Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

Homenatge de ferro, pedra i flors. #artalcarrer

divendres, 1/02/2013

Homenatge als barcelonins morts als camps d’extermini nazis, al Parc de la Ciutadella. André Fauteux, 1987.

Pocs barcelonins deuen saber que en plena Ciutadella hi ha un monument dedicat als conciutadans que van perdre la vida als camps de l’horror. De fet, si no fos per treballs com els de Montserrat Roig (Els catalans als camps nazis, 1977) o per la feina de tantes altres persones i col·lectius, potser també ignoraríem el trist destí de milers de catalans en mans del nazisme.

La instal·lació de Fateux, situada en aquest espai verd, aconsegueix l’efectivitat estètica a partir d’un contrast bàsic:  el de la solidesa de la pedra i el ferro amb la catifa d’herba i flors (un escenari que varia en funció de les estacions). I de l’estètica al missatge hi ha un pas: la noblesa dels materials perdurables enfront de l’efimereitat de la vida. O, dit d’una altra manera, les idees i els valors nobles sobreviuen a les barbaritats dels homes.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Un tàndem al portal. #artalcarrer

divendres, 18/01/2013

Versió grafitti d’El tàndem, de Ramon Casas, en un portal del carrer Petritxol de Barcelona. Autor desconegut.

El quadre en què s’inspira aquest grafitti és de 1897. Ramon Casas va regalar-lo a Pere Romeu, amic i propietari de la taverna Els 4 Gats del carrer Montsió (feu dels modernistes barcelonins). El títol oficial de la pintura és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i va estar penjada a la paret d’aquest local en la seva primera època. Actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Al seu lloc d’origen s’hi pot contemplar una reproducció.

L’obra recull l’esperit innovador del Modernisme català que, enlluernat pels avenços tecnològics i estètics que bullien a Europa a finals del segle XIX, va modernitzar la cultura catalana en el camp de les arts plàstiques, la música, la literatura i, és clar, l’arquitectura. Més d’un segle després, algú ha decidit homenatjar aquest moviment en un dels carrers amb més encant de Barcelona.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

No tothom s’hi vol fer d’or

dimarts , 22/02/2011

Ahir coneixíem la notícia que l’arxiu personal de Xavier Miserachs, fotògraf de  l’avantguarda barcelonina de mitjan segle XX, ha estat dipositat per vint-i-cinc anys renovables al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Una bona notícia, més si tenim en compte que gran part de les 80.000 fotografies de l’arxiu podran consultar-se lliurement, tant al propi MACBA com a través de Flickr (ja n’hi ha algunes), un cop se’n completi el procés de digitalització.

Tenint en compte els tristos precedents en la gestió del patrimoni fotogràfic del país, és important subratllar que aquest dipòsit ha estat possible per voluntat expressa dels hereus de Miserachs que, lluny de subhastar el llegat al millor postor, han optat per facilitar-ne l’accés i l’estudi, tot dipositant-lo en una institució pública de la ciutat que el va veure néixer i en la qual va desenvolupar el gruix de la seva carrera artística i professional. Una actitud que, no ens enganyem, no deu ser fàcil en els temps que corren i, doncs,  es mereix un aplaudiment. I és que, malgrat el que pugui semblar, no tothom s’hi vol fer d’or, amb la cultura.

[Més: Fons Miserachs a Flickr / L’arxiu Miserachs al MACBA / Miserachs a la Viquipèdia]

Foto: Rambla de Santa Mònica, Barcelona, 1962 (Xavier Miserachs / Creative Commons)

Projectar-se des d’un balcó

divendres, 10/12/2010

Valentia i originalitat. Tant l’una com l’altra són condicions necessàries -tot i que no automàtiques- per a l’èxit d’un projecte cultural. Valentia perquè impulsar iniciatives en el camp de les arts sempre és una aposta arriscada. Originalitat perquè, en un sector embafat d’esquemes repetitius i productes de masses, la imaginació és un valor en alça. Dues qualitats, aquestes, que estan a la base del Festival de Músiques des d’un Balcó, una iniciativa que dissabte va arribar a la tercera edició en el marc de la Festa Major de Sant Andreu, a Barcelona. Els ingredients semblen ben senzills: programar microactuacions de diversos estils (de la lírica a l’electrònica, passant pel jazz, el gospel o el rock) als balcons d’una plaça cèntrica en horari comercial. Però tots sabem que no hi ha receptes magistrals sense un bon cuiner a la rebotiga.

En aquest cas és en Josep Casellas, emprenedor del gremi de la producció d’espectacles, qui ens demostra que hi ha molt camp per córrer en el disseny d’activitats artístiques i en la programació d’espectacles de carrer. És qüestió d’esprémer el cervell (l’originalitat, que dèiem més amunt), però també de posar-hi voluntat i esforç, d’invertir-hi temps i, si cal, diners (valentia). “Mai no he fet targetes per vendre la meva feina. I ara això és com la meva targeta de presentació” em va dir en Casellas després de l’edició de l’any passat. Tot un encert i una bona estratègia de màrqueting, tenint en compte l’èxit de públic i el progressiu ressò mediàtic que ha aconseguit en aquests tres anys. Vet aquí la fórmula, doncs: valentia, originalitat i saber projectar-se. Si cal, des d’un balcó.

Més: Web del Festival /Facebook del Festival / Josep Casellas al Myspace / Josep Casellas al Twitter

Foto: Pere Virgili