Entrades amb l'etiqueta ‘art contemporani’

Art, dos punts…i seguit?

dilluns, 13/01/2014

¿És en un cul de sac l’art contemporani? ¿Hi ha vida després de les avantguardes? Dues preguntes que, qui més qui menys, ja sigui en veu alta o en la intimitat -el més digne dels recers intel·lectuals- s’ha formulat alguna vegada. La contemplació d’una tela en blanc a la paret d’un museu -com les White painting de Joseph Marioni o la sèrie Infinity nets de Yayoi Kusama, que es va poder veure fa poc al Pompidou de París- pot estimular aquest tipus de preguntes retòriques en l’individu no iniciat.

I és que si les ‘avantguardes clàssiques’ -un oxímoron com n’hi ha pocs- van significar el trencament formal amb la tradició pictòrica i escultòrica anterior al segle XX; si les segones avantguardes van posar l’expressió dels sentiments, angoixes i anhels per davant de qualsevol concessió figurativa, què més ens pot oferir la pràctica artística contemporània?

La doble exposició que s’ha pogut veure fins fa pocs dies al MACBA i al CaixaFòrum de Barcelona -Art, dos punts- ha projectat una mica de llum sobre aquesta qüestió. Sense resoldre els dubtes legítims que l’art d’avui genera entre el públic, el mercat i -no ho dubteu- els propis artistes, la mostra ha permès fer una immersió selectiva al gavadal de moviments, contramoviments, estils i estètiques que s’han anat succeïnt entre els inicis del segle XX i els nostres dies.

Algú va decidir que Barcelona i la postmodernitat fossin els eixos vertebradors d’aquesta doble mostra, dos relats forçats i, al meu entendre, innecessaris, utilitzats per fugir de l’ordenació estrictament cronològica més que  no pas per bastir un discurs determinat. No calia. Les obres exposades i algunes de les signatures que hi ha al darrere tenen prou entitat com per explicar-se elles mateixes i les seves circumstàncies.

Tant és així que l’espectador ha pogut sortir-ne amb una conclusió. Provisional, com totes, però no per això menys contundent: l’art d’avui, postavanguardista, postmodern o com sigui que vulgueu anomenar-lo, se sustenta en un únic principi: el concepte. Ni la tècnica, ni l’estil, ni la matèria ni res que atenyi l’execució de l’obra té cap importància. Només la idea, allò que transmet, que suggereix, que insinua. L’enginy, la llibertat estètica i el gust de cadascú -tant del creador com del receptor- hi fan la resta.

Del pop art al land art, del minimalisme al neoexpressionisme, aquest plantejament obre un univers de possibilitats creatives que tendeix a l’infinit. És clar que això, portat a l’extrem, ens pot dur a un altre cul de sac si fem cas al que va escriure Lawrence Weiner, un dels pares de l’art conceptual: “L’obra no té per què ser realitzada”. És a dir: n’hi ha prou amb crear-la, concebre-la i, fins i tot, imaginar-la. Aviat està dit.

Sigui com sigui, i gràcies a la cooperació públic-privat -menys habitual en el sector cultural del que ens agradaria- l’exposició Art, dos punts ha permès fer una immersió a pulmó lliure en el fons de dues de les col·leccions d’art contemporani més rellevants del país. Incompletes però dignes. I la resta, més que literatura, és pura especulació.

 

[Postaler (1984), Perejaume. Col·lecció Macba]

Clàssics al mur. #artalcarrer

divendres, 3/05/2013

No recordo si va ser Quim Monzó qui va escriure alguna cosa així com que el català seria una llengua normal el dia que trobéssim fulls del diari Avui al terra de les porteries acabades de fregar. Això ho va dir -si és que ho va dir- en un moment en què aquesta era l’única capçalera d’àmbit general escrita en la nostra llengua. Afortunadament, avui el panorama és molt diferent.

Una cosa similar deu passar amb la literatura catalana quan algú, passejant per un solar urbà, topa de cap amb un mural on es representen dos dels nostres clàssics contemporanis, Rodoreda i Espriu, amb un aire d’icona pop, talment estrelles de cinema o líders d’un règim comunista dels anys seixanta.

