Arxiu de la categoria ‘Música’

Dalí i l’àvia Anita a ritme de xarleston

dijous, 13/03/2014

No acostumem a escoltar les històries que ens explica la gent gran. I després, quan ja no hi són, ens sap greu no haver-ho fet. L’àvia Anita va marxar el 1993 i, malgrat que en guardo un record nítid, agradable, jo era massa jove per retenir el pou d’experiència i coneixement que emanava d’una persona nascuda a principis de segle, el 1905. Massa cap de pardals per escoltar amb atenció una anècdota i poder imaginar l’escena en blanc i negre on l’àvia, al so del gramòfon, ballava xarleston amb un jove i encara poc conegut Salvador Dalí, només un any més gran que ella.

Dies enrere, a la presentació del llibre La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960), l’autora, Mariona Seguranyes, va fer referència a una carta escrita per Dalí a Federico García Lorca l’any 1927. El pintor li explicava com, per fugir de la llum feridora de l’Empordà, molts capvespres es refugiava a casa d’una amiga on s’organitzaven ballades de xarleston. A la sortida, estirant el fil de la conversa amb la mare i la tia Maleu, vaig recuperar l’anècdota de l’àvia, perduda en algun racó de la meva memòria.

Probablement va ser en una d’aquestes sessions, a la Figueres dels feliços anys vint, on l’àvia Anita va ballar amb l’enfant terrible del surrealisme les melodies d’un món modern que tot just treia el nas al compàs d’un disc de pedra. A ella me la imagino amb vestit de volants, sabates lluents, cabells tallats a la garçone i el somriure de la joventut als llavis. A ell, amb americana, corbatí, cabell curt i bigoti retallat, com a les fotografies amb García Lorca. De fons, el Charleston de Green Hill, amb el clarinet, la trompeta i el banjo ressonant per les parets d’un menjador ample, decorat al gust parisenc.

I la coreografia? Podria ser alguna cosa així com la que Dalí escenificaria, anys més tard, davant les càmeres franceses, sota l’atenta mirada de Gala. I, posats a imaginar: qui sap si en aquest moment Dalí va recordar els passos de ball que havia compartit amb l’Anita Soler. O qui sap si va ser a partir de la conversa que van tenir tot ballant que l’àvia es va decidir a agafar els pinzells per pintar algun dels quadres que encara hi ha penjats a casa. M’agrada imaginar-ho així. I se non è vero, è ben trovato.

 

En record dels oncles Tomàs i Anna Maria.

[Salvador Dalí: La persistència de la memòria, 1931. MoMA, New York]

Dharma, tancant el cercle

dimecres, 2/10/2013

Vaig assistir al meu primer concert de rock el 1989. La Companyia Elèctrica Dharma presentava ‘Fibres del cor’ al Palau d’Esports de Barcelona en el seu retorn als escenaris després de la mort d’Esteve Fortuny. Jo tenia 12 o 13 anys. Recordo que vaig anar-hi amb la meva germana gran i que, després del concert, els pares ens esperaven a fora. Des d’aleshores no he deixat de consumir concerts i recitals de tot tipus, però mai no he oblidat la impressió que em va produir aquell primer espectacle. Havia estat tocat per l’energia de la Dharma.

Poc després, amb l’excusa d’un treball escolar, uns companys i jo vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Josep Fortuny al local d’assaig que el grup tenia a Sants. Ens va rebre amb amabilitat i molta generositat, responent amb paciència unes preguntes que li devien semblar més pròpies d’un club de fans que no pas d’estudiants disciplinats. I és que conèixer de prop el lletrista i ideòleg de la Dharma va ser una experiència fascinant per a uns adolescents en plena efervescència musicoidentitària.

De concert en concert i de festa en festa, passant pel mític recital dels 20 anys al Palau Sant Jordi l’abril de 1994, vaig créixer amb les melodies de la Dharma traient el nas entre l’enfilall de ritmes i estils que es barallaven per ocupar els walkmans, el radiocasset del cotxe o l’equip de música de casa. Potser per això quan, anys més tard, el 2008, vam programar-los al concert de l’11 de setembre a Barcelona, vaig pensar que, d’alguna manera, el cercle es tancava. Des de darrere l’escenari, l’energia del seu directe se’m presentava d’una manera inèdita. I, malgrat que la pluja va obligar-nos a aturar el concert a mitges, m’agrada pensar que potser algun adolescent de 12 o 13 anys es va estrenar com a públic en aquell concert amb el so de la Dharma.

