Entrades amb l'etiqueta ‘2.0’

A la manera del #garrotweet

divendres, 11/02/2011

Diuen que aquesta setmana
a can Twitter -on si no?-
hi ha hagut gresca i tangana
al voltant d’una cançó.

Al #garrotweet, al garrotan
de la vera, de la vera
de Sant Joan.

La cosa ve de gener
amb un tuit d’Oriol Guinart
que, rimant, fou el primer
d’inventar-se aquest nou art.

Pensant de no fer-ne gaires
va seguir en Roc Casagran,
convidà altres tuitaires
que es mullessin amb el cant.

Un a un van seguir el repte
i es posaren a rimar
(en Titot, brandant el ceptre)
això no es pot aturar!

Amics, companys, adversaris,
fora son, adéu badall!
fins polítics i empresaris
pensen treure’n algun tall.

Vilaweb en feu notícia,
subratllant que, a Internet
i sense ànim de cobdícia,
el fenomen era obert.

I ben lluny de ser anecdòtic
feia via el garrotweet:
arribà a ser ‘trending topic’
mot a mot i bit a bit.

@uruguinart, @roccasagran
us farem un monument
per projectar la cultura
dospuntzero independent.

La cultura catalana,
la cultura popular
“volarà com au galana”
si a les xarxes no hi fem tard.

Al vent de l’home que treballa fent de gos

dimarts , 8/02/2011

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.

El teatre piulat i l’absurd de la gala en fals directe

dimarts , 18/01/2011

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi de participar en una sessió de teatre molt especial a La Villarroel: una prèvia de l’obra Íncubo per a tuitaires, blocaires i altres usuaris de les xarxes socials que, amb permís dels actors i el director, i amb la complicitat del wi-fi, vam piular en temps real les sensacions i emocions que ens suggeria la representació. Una experiència de comunicació cultural reeixida, innovadora i, segons els seus organitzadors, pionera a Europa. Caldrà prendre’n bona nota. (Podeu veure’n part del resultat a Twitter seguint el hastag #incubo).

Una mica més tard vaig viure l’altra cara de la moneda: la retransmissió en fals directe per TV3 de la gala dels Premis Gaudí. Anys enrere la cosa no hauria tingut més importància: el decalatge entre el lliurament dels guardons i l’emissió del programa hauria passat desapercebut. I tots contents i enganyats. Però en l’era de la immediatesa i les xarxes socials, quan tothom coincideix a dir que la televisió es veu millor si es segueix alhora pel Twitter, l’anècdota s’ha elevat a la categoria d’absurd. I és que si algun reclam tenen aquestes gales és l’emoció d’anar coneixent els premis al mateix moment que es proclamen. I aquesta emoció, ahir, va quedar en un no-res. Llàstima.

En 140 espais

diumenge, 16/01/2011
  • Llegeixo al @diariARA que es reediten Les històries naturals de Joan Perucho. Una lectura absorbent, del tot recomanable. #lletres
  • En Juanjo Sáez és tot un personatge, però amb Arròs Covat ha fet una bona caricatura de la nostra generació. Entre l’humor i el patetisme.
  • Al Time Out classifiquen el llibre de Margarit com a ficció. Al Culturas, com a no ficció. I doncs, què és la poesia? #preguntasenseresposta
  • Van ser grans, La Trinca! Van ser, he dit… #nomelapuctreuredelcap
  • Dos e-books al vagó de metro. Tendència?
  • Pa negre obté 14 nominacions als Goya. Bé. Però han ignorat del tot Herois. Una llàstima… (cc @paufreixas)
  • M’agraden les musicacions que El Petit de Cal Eril fa de dos poemes de Pere Quart al seu disc Vol i dol.
  • És impressionant el domini que Barceló té de la matèria i els pigments. És l’apoteosi de les textures!
  • Un plaer sublim, esmorzar a les onze al so de Verges 50.
  • La senyora que fa mitja asseguda al metro contrasta amb la gernació que porta bosses i paquets. Manufactura creativa vs. consum compulsiu.
  • Degustant el suggerent nou disc de @PauVallve, que porta el nom de l’any que s’acaba.
  • Excel•lent notícia, la recuperació de Joan Amèric a la programació del @barnasants 2011.
  • 50 números de la revista Benzina. I per molts més, amics de @Comunicacio21!
  • L’home estàtic és una cançó immensa! #elconvidat
  • A un senyor li sona el mòbil dins la bossa i no se n’adona. Això em permet sentir el Toc de castells amb tota la seva amplitud.
  • Interessant monogràfic sobre ‘El teatre als Països Catalans’ al número de desembre de la revista Serra d’Or. #teatrecat
  • @FJVerdaguer bona iniciativa, aquesta del #canigo125
  • Xàtiva i les cançons de Raimon, dos llocs on tornar. #nomelapuctreuredelcap
  • Tenen sentit els premis literaris a obra inèdita? Un debat que tard o d’hora haurem d’abordar…

[Algunes piulades de l’últim mes i mig. Twitter: @JordiLon]

Cultura de butxaca

dimarts , 7/12/2010

Encara no som prou conscients de la revolució cultural que ha suposat -o està suposant- la generalització dels smartphones i altres ginys de butxaca que ens permeten estar permanentment connectats a la xarxa. Sense anar més lluny, servidor està escrivint aquestes ratlles estirat a una llitera, dins un bungalow d’un càmping de muntanya, després d’haver repassat les notícies del dia i d’intercanviar impressions i fotografies amb diverses persones mitjançant el Twitter. I si no fos perquè el cansament d’un dia farcit d’activitat em passarà factura en breu, ara podria escoltar música d’algun grup novell al seu Myspace, veure un curtmetratge via Youtube o observar les noves creacions que una amiga dissenyadora ha penjat al seu blog. La cultura ens assalta allà on ens trobem, amb immediatesa i gairebé sense demanar permís. Es tracta, això sí, d’una cultura de butxaca, que ens ofereix experiències fragmentades i de petit format, lluny dels plaers complets que podem obtenir amb la lectura d’un llibre, l’assistència a una representació teatral, l’audició d’un bon concert en directe o la vivència d’una festa popular. Però una cultura de butxaca que, cada cop més, i amb la tecnologia avançant a la velocitat de la llum, serà la font bàsica de coneixement i formació a què tindrà accés gran part de la població. Farem bé de no menystenir-la.