L’herència de Warhol i, en certa manera, de Banksy s’endevinen en aquestes pintures de línia clara i enèrgica taca de color, localitzades al barri de Les Corts, a la cruïlla de Numància amb Anglesola. Justament a tocar d’un dels centres comercials on, entre moltes altres coses, també deuen vendre algun llibre de Rodoreda i d’Espriu, retrats de la Marylin i biografies panegíriques de Mao Tse-Tung. I és que a l’art, com a la vida, les fronteres només són mentals.

AMPLIACIÓ (28/05/13): Tal com s’explica al web de l’Any Espriu, aquests murals formen part d’un projecte del districte de les Corts de Barcelona per tal de fer un recorregut literari en diferents indrets. Els artistes encarregats de la seva execució són Nados i Inocuo.

 

[Fotografies i troballa: Marta Xufré. Més imatges aquí i aquí]

[Dedicat als amics de l’EPAC]

Un clàssic de les nostres parets. #artalcarrer

dimecres, 20/02/2013

El Xupet Negre a la persiana d’un comerç del carrer Enric Granados amb Consell de Cent, a Barcelona.

Anys abans que Banksy sacsegés l’Street Art mitjançant icones satíriques aplicades amb plantilla sobre les parets de Londres, els murs de Barcelona i altres poblacions del país ja s’havien familiaritzat amb un graffiti autòcton, omnipresent des de principis dels noranta: El Xupet Negre (xumet, segons l’IEC).

Es tracta d’una figura senzilla (logo art), de formes arrodonides, executada amb esprai o retolador gruixut sobre persianes, parets o elements del mobiliari urbà, traçada en negre sobre fons net o bé acolorida i emmarcada en una aurèola cromàtica. Sovint va acompanyada de paraules en anglès que subratllen el missatge positiu que l’autor, Carlos, vol transmetre amb la seva obra: respecte, pau, amor, art, llibertat…

Els graffitis del Xupet Negre, així com el treball d’altres artistes que n’han seguit la traça, han contribuït a posicionar Barcelona entre les ciutats capdavanteres de l’Street Art europeu, un corrent creatiu que, lluny del seu origen suburbial, ha entrat amb força als circuits artístics convencionals. Cada cop és menys estrany veure l’obra d’aquests artistes de carrer en llibres, galeries i museus. Alhora, també ha sabut explotar el seu vessant comercial, molt lligat al món de la publicitat i el marxandatge. De la marginalitat a la integració. La història de l’art contemporani es repeteix una vegada i una altra.

 

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

El llibre que no oscil·la. #artalcarrer

dimecres, 6/02/2013

Homenatge al llibre, instal·lat a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de Barcelona. Poema visual de Joan Brossa, 1994.

Quan el Gremi de Llibreteres de Vell va encarregar a Brossa una obra que homenatgés públicament el llibre a la ciutat de Barcelona, l’artista va recórrer a la imatge del saltamartí -joguina que sempre retorna a la posició inicial-, que ja havia utilitzat el 1969 en un poema escrit i com a títol d’un dels seus llibres més celebrats.

Brossa, artista interdisciplinari, bibliòfil, i una de les figures centrals de les segones avantguardes des de l’època de Dau al Set, va concebre un poema corpori amb un missatge metafòric ben clar: ell llibre, punta de llança de la cultura, es manté ben dret, en equil·libri, malgrat els avenços tecnològics i la temptació d’ignorar-lo, controlar-lo o bandejar-lo d’una centralitat que s’ha guanyat a pols.

Inicialment havia de ser una instal·lació dinàmica, amb moviment oscil·lant, talment com un saltamartí de grans dimensions. Però la idea es va haver de descartar per la complexitat tècnica i la inevitable limitació pressupostària. Avui, en un moment en què algunes llibreries del país estan abaixant la persiana sense perspectives de tornar-la a aixecar, el llibre, com el saltamartí, es torna a posar a prova.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Homenatge de ferro, pedra i flors. #artalcarrer

divendres, 1/02/2013

Homenatge als barcelonins morts als camps d’extermini nazis, al Parc de la Ciutadella. André Fauteux, 1987.

Pocs barcelonins deuen saber que en plena Ciutadella hi ha un monument dedicat als conciutadans que van perdre la vida als camps de l’horror. De fet, si no fos per treballs com els de Montserrat Roig (Els catalans als camps nazis, 1977) o per la feina de tantes altres persones i col·lectius, potser també ignoraríem el trist destí de milers de catalans en mans del nazisme.