Després del recital de comiat de 2011 al Palau de la Música Catalana donava per fet que no els tornaria a veure sobre l’escenari. Però el país es va començar a despertar. I la Companyia Elèctrica Dharma, com sempre han fet -i sense que els ho haguéssim de demanar-, van voler estar al costat del poble en el Concert per la Llibertat del passat 29 de juny al Camp Nou. La seva va ser una de les actuacions més viscudes de la nit. I, ara ja ho sabem, l’última de Josep Fortuny abans d’anar-se’n a fer costat a l’Esteve al ritme de l’Àngel de la Dansa. Gràcies per tot, Pep. I força, Dharma!

Poesia, també, per la llibertat

dimarts , 2/07/2013

El Concert per la Llibertat que va tenir lloc el 29 de juny al Camp Nou de Barcelona serà recordat per moltes coses: des de l’espectacular mosaic a les grades fins a la diversitat (també qualitativa) d’actuacions musicals, passant pel 3 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca (probablement, el castell que més persones han vist) o la diversitat de proclames i discursos.

Entre els elements del concert, però, també hi va treure el cap la poesia, que va esgarrapar minuts de protagonisme de la mà de diverses persones del món de la cultura i la ciència d’aquest país (llegida, segons el cas, amb més o menys encert). Vet aquí la relació de textos que es van poder sentir:

  • Sense el ressò del dring (Joan Salvat-Papasseit)
  • Assumiràs la veu d’un poble (Vicent Andrés Estellés)
  • Futuribles catalans (Dolors Miquel)
  • La llibertat (Joan Margarit)
  • Preguntes d’un treballador que llegeix / Cançó de la roda hidràulica (Bertol Brecht)
  • El vell vestit (Joana Raspall)
  • Sermó -fragment- (Enric Casasses)
  • Testimoniatge (Joan Brossa)
  • El meu poble i jo (Salvador Espriu)
  • Deixeu-me dir (Miquel Martí i Pol)
  • La veu del Montseny -fragment- (Jacint Verdaguer)
  • Espera (Montserrat Abelló)
  • Ara mateix (Miquel Martí i Pol)
  • Terra natal (Marià Villangómez)
  • La campana de Sant Honorat (Josep M. de Sagarra)

Un poble que estima la seva poesia té un futur esperançador. Sens dubte

[Foto: Dani Codina / Òmnium Cultural]

Música, performance o verkami? #artalcarrer

dijous, 14/03/2013

Aquest home-cavall toca la guitarra elèctrica al carrer, flanquejat per una tanca de protecció d’obres amb el grafitti corresponent. Als peus, la funda de l’instrument i una maleta oberta amb un cartell on explica que recull diners per poder pagar-se les vacances.

L’escena podria formar part del remake d’una pel·lícula de Fellini o d’un capítol de ‘Bestiari il·lustrat’. Però està captada un migdia qualsevol al passeig de Gràcia de Barcelona, xamfrà amb Aragó. I, que jo sàpiga, no hi havia càmeres a prop.

Si hagués de triar, se’m faria difícil classificar aquesta intervenció artística dins l’àmbit dels músics de carrer o bé dels performers urbans. Quan arriba el bon temps, la ciutat és plena dels uns i els altres. El que és segur és que es tracta d’una acció de micromecenatge prou original al servei dels anhels viatgers de l’artista en qüestió. La cultura verkami esmola la creativitat.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Tot esperant en Manel i n’Antònia, tassa de Sopa

dissabte, 5/03/2011

L’avançament de dues cançons del nou disc de Manel a través de Youtube i Spotify -excel·lent estratègia promocional, per cert- ha tornat a posar de manifest l’interès que el grup barceloní suscita entre un públic ben ampli. No és gens agosarat afirmar que el segon disc de Manel és el treball més esperat de la música popular catalana de les últimes dècades. També ho és molt, d’esperat, el nou treball d’Antònia Font -del qual sabem ben poca cosa-, ja que des de l’emblemàtic Batiscafo Katiuskas (2006), els mallorquins no han publicat cap disc amb cançons noves.

I és que tant uns com els altres són, sens dubte, els màxims exponents del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys. Si els Antònia Font van ser els primers en molt de temps a endur-se els elogis unànimes de la crítica dins i fora de l’àmbit cultural català, els Manel han estat la prova que la música feta aquí també pot arribar a un públic ampli i majoritari i tenir presència en els mitjans de comunicació amb absoluta naturalitat. Potser per això, l’anunci que els dos grups compartiran cartell al festival PopArb amb nou disc sota el braç els ha tornat a convertir en notícia.

