Entrades amb l'etiqueta ‘Companyia Elèctrica Dharma’

Dharma, tancant el cercle

dimecres, 2/10/2013

Vaig assistir al meu primer concert de rock el 1989. La Companyia Elèctrica Dharma presentava ‘Fibres del cor’ al Palau d’Esports de Barcelona en el seu retorn als escenaris després de la mort d’Esteve Fortuny. Jo tenia 12 o 13 anys. Recordo que vaig anar-hi amb la meva germana gran i que, després del concert, els pares ens esperaven a fora. Des d’aleshores no he deixat de consumir concerts i recitals de tot tipus, però mai no he oblidat la impressió que em va produir aquell primer espectacle. Havia estat tocat per l’energia de la Dharma.

Poc després, amb l’excusa d’un treball escolar, uns companys i jo vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Josep Fortuny al local d’assaig que el grup tenia a Sants. Ens va rebre amb amabilitat i molta generositat, responent amb paciència unes preguntes que li devien semblar més pròpies d’un club de fans que no pas d’estudiants disciplinats. I és que conèixer de prop el lletrista i ideòleg de la Dharma va ser una experiència fascinant per a uns adolescents en plena efervescència musicoidentitària.

De concert en concert i de festa en festa, passant pel mític recital dels 20 anys al Palau Sant Jordi l’abril de 1994, vaig créixer amb les melodies de la Dharma traient el nas entre l’enfilall de ritmes i estils que es barallaven per ocupar els walkmans, el radiocasset del cotxe o l’equip de música de casa. Potser per això quan, anys més tard, el 2008, vam programar-los al concert de l’11 de setembre a Barcelona, vaig pensar que, d’alguna manera, el cercle es tancava. Des de darrere l’escenari, l’energia del seu directe se’m presentava d’una manera inèdita. I, malgrat que la pluja va obligar-nos a aturar el concert a mitges, m’agrada pensar que potser algun adolescent de 12 o 13 anys es va estrenar com a públic en aquell concert amb el so de la Dharma.

Després del recital de comiat de 2011 al Palau de la Música Catalana donava per fet que no els tornaria a veure sobre l’escenari. Però el país es va començar a despertar. I la Companyia Elèctrica Dharma, com sempre han fet -i sense que els ho haguéssim de demanar-, van voler estar al costat del poble en el Concert per la Llibertat del passat 29 de juny al Camp Nou. La seva va ser una de les actuacions més viscudes de la nit. I, ara ja ho sabem, l’última de Josep Fortuny abans d’anar-se’n a fer costat a l’Esteve al ritme de l’Àngel de la Dansa. Gràcies per tot, Pep. I força, Dharma!

Tot esperant en Manel i n’Antònia, tassa de Sopa

dissabte, 5/03/2011

L’avançament de dues cançons del nou disc de Manel a través de Youtube i Spotify -excel·lent estratègia promocional, per cert- ha tornat a posar de manifest l’interès que el grup barceloní suscita entre un públic ben ampli. No és gens agosarat afirmar que el segon disc de Manel és el treball més esperat de la música popular catalana de les últimes dècades. També ho és molt, d’esperat, el nou treball d’Antònia Font -del qual sabem ben poca cosa-, ja que des de l’emblemàtic Batiscafo Katiuskas (2006), els mallorquins no han publicat cap disc amb cançons noves.

I és que tant uns com els altres són, sens dubte, els màxims exponents del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys. Si els Antònia Font van ser els primers en molt de temps a endur-se els elogis unànimes de la crítica dins i fora de l’àmbit cultural català, els Manel han estat la prova que la música feta aquí també pot arribar a un públic ampli i majoritari i tenir presència en els mitjans de comunicació amb absoluta naturalitat. Potser per això, l’anunci que els dos grups compartiran cartell al festival PopArb amb nou disc sota el braç els ha tornat a convertir en notícia.

I enmig d’aquest panorama engrescador, reapareix un grup de la generació anterior i, com qui no vol la cosa, esgota les entrades d’un concert al Palau Sant Jordi en només un dia. La gesta de Sopa de Cabra no és gens menyspreable. Fins ara només havien omplert el Palau en solitari els grans noms de la Cançó (Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet) i la Companyia Elèctrica Dharma. Però des d’aquell llunyà -i mític- concert de 1991 en què Montjuïc es va rendir als peus de l’emergent Rock Català, el Palau s’havia mostrat més aviat esquerp al pop-rock del país. Deu ser veritat, que els temps estan canviant…