La instal·lació de Fateux, situada en aquest espai verd, aconsegueix l’efectivitat estètica a partir d’un contrast bàsic:  el de la solidesa de la pedra i el ferro amb la catifa d’herba i flors (un escenari que varia en funció de les estacions). I de l’estètica al missatge hi ha un pas: la noblesa dels materials perdurables enfront de l’efimereitat de la vida. O, dit d’una altra manera, les idees i els valors nobles sobreviuen a les barbaritats dels homes.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Més que Espriu

dijous, 24/01/2013

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

Alfaro: forma i compromís

dijous, 10/01/2013

Fa uns quants anys, passant per la confluència del carrer Balmes amb la Diagonal de Barcelona*, vaig fixar-me en una escultura metàl.lica, de formes suaus i aerodinàmiques, aparentment abstracta, però dotada d’una gran força comunicativa. Es tractava d’Al vent, una obra d’Andreu Alfaro (València 1929-2012) concebuda el 1967 com a homenatge a Raimon, a la seva cançó i a tot allò que representava.

Les formes també parlen. Aquesta podria ser la màxima de qualsevol escultor. Però Alfaro, un dels artistes contemporanis amb més projecció dins i fora del país, va saber aplicar-la, com pocs, al gruix de seva obra. Des dels inicis amb el grup Parpalló, a les darreries dels anys 50, fins a les seves últimes creacions, a principis d’aquest segle, l’artista valencià va utilitzar el llenguatge dels metalls, l’espai i la forma per dir coses, per cridar amb la contundència de la matèria allò que amb les paraules no hauria pogut o no hauria sabut dir millor.

El compromís humanista, social, és present en tota la seva producció, com ho palesen els títols d’algunes de les seves obres més rellevants: My Black Brother (instal·lació que va tenir un gran ressò a la Biennal de Venècia de 1966), Monument a l’amor (1965-67), Monument a la dona treballadora (1996), Un món per a infants (1971), Els homes no poden ser si no són lliures (1972) o Bon dia llibertat (1975).

Però si l’escultura esdevé una eina que vincula l’artista amb el seu temps, també és un mitjà d’expressió a través del qual reivindica, sense paraules, la seva pertinença al país i a la cultura que el vertebra: La veu d’un poble (1964-65), Catalan power (1976), Monument als Països Catalans (1981) o les Quatre columnes (Universitat Autònoma, 1999).

Tot això, sense oblidar una actitud experimental i avanguardista davant de l’obra d’art, des de l’informalisme de les seves primeres creacions fins al geometrisme abstracte, però evocador, de les instal·lacions públiques repartides per places i carrers d’arreu d’Europa. I és que en l’obra d’Andreu Alfaro, la forma i el compromís van ser dues cares de la mateixa moneda.

PS: No us esteu de fer un cop d’ull a les obres d’Andreu Alfaro a Google.

[*Actualment, l’escultura Al vent està situada a l’avinguda del Carril de Sant Cugat del Vallès]

 

Remirar Miró

dijous, 19/01/2012

Les dues exposicions de Joan Miró que aquests mesos es poden veure a Barcelona ens brinden l’oportunitat de fer una immersió força exhaustiva en l’obra de l’artista i d’apropar-nos a la seva trajectòria creativa des d’una òptica propera, arrelada, desacomplexadament autòctona. El pintor, un dels referents internacionals de les avantguardes del segle XX, se’ns presenta (i es presenta a sí mateix) com un català conscient del lloc on ha nascut i el temps que li ha tocat viure.

Al costat de la voluntat trencadora -que es manifesta tant en el camp estètic com ideològic- i la vocació internacionalista i universal -present en els temes i el seu enfocament- Miró no amaga un lligam profund amb el seu país. Ben al contrari: aquest es revela com un dels motors més potents de la seva praxi  creativa: des de La masia (1922), la seva gran obra mestra de joventut, on els elements rurals inicien el camí cap a la transformació en elements simbòlics, fins al tríptic de traços minimalistes L’esperança del condemnat a mort (1974), acabada en homenatge a Salvador Puig Antic, tot passant pel Cap de pagès català (1925) o  la Natura morta del sabatot (1937).

