Arxiu de la categoria ‘Lletres’

Veny, elogi de la diversitat

diumenge, 15/02/2015

Hi ha molts indicadors que ens permeten avaluar la vitalitat d’una llengua: el nombre de persones que l’entenen, la parlen o la saben escriure, la quantitat de mitjans de comunicació que la utilitzen (i la seva difusió), el nombre de llibres editats o les universitats on s’estudia. Són indicadors numèrics, fàcilment quantificables, de digestió lleugera per a la societat del titular en 140 caràcters.

Però hi ha una altra mena d’indicadors, més intangibles, que ens parlen de la riquesa i la diversitat de les llengües. Dels matisos i variants  que aquestes tenen en funció del lloc on es parlen o de qui les parla. És allò que coneixem com a variació lingüística. El mestre Joan Veny ho sap. I per això n’ha fet el principal objecte d’estudi durant la seva dilatada trajectòria acadèmica (que, per cert, no s’ha aturat) i, també per això ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Més enllà de les dades sociolingüístiques, ocupar-se d’una llengua vol dir, també, conèixer-la i gaudir-ne en la seva plenitud, amb tots els seus matisos, contradiccions i complementarietats.

En certa ocasió, una professora de català es lamentava de la manera com venem la nostra llengua: mentre el primer que aprenen els estudiants de francès és el mapa de la francophonie, mentre en les primeres lliçons de castellà es fa gala dels cuatrocientos millones, els llibres de català sempre comencen explicant els dialectes. Segons la seva opinió, és una mala estratègia posar l’èmfasi en la diferència més que no en el seu pes específic al món. Potser té raó, però la comparativa amb llengües que compten els parlants en centenars de milions i l’àmbit territorial en continents tampoc no ens beneficia gaire.

Sigui com sigui, el català sempre ha tingut el puntal en la tenacitat dels seus parlants. D’altra forma no s’entendria com, sense un poder polític o militar al darrere, sense les eines que tradicionalment han utilitzat les llengües per estendre’s i perpetuar-se, hagi arribat ben viva al segle XXI. I són aquests parlants els qui, utilitzant la llengua en els diversos àmbits de la vida quotidiana, ensenyant-la als fills o compartint-la amb amics i desconeguts, han permès que el patrimoni de sons, paraules i expressions que la conformen, amb tota la seva diversitat geogràfica, hagi arribat fins aquí.

Premiar Joan Veny és premiar totes les persones que, d’una punta a l’altra del domini lingüístic, s’han servit -i ens servim- del català com una eina de comunicació, de cultura i, per què no?, d’identificació col·lectiva. Com una eina viva i, per tant, dinàmica i canviant, cadascú amb la fonètica del seu racó de món, la morfosintaxi domèstica i el lèxic heredat de pares i avis. Un elogi de la diversitat.

[Foto: Òmnium Cultural]

Poesia, també, per la llibertat

dimarts , 2/07/2013

El Concert per la Llibertat que va tenir lloc el 29 de juny al Camp Nou de Barcelona serà recordat per moltes coses: des de l’espectacular mosaic a les grades fins a la diversitat (també qualitativa) d’actuacions musicals, passant pel 3 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca (probablement, el castell que més persones han vist) o la diversitat de proclames i discursos.

Entre els elements del concert, però, també hi va treure el cap la poesia, que va esgarrapar minuts de protagonisme de la mà de diverses persones del món de la cultura i la ciència d’aquest país (llegida, segons el cas, amb més o menys encert). Vet aquí la relació de textos que es van poder sentir:

  • Sense el ressò del dring (Joan Salvat-Papasseit)
  • Assumiràs la veu d’un poble (Vicent Andrés Estellés)
  • Futuribles catalans (Dolors Miquel)
  • La llibertat (Joan Margarit)
  • Preguntes d’un treballador que llegeix / Cançó de la roda hidràulica (Bertol Brecht)
  • El vell vestit (Joana Raspall)
  • Sermó -fragment- (Enric Casasses)
  • Testimoniatge (Joan Brossa)
  • El meu poble i jo (Salvador Espriu)
  • Deixeu-me dir (Miquel Martí i Pol)
  • La veu del Montseny -fragment- (Jacint Verdaguer)
  • Espera (Montserrat Abelló)
  • Ara mateix (Miquel Martí i Pol)
  • Terra natal (Marià Villangómez)
  • La campana de Sant Honorat (Josep M. de Sagarra)

Un poble que estima la seva poesia té un futur esperançador. Sens dubte

[Foto: Dani Codina / Òmnium Cultural]

Més que Espriu

dijous, 24/01/2013

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

Poema

dilluns, 19/03/2012

És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
obtindreu
un ocell que mourà
les ales.

Joan Brossa

(‘Poema’. Dins Saltamartí, 1968)

Sagarra

dimecres, 28/09/2011

El 27 de setembre es van commemorar cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. La data rodona va fluir amb més pena que glòria però, com acostuma a passar amb aquestes efemèrides, caldrà esperar unes quantes setmanes -fins i tot mesos- per poder fer balanç de les accions dutes a terme amb l’objectiu de recordar o donar a conèixer l’obra d’un autor tan prolífic com polifacètic.

