Arxiu de la categoria ‘Xarxa’

#Twitteatre: comença la funció

divendres, 25/02/2011

Dies enrere explicava l’experiència – inèdita a Europa- de retransmetre una obra de teatre en directe, via Twitter, des de la platea de La Villarroel. La iniciativa formava part de la promoció de l’obra Íncubo, del jove autor Àlex Mañas. Ahir va tenir lloc la segona part d’aquesta experiència de teatre 2.0. Aquest cop, l’escenari era el teatre Romea i l’obra, tot un clàssic: el Conte d’hivern de William Shakespeare.

A diferència de la vegada anterior, els tuitaires no vam piular durant la representació sinó que, un cop acabada la funció, vam participar, mòbil en mà,  en un col·loqui amb els actors i la directora Carme Portaceli i – el que és més interessant- amb altres persones que, sense ser-hi físicament, ens feien arribar els seus comentaris i preguntes mitjançant el hastag #twitteatre.

A aquestes alçades, afirmar que Twitter i les xarxes socials d’immediatesa han capgirat els paradigmes de la comunicació, ja no és cap novetat. Només cal veure el paper clau que han tingut en les revoltes del sud de la Mediterrània per veure que això és imparable. I aquestes dues experiències parateatrals posen de manifest que la revolució ha arribat, també, a les estratègies de promoció i comunicació cultural, on les xarxes socials no només són una eina útil per a la difusió dels espectacles sinó, sobretot, per a la cerca de nous públics, que és la gran assignatura pendent.

És d’esperar que, després del #twitteatre, apareguin experiències de #twitcinema, #twitconcert, #twitexposició, #twitpasarel·la i, per què no, de #twitdegustació gastronòmica que, amb la mateixa vocació participativa, facilitin la incorporació de persones inicialment profanes a aquestes experiències culturals. Comença la funció.

A la manera del #garrotweet

divendres, 11/02/2011

Diuen que aquesta setmana
a can Twitter -on si no?-
hi ha hagut gresca i tangana
al voltant d’una cançó.

Al #garrotweet, al garrotan
de la vera, de la vera
de Sant Joan.

La cosa ve de gener
amb un tuit d’Oriol Guinart
que, rimant, fou el primer
d’inventar-se aquest nou art.

Pensant de no fer-ne gaires
va seguir en Roc Casagran,
convidà altres tuitaires
que es mullessin amb el cant.

Un a un van seguir el repte
i es posaren a rimar
(en Titot, brandant el ceptre)
això no es pot aturar!

Amics, companys, adversaris,
fora son, adéu badall!
fins polítics i empresaris
pensen treure’n algun tall.

Vilaweb en feu notícia,
subratllant que, a Internet
i sense ànim de cobdícia,
el fenomen era obert.

I ben lluny de ser anecdòtic
feia via el garrotweet:
arribà a ser ‘trending topic’
mot a mot i bit a bit.

@uruguinart, @roccasagran
us farem un monument
per projectar la cultura
dospuntzero independent.

La cultura catalana,
la cultura popular
“volarà com au galana”
si a les xarxes no hi fem tard.

Cap a una cultura streaming

divendres, 4/02/2011

Google acaba de presentar un projecte de digitalització que permetrà contemplar algunes de les millors obres d’art escampades pels museus de tot el món sense necessitat de treure els ulls de la pantalla. Més de mil pintures de la National Gallery, la Tate Britain, la Galeria Uffizzi, el MOMA o la col·lecció Thyssen, entre altres institucions, seran accessibles a distància mitjançant Google Art Project. I, gràcies a la tecnologia d’alta definició, algunes de les obres es mostraran amb una resolució tan elevada que l’usuari, des de casa, podrà ampliar-les i admirar detalls difícils de percebre a simple vista, com ara el traç de les pinzellades. Podeu fer la prova amb la Nit estelada, de Van Gogh. Realment impressionant.

Internet ens apropa els continguts culturals d’arreu del món. I, cada cop més, ho fa sense que haguem de destinar-hi memòria virtual, temps de descàrrega ni espai físic per emmagatzemar discs, disquets, pendrive o qualsevol altre artefacte. Eines com You Tube, My Space o Spotify han popularitzat l’streaming, és a dir, la possibilitat de consumir productes audiovisuals a l’instant, amb immediatesa i -si la connexió ho permet- des de qualsevol lloc i de forma continuada. Els límits ja només són tecnològics.

La cultura streaming és imparable. L’època de les descàrregues -legals o il·legals, aquesta no és la qüestió- queda enrere i el somni de la universalització del coneixement sembla més a l’abast. És evident que això té les seva creu: les indústries culturals viuen immerses en un tsunami de dimensions conegudes però conseqüències encara imprevisibles. S’hauran d’adaptar i reinventar, però tard o d’hora trobaran el fil del negoci per altres viaranys. Sempre quedarem els romàntics disposats a pagar per un bon producte.

El teatre piulat i l’absurd de la gala en fals directe

dimarts , 18/01/2011

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi de participar en una sessió de teatre molt especial a La Villarroel: una prèvia de l’obra Íncubo per a tuitaires, blocaires i altres usuaris de les xarxes socials que, amb permís dels actors i el director, i amb la complicitat del wi-fi, vam piular en temps real les sensacions i emocions que ens suggeria la representació. Una experiència de comunicació cultural reeixida, innovadora i, segons els seus organitzadors, pionera a Europa. Caldrà prendre’n bona nota. (Podeu veure’n part del resultat a Twitter seguint el hastag #incubo).

Una mica més tard vaig viure l’altra cara de la moneda: la retransmissió en fals directe per TV3 de la gala dels Premis Gaudí. Anys enrere la cosa no hauria tingut més importància: el decalatge entre el lliurament dels guardons i l’emissió del programa hauria passat desapercebut. I tots contents i enganyats. Però en l’era de la immediatesa i les xarxes socials, quan tothom coincideix a dir que la televisió es veu millor si es segueix alhora pel Twitter, l’anècdota s’ha elevat a la categoria d’absurd. I és que si algun reclam tenen aquestes gales és l’emoció d’anar coneixent els premis al mateix moment que es proclamen. I aquesta emoció, ahir, va quedar en un no-res. Llàstima.

Cultura de butxaca

dimarts , 7/12/2010

Encara no som prou conscients de la revolució cultural que ha suposat -o està suposant- la generalització dels smartphones i altres ginys de butxaca que ens permeten estar permanentment connectats a la xarxa. Sense anar més lluny, servidor està escrivint aquestes ratlles estirat a una llitera, dins un bungalow d’un càmping de muntanya, després d’haver repassat les notícies del dia i d’intercanviar impressions i fotografies amb diverses persones mitjançant el Twitter. I si no fos perquè el cansament d’un dia farcit d’activitat em passarà factura en breu, ara podria escoltar música d’algun grup novell al seu Myspace, veure un curtmetratge via Youtube o observar les noves creacions que una amiga dissenyadora ha penjat al seu blog. La cultura ens assalta allà on ens trobem, amb immediatesa i gairebé sense demanar permís. Es tracta, això sí, d’una cultura de butxaca, que ens ofereix experiències fragmentades i de petit format, lluny dels plaers complets que podem obtenir amb la lectura d’un llibre, l’assistència a una representació teatral, l’audició d’un bon concert en directe o la vivència d’una festa popular. Però una cultura de butxaca que, cada cop més, i amb la tecnologia avançant a la velocitat de la llum, serà la font bàsica de coneixement i formació a què tindrà accés gran part de la població. Farem bé de no menystenir-la.