Un viatge evolutiu per l’univers mironià que ens permet descobrir l’artista complex, arrelat i universal, íntim i compromès, que va més enllà del pintor oníric dels cinc colors bàsics a què sovint se l’ha volgut reduir. La retrospectiva L’escala de l’evasió té el complement ideal en l’exposició Cartells d’un temps, d’un país que -més enllà de la poca originalitat del títol- ens presenta un Miró més públic i popular, el Miró cartellista, l’il·lustrador oficiós de la represa cultural, el company de viatge de poetes i cantants. Tant en l’una com en l’altra, no deixeu passar l’oportunitat de remirar Miró. Paga la pena.

Perejaume terrarista

dilluns, 7/11/2011

L’exposició de Perejaume que aquests dies es pot veure  a La Pedrera de Barcelona és alguna cosa més que una successió de composicions i instal·lacions artístiques. Sota el suggerent títol d’ “Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!” la mostra és una invitació a pensar l’art (l’excés d’art?) a partir d’unes coordenades gens metafísiques, sinó, tot al contrari, ben terrenals. No en va, els eixos que ens acompanyen per la planta noble de la casa Milà són l’acumulació (d’obres, de matèria, d’idees, de paraules) que caracteritzen els nostres dies i la reivindicació de la terra (el paisatge, el relleu, la geologia…) com a origen i retorn de totes les coses. La omnipresència de línies isomètriques en són la millor mostra:  Perejaume utilitza les corbes de nivell com un llenguatge propi, a partir del qual dibuixa i desdibuixa muntanyes i valls sobre paper, guix, tul, paret o cera.

Aquest retorn a la terra, que bé podríem anomenar terrarisme prenent el nom d’una de les seves composicions, també es posa de manifest en l’ús o la representació d’elements orgànics com la pedra (o el buit deixat en la seva absència), l’escorça de suro o la coberta vegetal de boscos i camps. L’home, més enllà del seu paper com a observador de l’entorn o generador de llenguatge, gairebé hi és absent. Una exposició-reflexió necessària, que posa el focus en la natura com a base de la (re)creació artística i que ve de bracet amb la recent edició de Pagèsiques, el nou recull de textos d’aquest polifacètic artista maresmenc. Geocentrisme en estat pur.

Barceló: matèria i projecció

dilluns, 24/01/2011

Darrerament he tingut l’oportunitat de fer una doble immersió en l’obra de Miquel Barceló visitant, d’una banda, la capella de Sant Pere a la Catedral de Palma i, de l’altra, la retrospectiva de la seva obra que s’ha pogut veure fins fa pocs dies a Barcelona. L’experiència m’ha refermat en la certesa -fins ara només sospitada- que Barceló és un dels artistes més interessants i amb més projecció de la nostra plàstica contemporània.

Interessant perquè la seva obra, sigui pictòrica, escultòrica o a la frontera dels dos llenguatges, desprèn una originalitat gens improvisada, fruit d’un treball de més de trenta anys experimentant amb la matèria. Amb un domini absolut de les tècniques, els materials i els pigments, les obres de Barceló són una apoteosi de textures i relleus, de  gruixos i colors amb significat. I és que, lluny de l’expressionisme abstracte, el de Felanitx no renuncia al llenguatge figuratiu, a les formes identificables, a la representació directa de la realitat, sense que això li resti ni una mil·lèsima de contemporaneïtat.

I amb projecció, perquè Miquel  Barceló és un dels artistes del país amb més renom internacional. La seva signatura es compta entre les més cotitzades de l’art català, darrere de Miró, Dalí i Tàpies. I el seu mètode de treball, itinerant per diversos continents, li ha permès ser conegut i admirat en entorns tant distants com París, Saõ Paolo o Mali. Si l’art és el millor ambaixador d’una cultura, l’obra de Barceló esdevé una excel·lent ambaixada allà on s’exposa. Sense anar més lluny: El mar, la intervenció que va fer a la cúpula de la sala dels Drets Humans de la seu de l’ONU a Ginebra, ha fet possible que els colors i la llum de Mallorca, de la nostra Mediterrània, il·luminin ara el bressol de l’anomenada aliança de civilitzacions. Què més es pot demanar a un artista?

[Fotografia: La multiplicació dels pans i els peixos, detall del mural ceràmic de la capella de Sant Pere, a la Catedral de Palma. ]