L’obra de Sagarra comprèn gèneres tan diversos com la novel·la, el teatre, el periodisme, la memorialística, les traduccions i, sobretot, la poesia.  I és que aquest barceloní d’arrel aristocràtica tenia una facilitat innata pel vers: aplicava amb encert el seu domini de la mètrica i la rima tant en composicions líriques com en cançons de tall popular, tant en la reconstrucció de mites i creences com en la dramatització de situacions i personatges.  Fins i tot excel·lia en la traducció versificada de grans autors de la literatura universal, com Shakespeare o Dant.

No em puc estar de reconèixer la responsabilitat de l’obra de Sagarra en l’origen del meu gust -un xic irracional, un xic primari- per la poesia. En té la culpa la musicalitat, intel·ligibilitat, rigurositat lingüística i bellesa de poemes com aquest:

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

[Segueix…]

Més:  #50JMSagarra (Josep Maria de Sagarra a Twitter)

Actualitzant Verdaguer (crowfunding inclòs)

dijous, 14/04/2011

Un poeta que 100 anys després de la seva mort continua sent llegit, reinterpretat i estudiat ja es pot considerar un clàssic. Si, a més, els seus versos són adaptats als suports comunicatius vigents i difosos més enllà dels cercles erudits, salta directament de la categoria de clàssic a la d’actual.

Això és el que passa amb l’obra de Jacint Verdaguer: lluny de quedar confinada en prestatges polsosos de llibreries de vell, és reeditada, cantada, dramatitzada i, ara, enregistrada en vídeo i difosa a través d’Internet. La fundació que porta el seu nom, conscient que la centralitat comunicativa es troba a les xarxes socials, ha impulsat una iniciativa per commemorar els 125 anys de la publicació del poema Canigó, obra mestra de la literatura catalana del segle XIX.

Una iniciativa basada en el llenguatge audiovisual, la participació de cares conegudes i la difusió viral: 125 veus de diferents àmbits de la cultura catalana han llegit un fragment de Canigó davant d’una càmera. Aquests vídeos, enregistrats en diferents racons del país, han estat difosos diàriament a través del web de la fundació i dels seus canals a Twitter, Facebook i Youtube.

I no contents amb això, els de Folgueroles s’han proposat editar aquest material en DVD, tot buscant mecenatge privat a través del crowfunding, un sistema basat en aconseguir petits inversors que ajudin a finançar un projecte cultural a través de la xarxa. En aquest cas, la iniciativa està gestionada per Verkami, una empresa familiar del Maresme que, a banda d’aquest, ofereix la possibilitat de participar en altres projectes creatius, com ara l’edició del tercer disc del grup Relk o un documental sobre Montserrat Abelló.

En temps de vaques flaques pel que fa al suport institucional a la cultura, la imaginació i la iniciativa privada treuen pit. Servidor, de moment, ja ha esdevingut mecenes del Canigó de Verdaguer amb un sol click i pel preu d’un parell o tres de gintònics.

Manent en tres anècdotes

dimecres, 30/03/2011

Permeteu-me que esbossi un perfil sintètic, d’urgència, sobre el recentment nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a partir de tres impressions personals.

Treballador. Albert Manent és d’aquelles persones pencaires que, malgrat la feina feta, sempre se’n busca de nova. I en busca als altres. La seva motivació principal és el país i allò que el sustenta: la cultura, la memòria, la llengua. I el deure intel·lectual que s’imposa passa per no descansar mentre quedi feina per fer en algun d’aquests àmbits. Dilluns, a la roda de premsa, va definir aquest esperit amb una frase: “he buscat sempre els buits del que no ha investigat ningú per no perdre la memòria històrica”. Tota una declaració de principis.

Curiós. Divendres, quan vaig trucar-li per concretar detalls de l’acte de presentació, i abans de donar-me temps de felicitar-lo pel premi, em va interrogar llargament sobre l’origen del meu cognom i va apuntar diverses hipòtesis sobre la seva etimologia i evolució.Van passar cinc minuts ben bons abans de poder continuar la conversa. Aquesta mateixa curiositat ha estat el que l’ha fet investigar sobre temes tan diversos com la toponímia de l’Aleixar, els noms de núvols, boires i vents al Vallès, la literatura catalana a l’exili o la presència del llop al nostre país.

Atent. Parlant de llops, fa cinc anys vaig publicar un breu article d’opinió sobre el retorn d’aquest mamífer als nostres boscos, tot partint del llibre de Manent El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Dies després, per correu convencional, vaig rebre una targeta, escrita a mà, agraint-me la cita al seu llibre. Tot un detall. Alguns han dit d’ell que és un Noucentista. Potser sí. Però, per damunt de tot, és un senyor. Una espècie que, com el llop, escasseja.

Cabré

diumenge, 27/03/2011

Dilluns Òmnium Cultural donarà a conèixer el nom del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2011, el 43è des que Jordi Rubió va encetar una nòmina de personalitats rellevants de la nostra producció humanística i literària que han pogut ser reconegudes en vida. Una llista que l’any passat es va ampliar, merescudament, amb el nom de Jaume Cabré.

