Arxiu de la categoria ‘Turisme’

Els actius del turisme

diumenge, 25/09/2011

Si mai passeu pel Piemont, allà on els Alps italians perden alçada en direcció a la Mediterrània, no deixeu d’aturar-vos a Vernante (Vernant en occità). D’entrada potser us semblarà que el poble no té res d’extraordinari, més enllà de la tranquil·litat i autenticitat que respiren molts pobles de muntanya. Si passegeu pels carrers, però, de seguida intuireu que no és ben bé així.  Us sorprendrà una presència destacada de l’imaginari vinculat al conte de Pinotxo en forma de murals a les façanes, escultures al carrer, ninots de fusta a les botigues i un petit museu temàtic. El motiu és ben senzill: Attilio Mussino, il·lustrador d’una de les primeres edicions de les Avventure di Pinocchio, de Carlo Collodi, es compta entre els seus veïns il·lustres. Potser també us sorprendrà que un poble que no arriba als 1.400 habitants disposi d’un centre d’informació i interpretació sobre el parc natural dels Alps Marítims ben equipat i dirigit tant als visitants locals com als forans. Fins i tot us pot arribar a sorprendre que la identitat occitano-piemontesa de la vila és present sense complexos en llocs tan significatius com el propi ajuntament (bandera i topònim inclosos).

Patrimoni cultural, paisatge i identitat són tres elements que, posats en valor de forma intel·ligent, constitueixen un actiu per als territoris que aspiren a captar un tall del pastís turístic, concretament aquell que fuig de la massificació i dels no-llocs per tal d’enriquir les vacances amb contingut cultural i experiències vinculades a l’entorn i la singularitat de cada indret. En un moment en què cada cop s’afegeixen més països a la llista de destins turístics potencials, apostar per aquests valors significa apostar per la competitivitat. Les dades demostren que, malgrat el context econòmic actual, el negoci turístic no decau al nostre país. Ben al contrari: Catalunya i les Illes Balears són el primer destí de la península, amb un creixement absolut respecte d’anys anteriors. Tanmateix, també s’observa un esgotament del turisme de sol i platja, la qual cosa obliga a repensar un model vigent des dels anys seixanta que no ha contribuït precisament a la valoració del paisatge i la identitat del nostre litoral, sinó a la seva progressiva degradació. Cosa que també ha passat amb determinat turisme de neu, que ha tingut efectes corrosius sobre paisatges i poblacions de muntanya.

Transformar l’oferta turística cap a un model competitiu de qualitat passa, sens dubte, per revertir aquesta tendència autofagocitadora i posar en solfa els valors de cada territori. Un model culturalment autoreferenciat que, lluny d’inventar escenaris de cartró pedra farcits de serveis, aspiri a protegir i potenciar el patrimoni material i immaterial de pobles, ciutats i comarques. Un actiu portes enfora, una necessitat portes endins.

El Comte Arnau com a excusa

dijous, 10/03/2011

El turisme interior o -si ho preferiu- de proximitat, és un valor en alça. Sobretot en un moment en què l’augment del preu del petroli, la incertesa econòmica i l’amenaça recurrent de col·lapse aeroportuari és a l’ordre del dia. En aquest context, les comarques que han apostat per una oferta turística de qualitat, basada en el paisatge, la cultura i el respecte a la pròpia tradició, surten més ben posicionades que no pas les que es van vendre el territori i l’ànima en aquell temps -recordeu?- en què la riquesa es mesurava per totxanes i metres quadrats.

El cap de setmana passat, aprofitant que a Barcelona teníem un dia festiu de propina, vaig gaudir d’una gratificant experiència de turisme cultural al Ripollès. La fórmula, ben senzilla: bona companyia, tranquil·litat, paisatge harmoniós i un fil conductor lligat al territori i al seu imaginari col·lectiu: el mite del Comte Arnau. Resseguir pam a pam els llocs que, segons la veu popular i la fabulació literària, són l’escenari de les gestes del personatge, és una altra manera de (re)descobrir aquell racó de país.

Entrar al castell dels Mataplana i imaginar la vida d’aquella nissaga feudal; passejar pels boscos de Gombrèn seguint el trot del seu cavall de foc; emmirallar-se al gorg dels Banyuts, per on diuen que l’esperit condemnat del Comte entra i surt cada nit; pujar al santuari de Montgrony i comptar els esglaons que va fer esculpir als seus servents amb falses promeses; o treure el nas pel forat de Sant Ou per esbrinar si existeix la gruta que comunica amb el monestir de Sant Joan i amb la cambra d’Adelaisa, l’abadessa llicenciosa, són activitats amb un valor afegit inqüestionable.

La gent d’aquella zona ho sap. Per això a Gombrèn hi ha un museu dedicat al Comte de Mataplana i a les troballes arqueològiques del castell. I per això a Sant Joan de les Abadesses, a tocar del monestir, han obert un excel·lent espai expositiu que ajuda a interpretar la formació i evolució d’aquest mite popular. El Comte Arnau és l’excusa. La valorització del patrimoni cultural i natural com a actiu turístic, l’objectiu. Un bon exemple a seguir arreu del país.

[Més: #arnau (piulades sobre aquesta experiència) / Del Pamano a Xàtiva i de Mequinensa a Andratx (apunt del 2010)]

Foto: detall del castell de Mataplana, a Gombrèn