I enmig d’aquest panorama engrescador, reapareix un grup de la generació anterior i, com qui no vol la cosa, esgota les entrades d’un concert al Palau Sant Jordi en només un dia. La gesta de Sopa de Cabra no és gens menyspreable. Fins ara només havien omplert el Palau en solitari els grans noms de la Cançó (Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet) i la Companyia Elèctrica Dharma. Però des d’aquell llunyà -i mític- concert de 1991 en què Montjuïc es va rendir als peus de l’emergent Rock Català, el Palau s’havia mostrat més aviat esquerp al pop-rock del país. Deu ser veritat, que els temps estan canviant…

Al vent de l’home que treballa fent de gos

dimarts , 8/02/2011

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.

El vaixell de La iaia

dimarts , 1/02/2011

La iaia, El meu vaixell (autoeditat, 2010)

A la plana de Vic expliquen la història de l’Ernest, un noi que, tancat dins d’una “petita i desordenada habitació” i armat amb una guitarra de nylon va escriure un grapat de cançons. I mireu si n’estava de convençut d’aquelles cançons que, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, les va enregistrar amb una colla d’amics, en va fer un disc i, enfilat dalt d’un vaixell, va anar amunt i avall per cantar-les allà on el volguessin escoltar. I vet aquí que el van voler escoltar unes quantes persones. Cada cop més. Les lletres directes, una sonoritat a cavall del folk i el pop, un bon joc de veus i un ús original dels loops van fer que, de concert en concert, l’Ernest i companyia arribessin a la final del concurs Sona 9. I que el guanyessin. Cançons com Jo vull ser la meva iaia, L’havanera dels moderns, El meu vaixell o Uh! van començar a sonar en auriculars, amplificadors i alguna ràdio. De moment, la història s’acaba aquí. Ara ve el més difícil: que el vaixell de La iaia s’obri camí en les aigües turbulentes de l’escena musical. Qui ha dit que tot fos tan fàcil?

Més: Web de La iaia / La iaia a Myspace / La iaia a Twitter

Projectar-se des d’un balcó

divendres, 10/12/2010

Valentia i originalitat. Tant l’una com l’altra són condicions necessàries -tot i que no automàtiques- per a l’èxit d’un projecte cultural. Valentia perquè impulsar iniciatives en el camp de les arts sempre és una aposta arriscada. Originalitat perquè, en un sector embafat d’esquemes repetitius i productes de masses, la imaginació és un valor en alça. Dues qualitats, aquestes, que estan a la base del Festival de Músiques des d’un Balcó, una iniciativa que dissabte va arribar a la tercera edició en el marc de la Festa Major de Sant Andreu, a Barcelona. Els ingredients semblen ben senzills: programar microactuacions de diversos estils (de la lírica a l’electrònica, passant pel jazz, el gospel o el rock) als balcons d’una plaça cèntrica en horari comercial. Però tots sabem que no hi ha receptes magistrals sense un bon cuiner a la rebotiga.

En aquest cas és en Josep Casellas, emprenedor del gremi de la producció d’espectacles, qui ens demostra que hi ha molt camp per córrer en el disseny d’activitats artístiques i en la programació d’espectacles de carrer. És qüestió d’esprémer el cervell (l’originalitat, que dèiem més amunt), però també de posar-hi voluntat i esforç, d’invertir-hi temps i, si cal, diners (valentia). “Mai no he fet targetes per vendre la meva feina. I ara això és com la meva targeta de presentació” em va dir en Casellas després de l’edició de l’any passat. Tot un encert i una bona estratègia de màrqueting, tenint en compte l’èxit de públic i el progressiu ressò mediàtic que ha aconseguit en aquests tres anys. Vet aquí la fórmula, doncs: valentia, originalitat i saber projectar-se. Si cal, des d’un balcó.

Més: Web del Festival /Facebook del Festival / Josep Casellas al Myspace / Josep Casellas al Twitter

Foto: Pere Virgili

Un brindis pel nen androide

diumenge, 28/11/2010

Mine!, Un brindis pel nen androide (Música Global, 2010)

Aquest és el suggerent títol del segon disc de Mine!, el primer íntegrament en català del grup, conseqüència directa del seu pas victoriós pel concurs Sona 9 de l’any passat. Més enllà de la portada d’influència degassiana hi trobem una dotzena de cançons ben travades, amb una sonoritat plena, contundent, marcada per l’ús de segones i terceres veus, i per la bona conjunció de les guitarres elèctriques amb instruments de tall més acústic, com el piano, el clarinet, la trompeta, el violoncel o el violí. Amb lletres originals que fugen dels tòpics i que, si els aborden, ho fan amb una barreja d’humor i resignació. Cal destacar les cançons: ‘Mil exemples’, ‘Pastís’, ‘Superficial’ i, sobretot, ‘Els amics de la cigonya’.

Més: Mine! a Myspace / Mine! a Spotify / Mine! a Twitter /Mine! a Facebook