En un moment en què el concepte intel·lectual ha caigut en desprestigi i en què la societat va justa de referents, Cabré emergeix com un dels valors més sòlids de la nostra contemporaneïtat. En primer lloc, perquè és un bon creador, i és així com les cultures es reinventen, avancen i excel·leixen. La producció literària de Jaume Cabré, especialment en el camp de la narrativa, és una de les aportacions artístiques més rellevants d’aquest tombant de segle, tal com li reconeix la crítica i el públic de dins i fora del país. Els més de 100.000 exemplars de Les veus del Pamano venuts en alemany o la traducció de les seves novel·les a una dotzena de llengües en són bona prova.

En segon lloc, perquè a través de la seva obra aporta reflexions necessàries sobre la condició humana, el poder, l’amor,  la construcció de la identitat, la manipulació de la història o la necessitat de l’art. Reflexions que ha sabut transformar en matèria narrativa i personatges complexos, i que no només ha abocat sobre el paper, sinó també en el llenguatge audiovisual.

I en tercer lloc, perquè no ha defugit posicionaments clars respecte a qüestions rellevants de la nostra col·lectivitat, sense caure en el plamfletarisme estèril i partidista ni en el llast del políticament correcte i mediàticament adequat. I això és, també, el que s’espera d’un home de cultura. El suport de Cabré al procés de consultes populars sobre la independència i al dret de Catalunya a exercir la plena sobirania política, en un entorn que vacil·la entre la por i la hostilitat, és  un acte de valentia i responsabilitat intel·lectual que l’honora.

Prestigioses maletes

dijous, 17/03/2011

Fa temps que volia parlar de Maletes perdudes, l’excel·lent novel·la de Jordi Puntí. El fet que el llibre hagi estat guardonat amb el el premi Lletra d’Or 2011 em serveix de coartada -si és que en calia alguna- i em dóna més arguments per afirmar que, un any després de la seva publicació, s’ha guanyat un lloc entre les millors obres de la narrativa catalana contemporània.

I és que aquest reconeixement se suma al premi Llibreter 2010 i al premi Amat-Piniella 2011. La singularitat d’aquests tres guardons és que premien una obra publicada i, per tant, prestigien un llibre que ja ha tingut un recorregut en el mercat. I ho fan des d’uns criteris de qualitat literària i amb independència respecte de qualsevol grup editorial, un fet rellevant en un sistema literari que pateix una excessiva inflació de premis atorgats a obra inèdita.

La novel·la de Jordi Puntí és una exemple d’intel·ligència narrativa. Des de les primeres pàgines, el lector assisteix a un plantejament argumental clar, sense enganys, que convida a transitar de grat pels fets i els personatges sense trair les expectatives creades.  És la història de quatre germans que busquen el seu pare i es troben a ells mateixos. Però també és la història d’un home que no vol renunciar a viure. I malgrat aquest rerefons filosòfic, existencial, la història flueix sense dramatismes innecessaris. Ben al contrari: desprèn un optimisme amable, a voltes satíric i fins i tot grotesc, però gens superficial, que permet una empatia i una identificació gairebé inconscient amb els protagonistes. No en diré més. Llegiu-la. Més que recomanable, imprescindible.

[Més: El prestigi dels premis a l’obra publicada (apunt de 2009)]

El poeta amb majúscula

dilluns, 10/01/2011

El 16 de maig de 1894, en un pis del carrer Urgell de Barcelona, va néixer Joan Salvat-Papasseit. Trenta anys després, el 7 d’agost de 1924, i en un pis del carrer Argenteria, va morir.  Trenta anys justos de vida, una formació escassa, autodidacta, i una obra literària més intensa que extensa no són cap impediment perquè, avui, els seus versos es comptin entre els més llegits, dits, cantats, memoritzats i versionats de la literatura catalana contemporània. El secret? Una actitud vitalista i enèrgica que ell mateix exposa en forma de manifest (Contra els poetes amb minúscula, 1920):

Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”

Aquesta actitud es complementa amb una evolució formal particular, amb un llenguatge poètic a cavall de les avantguardes literàries i de la tradició popular. Entre el futurisme de Marinetti i la paraula viva de Maragall, Salvat-Papasseit basteix un llegat literari que ha arribat fins avui amb una salut de ferro. En part per mèrits propis, en part gràcies a la contribució de molts artistes que l’han fet present amb la veu, la música i les arts. Podeu redescobrir el poeta amb majúscula -i aquest llegat- fins el 3 d’abril a l’exposició de l’Arts Santa Mònica, a la ciutat que el va veure néixer, escriure i morir. Servidor, des d’un blog que pren el nom d’un dels seus llibres, no pot fer més que recomanar-vos-la.

Més: Joan Salvat-Papasseit (pàgina de l’AELC) / Joan Salvat-Papasseit (Viquipèdia) /Manifest ‘Contra els poetes amb minúscula’ (wikitexts)