Arxiu de la categoria ‘Polítiques’

Del desconsol a l’esperança. #artalcarrer

diumenge, 21/09/2014

Aquesta esculturDesconsola de Josep Llimona és una icona de l’estètica simbolista que va impregnar l’obra de molts dels artistes del Modernisme català. La dona nua, arraulida, amb el cap cot i la cabellera sobre les espatlles, transmet una sensació de fragilitat i abatiment que mou a la compassió de qui la contempla. El títol de l’obra, Desconsol, no deixa cap dubte del que l’autor volia expressar sobre el marbre.

L’obra original es conserva al MNAC. Però la singular ubicació d’aquesta còpia al Parc de la Ciutadella de Barcelona l’ha convertit, també, en una icona involuntària del parlamentarisme català. Els fotògrafs que busquen una bona perspectiva de la façana del Parlament han de situar-se a l’altra banda del petit estany. I allà, emmirallant-se sobre l’aigua, hi emergeix el desconsol, la representació del que molts ciutadans sentim en veure una cambra de poders migrats que, lluny de representar la sobirania del poble, està condemnada a fer la viu-viu en un espai tancat, eternament limitat, com fan els peixos que donen voltes al recinte reclòs de l’estany.

Però de la mateixa manera que la generació modernista va saber treure Catalunya de la reclusió conservadora del vuit-cents (les aigües encantades de què parlava Puig i Ferrater) i obrir-la als aires de la modernitat europea, els ciutadans que avui habitem aquest racó de món tenim l’oportunitat de saltar el mur de l’estany i arribar al riu, al mar o on sigui que entre tots decidim arribar. Perquè la sobirania no és res més que això: assumir la capacitat de poder prendre les pròpies decisions i exercir-la. El Parlament de Catalunya, atent al mandat democràtic que li hem encomanat, ho ha sabut entendre. I ha obert una porta que mena de l’etern desconsol a la merescuda esperança.

 

[Josep Llimona: Desconsol (1907). Escultura sobre marbre. Còpia feta pel mateix autor a partir de l’original, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya]

Sense senyal

divendres, 18/02/2011

Aquest blog va romandre 48 hores sense senyal en protesta pel tancament forçat de les emissions de Tv3 al País Valencià i a favor de la llibertat d’expressió.

Obres socials, efectes col·laterals?

dijous, 27/01/2011

El model català de caixes d’estalvi sembla que té els dies comptats. Ens hi posem de cara o d’esquena, la decisió està presa. I ja sabem que, quan es tracta d’economia, qui no té la paella pel mànec no hi té res a pelar. Més tard o més d’hora, si no hi ha cap miracle d’última hora, la majoria de caixes (entitats socials d’estalvi) passaran a ser bancs (entitats privades que no es deuen més que al propi benefici). A banda de les conseqüències que això pot tenir sobre l’estructura econòmica del país, que personalment desconec, no és difícil preveure que el procés forçat de bancarització tindrà efectes socials i culturals poc engrescadors.

Com és ben sabut, les caixes d’estalvi tenen l’obligació fundacional d’invertir part dels beneficis en una obra social que, depenent del cas, es pot concretar en projectes comunitaris, ambientals o culturals que reverteixen sobre el territori on desenvolupen la seva activitat. Això, malgrat les retallades dels últims anys, suposa una inversió gens menyspreable. Sense anar més lluny, tal com explica l’ARA, el 2010 les caixes catalanes van invertir 482 milions d’euros en la seva obra social, 30 milions més que el pressupost que gestiona el propi Departament de Cultura del govern català.

La dada, del tot reveladora, ens ajuda a prendre consciència d’un fet: els recursos que les caixes destinen a la creació i la difusió artística, a l’impuls d’equipaments culturals, al manteniment del patrimoni o a projectes educatius són un complement important per als sempre migrats pressupostos de l’administració en matèria cultural. En un país on el pes del mecenatge privat encara és irrisori i es troba lluny dels estàndars europeus -i encara més dels nord americans- l’obra social de les caixes té un paper rellevant en el sistema cultural. Un paper que, en època de tempesta econòmica i polítiques uniformitzadores, corre el risc de quedar reduït a no-res. Efectes col·laterals?

De les prioritats a les polítiques

dimecres, 5/01/2011

El conseller de Cultura del govern de Catalunya, Ferran Mascarell, en una entrevista concedida a Televisió de Catalunya ha avançat algunes de les prioritats del seu Departament per a la legislatura que tot just comença. Podeu veure l’entrevista íntegra aquí.

Sense ànim de posar-me medalles, celebro coincidir amb el conseller en considerar la projecció internacional de la cultura catalana com el gran repte col·lectiu que tenim plantejat, tal com vaig apuntar dies enrere. Al costat d’això, també comparteixo algunes de les altres prioritats sobre les quals vol incidir, com la dimensió comunitària i cohesionadora de la cultura, el prestigi social de la llengua, l’equilibri entre la creació i la difusió o la necessària cooperació del govern amb la societat civil i el sector privat. Celebro, també, el compromís de continuïtat amb les polítiques reeixides de l’anterior govern, com la llei del cinema (que ara cal desplegar), així com la voluntat de repensar – i potser replantejar- el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA).

Tot això, però, només són declaracions de principis. Caldrà veure com es tradueixen les prioritats en polítiques i quines seran les persones responsables de desplegar-les. De moment ja sabem que el secretaria general (és a dir, el número dos del Departament) serà l’exregidor de cultura i tinent d’alcalde de Vic, Xavier Solà. També sonen altres noms, com el de l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro al capdavant de l’Institut Ramon Llull (IRL), o el de Fèlix Riera, director editorial del grup 62, a l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC).

