18/09/2012

Qui tindrà la nacionalitat catalana en el futur estat que hem començat a construir? Vet aquí una pregunta que aquests dies he sentit formular en més d’una ocasió. Algú pot pensar que aquest és un aspecte tècnic que ja ens plantejarem més endavant, quan arribi el moment. Però jo sóc partidari d’abordar-lo d’entrada i, sobretot, d’explicitar-lo públicament, si volem sumar una gran majoria a aquest procés.

Vivim en un temps i un context d’identitats múltiples, on són poques les persones que es defineixen nacionalment i cultural de forma monolítica i moltes les que ho fan de forma plural i complementària. En aquest context, és urgent assumir la complexitat identitària del nostre país com una fortalesa i aprofitar-la per construir un nou estat europeu que neixi, des de l’origen, amb un fort component de cohesió social.

La identificació de les persones que actualment vivim a Catalunya i, doncs, dels futurs ciutadans d’aquest estat català, és ben diversa i varia en funció del lloc de naixement, de l’origen familiar, dels cercles de socialització primaris i secundaris o del desenvolupament en un determinat àmbit cultural (i mediàtic) de referència. És imprescindible tenir en compte aquesta diversitat en el procés de construcció de l’estat propi des d’ara mateix. ¿Qui participarà en un projecte d’aquesta envergadura si no s’hi sent representat des de bon principi?

D’entrada, i de forma automàtica, haurien de gaudir de nacionalitat catalana totes les persones que visquin al territori que es constitueixi com a estat, sigui quin sigui el seu origen o lloc de naixement. En segon lloc, aquelles persones que, havent nascut aquí, visquin en algun altre lloc del món i desitgin adquirir-la. I, en tercer lloc, aquelles persones de la resta de territoris dels Països Catalans que, havent quedat fora de la primera fase del procés, vulguin obtenir aquesta nacionalitat.

Però tan important és clarificar els destinataris de la nova ciutadania com deixar clar un aspecte que, per a mi, és bàsic: el futur estat català ha de permetre la doble nacionalitat dels seus membres. Qualsevol ciutadà ha de poder decidir si, a més de la nacionalitat catalana, vol conservar-ne una altra, sigui espanyola, francesa, pakistanesa o colombiana. I és que, ara sí, podrem definir com a catalanes aquelles persones que en disposin la nacionalitat, sense perjudici de la seva identificació amb un o més marcs culturals o polítics de referència.

Evidentment, en la qüestió de la doble nacionalitat hi juga un paper decisiu el que diguin els estats corresponents i els possibles acords de reciprocitat* que s’estableixin entre els respectius governs.  Però això és una qüestió diplomàtica que, n’estic convençut, algú ja està començant a treballar.

 

[*Nota: L’estat espanyol, per exemple, permet la doble nacionalitat a les persones dels països iberoamericans, d’Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o Portugal, considerant com a països iberoamericans aquells en què l’espanyol o el portuguès siguin una de les llengües oficials.]

 

Cap a un projecte majoritari (a propòsit de Pastora, Estopa i Love of Lesbian)

dijous, 13/09/2012

Dies abans de l’històric 11 de setembre que hem viscut, algú em va qüestionar la presència del grup de pop electrònic Pastora al concert de la Festa per la Llibertat que va posar el punt-i-final a la diada. El motiu exposat era ben primari: Pastora canta cançons en castellà i, en una jornada com la que es preveia, això podia ser rebut amb hostilitat per part del públic.

Deixeu-me fer un breu apunt històric: la Festa per la Llibertat, organitzada des de la societat civil (primer per una comissió d’entitats, actualment per Òmnium Cultural) se celebra des de fa 13 anys amb la voluntat d’oferir un espai de festa i reivindicació per a un públic ampli i divers en el marc de la Diada Nacional de Catalunya. L’objectiu: sumar el màxim nombre de persones a la commemoració de l’11 de setembre i, doncs, a la reivindicació nacional que l’inspira.

Pel concert hi ha passat el bo i millor de l’escena pop-rock del país, amb una atenció especial als grups dels Països Catalans amb repertori en llengua catalana, però sense tancar les portes a músics forans o amb repertoris en diverses llengües. En aquest sentit, a l’escenari de l’Arc de Triomf hi han actuat el canari Pedro Guerra, els francesos Zen Zila o els occitans Kanjar’oc, així com formacions del país que combinen el català amb altres llengües, com Cheb Balowski o La Troba Kung-Fú.

