Entrades amb l'etiqueta ‘Cançó’

Més que Espriu

dijous, 24/01/2013

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

Tot esperant en Manel i n’Antònia, tassa de Sopa

dissabte, 5/03/2011

L’avançament de dues cançons del nou disc de Manel a través de Youtube i Spotify -excel·lent estratègia promocional, per cert- ha tornat a posar de manifest l’interès que el grup barceloní suscita entre un públic ben ampli. No és gens agosarat afirmar que el segon disc de Manel és el treball més esperat de la música popular catalana de les últimes dècades. També ho és molt, d’esperat, el nou treball d’Antònia Font -del qual sabem ben poca cosa-, ja que des de l’emblemàtic Batiscafo Katiuskas (2006), els mallorquins no han publicat cap disc amb cançons noves.

I és que tant uns com els altres són, sens dubte, els màxims exponents del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys. Si els Antònia Font van ser els primers en molt de temps a endur-se els elogis unànimes de la crítica dins i fora de l’àmbit cultural català, els Manel han estat la prova que la música feta aquí també pot arribar a un públic ampli i majoritari i tenir presència en els mitjans de comunicació amb absoluta naturalitat. Potser per això, l’anunci que els dos grups compartiran cartell al festival PopArb amb nou disc sota el braç els ha tornat a convertir en notícia.

I enmig d’aquest panorama engrescador, reapareix un grup de la generació anterior i, com qui no vol la cosa, esgota les entrades d’un concert al Palau Sant Jordi en només un dia. La gesta de Sopa de Cabra no és gens menyspreable. Fins ara només havien omplert el Palau en solitari els grans noms de la Cançó (Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet) i la Companyia Elèctrica Dharma. Però des d’aquell llunyà -i mític- concert de 1991 en què Montjuïc es va rendir als peus de l’emergent Rock Català, el Palau s’havia mostrat més aviat esquerp al pop-rock del país. Deu ser veritat, que els temps estan canviant…

Al vent de l’home que treballa fent de gos

dimarts , 8/02/2011

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.