Potser encara haurem d’esperar alguns dies -confio que no gaires- per poder confirmar aquests noms i per conèixer les persones que estarana al capdavant d’altres organismes rellevants, com el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), o les direccions encarregades de desenvolupar les polítiques territorials, de patrimoni i d’equipaments culturals. Ara com ara, però, el més calent és a l’aigüera, i al web del Departament de Cultura encara hi figura l’organigrama del govern anterior.

Més: Mascarell i l’alineació institucional / L’hora del programa: els compromisos culturals de CiU

Fotografia: Vilaweb.cat

Mascarell i l’alineació institucional

dimarts , 28/12/2010

Ferran Mascarell serà, de nou, conseller de Cultura del govern de Catalunya i, per tant, la persona responsable de desenvolupar les polítiques públiques en matèria cultural. Unes polítiques que hauran -o haurien- de respondre als compromisos programàtics fets públics per CiU abans de les eleccions, però que Mascarell podrà enriquir amb idees pròpies i amb la llarga experiència adquirida com a gestor cultural, tant en l’àmbit públic com en el privat.

Amb ell es completa l’alineació institucional de la cultura catalana, és a dir, l’elenc de persones que ostenten les màximes responsabilitats en la gestió pública de la cultura catalana (per acció o per omissió) als territoris on és pròpia. En aquest sentit, Mascarell compartirà responsabilitats amb els homòlegs Bartomeu Llinàs, conseller d’educació i cultura de les Illes Balears; Trini Miró, consellera de cultura i esport del País Valencià; Susanna Vela, ministra de cultura i educació d’Andorra, i Marcel Mateu, conseller de patrimoni i catalanitat del Consell General dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord).

A banda de desenvolupar les polítiques culturals en cadascun dels territoris on governen, tots ells tenen la responsabilitat compartida d’afrontar un dels grans reptes de la cultura catalana al segle XXI: la projecció al món, la irrupció, de forma directa, en el mapa de les cultures universals, sense esperar la intermediació d’uns estats que (amb excepció de l’andorrà) no han demostrat cap voluntat de fer-ho.

El treball fet fins ara en el marc de la Fundació Ramon Llull (que,  amb l’eterna autoexclusió del govern valencià, agrupa la resta administracions) és un bon punt d’inici i ja ha assolit algun èxit parcial, com la projecció de la literatura catalana en el marc de la fira de Franckfurt 2007. Però poc més que això. Algú haurà de liderar aquesta alineació institucional i esprémer el potencial de la cooperació entre administracions per multiplicar la feina i assolir l’objectiu de situar la cultura catalana al lloc que li correspon: entre les més vives i dinàmiques d’Europa. Ferran Mascarell té la capacitat, l’experiència i la credibilitat suficient per fer-ho. Confiem-hi.

Més: L’hora del programa: les propostes culturals de CiU / Il·lustració: Antoni Tàpies (llull.cat)

Irresponsables

dimecres, 22/12/2010

Les tres sentències fetes públiques avui pel Tribunal Suprem espanyol que obliguen l’administració catalana a fer servir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament posa en entredit el model educatiu i d’immersió lingüística vigent. Un model avalat pel Consell d’Europa. Un model de consens, que garanteix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats de tots els habitants de Catalunya. Un model que, des de la seva implementació l’any 1983, s’ha demostrat del tot eficaç per a l’aprenentatge i el coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya, tot garantint la supervivència de l’única llengua pròpia – i secularment minoritzada- del país: el català.  Prendre una decisió jurídica d’aquesta alçada coneixent els precedents i la situació sociolingüística dels Països Catalans és una irresponsabilitat. Una irresponsabilitat cultural, pel què suposa d’amenaça a la llengua catalana i, per extensió, a la diversitat lingüística. Però, sobretot, una irresponsabilitat social, ja que posa en perill la cohesió de Catalunya, un país d’acollida que els darrers trenta anys ha estat un model de convivència pacífica.  I amb això, no s’hi juga.

Més: Notícia a Ara.cat / Notícia a Vilaweb.cat / Les tres sentències: 1, 2 i 3 (Vilaweb.cat).

Gràcies a la immersió lingüística, article de Joan Badia a la revista Òmnium

L’hora del programa: les propostes culturals de CiU

dilluns, 29/11/2010

Els programes electorals no serveixen, només, per guanyar eleccions. Serveixen, sobretot, com a fulls de ruta pautats per poder aplicar-los en cas d’assolir responsabilitats de govern. A priori, sembla que Artur Mas i Convergència i Unió no han de tenir gaires problemes per poder aplicar les propostes formulades al seu programa. Per això, crec que és bo que la gent del carrer -per dir-ho amb un tòpic- el coneguem, en fem seguiment i, si cal, n’avaluem l’aplicació. Si ens centrem en matèria cultural, objecte principal d’aquest blog, és bo que fem una ullada als cinquanta punts que el programa de CiU agrupa sota l’epígraf “La força de la cultura”. Podeu fer-hi un cop d’ull aquí.

Caldrà esperar a veure com es constitueix i s’organitza el nou govern, quins suports parlamentaris té, qui estarà al capdavant de l’àrea de cultura i quin equip formarà. Tot seguit, podrem començar a intuir quines prioritats, d’entre les apuntades al programa, abordarà primer, quines projectarà a llarg termini i quines es quedaran al calaix. Comencen uns dies apassionants per a aquells a qui ens agrada analitzar les polítiques culturals. Cadascú té les seves dèries…