En aquest context hi hem de situar els Pastora, que aquest any han publicat el primer disc íntegrament en català (un treball magnífic, per cert). I si només de mi depengués, convidaria altres grups del país, com Estopa o Love of Lesbian si, tal com han insinuat algun cop, fessin el pas d’incorporar cançons en català al seu repertori, una notícia excel·lent per a la nostra cultura, tenint en compte l’amplitud de públic que els segueix. I si no ho fessin però compartissin obertament els objectius de la Festa per la Llibertat, també serien uns bons caps de cartell per al concert de la diada.

Dimarts, el públic va acollir el recital de Pastora de forma excel·lent, tant si cantaven cançons en català, castellà o anglès. I estic convençut que, arribat el cas, acolliria de la mateixa manera Estopa o Love of Lesbian. Perquè tothom entén que la projecció de la llengua i la cultura catalanes són objectius complementaris a la necessitat de sumar cada cop més persones al projecte de construcció d’un estat propi, sigui quin sigui el seu marc cultural de referència.

L’evolució d’un independentisme identitari cap a un projecte majoritari s’està fent de forma natural. A la manifestació de l’11 tots vam trobar normal sentir parlar castellà o veure persones de diferents orígens brandant l’estelada. Però malgrat els indicis que ens fan pensar que potser ja som majoria, encara ens cal ampliar molt més aquesta base social si volem que el procés sigui compartit pel gruix del país i, per tant, no tingui marxa enrere.

Per fer-ho, hem d’assumir que sense Barcelona, l’àrea metropolitana i la gent que hi vivim, amb la nostra complexitat lingüística, cultural i identitària, el país no arribarà mai a ser independent. I, per tant, hem d’abordar reflexions com la que proposava Eduard Voltas al famós article “En castellà també, sisplau”. O començar a pensar en la conveniència de permetre la doble nacionalitat dels ciutadans en un futur estat català.

Com escrivia Jordi Muñoz el 9 de setembre a l’ARA: “si l’independentisme vol reeixir, el dia 12, a banda de celebrar l’èxit, farà bé de pensar en com seduir i incorporar els que no hi hauran anat, a la manifestació, i no treballar només per als convençuts”.

El futur comença ara

diumenge, 28/11/2010

El passat 4 de novembre vaig haver de seguir des de casa la presentació que el diari ARA feia al Palau de la Música de Barcelona. Coses de la grip.  Amb el portàtil sobre les cames i el mòbil a la mà no em vaig perdre cap detall del que passava dins del Palau, del que opinaven els que hi eren i, fins i tot, els que no hi érem (l’etiqueta #diariAra del Twitter treia fum). En acabar l’acte, vaig escriure: “Un diari que fa l’acte de presentació al Palau, el retransmet piulant i via streaming i posa Mazoni sobre l’escenari és el meu diari”.

Segurament per això, quan temps enrere en Guillem Carbonell, blocaire i piulador de referència, em va explicar el projecte multiplataforma de l’ARA i em va proposar de tenir-hi un blog vinculat, no vaig poder dir que no.  Tot al contrari: m’oferia la possibilitat de contribuir, d’alguna manera, a un projecte tan engrescador com necessari dins l’espai comunicatiu català.

Amb L’irradiador del port em proposo seguir dreceres en el camp de la comunicació i la difusió cultural. Sense gaires pretensions, potser sense un ordre i una estructura aparents, però amb la voluntat d’aprofitar les immenses oportunitats que ofereix la xarxa a una cultura com la nostra, tan viva però tan mancada d’autoestima.  El títol, manllevat d’un llibre de Joan Salvat-Papasseit és, a banda d’un homenatge a aquest poeta barceloní, una aclucada d’ull a la tradició popular i alhora avantguardista de la cultura catalana. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que escriuria Foix (un altre poeta barceloní, amb permís de Sarrià…)

Com diu la campanya de llançament del diari: el futur comença ara. De fet,  ja ha començat. I em fa il·lusió participar-hi a cop de bit. M’hi acompanyeu?